Sortu

Sona el telèfon. És la meva germana. Els periodistes sempre van a la recerca de dades. Quan va aparèixer Google, van disminuir notablement les trucades. Per sort, però, hi ha coses que encara no surten a internet, així que encara em truca tot sovint. "Per casualitat.. -sempre comença així- conserves el telèfon del Javi Heavy?'". Regressió. Silenci. "En aquella època no hi havia mòbils"-contesto.

Vaig conèixer el Javi un estiu a Roda de Berà. Vam coincidir durant tres anys a la mateixa colla. Com indicava el seu sobrenom, el Javi era Heavy. Era tranquil, simpàtic, tolerant, fumava porros a totes hores i no es ficava mai amb ningú. Tot li estava bé i tant li feia una discoteca pija com un xiringuito ple de guiris com una Xibeca a la platja. "Jo em monto la festa en un metre quadrat, no necessito res més". I era cert. Bé, potser un porro sí que necessitava.. Una matinada, a la platja, parlàvem de política, cosa rara en aquella comarca. El problema basc, que diria Sabina. Jo que sóc propens a portar la contrària havia agafat el rol de l'abertzale intel.lectual. "Doncs que vols que et digui, a mi aquesta gent em fa fàstic". -va deixar anar de cop. "Aquesta radicalitat no fa per un heavy" -li vaig dir. "Ja, deu ser que es van carregar el meu pare". El pare del Javi era un dels 6 policies que ETA va fer volar pels aires a Sabadell el 1990. Evidentment, ningú no ho sabia. La conversa va acabar amb la planxa moral més gran que recordo. Aquell dia vaig comprendre que les opinions no són gratuïtes i que n'hem d'estar molt segurs per mantenir segons quines opinions si no volem caure en el cinisme o la frivolitat.

És cert que la Llei de Partits i aquest sofisme de la "condemna" a la violència són poc més que l'article 26 del Califa de La Trinca; i és cert també que la pau -com diuen els grans estadistes- no la poden construir les víctimes. Però faríem bé tots plegats de no perdre la perspectiva i mesurar bé les paraules si volem evitar planxes morals pitjors que la meva. La pau, sovint, no és més que un acte recíproc de generositat. Jo personalment confio en Otegui i imagino com deu haver estat de difícil resistir les embestides d'un brau orgullós amb la boina calada fins les orelles.

Confio i espero que Sortu es pugui presentar a les eleccions i fins i tot que tregui un bon resultat que deixi tothom al seu lloc. Més que res perquè quan d'aquí 10 o 15 anys, en unes imatges d'arxiu, el meu fill vegi una compareixença dels que avui encara dubten de si deixar o no les pistoles, amb la xapel.la i la caputxa i demés simbologia guerrillera i nacional, en una anacrònica barreja entre el Ku Kux Klan i Marianico el Corto, es quedi bocabadat i em pregunti: "i aquests, de quin planeta sortien?".

La família del Javi va deixar d'estiuejar a Roda de Berà i li vam perdre la pista al nostre amic. Uns anys més tard vaig saber que el Javi Heavy havia mort en un accident de moto. Vés a saber en quina carretera i en quines circumstàncies, tant li fa. Segurament ningú tret de l'atzar en va ser responsable. Però no cal ser assistent social per adonar-se de que aquella família es va començar a desestructurar el dia que un encaputxat va decidir accionar el detonador.

Déu va en bicing!

Tot i que havia fet una promesa a la Moreneta de no parlar de política durant -com a mínim- els propers 23 anys, faré una excepció metereologico-miraculosa. I és que això de l'anticicló inesperat del conseller Puig m'ha proporcionat un plaer gairebé concupiscent. El Titànic s'enfonsa i nosaltres a coberta discutint el sexe dels àngels, de despropòsit en despropòsit i tiro porque me toca. I ha resultat que finalment Nostro Senyor, el mateix que va fer tronar el cel del Principat quan l'ex conseller Baltasar -de nom religiós, però trajectòria més aviat aconfessional- li ho va implorar, Nostro Senyor, deia, ha decidit aigualir la festa del chincha rebienta convergent amb aquest despropòsit dels 80. Quantes espelmes s'ha passat pel forro darrerament l'Altíssim en aquest país? Quantes en devia ofrenar sense èxit el Patronat de la Sagrada Família perquè fes caure el Temple al pas de la tuneladora diabòlica evitant que la ciència, un cop més, s'imposés a la fe catastrofista dels patrons? No ho sabrem mai. Digueu-me mala persona, però és que n'hi ha que m'hi fan tornar. Un dia vaig sentir confessar al gran Gabilondo -el mateix que un sequaç de Berlusconi acaba de prejubilar en favor dels aneuronals habitants de la casa de Gran Hermano, té collons el món on vivim!-, li vaig sentir confessar, deia, que Aznar treia el pitjor d'ell. A mi em passa una cosa semblant amb l'actual cap dels Mossos, i no hi puc fer res. I el pitjor és que va per llarg. Aquest home és recalcitrant i incombustible com un bidó d'Urani-235. Suposo que haver-lo d'aguantar és una penitència perquè pugui arribar un dia a purgar la meva responsabilitat indirecta per la nefasta, indignant, negligent, revanxista i ressentida tasca de l'anterior ocupant de la cadira, aquell hippy pollós que va gosar limitar la velocitat dels BMW i a qui vaig donar el vot en -com a mínim- 2 ocasions. I el més curiós és que m'han arribat veus que diuen que hi ha convergents de 25 generacions a qui aquest individu també treu de polleguera. Ara sí que no m'ho explico. Crec que Mubarak a la Conselleria seria més ben vist, un home de pau i d'ordre, enemic dels extremistes..

Quan era jove, en una galàxia molt llunyana, fa molts i molts anys, celebrava els meus aniversaris fent una festa multitudinària al bell mig de Collserola. Expliquen les cròniques de l'època, que solia acabar la nit dalt de la cadira cridant: Viscaaaaaaaaaa els 80! Jo em pensava que parlava de la Dècada dels 80, de Bruce Springsteen, Communards, U2, Queen, The Police, Bonney M, Dire Streets i Madonna.. i en realitat era molt més que allò, era un crit visionari de la velocitat a la què un dia molt llunyà la Santa Inquisició ens prohibiria circular!

En un altre ordre de coses i canviant de Darth Vader i de poders malèfics, us adjunto un enllaç que a casa fa dies que hem de mirar 20 vegades abans d'anar a dormir. Sí, estem en aquella fase de Mirem una altra vegada l'anunci del cavaller? Hem canviat Dora La Exploradora -una nena que d'existir a la vida real justificaria l'infanticidi- per un anunci de Wolkswagen molt més inspirat. I a més a més, ara, en Bernat, mentre s'empassa la sopa, tarareja la Marxa Imperial de John Williams. La publicitat té coses bones, no m'ho negareu..