Quan érem feliços

Amb l'esquena recolzada a la paret del passadís intentant dissimular la nostra condició de primerencs, els 2 pares esperàvem a que les llevadores ens deixessin tornar a entrar a la sala de corretges en un silenci espectant. Un zelador ens va somriure al seu pas i ens va informar que el Barça acabava de guanyar al Basilea 5 a 0. Era el 22 d'octubre de 2008. Unes hores més tard, de matinada, en Bernat va obrir els ulls regalimant sang i fluids com una criatura extraterrestre àvida d'emocions. Aquell sorprenent moment que regalimava realitat a dojo, aquell intens ara i aquí, em va deixar en un primer moment més perplex que content. Com totes les coses importants a la vida, l'emoció va arribar poc a poc, a mida que l'adrenalina es diluïa per venes i teixits i les endorfines s'abraçaven les unes a les altres i es donaven l'enhorabona. 

Tres dies més tard vam sortir de La Maternitat amb la criatura en braços. Aquell vespre el Barça li va ficar 5 a l'Almeria i vaig comprendre que allò no podia ser altra cosa que el preludi d'un futur gloriós. 

Aquell mes de maig ens vam agafar uns dies de vacances i al Casino de Ciutadella vam gaudir de la històrica final de Roma amb el Manchester. Vam circular de dalt a baix de la rambla tocant la botzina com en una pista d'auto-xocs per dispersar l'eufòria continguda fins ben entrada la matinada. 

Un dia vaig escriure que hi ha mites que com el Falcó Maltès estan forjats del material amb què es forjen els somnis i les llegendes i tal vegada Pep Guardiola n'ha estat el seu millor artesà. En la seva qualitat de forjador de somnis ens ha fet creure al llarg d'aquests anys de victòries encadenades i glòria sostinguda que, com ell mateix havia promès als seus jugadors abans del mundialet de clubs, si guanyàvem, a banda dels millors, seríem eterns. Nosaltres ja ho sabíem, que l'eternitat no era competència dels humans i que el futbol, al capdavall, era només un joc. Però tots plegats havíem volgut viure en la il.lusió que aquest somni podia ser etern. 

Ja ens ho havien advertit els replicants de Blade Runner en la seva lucidesa malencòlica, que tots aquests moments es perdrien en el temps com llàgrimes en la pluja. No afegiré com Rutger Hauger que és hora de morir, però potser sí que finalment hagi arribat el moment de despertar. I si se'm permet la broma fàcil, de llevar-nos ben d'hora.. tot i que d'això ja se n'encarregarà en Bernat, o l'Irma.

Prismàtics

L'OBC, amb el director destituït i el pressupost amputat, va camí de convertir-se sense saber-ho en l'orquestra del Titànic. Els efectes de la crisi han arribat al pati de butaques i ben aviat els abonats podrem fer allò de cridar eco, ecoooo i sorprendre'ns de la bona sonoritat del teatre. Aprofitant l'avinentesa, aquest vespre hem deixat la penúltima fila del galliner i ens hem instal.lat a la llotja, on a banda de la situació privilegiada, hem pogut fer ús d'uns petits prismàtics. Així que amb la remor atonal de fons d'una composició de Benet Casablancas sobre un quadre de Paul Klee, jo m'he dedicat a buscar entre els membres de l'orquestra la meva primera professora de violí.

No he trigat gaire a trobar-la concentratda en el seu faristol entre els segons violins. Feia la mateixa cara que fa 30 anys, que ja és estrany. He resseguit la seva silueta vestida de negra de dalt a baix vàries vegades, les sabates austeres, els pantalons ben planxats, la brusa carrinclona i el mateix tall de cabell, pentinat i color. Mentre el compositor tractava d'explorar la vibració telúrica dels petits quadradets de la pintura de Klee, jo he recordat que aquella dona va tenir l'estranya virtut de fer-me tocar la mateixa peça durant tot un curs, Long Long Ago.

Jo, que sempre he estat més orgullós que pacient, no vaig gosar de demanar-li en cap moment un canvi en el programa. Potser la meva professora tenia una concepció del temps diferent de la meva o tal vegada estava dotada d'una paciència foramesura, però el cas és que van anar passant les setmanes i els mesos i entre els envans prefabricats d'una aula del segon pis de l'Orfeó de Sants, davant de la Secretaria, jo vaig quedar atrapat en una espiral concèntrica durant tot un any entre els fils de la teranyina d'aquell Long Long Ago. Una miqueta millor, una miqueta millor, eren les seves úniques paraules setmana rera setmana.

Malgrat el que es pugui desprendre d'aquestes línies, recordo la meva primera professora de violí amb una compassió retrospectiva gens desagradable i fins i tot amb un somriure als llavis, tot i que no puc evitar sentir encara avui el regust pastós del tedi enganxat al paladar cada vegada que em ve al cap aquella melodia.

Sort que després de la mitja part ha arribat el torn de Xostakòvitx, el ciutadà-compositor, i la seva oceànica Simfonia (de guerra) Número 8. He agafat els prismàtics, però enlloc de la meva professora de violí, he vist de seguida, desdibuixat a l'horitzó boirós del camp de batalla, l'enemic implacable avançant les seves línies en el setge cap a Leningrad. He fet un glop de vodka de la cantimplora i, arrossegat per una rauxa siberiana, he agafat un fusell i he abandonat la trinxera disposat a esberlar cranis alemanys a cops de culata.

Mentre corria a les fosques pel camp de batalla, he sentit empenyent cada múscul del meu cos de milicià la força orgullosa de cada nen rus, de cada obrer, de cada pagès, de cada estudiant, de cada dona i de cada soldat i m'he demanat si aquesta força era la mateixa força telúrica que emanava de la vibració dels quadradets de Klee. Llavors, distret per aquests pensaments absurds, he confós de cop l'espessa boira blanca amb les barbes del gran Tolstoi i he caigut de genolls davant de l'enemic, he sanglotat com un nen i finalment l'he abraçat. Llavors ell m'ha parlat de la seva promesa, mestra d'escola d'un poblet fronterer amb Polònia, i també ha plorat. Hem estat una estona en silenci, ens hem acabat el vodka i hem jugat a les cartes amagats en un forat a recer dels projectils.

Llavors un senyor amb cara de funcionari que portava 60 minuts assegut a una cadira dalt de l'escenari s'ha aixecat, ha fet sonar el gong 3 vegades i tot s'ha esvaït, els enemics, el camp de batalla, les trinxeres, l'espessa boira, Leningrad i la professora de violí. Quina sort haver nascut rus, he pensat contrariat. I no en aquesta merda de país segrestat per La Moreneta i anestesiat pel Barça.

L'Étranger

Quan vaig entrar a viure al meu pis del Raval, em va sorprendre que l'anterior propietària -a qui havia vist només en una ocasió i en presència del Notari- hagués abandonat una col.lecció de novel.les en francès damunt d'uns prestatges ondulats de Vinçon. Sempre he pensat que desfer-se d'aquells llibres havia estat un acte de despit envers algun amant estranger que li havia esquinçat el cor.

Els prestages de Vinçon se'n van anar de dret als contenidors del carrer de la Lluna aquella mateixa tarda, juntament amb una col.lecció de guies turístiques de l'Aragó i una coberteria que de seguida vaig jutjar massa llardosa per a la nova etapa de la meva vida. La col.lecció de llibres francesos, però, m'ha acompanyat des de llavors en les meves posteriors mudances. S'ha de ser molt agosarat per desfer-se de segons què com aquell qui res.

Però en aquesta vida tot té una raó de ser i al final les coses sempre acaben tenint sentit. Jutjar-ne el significat i la transcendència d'aquestes petites anècdotes és una bona manera de passar el temps el diumenge.

La pluja d'ahir ens va fer una gotera a la cuina, poca cosa, res que no pugui solucionar en Mohktar, el nostre paleta-home-per-tot de confiança, un marroquí afincat a Barcelona que al seu país estudiava Física i que toca molt bé el piano.

Avui en Mohktar ha vingut acompanyat d'un ajudant, un home callat d'aspecte indeterminat. En un moment donat, l'home ha fixat la mirada en la pila de llibres en qüestió i m'ha demanat si era molt aficionat a la cultura francesa. Li he dit que per desgràcia meva el meu francès no em permetia llegir aquells clàssics en la seva llengua original i que eren meus només per atzar. M'ha explicat amb un orgull alegre que era argelià i que per ell la cultura francesa era la seva pròpia. Li he dit que podia endur-se els llibres que volgués i m'ha dit que li faria molta il.lusió tenir L'Étranger, d'Albert Camus, un escriptor -m'ha explicat- que era argelià com ell i que tenia avantpassats menorquins que parlaven català.

Li he comentat l'anècdota a la Marta mentre baixàvem les escales dels Jardins de Laribal en direcció al Teatre Grec. M'ha explicat que la senyora que netejava la Sala Beckett era ucranïana i que en una ocasió durant un muntatge d'Oriol Broggi en què a l'escenografia hi havia llibres en rus, ella aprofitava el seu descans per rellegir els seus llibres preferits.

He pensat com tantes vegades que s'ha de ser molt burro per sentir-se superior a algú només tenint en compte la seva condició d'estranger; i que si arribat el cas em veiés obligat a competir pels recursos en el meu ecosistema -que alguns insisteixen a anomenar pàtria- no ho faria mai mirant per damunt de les espatlles aquells que arrosseguen la seva cultura com els cargols.

Lev Nikolàievitx Tolstoi

Arrel de la visió de l'excel.lent pel.lícula de Michael Hoffman sobre el darrer any de vida de Tolstoi, La última estación, porto un parell de dies llegint retalls de la vida de l'autor de Guerra i Pau. M'ha sorprès que fos coetani de Henry James i Joseph Conrad, com si els escriptors russos habitessin un univers tancat; i que els historiadors coincideixin en el fet que la seva correspondència amb Mahatma Gandhi va tornar a aquest pacifista, i no al revés; i, al seu temps, m'ha sorprès també que la lectura de Schopenhauer hagués fet germinar en l'apassionada ànima russa de Tolstoi el següent sil.logisme: si sóc cristià, paro l'altra galta, si ho faig, sóc pacifista, i si sóc pacifista, sóc anarquista (això darrer en oposició a la força que emprava l'exèrcit rus). Tolstoi va deixar de caçar i es va tornar vegetarià el darrer any de la seva vida, i va abandonar la riquesa, com Sant Francesc, canviant el seu testament i deixant el llegat de la seva obra al poble rus. Va abandonar la casa on havia nascut i viscut tota la vida, Yasnaya Polyana, 10 dies abans de morir. Volia convertir-se en un asceta errant, com en una Odissea inversa. Però no va arribar gaire lluny. El destí tràgic del seu estimat poble el va trobar a la solitària estació de tren d'Astapovo, on van acabar vetllant el seu cadàver a la casa del Cap d'Estació, a la mateixa andana. Tampoc no va ser un final solitari, com li hagués agradat. Tolstoi era una celebritat i la notícia de la seva greu malaltia (una pneumonia contreta en la seva fugida) va escampar-se com la pòlvora i ben aviat una multitud de periodistes i personalitats diverses es van congregar a l'estació d'Astapovo esperant el fatal desenllaç.

Però d'entre totes les anècdotes en vull destacar una que m'ha fet somriure per la seva inesperada connexió amb aquest blog i els seus contribuïdors. Resulta que Tolstoi i Dostoievski, tot i ser coetanis i admirar-se mútuament, no es van conèixer mai. Dostoievski va estar a punt d'anar-lo a veure el darrer any de la seva vida a Yasnaya Polyana, però Turguènev, amic comú, el va dissuadir dient-li que l'escriptor s'havia tornat boig. El que cap dels dos no sabia és que havien coincidit una sola vegada, en una conferència a Moscou, ni més ni menys que sobre la naturalesa humana de Jesucrist. I el que Dostoievski tampoc no va saber mai és que en la seva precipitada fugida nocturna, Tolstoi no es va oblidar d'incloure entre el seu equipatge d'objectes "absolutament imprescindibles" un exemplar de Els germans Karamàzov. Els que pastoreu sovint per aquest blog sabeu perfectament que aquest llibre ens acompanyarà també a nosaltres a la nostra darrera estació. De moment, l'alè d'Aliosha Karamàzov és una de les poques coses que han escapat a la sordesa de la vaca. Algun dia, aquest alè esdevindrà només una llunyana cacofonia i la vaca, llavors, enlloc de sorda serà una vaca boja, com les vaques britàniques amb prions replicants al cervell. Arribats a aquest punt, els contribuïdors, no tindrem res a opinar sobre la moralitat col.lectiva. Però fins que això no passi, amics, continuarem cagant-nos en tot quan ho creguem convenient, com ho faria un rus ebri de vodka capaç de resistir l'envestida d'un exèrcit de cosacs i després caure de genolls i sanglotar per un amor no correspost poc abans de jugar-se la fortuna familiar a les cartes.

El dibuix

Quan la psicòloga posà el dibuix de l'I sobre la taula vaig tenir la sensació que la realitat perdia densitat, que es feia més ingràvida. Fins i tot el propi cos semblava que es desfibrés, que perdés consistència, que es relativitzés fins el paroxisme. Quina meravella! Que fàcil deu ser viure sempre en un estat així! No podia deixar de mirar-lo: hi havia un Sol que tenia mans i braços i que somreia. Hi havia uns núvols de formes arabesques, cadascun amb la seva cara somrient. Hi havia un fotimer d'estrelles que quasi ocupaven tot el cel. Hi havia la lluna i al costat un planeta - probablement Saturn- per on es passejava un cargol amb barretina. Hi havia un plat volador -amb la forma tradicional dels plats voladors- de dins del qual en sobresortia el tors verd olivaci d'un extraterrestre feliç que saludava a uns pescadors. Hi havia una dona grassa, molt grassa, que passejava un gos vermell que bordava amb urdú. Hi havia un riu que naixia d'unes muntanyes arrodonides coronades per la neu, talment com si es tractés d'unes boles de gelat de vainilla banyades per xocolata desfeta. El riu desembocava en un mar ple de vida. En el mar hi havia uns quants vaixells, alguns grans, altres petits. Tots navegaven a vela aprofitant el gregal. Hi havia una casa groga amb unes finestres liles i una xemeneia blau cel. De la xemeneia en sortia un fum discontinu disgregat en rodones de color rosa com si fossin núvols de sucre, d'aquells que hi ha als parcs d'atraccions. Al costat de la casa hi havia un pagès amb la samarreta del barça. El pagès xerrava animat amb una guineu que s'havia disfressat de porc. Hi havia un caganer rere un paller. El caganer era jo. Almenys així ho indicava un cartell amb el meu nom i una fletxa que m'assenyalava. Més enllà hi havia uns pescadors. N'hi havia quatre, disposats de forma lineal del més alt al més baix, com els germans Dalton. Tots eren pescadors de canya. El més petit semblava el menys aplicat, ocupat com estava en saludar a l'extraterrestre. Els altres s'hi esmerçaven de valent però no semblava que tinguessin gaire traça. Tampoc semblaven massa preocupats perquè tots tenien somriures que sobresortien dels límits de les seves cares. Hi havia peixos de colors impossibles que saltaven i reien, i una granota blava sobre la branca d'un pi. Mirant el dibuix del seu fill, el pare respirà alleugerit. Probablement es trobava en un mateix estat volàtil que el meu. El dibuix d'un nen de set anys tancat dins un cos d'un de dotze. On és el drama? El dramatisme el portem nosaltres a sobre, no els nens. En aquell dibuix hi havia més alegria concentrada que en tot l'univers dels adults. En quin moment de la nostra vida tot es trenca i se'n va a la merda? En quin moment perdem la capacitat de fer dibuixos així?

Audífons

Deu fer cosa d'uns 13 o 14 anys, tornava amb un grup d'adolescents del Turó de Morou per un camí modestament pintoresc que travessa la Fageda de Santa Fe. En aquell temps jo feia de guia de natura pel Montseny i el Garraf. De sobte algú em va demanar si m'agradaven els gossos i, content d'haver trobat un nexe vital amb el jovent, vaig respondre que sí, que m'agradaven molt. Una noia d'aquelles que s'estima més parlar amb el professor que amb els companys em va preguntar encuriosida quina era la meva cançó preferida. Llavors vaig entendre que els gossos era el nom d'un grup de rock i no un ordre zoològic. Aquell dia vaig saber que estava passat de moda. A partir de llavors no he fet més que corroborar aquesta certesa dia rera dia amb un neguit -per sort- minvant.

Aquest matí assolellat de novembre l'he començat amb una selecció de vídeos del Youtube. L'Irma i en Bernat, asseguts al sofà amb els ulls com taronges, semblaven molt amatents a les preferències musicals del seu pare projectades a la paret. Però el Gran Germà de Google i els seus inexpugnables algoritmes publicitaris s'han manifestat de cop amb una ironia davant la qual m'he hagut de treure el barret imaginari.

Per qüestions de feina sé que Google no s'equivoca mai i que si sobreimprès a un vídeo que estàs mirant apareix la recomanació d'adquirir un audífon a preu de ganga més et val que t'hi vagis fent a la idea perquè aviat començaràs a perdre facultats. El més curiós del cas és que quan la Marta ha triat una cançó de Nacho Vegas, Google anuncis li ha recomanat quelcom pel mal d'esquena, afecció de la què fa 3 dies que es queixa. El Gran Germà tot ho sap.

La cançó per la qual a mi em recomanaven visitar la web audífonosbaratos.es era Las nanas de la cebolla, de Joan Manuel Serrat. Potser estic passat de moda, si és que alguna vegada no ho he estat, però imagino com deu ser de recomfortant descobrir, ja d'adult, que el teu pare, des de la presó, et va escriure una cançó de bressol com aquesta. Benhaurats els nens desnodrits i orfes que tenen la sort de tenir un pare poeta.

Gavines voladores

Vinc de l'Auditori. Abans que la Conselleria de Cultura converteixi l'OBC en la Principal de la Bisbal, he tingut la sort de gaudir de la Sisena Simfonia de Txaikovski, La Patètica. Deia el genial músic rus que mentre la composava no es podia treure del cap un argument que el va fer arribar a "les llàgrimes" i que li havia servit d'inspiració. Mai no el va fer públic, i poc després d'estrenar-la, va morir víctima del còlera enduent-se amb ell el secret més enllà de les fronteres humanes. Pensava jo, mentre observava el mestre Pablo González moldejar les vibracions de l'orquestra amb la batuta com ho faria un aprenent de bruixot amb una vareta màgica, que d'arguments patètics avui en dia no li faltarien a Txaikovski. El més trist de tot plegat és que d'aquest present tan desencantat que ens ha tocat a la rifa, tinc la sensació que no en sortirà res més que silenci. Engrunes i un llarg, profund i dolorós silenci.

Una cosa porta a l'altre i de la soledat silenciosa del compositor rus he anat a parar a aquell altre silenci cinematogràfic, el dels anyells. Aún se despierta por las noches ¿verdad, Clarice? Se despierta en la oscuridad y oye balar a los corderos… El trauma infantil de l'agent especial Starling era causat pel silenci dels xais abans de ser sacrificats. Aquest terrible silenci és també el de les cambres de gas, el silenci de la fragilitat gairebé invisible dels febles i els desvalguts.

I fent voltes amb la batuta com una vibració més, he arribat a la plàcida platja de diumenge, al cel blau i al brogit de les gavines que s'acosten com una profecia o una plaga maligna. La majoria aplastant de la dreta és l'altra cara de la moneda d'un silenci igual de clamorós, tan terrible com el dels xais i tan patètic com l'argument que perseguia Txaikovski. N'hi ha que confien en la calma del proper dilluns. Però jo tinc clar que aquesta calma serà la dels ocells de Hitchock en silenci dalt dels fils elèctrics.

Fa molts anys, quan encara gastava una 28 de Levi's, vaig tenir la dissort de desembarcar a un dels illots de les Medes en unes pràctiques de Biologia Marina. Vam haver de caminar movent un pal damunt nostre per evitar l'atac de les gavines, tan agressives en la seva territorialitat com perilloses en el seu afany carronyer. En vaig veure fins i tot algunes que penajven inerts dels arbres. Enlairant-se i aterrant contínuament entre el caos dels milers i milers d'individus alats que habiten les Illes Medes, algunes gavines havien quedat travessades per les branques com en un quadre macabre. Em vaig quedar amb les ganes de convidar Marina Rossell a fer un aperitiu al capdamunt de l'illot.

Les vibracions han anat disminuint al darrer moviment i la vareta màgica del director ha sabut donar un final tranquil i solemne a l'ectoplasma intangible de la música que ens havia estat sobrevolant. Finalment, la darrera vibració d'una solitària corda de contrabaix ha donat pas a un silenci fugaç interromput pels aplaudiments. I jo m'he preguntat si aplaudíem a Pablo González, als músics entregats o tal vegada al geni desaparegut. El meu argument interior per aplaudir cada vegada més fort ha estat que a diferència de la majoria dels espectadors, jo aplaudia a Txaikovski per damunt de tot. A la seva barba blanca, al seu caràcter indiscutiblement rus i al seu silenciós geni creatiu.

Perretxikoak basoan

Deia Wittgenstein que ètica i estètica són dues cares de la mateixa moneda i que la diferència entre ambdós termes és molt subtil. Per això tantes vegades una sola imatge o fins i tot un so pot arribar a resultar-nos moralment indigerible.

Una composició estètica com la de la fotografia que precedeix el text, ha arribat a tenir en mi la curiosa capacitat de provocar-me una polsió instintiva de rebuig. Tinc una amiga basca que quan aquests individus apareixen a la tele per tal d'anunciar a la resta dels mortals que són portadors d'un missatge transcendental dels Déus, exclama: Ya están ahí las setas, otra vez.

Vaig meditar uns minuts l'altre dia sobre la reacció ètico-immunològica que provoquen las setas al meu organisme, però no en vaig treure res de concluent més enllà de 3 o 4 idees mal embastades.

Fa uns mesos, vaig llegir que la ciència defineix la intel.ligència com la capacitat de canviar d'opinió en un entorn inestable. No és una mala definició, aquesta. Tots hem tingut l'oportunitat d'intentar convèncer un burro amb la boina calada fins les orelles de que dos més dos no són cinc. És exasperant. Però si el burro porta metralleta, ja sigui un marine, un mosso o un gudari disfressat de bolet, a banda de perdre els nervis i la salut, pot resultar un exercici força perillós.

Potser és només que sóc portador d'una genètica simplista. Ara recordo el meu avi quan ja tenia un peu a l'altra barri assegut a la butaca de casa seva mirant la tele. Només reaccionava als gols del Barça i a la presència de capellans i de José María Aznar. Quan apareixia el Sant Pare, una sotana o el senyor del bigoti, movia els braços i buscava el comandament. Sovint amb els nervis s'equivocava de botó i pujava el volum fins eixordar la resta de la família. Llavors corríem a ajudar-lo i canviàvem de canal.

Aquests dies, remenant calaixos, he trobat una samarreta amb les mànigues retallades de color taronja amb uns bolets dibuixats i la següent inscripció: perretxikoak basoan. No us explicaré el motiu pel qual encara la conservo després de més de 12 anys, potser ho faci en una altra ocasió. Però el cas és que aquestes paraules m'han vingut al cap recordant la faula dels bolets que finalment han après a jugar als escacs. A partir d'ara, las setas en el bosque. I com deia el poeta (o Guardiola, ara no n'estic segur), tot està per fer i tot és possible.

El mal

Estaves asseguda rere l'ordinador treballant en silenci, com aquell qui res. Tenint un ampli despatx has preferit quedar-te allà, a la vista de tothom. Jo també t'he mirat una bona estona sense que te n'adonessis. La teva imatge de tan caricaturesca semblava irreal. Si no fos pel moviment dels teus dits pensaria que algú havia decidit fer-nos una broma macabre penjant un quadre repulsiu d'algun pintor suís. Aquell to olivaci de la teva pell arrugada, aquell rictus malèvol, aquells ulls desorbitats i sanguinolents, aquella baveta de gossa rabiosa que s'escolava per la comissura d'uns llavis que, de tan descolorits, semblava que es trobessin en ple procés de descomposició, etc. No és cert que la maldat no tingui rostre i tu n'ets l'exemple més evident. He passat pel teu costat i no he pogut evitar olorar l'aire que prèviament havia lliscat pel teu cos. Quina cosa més desagradable! Com si fos una magdalena proustiana però en versió olfactiva, m'ha transportat a aquell estiu en què vaig pujar fins el cràter de l' Etna i quasi m'ofego de tanta pudor a sofre. Si la vida és un teatre, som i només som allò que representem. Què representeu tu i els teus? Només se m'acut una metàfora com a resposta: sou un cementiri llòbrec i humit on s'han anat acumulant totes les baixeses humanes. És cert que la història de la humanitat no es podria explicar sense vosaltres. És cert que durant un temps fins i tot heu gaudit d'un cert prestigi amb aquella aureola vitalista d'estar més enllà del bé i del mal. Però quan Nietzsche caigué postrar als peus d'un cavall maltractat caigueren les màscares i ens adonàrem que en realitat o estàvem a un costat o estàvem a l'altre. Aleshores vau elegir i durant força temps us heu pensat que ens teníeu subjugats, que éreu vosaltres els qui marcàveu el ritme. El que no sabeu, però, és que heu estat una referència, la palanca que ens ha servit per impulsar les nostres virtuts. Aliosha Karamazov no existiria sense el seu germà Ivan. Nosaltres no existiríem sense tu i els teus, gràcies. Ah, i no et facis il·lusions: el mal no ha tingut, no té, ni tindrà mai cap poder perquè només sap destruir. Au, continua teclejant que a cada tecleig que fas, puc -podem- saltar fins més amunt.

Reagan, el gos

Fa molts anys, quan les vaques eren grosses i els quiròfans obrien matí i tarda, vaig conèixer un individu que li havia posat Reagan al gos. Ho vaig trobar una ocurrència genial, digna d'un cervell dalinià. Reagan seu! Reagan fuig! Reagan passa fora d'aquí! Tal vegada el gos rebia un cop de peu de tant en tant, al capdavall en aquell temps els animalistes encara no tenien ni nom, i fotre-li una cossa al gos era una pràctica més que habitual que no figurava al Codi Penal.

La ironia és un analgèsic polític molt eficaç. Quan l'enemic et supera en nombre i el teu arsenal al costat del seu és poc més que una pandereta a Waterloo, n'hi ha que diuen que és el moment d'unir-t'hi, però jo sóc d'aquella minoria temerària que s'estima més enfotre-se'n uns minuts de tot plegat, agafar la copa de vi -o la cantimplora- i retirar-se a un racó a meditar en silenci la millor manera de fer-se l'harakiri i continuar viu alhora.

Ara que sé que un mosso cobra més que un llicenciat, que PxC té 67 regidors, que una de les prioritats del meu alcalde són els llauners, que visc en un país on els metges i les infermeres s'han ofert a operar de franc els malalts de càncer, ara que descobreixo que els mestres i professors estan -en el millor dels casos- desencantats i -en el pitjor dels casos- desmotivats, ara que escolto un dia rera un altre a tothom recomanar als joves formats que fotin al camp d'aquesta merda de país, en aquest estrany moment d'irrealitat històrica, tinc més clar que mai que no només no hem tocat fons, sinó que això és només el principi del que està per venir. Els mercats, com Atila, estan deixant al seu pas de general megalòman un paisatge moral de cendres i fumeroles en el que no hi brotarà res.

Van ser necessaris molts segles d'esclavatge i de pobresa per fer germinar en la societat europea la llavor dels principis socialdemòcrates; i van caler vàries guerres i desenes de milions de morts per fer créixer el brot tendre de l'estat del benestar com un miracle enmig d'un món capitalista que ara sabem que tenia més escrúpols del que semblava. Tot i que ja fa molts anys que ens afaitem, resulta sorprenent per un cervell optimista com el meu descobrir que només han calgut uns quants mesos de por sostinguda i amenaces invisibles perquè hagi calat dins nostre la sensació irreversible de que el món on vivíem era insostenible.

Molts ja ho dèiem, això. Però ens referíem a la carrera armamentística, a les emissions de CO2, al canvi climàtic, als combustibles fòssils, al consumisme delirant... i resulta que el que era insostenible de la societat occidental no era res de tot això, sinó la sanitat universal, l'educació gratuïta i l'atenció als febles i als desvlaguts. Jo fa ja tants anys que no entenc res de res que no pretenc a aquestes alçades del desastre que cap expert m'ho expliqui. De fet, el misteri inherent a aquest absurd procés és potser l'única gràcia de tot plegat.

Fa uns mesos que tinc un somni recurrent, però. No sé si és greu, i per això el voldria compartir amb vosaltres. Potser es tracta més aviat d'una fantasia inconfessable, ho desconec. Em trasllado al Priorat, prop de Porrera, a una casa de pagès modesta envoltada d'ametllers i vinya. Abans d'abandonar Barcelona, acullo sota la meva benficiència tots els habitants de la gossera municipal i els batejo un per un amb els noms de tots els polítics de tots els parlaments de tots els països de tot el planeta. Em veig a mi mateix fent la migdiada a l'ombra d'una olivera mil.lenària observant com els petaners agraïts em somriuen mentre espanten les mosques amb la cua i es graten les puces amb les dents. Llavors se'm tanquen els ulls i, quan estic més a gust sentint l'escalfor del sol damunt la cara i la remor llunyana de les cigales, la ràdio em desperta i en Fuentes m'explica les 50 raons per les quals no hauria de sortir de casa i me n'hauria d'anar cap al Priorat. És com el dia de la marmota. No sé què fer. Estic exhaust.

11 setembre, pàtries diverses

En una acampada reivindicativa, per allà el Pleistocè inferior, una amiga em va presentar una amiga seva. Parlant de política, em va explicar que estava estretament vinculada a la història política de Xile, i m'hi vaig interessar. L'endemà a la tarda, em va regalar una cinta de casset amb un homenatge sonor a la figura política de Salvador Allende. Els darrers minuts contenen la gravació del darrer discurs d'Allende als xilens emès per Ràdio Magallanes el matí del cop d'estat. Aquelles solemnes paraules, pronunciades poc abans de ficar-se el fusell AK-47 que li havia regalat Fidel Castro sota la barbeta i prémer el gallet, em van impressionar com poques coses ho han fet al llarg de la meva vida.

Podeu pensar que la noia era molt maca i que la resta no és res més que sentimentalisme adolescent, però us equivoqueu. Hi ha biografies polítiques construides en èpiques protestes universitàries, principis idològics formats en assemblees i manifestacions massives, però el meu cas és diferent. Emparat entre les quatre parets de la meva habitació, vaig escoltar aquell casset en un aparell Philipps de color groc desenes de vegades, i en aquella solitària penombra, tinc la sensació d'haver-me convertit en un home polític.

No he evolucionat gaire des de llavors, ho reconec. Però no en tinc gaires ganes, la veritat. Tinc la sensació que si faig un esforç per adaptar-me als temps em tornaré lliberal. I aquest és un risc que tinc molt clar que no vull assumir. Abans em compro per internet un AK-47 i m'atrinxero a l'habitació de casa els meus pares a resistir el setge fins el final.

Amb el temps, van anar arribant llibres i cançons sobre el president xilè, alguna biografia, alguna novel.la, algun documental reivindicatiu, l'emocionada evocació de la figura del president que fa la seva neboda a La Casa de los Espíritus o el Yo pisaré las calles nuevamente de Pablo Milanés. La figura de Salvador Allende va esdevenir més familiar, més propera, tal vegada menys icònica. Ara fins i tot rebo els tweets de la seva fundació al Twitter, com canvien els temps... Però l'essència del seu compromís polític no ha canviat ni un bri, les paraules del seu darrer discurs encara ressonen dins meu quan la realitat trontolla al meu voltant com una espècie pregària laica.

Uns anys més tard, assegut al porxo de fusta d'una Fazenda a El Pantanal (Brasil), rodejat de caimans, capibares, anacondes i tapirs, vaig assaborir les darreres pàgines de Confieso que he vivido, de Pablo Neruda. El poeta patia les darreres embestides d'un càncer de pròstata quan va saber del cop d'estat i de la mort del seu company i amic. Casa seva va ser desballestada l'endemà i els seus llibres cremats. Neruda va ser traslladat a l'hospital el dia 19 de setembre i va morir el 23 del mateix mes entre sospites d'assassinat per injecció letal. Mai no van ser aclarides. El seu funeral, vigilat per desenes de soldats armats, va transcórrer en un silenci solemne interromput només pels espontanis crits en record del poeta i del president i el cant de La Internacional. Aquell va ser l'improvisat homenatge del poble xilè a la figura del seu president màrtir. Aquell llunyà 11 de setembre de 1973, Neruda estava concloent les seves memòries quan el van informar del bombardeig al Palacio de La Moneda. Física i moralment abatut, el gran poeta encara va tenir temps d'afegir-hi el següent paràgraf.

"De los desiertos del salitre, de las minas submarinas del carbón , de las alturas terribles donde yace el cobre y lo extraen con trabajos inhumanos las manos de mi pueblo, surgió un movimiento liberador de magnitud grandiosa. Ese movimiento llevó a la presidencia de Chile a un hombre llamado Salvador Allende, para que realizara reformas y medidas de justicia inaplazables, para que rescatara nuestras riquezas nacionales de las garras extranjeras. Donde estuvo, en los países más lejanos, los pueblos admiraron al presidente Allende y elogiaron el extraordinario pluralismo de nuestro gobierno . Jamás en la historia de la sede de las Naciones Unidas, en Nueva York, se escuchó una ovación como la que le brindaron al presidente de Chile los delegados de todo el mundo".

Qui fos llama

Segons la Wikipedia, la llama (Lama glama) és un gran camèlid originari dels Andes (Amèrica del Sud), particularment del Perú. Llama s'utilitza a vegades, amb un sentit mes ampli, per designar qualsevol dels quatre animals sudamericans emparentats de la família Camelidae: el llama, la vicunya, l'alpaca i el guanac. "Los españoles estaban convencidos de que los incas debían ser una de las doce tribus perdidas de Israel que había llegado a América del Sur y que las llamas debían haber migrado hasta allí después de desembarcar del Arca de Noé" (Dr. Javier García Gómez y Dra. Bibiana Vilá). Pel que es veu, els espanyols porten uns quants segles equivocats en aquests i altres temes
Avui es cel s'ha llevat del color gris a Menorca i, coses del turisme familiar, he recordat un cartell de la carretera de Maó a Ciutadella que anuncia un petit zoològic. Gran encert. Molt recomanable si algun dia us trobeu en aquesta estranya conjuntura dels llamps i els trons i la canalla súpervitaminada. Didàctic, ordenat, curiós i molt pensat pels més petits. Hem fet toca toca de lemurs de Madagascar, tortugues gegants d'Etiòpia, estruços i cangurs, entre d'altres bèsties educades i pintoresques.
Cap al final del recorregut, he comès l'error d'apropar-me a una llama que em mirava curiosa. Per aquelles coses de mostrar-se lúdic i motivat davant dels fills, li he ofert al mamífer andí una branca d'olivera, en plan bíblic. Se l'ha menjada d'una revolada. Però quan estava a punt de girar-me en direcció als cèrvols, l'animal m'ha escopit a la cara i s'ha quedat observant-me, desafiant. Això t'ho fots tu!, deu haver pensat. M'ha deixat els vidres de les ulleres estucats de saliva barrejada amb el trinxat indigerible de l'olivera. El mes curiós ha estat la meva reacció. M'he indignat i li he tornat l'escopinada al bell mig del seu rostre de camèlid estúpid. És ben bé que som animals, he pensat.
Arribats al càmping, he surfejat pels indignats titulars del Facebook i Twitter sobre el pronunciament del TSJC instant la Generalitat a complir en matèria lingüística la sentència de l'Estatut en el termini de dos mesos.
La demagògia, com el tsunami dels mercats financers, té la seva pròpia lògica. Quan s'enquista en l'opinió pública (o publicada) és com si l'organisme democràtic entrés en metàstasi. Llavors tot diagnòstic esdevé imprevisible. Fer passos endarrera és terriblement senzill, però fer-los endavant no és que sigui difícil, és simplement impossible. Per això l'amputació ens sembla, cada cop a més ciutadans, l'única sortida possible per tal d'evitar la gangrena. La independència, en el moment actual, no és només un objectiu polític, és quelcom semblant a un cordó sanitari o un acte quirúrgic inevitable.
Mentre em netejava les ulleres de les incrustacions de saliva i clorofil.la als lavabos del Centre Zoològic Lloc de Menorca, m'ha vingut al cap una faula protagonitzada per una llama amb barretina i un toro d'Osborne. Qui fos llama, vicunya, alpaca o guanac, he pensat ressignat. Encara que fos al zoo...

L'Irma

Tinc la family dalt d'una muntanya amb vistes al Cadí, la Molina i la Tossa Plana. Jo sóc a Barcelona fent veure que treballo. Fa uns dies que els Marron-Aliguer vam sortir de la Maternitat amb un membre més per qui vetllar, un ésser viu diminut a qui alletar, protegir i educar.

És curiós això de l'instint. Més enllà de l'estrany orgull d'haver tallat el cordó umbilical que unia la petita Irma amb la seva mare com si d'un alcalde en pre-campanya es tractés, vaig poder sentir per segona vegada la determinació insubornable de l'instint més generós i altruista de tots. Tan antic com la nit dels temps, tan difícil d'argumentar i alhora tan senzill d'experimentar. Una mena de força telúrica indefugible que ens humanitza i ens animalitza a parts iguals i que, en darrer terme, ens perpetua com a espècie.

L'Irma va néixer sana i feta, 3,7kg i 50cm. Aquestes són les típiques dades que ens agrada donar als pares primerencs tal vegada perquè no tenim gaire cosa a dir sobre algú que acaba d'aterrar i de qui no en sabem encara gaire res. Una infecció intranscendent ens va fer habitar l'UCI durant una setmana. Malgrat la logística, l'experiència ha estat positiva. l'Irma era la més gran de la classe, els seus companys amb prou feines arribaven a l'1,5kg. Asseguts en una butaca veient passar les hores vam aprendre moltes coses, com funcionen les incubadores, quins models hi ha, com s'organitzen les infermeres i com es relacionen amb els auxiliars, els metges i el personal de neteja, quina és la temperatura òptima d'una incubadora (29,6ºC) o entre quins valors cal que estigui el ritme cardíac d'un nadó (90-150). Però també vaig constatar coses que ja sabia o intuïa, com que cap pare del món canviaria el seu fill per molt petit que sigui o molt malalt que estigui per un de sa. Us semblarà una obvietat, però us asseguro que entre incubadores, tubs, cables i dispositius varis i veient desfilar els pares i les mares a les hores de l'alletament amb la determinació i l'esperança -en alguns casos- amb què ho fan, aquesta certesa s'experimenta amb una força que pot arribar a sorprendre i que si tens un dia tonto t'arriba a emocionar.

Mentre érem allà, va dimitir Francisco Camps i l'economia espanyola i les finances americanes es van abocar a l'abisme per enèsima vegada. Els problemes dels homes són tan intranscendents que amb tot el temps del món no vaig ni tan sols fullejar el diari cap dia. Només és qüestió de perspectiva. Tal vegada sigui aquest l'únic aprenentatge que cal que treballem.

Ah, me n'oblidava. Una altra cosa sí que vaig poder constatar després d'habitar un Hospital Públic durant 10 dies. Una cosa de la que se'n parla cada dia i que a alguns ens cou per dins com una úlcera moral -i no política, malgrat s'hi entestin-. Retallar en sanitat és tan obscè que si no fos perquè la dignitat ja fa temps que ens la van retallar, no ho permetríem de cap de les maneres.

És curiós formar part d'un país que surt massivament al carrer quan ens toquen els símbols i que se'n va de vacances quan ens tanquen els CAPs. Segueixo pensant que hi ha més d'un que es parteix el pit cada matí en llegir el diari a costa de la nostra estupidesa.

Un últim favor

Fa cosa d'un any, em va sorprendre la notícia de l'abolició de la pena capital en un estat americà del què no recordo el nom i promoguda per un governador en la vigília de la seva jubilació. És quan no tenen res a predre que els homes sovint decideixen comportar-se com a herois fent allò que segons Le Carré li tocaria fer a una persona "normal".

A la política no n'abunden, precisament, ni d'herois ni d'homes "normals". És per això que aquests darrers mesos, veient el President Zapatero defenestrat i abandonat per propis i estranys, m'ha vingut al cap una idea recurrent. Podria el President espanyol fer-nos un últim favor a aquells que fa 7 anys li vam atorgar el benefici del dubte per treure'ns de sobre aquell forúncul en què s'havia convertit el Sr. del bigoti, el gremlin mentider de les Açores.
Una vegada vaig pujar a la Cerdanya amb un matrimoni gran de Sarrià, coses de la feina. El Sr. X era fill de la burgesia Barcelonina, mentre que la Sra. X era filla de la burgesia parisenca, però educada a Gran Bretanya, coses dels burgesos. Ambdós de classe alta, conservadors, lliberals, tant li fa. Mentre el Mercedes creuava Sarrià alentit pel caos de l'hora punta, la Sra. X va fer un comentari sobre les escoles de la zona alta. Davant la meva sorpresa, el Sr. X em va aclarir que per un francès és sorprenent que hi hagi tantes ecoles religioses, que li semblava del tot inconcebible a la seva senyora que l'educació estigui encara avui en mans de frares, monges i escolanets.
Passejant pel Parc de l'Oreneta vaig recordar l'anècdota i rellegint incrèdul l'enèsima enquesta que situava Rajoy a anys llum de Zapatero, vaig pensar que era el moment de treure's el darrer As de la màniga i nacionalitzar totes les escoles del país, acabar d'una vegada per totes amb els privilegis que l'església té a Espanya i a cap altre lloc del món i de passada -perquè no-, retornar les despulles del Dictador a la seva família i convertir el Valle de los Caídos en un museu dels horrors o tal vegada en un cementiri nuclear.
En definitiva, abans de fer les maletes camí de l'exil.li mediàtic, Zapatero podria encara comportar-se com un home normal i deixar per les properes generacions un país lliure de crostes històriques i supersticions malaltisses. Ressentit, diran alguns. Potser, però que no ho són, els herois, de ressentits?

Indignats

Fa dies que una veu interior em recomana fer cas omís de les crítiques que plouen de totes bandes. A mida que en llegeixo de noves, però, més m'indigno; i com més m'indigno, més em reafirmo. Del Full Parroquial del Sr. Gallina Blanca, amb la seva falsa modernitat i les seves firmes convidades, tan mediàtiques com buides de qualsevol interès intel.lectual, a les portades de tots els diaris de l'endemà del boicot al Parlament, sembla que ens sobrevola un crit uníson per desacreditar un moviment que em sembla que s'està convertint en quelcom inesperat que els està fent posar nerviosos. Partidari de matisar, deia el director de l'Ara diumenge passat, en referència a Arcadi Oliveres o Felip Puig entre d'altres. El meu problema és que no recordo els seus matisos a la immersió lingüística, les retallades de l'Estatut o el Tribunal Constitucional. Com el toro de Ferlosio, n'hi ha que coixegen sempre de la mateixa cama i això no és dolent, però com a mínim tenim dret a demanar-los que no ens facin creure que caminen ben drets.

No sé si ha estat aquest diari per tietes i tiets de totes les edats, les invectives de Pilar Rahola contra el President de Justícia i Pau (revolucionari frustrat amb vocació de líder, deia, vés quina una lideresa frustrada per excretar un comentari com aquest!), Quim Monzó, Toni Soler, Artur Mas, Duran Lleida, Joan B. Culla, Salvador Cardús o tants altres que s'han despatxat a gust darrerament amb els joves, els progres, els perroflàutics i els antisistema.
Però no ha estat fins avui que he conegut finalment l'origen de la força misteriosa que m'arrossegava cap a la Plaça Catalunya. Rouco Varela ha dit que els joves del 15M "no coneixen Déu" i que tenen les "vides trencades". Aquest país no té remei. I que ningú no es pensi que parlo només d'Espanya, és tota la pell de brau -Catalunya inclosa -que té una capa ancestral de caspa tan recalcitrant com l'urani de Fukushima. És el resultat de no haver descobert a temps la guillotina i d'haver-nos mirat el melic mentre tocàvem el flabiol i vèiem passar la Història com si sentíssim ploure. Aristòcrates que creen opinió en ple segle XXI i escolanets que la difonen. Així ens va.
Per sort, tot i que amb certa flaire d'una patinada de l'avi que no s'aguanta els pets, el President Pujol ha dit aquest matí que entén els indignats perquè són la primera generació des del 1945 que té les espatlles més estretes que els pares. Potser és l'únic que ha entès alguna cosa, al capdavall.

Yes, we camp!

Aquest era l'imaginatiu titular d'ahir a El Mundo. Si no fos perquè ja fa temps que ens afaitem, un diria que el periodista fa ús de la ironia perquè no se li acudeix cap altra manera d'abordar el tema. I és que amb molta probabilitat aquest hagi estat el principal efecte col.lateral d'una convocatòria improvisada via twitter que ha agafat a tothom amb els pixats al ventre, el desconcert generalitzat. Avui deia en Trias, l'alcalde de les persones, que digués el que digués la Junta Electoral, els indignats no s'havien de moure de la Plaça de Catalunya encara que els ho demani el mateix Papa, vés per on!

Ahir, mentre tallava pernil amb en Bernat ple de grans observant-me assegut al marbre de la cuina, em vaig posar nostàlgic i vaig recordar moltes acampades de caire divers. Un estiu vam agafar un autobús direcció a Borredà. Havíem informat les famílies del nom del poble on pensàvem acampar feia només unes hores i aquell mateix vespre, aquell nom va aparèixer al capdamunt de la llista de precipitacions al TN. Ens va rebre la tempesta perfecta i vam acabar la jornada reclutant 4x4 i rescatant nens d'un campament proper al riu. Una Setmana Santa, a Capçanes, vam saber de l'alliberament de la farmacèutica d'Olot quan vam anar a comprar pa i vam tornar corrents al campament a informar tothom com si l'haguéssim trobat nosaltres de camí al poble.

Però entre els vagues records i condicionat per la conjuntura del soroll de fons de la ràdio, els campaments reivindicatius van treure el cap amb facilitat. L'endemà del tancament al Rectorat a primer de carrera, vaig sortir en una fotografia assegut amb una amiga a les escales de la universitat a la portada de El Periódico. Aquell havia estat el meu minut de glòria -bé, instant fugaç de glòria, hauria de dir- fins que en Xavi Coral va decidir entrevistar-me perquè li parlés de tomàquets i enciams en rigorós directe i davant d'un entregat públic de pensionistes i mestresses de casa de Vilanova i la Geltrú.

Un vespre plujós de tardor, algú va picar a la cremallera de l'iglú on dormíem a la Diagonal amb motiu de l'acampada del 0,7. Era la meva mare que ens duia un taper amb una enorme truita de patates. Jo i la meva germana vam renegar de l'ocurrència, però els amics i veïns ho van agrair entre aplaudiments i riallades.

Vaig mirar en Bernat i no sé si va ser efecte de la varicel.la, però em vaig adonar que jo estava més proper al taper i a la truita de patates que no pas al fet de dormir al ras per una causa justa. I és que la intendència, a les guerres, és tan important com la munició.

Deia el periodista que els indignats no es posen d'acord amb el lema i que les assemblees són una olla de grills. Quina novetat. Ni falta que fa. Al Rectorat, la nostra representant -a qui ningú no recordava haver escollit- ens va anunciar irada que les converses havien fracassat i alçant el puny ens va arengar perquè ens pixéssim a l'estora, sense precisar a quina estora feia referència. Tots vam mirar incrèduls al nostre voltant, tal vegada buscant la càmera oculta, i passats uns segons vam esclafir a riure. Però no vam deixar de tenir raó ni un moment.

Amb tota seguretat, la proporció de gilipolles de les acampades és similar a la del Congrés, no en tinc cap dubte. Però uns, els indignats, tenen raó. I els altres, els polítics, han malbaratat la poca que els quedava jugant a ser els advocats cínics dels dolents de la pel.lícula. Perquè són dolents, i d'això tampoc no en tinc cap dubte. I no em refereixo a la dreta, els banquers o els empresaris en la seva totalitat, sinó a unes poques desenes de cabrons amb nom i cognoms que llegeixen el diari cada matí i somriuen orgullosos de la seva inviolable superioritat mentre assaboreixen el cafè.

Retallades

Jo que sóc propens a portar la contrària i treure de polleguera als meus adversaris quan discuteixo, jo que sóc aficionat a ficar-me amb la dreta només perquè el cos m'ho demana, i a treure exemples absurds de sota les pedres, jo que construeixo arguments circulars o espirals per fer-m'ho venir bé com si jugués al póker, només pel plaer de discutir i -ho confesso- de tenir raó, jo, he de sentir en boca dels altres molt sovint aquell adjectiu que em fa tanta ràbia: demagog!

Però com que la realitat supera sovint a la ficció, us he de confessar que el culebrón President Manostijeras m'ha deixat sense paraules. Imagino que si Montilla, en un míting, o el de la bicicleta -posem per cas-, o Julio Anguita o fins i tot Hugo Chávez, hagués agitat les masses del Baix Llobregat al crit de.. Artur Mas tancarà quiròfans!, treuran la sisena hora perquè els vostres fills siguin més tontos que els de la concertada!, tancaran urgències!, suspendran la meitat de les operacions de cataractes de les vostres iaies!, deixaran gent desatesa!, acomiadaran metges, infermeres i mestres! (policia no, això sobre tot, que la seguretat està fatal, molt pitjor que l'educació).. suposo, deia, que demagog és el mínim del que l'haurien acusat.

Però ho han fet, han estat capaços, o gairebé. Perquè la bacanal ultralliberal no ha acabat del tot bé pel President, i fins i tot diu que un parell de les madams convidades a la festa en concepte d'assessores s'han acabat esbalotant i han sortit per peteneres totes esverades agitant els braços i amb els corsés esquinçats.. en fi, que ningú no els veia venir?

Sempre ens quedarà el misteri de saber què va votar Joana Ortega i quin dia ingressarà definitivament al frenopàtic el Sr.Duran. Avui m'ha comentat un amic que Eulàlia Vintró a Can Fuentes va subratllar el fet que Duran Lleida no hagués mai gosat fer públic el vot d'un Conseller -o col.lega- home. Què en som de rucs sovint els homes, sempre se'ns passen per alt aquests petits detalls. Té tota la raó, la Vintró, com sempre. A mi que la vicepresidenta no m'acabava de caure bé perquè al debat de TV3 la vaig trobar un pèl requetepija, i ara resultarà que per culpa del masclisme i del poc respecte del seu cap de partit -però súbdit de país- m'acabarà caient bé i tot, fins i tot sense saber el sentit del seu vot, fixeu-vos com m'estic tornant de tolerant..

Respecte la sisena hora, jo no sóc mestre, però tampoc sóc gilipolles (deu ser que vaig anar a una escola concertada). No sé si cal treure-la, afegir-ne'n o multiplicar-les per Pi, però el que m'ha quedat clar, és que aquesta és una mesura 100x100 econòmica, malgrat vulguin fer-nos creure el contrari; i que sembla una broma de mal gust que a un país amb un dels índex d'educació més paupèrrims d'Europa, això sigui el primer que se'ls acudeixi fer als responsables de treure'ns del pou profund de la mediocritat.

Però que hi ha algun conseller que porti o hagi portat mai els seus fills a l'escola pública? Que n'hi ha algun, de conseller, que tingui una mare que s'hagi operat de cataractes al Clínic i no a Can Barraquer? Que han fet gaires cues a urgències darrerament? Que recorden la darrera vegada que van anar en metro (això bé al cas perquè diu que també els fa ràbia que el metro obri de nit, diu que és per la seguretat que està fatal.. vinga, som-hi..)?

I per acabar de buidar el pap, sobre això de l'impost de successions que ja només pagaven l'1% dels ciutadans, a veure si algun periodista d'investigació ens acaba d'explicar l'adinerada iaia de quin Conseller d'Unió tenia un peu a l'altre barri la vigília de la reforma. Això sí que tindria interès i no el vot de la Senyora Ortega.

Últimament em sento tan demagog, tan populista i tan poc demòcrata, que em sembla gairebé una contradicció que determinada gent pugui exercir un càrrec públic. Perquè no es conformen presidint La Caixa, el Palau, l'Orfeó, el Círculo Ecuestre i l'Abadia de Montserrat? Perquè no deixem que els que fan ús dels serveis públics els gestionin de la millor manera i en benefici de la majoria? En fi, és que sóc tan demagog..

P.S. Avui, 14 d'abril.. Visca la República!

Sortu

Sona el telèfon. És la meva germana. Els periodistes sempre van a la recerca de dades. Quan va aparèixer Google, van disminuir notablement les trucades. Per sort, però, hi ha coses que encara no surten a internet, així que encara em truca tot sovint. "Per casualitat.. -sempre comença així- conserves el telèfon del Javi Heavy?'". Regressió. Silenci. "En aquella època no hi havia mòbils"-contesto.

Vaig conèixer el Javi un estiu a Roda de Berà. Vam coincidir durant tres anys a la mateixa colla. Com indicava el seu sobrenom, el Javi era Heavy. Era tranquil, simpàtic, tolerant, fumava porros a totes hores i no es ficava mai amb ningú. Tot li estava bé i tant li feia una discoteca pija com un xiringuito ple de guiris com una Xibeca a la platja. "Jo em monto la festa en un metre quadrat, no necessito res més". I era cert. Bé, potser un porro sí que necessitava.. Una matinada, a la platja, parlàvem de política, cosa rara en aquella comarca. El problema basc, que diria Sabina. Jo que sóc propens a portar la contrària havia agafat el rol de l'abertzale intel.lectual. "Doncs que vols que et digui, a mi aquesta gent em fa fàstic". -va deixar anar de cop. "Aquesta radicalitat no fa per un heavy" -li vaig dir. "Ja, deu ser que es van carregar el meu pare". El pare del Javi era un dels 6 policies que ETA va fer volar pels aires a Sabadell el 1990. Evidentment, ningú no ho sabia. La conversa va acabar amb la planxa moral més gran que recordo. Aquell dia vaig comprendre que les opinions no són gratuïtes i que n'hem d'estar molt segurs per mantenir segons quines opinions si no volem caure en el cinisme o la frivolitat.

És cert que la Llei de Partits i aquest sofisme de la "condemna" a la violència són poc més que l'article 26 del Califa de La Trinca; i és cert també que la pau -com diuen els grans estadistes- no la poden construir les víctimes. Però faríem bé tots plegats de no perdre la perspectiva i mesurar bé les paraules si volem evitar planxes morals pitjors que la meva. La pau, sovint, no és més que un acte recíproc de generositat. Jo personalment confio en Otegui i imagino com deu haver estat de difícil resistir les embestides d'un brau orgullós amb la boina calada fins les orelles.

Confio i espero que Sortu es pugui presentar a les eleccions i fins i tot que tregui un bon resultat que deixi tothom al seu lloc. Més que res perquè quan d'aquí 10 o 15 anys, en unes imatges d'arxiu, el meu fill vegi una compareixença dels que avui encara dubten de si deixar o no les pistoles, amb la xapel.la i la caputxa i demés simbologia guerrillera i nacional, en una anacrònica barreja entre el Ku Kux Klan i Marianico el Corto, es quedi bocabadat i em pregunti: "i aquests, de quin planeta sortien?".

La família del Javi va deixar d'estiuejar a Roda de Berà i li vam perdre la pista al nostre amic. Uns anys més tard vaig saber que el Javi Heavy havia mort en un accident de moto. Vés a saber en quina carretera i en quines circumstàncies, tant li fa. Segurament ningú tret de l'atzar en va ser responsable. Però no cal ser assistent social per adonar-se de que aquella família es va començar a desestructurar el dia que un encaputxat va decidir accionar el detonador.

Déu va en bicing!

Tot i que havia fet una promesa a la Moreneta de no parlar de política durant -com a mínim- els propers 23 anys, faré una excepció metereologico-miraculosa. I és que això de l'anticicló inesperat del conseller Puig m'ha proporcionat un plaer gairebé concupiscent. El Titànic s'enfonsa i nosaltres a coberta discutint el sexe dels àngels, de despropòsit en despropòsit i tiro porque me toca. I ha resultat que finalment Nostro Senyor, el mateix que va fer tronar el cel del Principat quan l'ex conseller Baltasar -de nom religiós, però trajectòria més aviat aconfessional- li ho va implorar, Nostro Senyor, deia, ha decidit aigualir la festa del chincha rebienta convergent amb aquest despropòsit dels 80. Quantes espelmes s'ha passat pel forro darrerament l'Altíssim en aquest país? Quantes en devia ofrenar sense èxit el Patronat de la Sagrada Família perquè fes caure el Temple al pas de la tuneladora diabòlica evitant que la ciència, un cop més, s'imposés a la fe catastrofista dels patrons? No ho sabrem mai. Digueu-me mala persona, però és que n'hi ha que m'hi fan tornar. Un dia vaig sentir confessar al gran Gabilondo -el mateix que un sequaç de Berlusconi acaba de prejubilar en favor dels aneuronals habitants de la casa de Gran Hermano, té collons el món on vivim!-, li vaig sentir confessar, deia, que Aznar treia el pitjor d'ell. A mi em passa una cosa semblant amb l'actual cap dels Mossos, i no hi puc fer res. I el pitjor és que va per llarg. Aquest home és recalcitrant i incombustible com un bidó d'Urani-235. Suposo que haver-lo d'aguantar és una penitència perquè pugui arribar un dia a purgar la meva responsabilitat indirecta per la nefasta, indignant, negligent, revanxista i ressentida tasca de l'anterior ocupant de la cadira, aquell hippy pollós que va gosar limitar la velocitat dels BMW i a qui vaig donar el vot en -com a mínim- 2 ocasions. I el més curiós és que m'han arribat veus que diuen que hi ha convergents de 25 generacions a qui aquest individu també treu de polleguera. Ara sí que no m'ho explico. Crec que Mubarak a la Conselleria seria més ben vist, un home de pau i d'ordre, enemic dels extremistes..

Quan era jove, en una galàxia molt llunyana, fa molts i molts anys, celebrava els meus aniversaris fent una festa multitudinària al bell mig de Collserola. Expliquen les cròniques de l'època, que solia acabar la nit dalt de la cadira cridant: Viscaaaaaaaaaa els 80! Jo em pensava que parlava de la Dècada dels 80, de Bruce Springsteen, Communards, U2, Queen, The Police, Bonney M, Dire Streets i Madonna.. i en realitat era molt més que allò, era un crit visionari de la velocitat a la què un dia molt llunyà la Santa Inquisició ens prohibiria circular!

En un altre ordre de coses i canviant de Darth Vader i de poders malèfics, us adjunto un enllaç que a casa fa dies que hem de mirar 20 vegades abans d'anar a dormir. Sí, estem en aquella fase de Mirem una altra vegada l'anunci del cavaller? Hem canviat Dora La Exploradora -una nena que d'existir a la vida real justificaria l'infanticidi- per un anunci de Wolkswagen molt més inspirat. I a més a més, ara, en Bernat, mentre s'empassa la sopa, tarareja la Marxa Imperial de John Williams. La publicitat té coses bones, no m'ho negareu..

Bon Nadal

Bon Nadal als lladres retrobats, als ocatencs i als xabiencs, als evocadors, als que hi veuen malgrat el tel als ulls, als que citen Balmes amb criteri, als espies culés, als allaus de lletres, als que analitzen la realitat sense presses, als que parlen i als que llegeixen, a tots aquells que pasturen de forma anònima pel ciberespai, als amics, familiars i companys de blog, i a tota la bona gent d'arreu, a tots, molt bones festes i que tingueu un 2011 alegre i somrient! ..P.S. ah, i m'oblidava, a Julian Assange, Merry Christmas and a Happy New Year!!