30 de gener 2009

Pelecanus onocrotalus



“Un pelicà extraviat s’instal·la a Lleida. La raríssima au, que procedeix d’Europa oriental, no se separa d’un grup de cigonyes”

Sovint les millors metàfores no sorgeixen d’una ploma sinó que és la natura mateixa qui ens les proporciona. No sé si coneixeu la història...
En les aigües gèlides del llac Constanza un grup de pelicans xipollejava amb una certa indolència mentre esperaven el moment per aixecar el vol i fugir a un indret de temperatures menys hostils. Un dels pelicans se separà del grup. Sabia d’un lloc on els peixos nedaven en abundància. Tenia fama de taujà però en realitat era tan sols un despistat. I com tots els despistats, fins i tot s’oblidà que ho era. I oblidant-se que era un despistat, es despistà, i s’allunyà i s’allunyà fins a perdre de vista els seus companys. I pescà un peix i se’l menjà. I es quedà embadalit observant la iridescència que la llum somorta que es filtrava entre els núvols provocava al plomatge d’altres aus; i el moviment harmònic de les fulles trèmules dels arbres de ribera, etc. I els seus companys es cansaren d’esperar i posaren les ales en moviment. I així el nostre heroi es quedà sol, abandonat a la seva sort. Badant... I quan s’adonà que l’únic bec que hi havia al llac era el seu, decidí emprendre peremptòriament el vol per tal d’atrapar el grup. Però com que era un despistat, li succeí allò que cantava el poeta: “Se equivocó el pelicano. Se equivocaba. Por ir al Norte, fue al Sur. Creyó que el trigo era agua. Se equivocaba. Creyó que el mar era el cielo; que la noche la mañana. Se equivocaba. Que las estrellas eran rocío; que la calor, la nevada. Se equivocaba.” I volant i volant, passà per sobre els Alps i les ales se li entumiren pel fred, i passà per sobre els Pirineus i les ales se li entumiren un xic més. Exhaust caigué en una terra boirosa i seca: Lleida. A Lleida!, pobret... I ara què farà? I ara on anirà? I mira al seu voltant i veu un munt de persones estranyes amb binocles que criden Pelecanus onocrotalus!, Pelecanus onocrotalus!. I les aigües baixen brutes i no hi ha peixos, només cargols. I està cansat, espaordit. I intenta amagar-se però el seu bec el delata. I cada cop hi ha més gent que s’arremolina al seu voltant... Pelecanus onocrotalus! I pensa amb els seus i no sap on són i no els trobarà mai més i morirà indefectiblement en una terra estranya. I aleshores algú li toca la cua i es gira i es troba bec a bec amb una cigonya. El seu bec és llarg també, però més estret, i el cos molt més esvelt, i bona part del seu plomatge blanc està pintat de negre. I aleshores es produeix un fet extraordinari: la cigonya i el pelicà no s’assemblen gaire, i són de països diferents, però s’entenen perquè parlen el mateix llenguatge: el llenguatge del Sol i de la lluna, el llenguatge de la pluja i dels núvols de formes divertides, i el de les fulles dels arbres que cauen i tornen a sortir, el llenguatge dels llacs, dels rius i dels mars... I com que parlen el mateix llenguatge el pelicà segueix a la cigonya i s’integra amb tot el grup, i no s’hi sent estrany perquè, com ja he dit, parlen el mateix llenguatge. I ja no té por i torna a moure les ales amb energia i observeu-lo ara com vola amb el seu bec ostentós i el seu cos pesant i un xic maldestre enmig del gràcil i pausat bategar d’ales de les cigonyes que l’envolten. I volen i volen i senten com a baix la gent es crida i està molt enfadada i alguns es tiren bombes només perquè porten barrets de diferents colors. I aquesta metàfora és en realitat un ensenyament moral, i qui vulgui que l’agafi, i qui no vulgui ja s’ho farà. I jo me’n vaig a dormir, content, amb la música de Serrat, aquella que diu: “Si yo pudiera unirme a un vuelo de palomas, y atravesando lomas dejar mi pueblo atrás, juro por lo que fui que me iría de aquí, pero los muertos están en cautiverio y no nos dejan salir del cementerio

27 de gener 2009

Snoopy ha mort!

Fa encara no 10 minuts he perdut el meu punt de llibre. El més curiós del cas és que després d'un llarg trajecte de metro amb enllaç inclòs a Espanya he continuat llegint pel carrer rememorant aquell vici adolescent gairebé oblidat i he estat conscient quan finalitzava el capítol que un dia qualsevol em podien robar la bossa i perdre el punt de llibre per sempre més. En aquell moment, he obert el llibre per la contraportada per recuperar-lo i he descobert amb desconcert que no hi era.
Resulta que un matí assolellat de Sant Jordi quan jo feia 3r. d'EGB vaig comprar un punt de llibre manufacturat per les innocents mans d'un alumne/a de 4t. Un senzill punt de llibre de pell (segurament de vaca) rectangular, amb un discret serrell a la part baixa, una silueta del gos Snoopy i un text on es podia llegir: et guardo la lectura.
Fidel a les manies costumistes que donen -en part- sentit al meu dia a dia vaig fer servir aquest punt de llibre ininterropudament durant 26 anys (bé, sí que hi va haver un petit lapsus quan va desaparèixer després d'una mudança entre els prestatges).
Un dia, mentre esperava la Txell (una amiga que havia anat a la meva escola, tot i que un curs per sobre -ho dic pels anònims que estan de pas-) a un bar al costat del Renoir, va esdevenir-se una casualitat d'aquelles que va dotar encara de més sentit la meva patologia literària. Quan la Txell va veure el punt de l'Snoopy va patir una regressió emotiva i va recordar haver-lo fet ella mateixa. Vam quedar estupefactes, no cal dir-ho (sobre tot jo, i encara més l'Snoopy que es va posar a bordar com aquells gossos del "Fets i Gent" que recorrien Europa per retrobar els seus amos).
Bé, tot això ho dic només a tall d'Elegia pòstuma. Avui Snoopy ha mort. Tal vegada acabi entre les pàgines de la darrera novel.la de César Vidal o Maria de la Pau Janer, tal vegada l'hagi recollit algú que no ha llegit ni llegirà mai un llibre. Quan he estat conscient de la tragedia esdevinguda entre Sant Andreu i el Poble Sec he retrocedit fins al metro i després de saltar l'accés com un adolescent antisistema, he anat fins l'andana amb la mirada perduda pel paviment llardós creuant tots els meus dits i encomanant-me a Sant CHARLES M. SCHULZ. Però no he estat de sort.
Em queda el consol de pensar que malgrat haver estat icona de xandalls horteres i diademes requetepijes, jo vaig contribuir a dignificar la silueta d'un gos amb anhels existencials més enllà de la seva condició d'etiqueta canina bidimensional. Durant 26 anys va guardar les meves lectures amb la fideltat que prometia el seu eslògan tatuat. Sovintejava les pàgines de grans autors a qui reconeixia i reverenciava com un gos fidel. Als estranys, als vampirs i als insignificants els bordava molest fins a la darrera pàgina. Va viatjar a tots els continents i va gaudir de mil paisatges emparat per paraules i frases que el reconfortaven quan se sentia sol.
En fi, descansa en pau, amic. Potser un dia, quedo amb algú al Renoir i qui sap, potser aquell dia la casualitat està de part meva.
Me'n vaig a cantar La Vall del Riu Vermell...

24 de gener 2009

Escèptics...

Doctor, Penicillium, ha dit? Ja, un fong que salvarà la humanitat.. no em faci riure! Jo de medecina, ni idea, però vostè em sembla un beneit irresponsable. I si funcionés, de debò es pensa que la seva substància miraculosa arribarà a a l'abast de tothom? No creu que contribuirà a allargar la vida només de prínceps i aristòcrates aprofundint encara més en les desigualtats de la Societat? Com diu? Fer fora per sempre més els anglesos de l'Índia sense exèrcit? Sense armes? Només amb paraules estèrils i protestes pacífiques? No havia sentit mai res tan divertit... avisi'm quan siguin tots fora, jo de moment me'n vaig a jugar al Bridge... Sierra Maestra, dice usted? Ya, un grupo de barbudos idealistas que fuman puros y predican el amor al prójimo, a la libertad y a la justicia. Comprendo... dice usted que están en disposición de derrotar al ejército de Batista y llevar a cabo una Revolución a 180km de Florida? No, no es que me ría de usted, es sólo que... bueno, es igual, cambiemos de tema... no quiero que se enoje conmigo...
Ser escèptic pot ser una condició congènita i indefugible del caràcter o una disposició davant la vida. En confiança, he de confessar que el segon cas em fa bastanta més ràbia. No sé si hi ha gaire diferències entre pecar d'optimista o fer-ho d'escèptic. Però en tot cas el que tinc clar és que les persones que han fet avançar la humanitat no pertanyien ni pertanyen als segons. De ben segur que tenien a prop seu gent intel.ligent que dubtava dels seus propòsits amb arguments assenyats, però afortunadament va primar més la voluntat interior i aquests no van ser tinguts en compte. Hi ha una diferència entre tenir il.lusió o fer-se'n. I és evident que els pessimistes també s'equivoquen. Ambdues opcions són gratis, però només una indica moviment. I no oblideu un detall. Aquí som tots adults, i si al cap del camí acabem decebuts, sabrem administrar solets aquest sentiment; i al cap i a la fi no haurem perdut res. I si la il.lusió deriva en eufòria és perquè som humans i perquè som molts. Jutjar les coses per les passions que provoquen és una petició de principi, un error lògic elemental en el que hauríem d'intentar no caure amb tanta facilitat. Finalment, se'm dirà, i quina falta ens feia guillotinar Maria Antonieta per acabar adorant a Carla Bruni? Per a què han servit tantes i tantes revolucions? Arribar al Pol Sud, a la lluna? Que votin les dones -total la meitat també són fatxes-? És veritat, com i com estaríem d'agust a la cova, menystenint les nostres possibilitats, revolcant-nos en la nostra mediocritat i mirant altius els ingenus que es fan il.lusions al voltant del foc de camp?
* * *
Sobre la buidor dels discursos, us adjunto les darreres paraules de Salvador Allende per Radio Magallanes, que a mode de pregària laica fa anys que em vaig aprendre de memòria. Destil.len una ingenuïtat que ruboritzaria Xavier Sala Martín, entre d'altres. Com tants i tants, Allende s'hi va deixar la pell, com Gandhi, com el Che... (ara no em ve al cap cap escèptic que s'hagi deixat la pell defensant els seus ideals).
"Trabajadores de mi patria: tengo fe en Chile y su destino. Superarán otros hombres el momento gris y amargo, donde la traición pretende imponerse. Sigan ustedes sabiendo que, mucho más temprano que tarde, se abrirán las grandes alamedas por donde pase el hombre libre, para construir una sociedad mejor. ¡Viva Chile, viva el pueblo, vivan los trabajadores!
Estas son mis últimas palabras, teniendo la certeza de que el sacrificio no será en vano.

Text íntegre del comiat d'Allende als xilens.

23 de gener 2009

Comunicracia

Los feos somos más
Por Lucas Santos

23-I-08

COMUNICRACIA


El martes por la noche, TVE nos dio una grata sorpresa al emitir, en rigurosa exclusiva, W., la última película de Oliver Stone. En versión doblada y con cortes publicitarios de alrededor de quince minutos, empero. Qué remedio. No se puede esperar más de una cadena de televisión, aunque sea pública. La peli, en fin, es una de las obras mayores de Stone, un ensayo implacable sobre la putrefacción del llamado “sueño americano” a partir de la lastimosa biografía de George W. Bush. Una de las cosas que nos muestra es que Estados Unidos es un país de mediocres que no explota las capacidades de los individuos sino su mezquindad y arribismo, un sistema que permite que un patán sin escrúpulos llegue a la presidencia y meta al país en un túnel sin salida.

Obviamente, TVE emitió W. a propósito del final del mandato de Bush II, un tiparraco sobre el que no vale la pena añadir nada a lo que todos conocemos. Más bien deberíamos preocuparnos por lo que se nos viene encima. Barack H. Obama ha asumido el cargo de presidente provocando una ola de entusiasmo. O, al menos, una ola de titulares. ¿A santo de qué? ¿Leyeron el discurso que pronunció el martes, o el de noviembre, cuando ganó las elecciones? ¿Hay en esas intervenciones algún contenido, alguna propuesta política? Obama no dijo nada, nunca dice nada. Maneja de forma seductora conceptos como “cambio”, “sueño” o “esperanza” y construye frases vibrantes de ésas que dejan al personal con la boca inconscientemente abierta. Pero, en definitiva, no dice nada.

Lo mejor de Obama es lo mismo que hace bueno a ZP: lo que no son. Zapatero no es Aznar, Obama no es Bush. Después de dos presidentes como esos dos amiguetes que hablaban catalán en la intimidad del rancho de Crawford (Texas), cualquier cambio habría sido un alivio. Y no hay duda de que ZP y Obama saben dar una imagen amable y optimista muy contrapuesta a la de sus antecesores. No me negarán, por cierto, que la medida inmediata de parar los procesos en Guantánamo recuerda un montón a la retirada de las tropas de Iraq el primer día del mandato de ZP. Luego, nuestro Presidente ha seguido aumentando los presupuestos destinados a Defensa, por poner un ejemplo; y no hay constancia de que Obama quiera suprimir la pena de muerte o la práctica de la tortura. ¿No creen que nos merecemos algo más?

Obama representa un nuevo salto adelante en la configuración de de lo que podríamos llamar la “comunicracia”. Para alcanzar y ejercer el poder, ya no hace falta el más mínimo atisbo de proyecto político. Hay más que suficiente con un mensaje que funcione bien mediáticamente, es decir, con un espectáculo de pirotecnia verbal capaz de embobar a miles de cibernautas y a millones de telespectadores.

Por eso, hay que tener en cuenta la importancia que han tenido los blogueros (o como se diga) y otros gurús de la red en el ascenso de Obama, y cómo han ejercido su influencia. Internet, por más que digan, no es aún universal. La mayoría de la humanidad está todavía -y por mucho tiempo- fuera del circuito; y, entre los que estamos dentro, hay muchos niveles distintos de acceso. A pesar de eso, o quizás por eso precisamente, se están empezando a consolidarse influyentes líderes de opinión que se expresan a través de este medio cuya novedad respecto a los otros es, por encima de todo, la inmediatez. Eso no es bueno ni malo en sí. Pero, si la rapidez endiablada del flujo de información se lleva por delante el rigor, si ya no se contrastan las fuentes sino que se otorga credibilidad a los más rápidos, el derecho a la información puede verse seriamente dañado. Una vez más, el problema no se encuentra en la nave sino en las manos que manejan el timón.

Bush ha sido un presidente mucho más clásico que Obama porque ha tenido una marcada, manifiesta e inequívoca ideología (ultraconservadora, fundamentalista cristiana, desmelenadamente imperialista, etc.). Una gran masa de personas tomó partido a favor de todo eso, cosa que explica sólo una parte de su éxito. No olviden que los medios de comunicación también jugaron un papel crucial en su ascenso al poder. No sólo por su famosa y telegénica simpatía (que debe ser muy evidente para los estadounidenses pero, un servidor, todavía está esperando reírse una sola vez con él y no de él). El 7 de noviembre 2000, cuando las elecciones aún no se habían decidido, una cadena de televisión afín a Bush -Fox- proclamó que había ganado, provocando una reacción en cadena en el resto de medios. A partir de ahí, Al Gore apareció ante la opinión pública como el segundo de la carrera que intentaba denodadamente ganar el primer puesto. Al final, después de varias semanas de presión política y mediática, un juez decidió para el repaso del recuento de votos y se dio por bueno el veredicto de la Fox. Ése fue el verdadero “efecto 2000” y ése fue el inicio del bushismo, no menos oprobioso que su final.

Si Obama estuviera tan dispuesto como dice a mejorar las cosas, lo primero que debería hacer es dar un giro radical a la situación en Palestina. Pero no creo que esté muy dispuesto a cambiar la posición de Estados Unidos respecto a Israel un tipo que ya se ha hecho la típica foto con la kipá antes incluso de ser investido presidente. Sobre el resultado del conflicto, las cosas están muy claras: han muerto cientos de inocentes, Gaza está peor que nunca, miles de personas se han quedado sin casa y HAMAS ha salido fortalecida (sobre este particular, les recomiendo que recuperen, si no lo han leído, el artículo de Fawaz A. Gerges que publicó el lunes La Vanguardia).

Esta guerra también nos ha servido para comprobar una vez más la inagotable singularidad y originalidad de Catalunya. Vivimos en el único país del mundo en el que el derecho a manifestarse es común a todos los ciudadanos excepto al conseller d’Interior (...) i Participació. Peor aún: si ocupas ese cargo y te atreves a ir a una manifestación antiterrorista, te sueltan a Felip Puig y corre que te pillo. O al embajador de Israel, que también muerde. O a Pilar “no necesita presentación” Rahola. En fin, Pilarín...

Lucas Santos
A Fons Vallès

20 de gener 2009

Deixem que les víctimes descansin en pau

L’altre dia un periodista parlava de la pluja de bombes sobre el cel de Gaza. Aquest dramatisme poètic, a part de ser molt amanit, és del tot inexacte. La realitat és una altra: el que passa a Gaza no és un fenomen còsmic aliè a la voluntat humana. A Gaza no plouen bombes: cauen bombes; i si cauen bombes és perquè, des del cel, hi ha una ànima amb abúlia moral, programada per tirar-les. Davant l’escàndol no sóc partidari ni de metàfores confuses ni, encara menys, d’engrescaments poètics ridículs i irreals. Davant una força destructiva immoral que ens indigna, només trobo acceptables les interjeccions d’horror, i una altra força de magnitud igual que la contraresti. Les paraules grandiloqüents, les hipèrboles, són mostres de la vanitat mal dissimulada de les vedettes periodístiques i de tots aquells que sempre hi volen dir la seva –abundantíssims-
Quan la mort es presenta de forma tan pornogràfica, la indiferència només la puc interpretar com la manifestació d’una patologia mental, d’una inhumanitat vasta i insondable. La indignació, en canvi, és natural, humana, i un ressort que ens empeny a reaccionar davant l’horror. Però la indignació és una força que l’hem de saber administrar acuradament, canalitzar en el sentit correcte; la indignació no ens ha de fer caure en confusionismes terminològics perillosíssims, ni tampoc – i aquesta és una opinió personalíssima- en debats ideològics estèrils, que no porten a enlloc. Si no volem que en el nostre argumentari de pau, de justícia i d’humanitat, s’hi formin esquerdes per on les rates demagogues puguin penetrar, hem d’ajustar els termes als seus significats precisos. I si no ho podem fer ja sigui per incapacitat o per un excés d’energia, de ràbia, que el silenci –i no la indiferència- s’imposi com a mostra de la nostra indignació i que només en resti un gest de reprovació, un dir no, un ja n’hi ha prou. Una espelma i un silenci tens i sostingut. La realitat és el nen que plora enmig d’un bassal de sang. Aquesta és la realitat repugnant contra la qual ens hem d’imposar. Tot el que no sigui això, tot el que sigui fer bullir l’olla, serà d’una ineficàcia i absurditat equivalent a repartir paraigües als nens de Gaza per tal de protegir-se contra l’horror metàl·lic que els cau al damunt. Alguns decidiran optar per la dialèctica; ara bé: si ho fan, que ho facin bé. I si són incapaços de fer-ho bé, que a mi no m’hi barregin. Aquests dies, des del meu terreny moral i ideològic he sentit i he llegit coses que m’han glaçat els peus. Hi ha algú que parla d’un nou holocaust? Hi ha algú que es posa darrera una pancarta amb el símbol de David al costat d’una creu gammada? Carlos Carnicero escrivia l’altre dia – fent un mal ús de la seva indignació- que el que duien a terme els israelians era una revenja històrica i que l’holocaust era la patent de cors que es concedia a Israel per aniquilar al poble palestí. No creieu que probablement aquesta patent de cors no té res a veure amb l’holocaust sinó que és la mateixa patent de cors que es concedí a EUA per trepitjar il·legalment territori iraquià? L’holocaust ja està perfectament definit, delimitat. L’holocaust fou fi i causa a la vegada. Per això és tan incomprensible. Israel té una causa que l’empeny, o vàries: la por, i, evidentment, anhels expansionistes, territorials. I si Israel volgués venjar-se d’ algú, bombardejaria Berlín i no Gaza. Però el pitjor és el que ve a continuació – transcric literalment- : “els que van ser víctimes s’han convertit en botxins. Israel no té un comportament diferenciat del que va patir”- Aquí s’introdueix una categorització que ja he vist repetides vàries vegades. Quan es parla de víctimes es refereix als jueus, evidentment. És a dir: que els jueus es comporten com es comportaren els de les càmeres de gas. Però qui són els Jueus? El jueu és aquell noi que deserta perquè es nega a ser còmplice de la barbàrie? O aquells que a Londres vaig veure manifestar-se al costat de les banderes palestines per reclamar l’alto al foc, la Pau? O aquell jueu que toca Schubert al piano i que s’emociona amb les novel·les de Dostoievski? Les víctimes són víctimes. No poden ser botxins perquè les víctimes no ressusciten, estan enterrades en fosses comunes o convertides en cendres. El botxí, aquell que tard o d’hora haurà de respondre davant la història és l’estat d’Israel. I quan dic l’estat d’Israel em refereixo als que porten el timó d’aquest estat i als que en són còmplices amb el seu silenci covard o complaent. Si hem de jutjar l’estat d’Israel, el jutgem pel que fa i no pel que creiem que és ni pel que suposem que representa. Són aquests nominalismes genèrics, aquests totalitarismes terminològics, aquestes inexactituds, aquestes associacions conscient o inconscientment perverses, aquestes cosificacions, les que debiliten els nostres arguments i les que donen peu als demagogs i als terroristes d’estat per utilitzar de forma repugnant l’antisemitisme com l’arma més eficaç per justificar els seus crims.
Un últim apunt: qüestionar-se les decisions polítiques passades fora de les conjuntures que les propiciaren, no té cap sentit. Israel és una conseqüència. Existeix i té dret a continuar existint. El mateix dret que té el poble palestí. I que els judicis es facin contemplant les intencions i no només els actes, perquè estarem d’acord que, la majoria de les vegades, els actes es materialitzen o no en funció de les possibilitats. Amb aquesta màxima que es jutgi també a Hamas.

13 de gener 2009

Universos paral.lels

Aquest matí donava voltes a una idea absurda. Resulta que aquests dies, aprofitant les vacances, he llegit una mica de tot: Crepuscle (òpera prima d'una espècie de Maria de la Pau Jané americana i mormona), Diario de un escritor (interessantíssim recull d'escrits i relats de F.M.Dostoievski) i el bestseller de l'any Els homes que no estimaven les dones (primer llibre d'una trilogia del suec Stieg Laarson que m'ha atrapat com un pop gegant durant 3 dies).
Llegir determinats llibres et fa sentir brut, això és evident. Els acabes i és com l'endemà d'una revetlla al Palau Sant Jordi en què t'has fumat 2 paquets de Ducados i a sobre no has lligat (no ho he experimentat mai, però no imagino res pitjor). Però el cas és que no ho puc evitar, deu ser cosa del caràcter escorpí. En fi, no tinc res a dir sobre l'escriptora mormona multimilionària. Enid Blyton tenia més sentit del morbo. Aquesta dona sembla filla de Donald Rumsfield.
El fet curiós és que fa dies que graviten pel meu univers interior els personatges de les 3 novel.les. I això, a banda de preocupant per la meva salut mental és un sacrilegi difícil de justificar. Es poden desllegir els llibres? Podem oblidar la bazòfia que absorvim prement algun botó? Hi ha laxants per a l'ànima? Què diria en Fiodor si hagués llegit Crepuscle? De ben segur que li hagués inspirat un tractat psicològic de 1.000 pàgines sobre la mormona escriptora de teletienda, l'obra mestra del segle XXI. Em sento brut, Maria de la Pau, i no sé què fer. S'accepten consells de lectors pecadors sense criteri...

P.S. Dostoievski va tenir un fill que es deia Aliosha que va morir amb 3 anys a conseqüència d'una crisi epilèptica (malaltia heretada del pare). Aquests fet va aturar la creació de Els germans Karamàzov. L'escriptor va decidir posar el nom del fill desaparegut a l'heroi de la novel.la i el va dotar de totes aquelles qualitats que admirava (tal vegada per compensar una tragèdia conseqüència de l'herència traspassada). En fi, si Aliosha era ja un dels meus personatge fetitxe, després d'això passa directament a la categoria d'idol digne d'adoració. Crec que hauré de tornar a canviar les meves creences al Facebook i posar Aloshià ortodox.

10 de gener 2009

Bordells

Al meu barri hi ha una quantitat ingent de bordells. Aquesta és una afirmació fàcilment comprovable si hom decideix -fet poc probable- venir a fer un tomb per aquests rodals. Desconec quin és el motiu d’aquesta profusió, d’aquesta alegria empresarial. Si hi són, és perquè el negoci deu ser rentable; això és una obvietat inqüestionable. Ara bé: que el guinardorenc sigui un animal amb una major necessitat d’intercanvi em sembla poc plausible, més aviat m’inclino a pensar que el Guinardó és un barri d’una naturalesa idònia per portar-hi a passejar el gos els diumenges a la tarda, després del cafè i del puro.
Per a un badoc i curiós com jo, aquests locals d’opacitat externa manifesta són un autèntica incitació, una impel·lència –en el cas que el verb impel·lir es pugui substantivar- , però mentiria si us digués que he arribat a sucumbir als seus misteris. La porta ha estat sempre un escull més que suficient per no travessar el límit de la propietat. Les portes... i quines portes! Una fusta treballada, de qualitat palpable només amb la mirada. En una porta d’un d’aquests santuaris l’amo ha penjat –o ha fet penjar- un cartell amb el següent missatge: “prohibido vender música, ni películas, ni ropa, ni nada de nada dentro de este local “. Ah, quina alegria constatar que –malgrat la crisi- la classe empresarial del nostre país conserva un sentit de l’ humor tan sublim.

07 de gener 2009

La poesia després d'Auschwitz

Tot just arribo de Madrid. De Madrid, però, en parlaré amb calma més endavant. Avui he llegit l’article d’en Jordi. He llegit l’article i se m’ha posat la pell de gallina. Hauríem de mesurar una mica allò que diem, tenir una mica de cura en fer segons quins tipus d’associacions. Això és una opinió personalíssima; la moderació és un mitjà que considero adequat en qualsevol circumstància de la vida. Les cordes millor que les deixem per lligar sacs de patates. De totes maneres podeu estar ben tranquils que en Jordi amb una corda tan llarga poca cosa faria, entrebancar-se i prendre mal, com a molt. Només volia comentar la famosa frase d’Adorno a què al·ludeix en Jordi; aquella que fa referència a la impossibilitat d’escriure poesia després d’Auschwitz. Quan Adorno tornà a Alemanya després de la guerra, sabent ja el tràgic destí del seu amic Walter Benjamin i el dels milions de jueus exterminats en els camps de concentració, escrigué un article que va aixecar ampolles, sobretot pel seu final. Exactament el que diu és el següent (ho escric en castellà que és la llengua en què està escrita la meva font): “la crítica cultural se encuentra frente al último escalón de la dialéctica de cultura y barbarie: después de Auswitch, escribir un poema es barbarie, y este hecho corroe incluso el conocimiento que dice por qué se ha hecho hoy impossible escribir poesía”. Què significa aquest anatema? Adorno llança un crit de guerra contra la cultura passada, la existent, i contra la que ha de venir. Si l’holocaust ha ocorregut en el si d’una Europa il·lustrada i culturitzada com mai ho ha estat en tota la seva història, vol dir que aquesta cultura no ha servit per poder evitar la gran catàstrofe; una cultura d’una esterilitat tan insondable és en certa manera còmplice de les creus gamades. Considera Adorno que totes les obres que s’han escrit narrant les experiències individuals i col·lectives en camps de concentració són barbàrie? Que els torturats són còmplices dels seus propis torturadors? Evidentment que no. Adorno llança un foc d’artifici per fer trontollar les consciències, per qüestionar-se la desídia artística instal·lada fins aleshores en l’autocomplaença. No prohibeix l’art, només en qüestiona les formes. Perquè si l’art no ha pogut evitar els forns crematoris ni les injustícies socials, s’hauria com a mínim de replantejar. I replantejar l’art vol dir en definitiva replantejar la forma en què hom expressa l’estranyesa del món que l’envolta o el seu sofriment individual. I és que la millor manera d’entendre el dolor és a través d’històries individuals més que no pas col·lectives en què normalment el drama es difumina en generalitzacions poc reals, poc creïbles. Per Adorno o l’art esdevé crític amb allò que expressa, o serà còmplice del dolor expressat. Si no hi ha crítica, el dolor i el sofriment corren el risc d’esdevenir superficials i volàtils; i si aquesta superficialitat, aquesta estètica, es cobreix amb el vel de la bellesa, el judici moral sobre allò que expressa s’afebleix inexorablement. No es pot escriure poesia després d’Auswitch? I tant que sí! Si la millor manera de reduir el dolor fins a deixar tan sols una simple cicatriu és expulsar-lo d’un mateix, arrencar-lo del subjecte per cosificar-lo, per convertir-lo en cosa, en objecte, l’art queda absolutament justificat. Que aquell que ha estat torturat per l’experiència del dolor necessiti expressar-ho, això sol ja legitima aquesta expressivitat. Si ets capaç de narrar el dolor, d’explicar-lo, de donar-li forma, probablement ja has fet el primer pas per alliberar-te del sofriment que et provocava. I sembla que Adorno en fou conscient perquè deu anys després de la famosa sentència, escrigué al seu llibre dialèctica negativa el següent: “ La perpetuación del sufrimiento tiene tanto derecho a expresarse como el torturado a gritar;de ahí que quizá haya sido falso decir que después de Auschwitz ya no se puede escribir poemas”