Desmuntant Woody Allen

Veu de l'ascensor de l'infern:
5 ª Planta: carteristes de metro, captaires agressius i crítics literaris.
6 ª Planta: Extremistes d'ultradreta, assassins en sèrie, advocats que surten per televisió.
7 ª Planta: Mitjans de comunicació, ho sentim, aquesta planta està plena.
8 ª planta: Criminals de guerra evadits, telepredicadors i associació pro armes
Planta baixa: tothom fora.
(Desmuntant Harry, 1997)

No és la millor pel•lícula de Woody Allen, i a més surt Robin Williams, però aquesta baixada als inferns val per mitja Divina Comèdia. En un moment donat, algú pregunta a un personatge anodí, i a vostè què l’ha dut a aquest ascensor? Jo sóc l’inventor del metacrilat, respon l’home absent. En una altra escena, algú exclama, i la ciència? Què té de dolent la ciència? Jo, personalment, entre l’aire condicionat i el Papa, em quedo amb l’aire condicionat...

El meu ascensor particular se sembla bastant al de Woody Allen, deu ser per aquest motiu que quan em vaig emancipar els amics em van regalar una figura de paper mâché amb la seva caricatura. Aquest col•lega inanimat m’ha acompanyat des de llavors. Amb ell he compartit llargues estones de tedi i algun moment surrealista que fins i tot a ell li costaria narrar. Quan em vaig mudar al Poble Sec, ell també ho va fer. No s’estranya de res , sembla estar de volta de tot. Sempre fa la mateixa cara i no ha deixat mai de fer-me companyia. Una companyia silenciosa i distant, però intel•ligent i en molts moments recomfortant. Té una mirada irònica i despreocupada, entre el “ja t’ho faràs!” i el “què vols que et digui?” És ben bé com si estiguéssim units telepàticament. Tinc la sensació que m’ha estat observant en silenci tots aquests anys i que si pogués parlar de ben segur que m’enviaria de dret a l’ascensor. Però estic convençut que sortiria corrent darrera meu i m’hi acompanyaria. Els anys passen i la circumstància, com deia Ortega i Gasset, canvia. Ara, abans d’anar a dormir, cada dia, en Bernat s’acomiada d’ell, li diu bona nit amb la mà, li toca el nas i exclama: meeec!

L’altre dia, al Palau, vaig assistir al concert de la seva banda de Jazz. L’esdeveniment emanava un aire entranyable a Casal Rock. Woddy Allen sembla haver aprofitat la seva fama per endur-se de gira els seus col•legues. Camises de quadres, pantalons de pana, somriures, molt de ritme i molta humanitat, que és aquella cosa gasosa indefinible que et contagia i et fa venir ganes de ballar i tal vegada, fins i tot, de ser millor persona.

Vaig aixecar el cap en un moment donat i vaig mirar aquell orgue tan solemne del què la ciutadania més nostrada n’havia subvencionat la reparació i em van agafar unes irreprimibles i diarreiques ganes d’exclamar al País sencer allò que Gurruchaga va cridar a Mercedes Milá quan li va fer una pregunta, molt afectada, sobre la seva intimitat: tírate un pedo, Mercedes, tírate un pedo!!

P.S. Post dedicat amb tots els meus respectes a Fèlix Millet, Jordi Montull i les seves respectives famílies, els honorables jutges del Tribunal Constitucional i als del Suprem, al Parlament de Catalunya i al Congrés dels Diputats, als Bisbes pederastes i als seus confidents, al Sindicato Manos Limpias i a un personatge amb cara de llenguado problemàtic portaveu de la Falange, a Jaume Matas, Paco Camps, i tots els seus esplèndids amics de la Gürtel, a Mortadelo y Filemón, a la cacofonia de Francisco Álvarez Cascos que ens ha aterrit darrerament, al tresorer del PP de qui ara no en recordo el nom, al Luigi, en Macià, en Lluís i l’alcalde de Santa Coloma que vivia al carrer Beethoven, i a tots aquells que cada dia, de forma desinteressada i altruista, m’omplen de motius per evadir-me de la realitat i refugiar-me en la música, el cinema, la literatura i -com diu el tòpic- en aquelles petites coses de la vida que corren al marge de la seva gangrena putrefacta.

El Motí de la Bounty

Tenia un professor de Desenvolupament embrionari que sempre deia que el dia més important de la nostra vida no era el del naixement, ni el del nostre casament o paternitat, sinó el dia de la nostra gastrulació. Jo vaig gastrular amb èxit tal dia com avui de fa 36 anys. La veritat és que no celebro habitualment aquesta data, i encara menys tenint en compte l'onomàstica del dia. Però aquest matí he recordat aquesta anècdota passejant pel Mercat de Sant Antoni.

Fa uns quants anys, quan vivia al Raval, els diumenges sovintejava les paradetes de llibres amb El País sota el braç. Feia una volta i a continuació me n'anava a esmorzar a a La Bodega del carrer Príncep de Viana. Un dia vaig trobar un exemplar de El Motín de la Bounty entre les piles polsegoses de Bestsellers i el vaig agafar. No sé per quin motiu ho vaig fer, però aquell gest completament atzarós va possibilitar una anècdota que em va deixar clavat davant del llibreter com un personatge de Paul Auster. Potser va ser el record inconscient de Charles Laughton o Marlon Brando el que em va empènyer, o tal vegada va ser la veu silenciosa del destí. Mentre el fullejava, vaig sentir la veu del llibreter que em deia, si te'l quedes, te'l deixo per 6 euros. Jo vaig respondre, no, només el fullejava... Llavors vaig aixecar la vista i vaig pensar que 6 euros tampoc no era una quantitat tan elevada com per no correspondre la seva proposta, i vaig decidir quedar-me'l. Abans de pagar, vaig voler llegir la primera frase de la novel.la i a la primera pàgina vaig llegir un nom i una data escrit a llapis i -com deia Woody Allen a Misterioso Asesinato en Manhattan- l'adrenalina va començar a xorreja-me per les orelles. Què passa?, em va preguntar el llibreter. No res, no s'ho creuria, li vaig dir.

Jordi, 15 de novembre de 1974. Aquest era el text escrit a llapis a la primera pàgina. El meu nom i la meva data de naixement. No crec que hi hagi a Barcelona (o al món) cap altre llibre amb aquest escrit, pel que la probabilitat matemàtica que hagi anat a parar a les meves mans és tan ínfima que si no fos perquè la superstició em posa nerviós, creuria que va ser el destí el que va posar el llibre a les meves mans aquell matí. La veritat és que encara no he trobat el moment per llegir-lo. Potser quan ho faci descobreixo el sentit darrer de tanta coincidència. Potser m'hauria d'embarcar, o potser estic cridat a rebel.lar-me contra l'autoritat, qui sap. O potser només li havia d'explicar aquesta anècdota un dia com avui, 36è aniversari de la meva gastrulació, a una vaca sorda.

El Gran Gatsby

Fa uns quants anys, sentia un anunci a la ràdio on reproduïen un diàleg d’una comèdia clàssica, quieres que le parta las piernas? -deia amb sarcasme algú- Ya verás como no baila el tango tan bien!. No sé què anunciaven i mai no vaig saber de quina pel.licula es tractava. Però la frase m’agradava tant que encara avui quan alguna cosa em fa ràbia penso que estaria bé ser una mica gàngster i poder-la pronunciar amb aquell mateix to memorable de doblador. M’agradaria molt que uns quants no poguessin ballar mai més un tango gràcies al meu poder mafiós.
El mateix devia pensar Frank Sinatra quan li va dir una frase semblant a Mia Farrow durant la seva traumàtica separació de Woody Allen l’agost de 1992. Com a mínim això és el que va explicar ella posteriorment. No en podem fer gaire cas, però. Per tots és sabut que la filla de Maureen O'Sullivan va embogir definitivament aquell agost. Tots tres, Woody Allen, Frank Sinatra i Mia Farrow, formen una anècdota personal estupenda. L'estiu de 1992 vaig ser a Nova York amb els meus pares i la meva germana i vaig descobrir fascinat la millor ciutat del món. Els diaris només parlaven de Woody Allen, Mia Farrow i Larry Bird, que no va tenir res a veure amb la traumàtica separació, però que es va retirar definitivamet aquella mateixa setmana deixant estupefacte un país -per altra banda- fàcilment estupefactable.
Segons el meu corrector, aquest darrer adjectiu, estupefactable, no existeix. Però a mi m’agrada, així que penso que no el canviaré, estupefactable, estupefactable i estupefactable. Clar, que segons el Microsoft Word 2002 tampoc no existeixen Frank Sinatra, Woody Allen, Mia Farrow ni Larry Bird. Seria una pena, com a mínim pel que fa als dos primers. Resulta curiós pensar que a Manhattan -si no recordo malament-, el personatge que interpreta Woody Allen, Isaac, fa una defensa pública de Frank Sinatra davant de dos cretins pseudointel.lectuals. No sé què es deu sentir en saber que algú a qui admires ha projectat trencar-te les cames només perquè t’has embolicat amb la filla adoptiva de la teva dona, que al seu temps havia estat casada amb aquell qui admires i que ara et vol trencar les cames.
Després d’aquell episodi en què Mia Farrow va ser abduïda per algun plat volador i posseïda per dimonis pitjors que els de La semilla del diablo, jo vaig seguir escoltant les cançons de Frank Sinatra i empassant-me voraçment les pel.lícules de Woody Allen, però el cert és que li vaig agafar a Mia Farrow una mania sense precedents. Respecte Larry Bird, podria dir que vaig oblidar completament la seva existència fins avui, però no seria del tot veritat, perquè el que va passar va ser que l'estrella del bàsquet va quedar indisolublement lligada en el meu subconscient a Frank Sinatra, Woody Allen i Mia Farrow.
És molt probable que a conseqüència d’aquella mania sense precedents a l'actriu passés de llarg per davant de la possibilitat reiterada de veure la pel.lícula El Gran Gatsby. La fotografia estranyament lluminosa i aquella cara de pàmfila de Mia Farrow a la caràtula m’impedien com petites descàrregues elèctriques apropar-me al film. Un dia vaig saber que el guió era de Francis Ford Coppola i vaig estar a punt de veure'l, però finalment vaig acabar fent una altra cosa.
Seguint la recomanació de Mario Vargas Llosa, l’escriptor que em va descobrir l’univers adult de les llibreries, vaig adquirir un exemplar de El Gran Gatsby novel.la. Vaig cometre novament un error. Es tractava d’una edició de butxaca d’Edicions 62 que duia a la portada la mateixa fotografia de la caràtula del film. Aquell llibre es va passar uns quants anys dalt de tot d’un prestatge acumulant pols i criant thysanurs o peixets de plata (ordre d’insectes sense ales molt veloços que viuen dins les cases on s’alimenten de llibres i roba).
Finalment, fa uns quants anys, vaig decidir agafar-lo cansat que Scott Fitzgerad fos l’únic gran escriptor que se’m resistia per una estupidesa tan majúscula. Vaig quedar tan meravellat que no m’ho podia creure. Novament una sorprenent casualitat feia que assaborís aquell relat en el millor moment de la meva biografia. No l’hagués gaudit de la mateixa manera un any abans ni un any després. Parlava de mi, estava escrit per a mi. Fitzgerald havia tingut una visió anticipatòria o potser havia estat abduït pels marcians com Mia Farrow. El cas és que entre sis mil milions de potencials lectors només jo en vaig poder extreure una essència que l’escriptor havia encapsulat especialment per a mi sense ser-ne conscient i molts anys abans.
I aquí arribem al contingut encapsulat d’aquest preàmbul tan dispers. Al final de la novel.la, Fitzgerald ens regala/em regala la frase de la seva vida i de la meva. Després d’explicar-nos que el protagonista es queda assegut en aquell moll al final del qual hi ha el llum verd que meravellava Gatsby, després de descobrir-nos que aquell verd és potser ja darrera nostre, en algun punt d’aquella vasta foscor que s’estén més enllà de la ciutat, després d’explicar-nos fins i tot que malgrat aquesta trista certesa, Gatsby creia en aquell verd, en aquell extàtic esdevenidor que any rera any recula davant nostre, en mirar cara a cara l’única cosa a l’altura de la nostra capacitat de meravellament, en córrer més i estendre els braços... i un bon matí... Després d’escriure tot això i deixar-me perplex i amb la sensació d’estar llegint com Aureliano Buendía les darreres pàgines del món i el sentit darrer de tot plegat, conclou Francis Scott Fitzgerald amb una frase que fa anys que m'acompanya: així avancem, barques contra corrent, arrossegats constantment cap al passat.
Avui, mentre avançava per les pàgines de la novel.la d'Agota Kristof, hi he tornat a pensar. Crec que podem aplicar aquesta màxima d'Scott Fitzerald a gairebé tot el que es mou sense por a equivocar-nos. Aquest és veritable poder dels llibres, l'essència insubstituible de la literatura: mostrar-nos el camí per assolir el llum verd al final del moll.

A propòsit d'Scarlett

Fa tant que se'n parlava que semblava que ja tothom l'havia vist i avorrit abans d'hora. Finalment vaig sucumbir a l'obligació cinèfila incondicional que em cridava i vaig anar al cinema lliure dels prejudicis que anaven des de l'acusació de postaleta (algú de veritat es pensava que Woody Allen -responsable del retrat més reproduït de Manhattan- venia a filmar el Guinardó o Hostafranchs?) a les crítiques a les subvencions rebudes (per què serà que tothom opina quan es subvenciona la cultura i tothom calla quan es reparteixen milions per a reflotar empreses o bancs amb els diners de tots?).
Direu que se'm veu el llautó, però és que hi ha coses que em toquen soberanament la pera i en aquest país no ens estem de res a l'hora de carregar contra el que no hem fet ni sabríem fer millor.. a banda del fet que no puc menystenir que la figura d'en Woody que presideix el meu rebedor m'observa atentament mentre escric!
Aquesta és la meva opinió esbiaixada -evidentment- pel respecte reverencial que li professo des de fa 20 anys:
Vaig riure molt més del que em pensava. El guió és molt millor que el de qualsevol pel.lícula catalana dels darrers 10 anys, Penélope Cruz recupera el geni canyí de La Niña de tus Ojos i protagonitza 2 o 3 escenes antològiques, Scarlett Johanson està més que correcta i Rebecca Hall em va semblar tot un descobriment). La història és tan lleugera com ho serien les vacances de qualsevol persona o artista, però Woody Allen sap què vol transmetre i ho aconsegueix. Els tòpics i les localitzacions són d'una coherència gairebé autoparòdica i les exigències idiomàtiques i idiosincràtiques no només no grinyolen, sinó que enriqueixen el conjunt. I Woody Allen filma tan bé, utilitza d'una manera tan hàbil el material a l'abast, es familiaritza d'una manera tan natural amb els personatges, indrets i costums, ho fa tot tan seu i tan allenià, filma tan bé els personatges en moviment, parlant, sopant, somrient.. participa com cap altre de la vida social dels protagonistes, com si en formés part, essencialitza tan bé els guions a través d'un ús privilegiat de les el.lipsis que al final sembla que hi hagi John Ford darrera la càmera i no ell, els personatges parlen tan bé, dubten tant bé, s'equivoquen, gesticulen, s'embarbussen i somriuen tan i tan bé, que si no fos per la presència omnipresent de Gaudí, hom diria que el divertimento el va rodar a Central Parc.
En fi, no és la millor pel.lícula d'Allen, però d'aquí uns anys la repescarem i se'ns quedarà a la cara aquell somriure típic de les bones comèdies.. Potser no arriscaria la vida per salvar la darrera còpia de Vicky, Cristina, Barcelona.. Però m'ha servit per a adonar-me -entre d'altres coses- que els catalans som provincians fins i tot quan ens esforcem en deixar de ser-ho.