Prismàtics

L'OBC, amb el director destituït i el pressupost amputat, va camí de convertir-se sense saber-ho en l'orquestra del Titànic. Els efectes de la crisi han arribat al pati de butaques i ben aviat els abonats podrem fer allò de cridar eco, ecoooo i sorprendre'ns de la bona sonoritat del teatre. Aprofitant l'avinentesa, aquest vespre hem deixat la penúltima fila del galliner i ens hem instal.lat a la llotja, on a banda de la situació privilegiada, hem pogut fer ús d'uns petits prismàtics. Així que amb la remor atonal de fons d'una composició de Benet Casablancas sobre un quadre de Paul Klee, jo m'he dedicat a buscar entre els membres de l'orquestra la meva primera professora de violí.

No he trigat gaire a trobar-la concentratda en el seu faristol entre els segons violins. Feia la mateixa cara que fa 30 anys, que ja és estrany. He resseguit la seva silueta vestida de negra de dalt a baix vàries vegades, les sabates austeres, els pantalons ben planxats, la brusa carrinclona i el mateix tall de cabell, pentinat i color. Mentre el compositor tractava d'explorar la vibració telúrica dels petits quadradets de la pintura de Klee, jo he recordat que aquella dona va tenir l'estranya virtut de fer-me tocar la mateixa peça durant tot un curs, Long Long Ago.

Jo, que sempre he estat més orgullós que pacient, no vaig gosar de demanar-li en cap moment un canvi en el programa. Potser la meva professora tenia una concepció del temps diferent de la meva o tal vegada estava dotada d'una paciència foramesura, però el cas és que van anar passant les setmanes i els mesos i entre els envans prefabricats d'una aula del segon pis de l'Orfeó de Sants, davant de la Secretaria, jo vaig quedar atrapat en una espiral concèntrica durant tot un any entre els fils de la teranyina d'aquell Long Long Ago. Una miqueta millor, una miqueta millor, eren les seves úniques paraules setmana rera setmana.

Malgrat el que es pugui desprendre d'aquestes línies, recordo la meva primera professora de violí amb una compassió retrospectiva gens desagradable i fins i tot amb un somriure als llavis, tot i que no puc evitar sentir encara avui el regust pastós del tedi enganxat al paladar cada vegada que em ve al cap aquella melodia.

Sort que després de la mitja part ha arribat el torn de Xostakòvitx, el ciutadà-compositor, i la seva oceànica Simfonia (de guerra) Número 8. He agafat els prismàtics, però enlloc de la meva professora de violí, he vist de seguida, desdibuixat a l'horitzó boirós del camp de batalla, l'enemic implacable avançant les seves línies en el setge cap a Leningrad. He fet un glop de vodka de la cantimplora i, arrossegat per una rauxa siberiana, he agafat un fusell i he abandonat la trinxera disposat a esberlar cranis alemanys a cops de culata.

Mentre corria a les fosques pel camp de batalla, he sentit empenyent cada múscul del meu cos de milicià la força orgullosa de cada nen rus, de cada obrer, de cada pagès, de cada estudiant, de cada dona i de cada soldat i m'he demanat si aquesta força era la mateixa força telúrica que emanava de la vibració dels quadradets de Klee. Llavors, distret per aquests pensaments absurds, he confós de cop l'espessa boira blanca amb les barbes del gran Tolstoi i he caigut de genolls davant de l'enemic, he sanglotat com un nen i finalment l'he abraçat. Llavors ell m'ha parlat de la seva promesa, mestra d'escola d'un poblet fronterer amb Polònia, i també ha plorat. Hem estat una estona en silenci, ens hem acabat el vodka i hem jugat a les cartes amagats en un forat a recer dels projectils.

Llavors un senyor amb cara de funcionari que portava 60 minuts assegut a una cadira dalt de l'escenari s'ha aixecat, ha fet sonar el gong 3 vegades i tot s'ha esvaït, els enemics, el camp de batalla, les trinxeres, l'espessa boira, Leningrad i la professora de violí. Quina sort haver nascut rus, he pensat contrariat. I no en aquesta merda de país segrestat per La Moreneta i anestesiat pel Barça.

El dibuix

Quan la psicòloga posà el dibuix de l'I sobre la taula vaig tenir la sensació que la realitat perdia densitat, que es feia més ingràvida. Fins i tot el propi cos semblava que es desfibrés, que perdés consistència, que es relativitzés fins el paroxisme. Quina meravella! Que fàcil deu ser viure sempre en un estat així! No podia deixar de mirar-lo: hi havia un Sol que tenia mans i braços i que somreia. Hi havia uns núvols de formes arabesques, cadascun amb la seva cara somrient. Hi havia un fotimer d'estrelles que quasi ocupaven tot el cel. Hi havia la lluna i al costat un planeta - probablement Saturn- per on es passejava un cargol amb barretina. Hi havia un plat volador -amb la forma tradicional dels plats voladors- de dins del qual en sobresortia el tors verd olivaci d'un extraterrestre feliç que saludava a uns pescadors. Hi havia una dona grassa, molt grassa, que passejava un gos vermell que bordava amb urdú. Hi havia un riu que naixia d'unes muntanyes arrodonides coronades per la neu, talment com si es tractés d'unes boles de gelat de vainilla banyades per xocolata desfeta. El riu desembocava en un mar ple de vida. En el mar hi havia uns quants vaixells, alguns grans, altres petits. Tots navegaven a vela aprofitant el gregal. Hi havia una casa groga amb unes finestres liles i una xemeneia blau cel. De la xemeneia en sortia un fum discontinu disgregat en rodones de color rosa com si fossin núvols de sucre, d'aquells que hi ha als parcs d'atraccions. Al costat de la casa hi havia un pagès amb la samarreta del barça. El pagès xerrava animat amb una guineu que s'havia disfressat de porc. Hi havia un caganer rere un paller. El caganer era jo. Almenys així ho indicava un cartell amb el meu nom i una fletxa que m'assenyalava. Més enllà hi havia uns pescadors. N'hi havia quatre, disposats de forma lineal del més alt al més baix, com els germans Dalton. Tots eren pescadors de canya. El més petit semblava el menys aplicat, ocupat com estava en saludar a l'extraterrestre. Els altres s'hi esmerçaven de valent però no semblava que tinguessin gaire traça. Tampoc semblaven massa preocupats perquè tots tenien somriures que sobresortien dels límits de les seves cares. Hi havia peixos de colors impossibles que saltaven i reien, i una granota blava sobre la branca d'un pi. Mirant el dibuix del seu fill, el pare respirà alleugerit. Probablement es trobava en un mateix estat volàtil que el meu. El dibuix d'un nen de set anys tancat dins un cos d'un de dotze. On és el drama? El dramatisme el portem nosaltres a sobre, no els nens. En aquell dibuix hi havia més alegria concentrada que en tot l'univers dels adults. En quin moment de la nostra vida tot es trenca i se'n va a la merda? En quin moment perdem la capacitat de fer dibuixos així?

Yes, we camp!

Aquest era l'imaginatiu titular d'ahir a El Mundo. Si no fos perquè ja fa temps que ens afaitem, un diria que el periodista fa ús de la ironia perquè no se li acudeix cap altra manera d'abordar el tema. I és que amb molta probabilitat aquest hagi estat el principal efecte col.lateral d'una convocatòria improvisada via twitter que ha agafat a tothom amb els pixats al ventre, el desconcert generalitzat. Avui deia en Trias, l'alcalde de les persones, que digués el que digués la Junta Electoral, els indignats no s'havien de moure de la Plaça de Catalunya encara que els ho demani el mateix Papa, vés per on!

Ahir, mentre tallava pernil amb en Bernat ple de grans observant-me assegut al marbre de la cuina, em vaig posar nostàlgic i vaig recordar moltes acampades de caire divers. Un estiu vam agafar un autobús direcció a Borredà. Havíem informat les famílies del nom del poble on pensàvem acampar feia només unes hores i aquell mateix vespre, aquell nom va aparèixer al capdamunt de la llista de precipitacions al TN. Ens va rebre la tempesta perfecta i vam acabar la jornada reclutant 4x4 i rescatant nens d'un campament proper al riu. Una Setmana Santa, a Capçanes, vam saber de l'alliberament de la farmacèutica d'Olot quan vam anar a comprar pa i vam tornar corrents al campament a informar tothom com si l'haguéssim trobat nosaltres de camí al poble.

Però entre els vagues records i condicionat per la conjuntura del soroll de fons de la ràdio, els campaments reivindicatius van treure el cap amb facilitat. L'endemà del tancament al Rectorat a primer de carrera, vaig sortir en una fotografia assegut amb una amiga a les escales de la universitat a la portada de El Periódico. Aquell havia estat el meu minut de glòria -bé, instant fugaç de glòria, hauria de dir- fins que en Xavi Coral va decidir entrevistar-me perquè li parlés de tomàquets i enciams en rigorós directe i davant d'un entregat públic de pensionistes i mestresses de casa de Vilanova i la Geltrú.

Un vespre plujós de tardor, algú va picar a la cremallera de l'iglú on dormíem a la Diagonal amb motiu de l'acampada del 0,7. Era la meva mare que ens duia un taper amb una enorme truita de patates. Jo i la meva germana vam renegar de l'ocurrència, però els amics i veïns ho van agrair entre aplaudiments i riallades.

Vaig mirar en Bernat i no sé si va ser efecte de la varicel.la, però em vaig adonar que jo estava més proper al taper i a la truita de patates que no pas al fet de dormir al ras per una causa justa. I és que la intendència, a les guerres, és tan important com la munició.

Deia el periodista que els indignats no es posen d'acord amb el lema i que les assemblees són una olla de grills. Quina novetat. Ni falta que fa. Al Rectorat, la nostra representant -a qui ningú no recordava haver escollit- ens va anunciar irada que les converses havien fracassat i alçant el puny ens va arengar perquè ens pixéssim a l'estora, sense precisar a quina estora feia referència. Tots vam mirar incrèduls al nostre voltant, tal vegada buscant la càmera oculta, i passats uns segons vam esclafir a riure. Però no vam deixar de tenir raó ni un moment.

Amb tota seguretat, la proporció de gilipolles de les acampades és similar a la del Congrés, no en tinc cap dubte. Però uns, els indignats, tenen raó. I els altres, els polítics, han malbaratat la poca que els quedava jugant a ser els advocats cínics dels dolents de la pel.lícula. Perquè són dolents, i d'això tampoc no en tinc cap dubte. I no em refereixo a la dreta, els banquers o els empresaris en la seva totalitat, sinó a unes poques desenes de cabrons amb nom i cognoms que llegeixen el diari cada matí i somriuen orgullosos de la seva inviolable superioritat mentre assaboreixen el cafè.

El vell animalista

El senyor J.C fulleja amb parsimònia els diaris mentre xucla àvidament un caliquenyo i es pren un cigaló de Rom Pujol. A la terrassa del cafè del petit municipi lleidatà se senten els clec clec de les fitxes del dominó i poca cosa més.

El nostre protagonista ja fa mesos que no se sent engavanyat per les mirades de desdeny de la resta d'ancians. Tot plegat és una cosa de vells apoplèctics, pensa, incapaços de fer una lectura racional de tot el que passà i d'anar més enllà de la simple anècdota. Els joves del poble en canvi, des que va sortir de la presó, l'han acollit com un heroi i tots els dies li fan la gara-gara: les més jovenetes es deixen fer i els xicots el conviden a concerts i a drogues de disseny i, sempre que poden, li demanen que els expliqui la seva història fins al més mínim detall.
L'octogenari senyor J.C manté intactes les seves conviccions però està fermament convençut que la via política és l'única vàlida per assolir els seus objectius. Els anys passats a la presó han fet que es convencés plenament que amb la violència no es va enlloc i que les coses s'han de fer ben fetes, sense tacar-se de sang, fent ús tan sols del discurs -amanit, si cal, amb petites dosis de demagògia-. Per aquest motiu es prepara per fundar un nou partit polític. Sap que té els joves de la seva part i això fa que tingui grans expectatives sobre el recorregut que aquest nou partit pot assolir. Es presentarà a les eleccions municipals primer, però la seva mirada reposa sobre la butaca que el seu admirat Jordi Pujol ocupà en el palau de la Generalitat.
J.C és un animalista radical. Creu fermament que el mal es manifesta a través del poder que els humans exercim sobre aquelles criatures més indefenses, els animals, i sobre aquesta base moral es sustenta la seva ideologia. Amb el nou partit polític, que encara no té nom, vol acabar entre altres coses amb els escorxadors, les carnisseries i el tuf de xai a la brasa que empudega l'aire cada vegada que uns cretins decideixen perpetrar aquella ignomínia tan arrelada al nostre país, les costellades.

A vegades li vénen al cap els familiars dels quatre carnissers que matà als anys seixanta, i pensa amb el dolor que els provocà. Quan això passa, però, opta per seguir l'estratègia mental que el psiquiatre de la presó li recomanà i que el permet mantenir-se assossegat, això és circumscriure aquests crims com el que realment van ser: danys col·laterals.
Els seus contemporanis encara recorden perfectament els quatre joves i trempats carnissers que gràcies a les aptituds culinàries de l'octogenari animalista es convertiren en – cal reconèixer-ho- uns magnífics estofats. Amb una precisió quasi quirúrgica els cossos dels quatre desgraciats foren esquarterats, macerats una setmana amb vi negre i unes quantes espècies secretes, i finalment cuits a foc ben lent fins a convertir-se en objectes comestibles d'un sabor i textura realment extraordinaris per ser venuts, posteriorment, com a plats precuinats entre els carnívors de la comarca. Des de fora es fa difícil entendre l'estratègia militar que pretenia seguir amb aquestes atrocitats sinó és la simple venjança, o que simplement li faltava un bull; de fet, el vell es mostra incòmode quan se li formulen aquests dubtes però sempre ha defensat que tot obeïa a un pla racional i que els crims no tingueren res a veure amb cap obscura psicopatologia.
El que està clar és que ja ha saldat els deutes que tenia amb la justícia, i encara que la seva condició d'assassí no se la podrà treure mai de sobre, abjura de la violència i acata les normes bàsiques de la democràcia, de la constitució i de la seva escala de veïns; i avui li han acabat de confirmar que, a diferència d'altres casos, el seu partit havia superat tots els esculls jurídics que imposa la llei de partits.

J.C es cala la boina fins les orelles, fa una última xuclada al seu caliquenyo, i s'aixeca d'una revolada excitat per començar la nova aventura política que preveu serà apassionant.

Que no estigui sonat!

A l'estació de Maragall pugen dues dones que s'asseuen al meu davant. Deuen rondar la quarantena. Sembla que arrosseguen una conversa atropellada des de fa uns quants minuts, o potser hores, que ja se sap que el temps és molt relatiu quan parlem de converses entre dones. El fet és que pugen al vagó parlant, s'asseuen parlant i continuen parlant sense fer cap pausa que no sigui la pausa obligada per no ofegar-se. Aquesta capacitat per no deixar forats en blanc és molt femenina, penso. I acte seguit m'avergonyeixo un xic per haver tingut aquest pensament tan masclista. Són guapes, o almenys a mi m'ho sembla, i les seves construccions gramaticals són més que correctes. No obstant això, sembla que la seva vida afectiva ha estat molt irregular. Parlen dels homes amb una certa rancúnia, però no fan servir els tòpics feministes, tenen certa gràcia, i no puc evitar que se m'escapi algun somriure de tant en tant.

- I així què tal amb el Juanjo?
- Bé.

Deixa anar un bé sec, tallant, sense allargar la e. Un bé sec seguit d'un silenci no és mai un bé del tot sincer. Els bé sincers s'han d'allargar com un xiclet si es vol que siguin efectius. L'altra dona s'adona d'aquest fet. Les dues es miren i em miren a mi, però jo sacsejo la camisa i rebufo fent veure que airejo el meu cos i que no estic atent a la conversa.

- Al llit bé?
- Fa el que ha de fer. No em puc queixar.
- Així la cosa tira endavant, no?
- Ens hem vist unes quantes vegades, sí. Jo crec que me'l quedo.
- No et veig molt entusiasmada...
- No...sí..., estic bé, estic bé...
- I com és? Està bo?
- Normal.
- Normal?
- No, de fet és lletjot i té panxa, i en quatre dies serà calb...
- Bé, no és el més important...
- Ja. L'altre dia mentre me'l mirava, allà, despullat, sortint de la dutxa, pensava en com anem simplificant els nostres objectius a mesura que ens anem fent grans.
- Què vols dir?
- Vull dir que quan tenia vint anys buscava un noi guapo, intel·ligent i que no estigués sonat. Als trenta vaig pensar que fos o no guapo no era tan important com que fos atractiu. Als trenta em conformava ja amb un noi intel·ligent i que no estigués sonat. Després d'haver estat amb uns quants, i que no són pocs, em conformo amb un paio que no estigui com un llum.


Fixeu-vos, en Juanjo ha tingut la sort de ser un noi equilibrat. I fa bé aquesta noia de quedar-se'l. I és que qui no té un all, té una ceba. Em fixo detalladament amb els homes del vagó i, certament, en tots s'hi manifesta , encara que sigui en un petit detall, algun tipus de patologia mental oculta. Hi ha el que parla sol, el que passeja una taca d'oli a la camisa, el que porta els pantalons texans fins la cintura, els de les samarretes amb missatges o amb números, el que repassa els ninotets de la guerra de les galàxies que s'acaba de comprar, el que escolta música amb uns cascos gegantins sacsejant el cap, etc. El panorama per les dones és ben magre i descoratjador, certament: d'homes sans en quedem quatre i para de comptar.

Compto fins a vuit abans d'obrir la porta del vagó, i en baixo tot assegurant-me que el meu peu dret no trepitgi el límit entre dues rajoles.

Surto al carrer tot recordant allò que va dir ara no recordo qui; allò de què els manicomis s'havien construït només perquè els que ens quedem a fora ens creguem que estem sans.

Carl Sagan

No recordo quin grup d’estrelles era, però n’hi ha un que quan el mires per primer cop en veus cinc, però si t’hi fixes bé n’hi ha set, o més. Quan feia colònies amb nens, els explicàvem una llegenda Samurai que deia que per preparar bé els arquers, calia entrenar-los i fer-los coneixedors de secrets ancestrals. Després de l’entrenament, se’ls feia la prova definitiva. Havien de mirar aquell grup d’estrelles i fixar-s’hi bé. Els arquers han de tenir molt bona vista, els nens ho saben. Si els aspirants a arquers no encertaven el número d’estrelles d’aquella constel.lació, el mestre els degollava en silenci. Si l'encertaven, esdevenien guerrers d’èl.lit. Suposo que algú se la devia inventar, aquesta història. Hi he pensat moltes vegades i presenta buits del tot inversemblants. Perquè no els feien la prova de les estrelles abans d’entrenar-los i explicar-los tots els secrets de l’art de la guerra? S’haguessin estalviat el drama d’haver de degollar alumnes entregats, tot i que miops. Però mai cap nen m’ho va preguntar, això. Es limitaven a obrir els ulls i deixar-se endur per una avidesa de mite tan ancestral com el cel infinit.

Quan era petit volia ser astrònom. Em semblava la vocació més fascinant de totes. M’empassava la sèrie Cosmos de Carl Sagan com si fos una espècie de llibre sagrat. La biblioteca de l'Escola Itaca tenia tots els capítols en VHS. Uns anys més tard, vaig saber que Carl Sagan va impulsar el projecte SETI de recerca de vida extraterrestre intel.ligent que tanta literatura ha generat. I sabeu què? Va convèncer la NASA perquè incorporés la placa d’or PIONER 10 a la missió que havia d’explorar els planetes gegants, Júpiter i Saturn. La placa contenia dibuixos d’un home i una dona i esquemes de la nostra posició a l’univers, una espècie de missatge simbòlic que pretenia informar de la presència de vida intel.ligent a la Terra a una possible civilització que en un futur llunyà la interceptés. És com si un nàufrag enviés un missatge en una ampolla interestelar. Si no fos tan poètic, seria absurd. Un disc d’or que parla de nosaltres perdut per l’univers, eternament a la deriva. No em negareu que s'ha de tenir una naturalesa molt quixotesca per a arribar a tenir una idea com aquesta? El més curiós és que recentment han rebut la darrera senyal emesa per la sonda, aproximadament a uns 12.000 milions de quilòmetres de la Terra. He llegit a internet que es dirigeix cap a l’estrella Aldebaran, a la constel.lació de Taure, on es preveu que arribi d’aquí a 1.690.000 anys. Seguirem informant...

El Gran Gatsby

Fa uns quants anys, sentia un anunci a la ràdio on reproduïen un diàleg d’una comèdia clàssica, quieres que le parta las piernas? -deia amb sarcasme algú- Ya verás como no baila el tango tan bien!. No sé què anunciaven i mai no vaig saber de quina pel.licula es tractava. Però la frase m’agradava tant que encara avui quan alguna cosa em fa ràbia penso que estaria bé ser una mica gàngster i poder-la pronunciar amb aquell mateix to memorable de doblador. M’agradaria molt que uns quants no poguessin ballar mai més un tango gràcies al meu poder mafiós.
El mateix devia pensar Frank Sinatra quan li va dir una frase semblant a Mia Farrow durant la seva traumàtica separació de Woody Allen l’agost de 1992. Com a mínim això és el que va explicar ella posteriorment. No en podem fer gaire cas, però. Per tots és sabut que la filla de Maureen O'Sullivan va embogir definitivament aquell agost. Tots tres, Woody Allen, Frank Sinatra i Mia Farrow, formen una anècdota personal estupenda. L'estiu de 1992 vaig ser a Nova York amb els meus pares i la meva germana i vaig descobrir fascinat la millor ciutat del món. Els diaris només parlaven de Woody Allen, Mia Farrow i Larry Bird, que no va tenir res a veure amb la traumàtica separació, però que es va retirar definitivamet aquella mateixa setmana deixant estupefacte un país -per altra banda- fàcilment estupefactable.
Segons el meu corrector, aquest darrer adjectiu, estupefactable, no existeix. Però a mi m’agrada, així que penso que no el canviaré, estupefactable, estupefactable i estupefactable. Clar, que segons el Microsoft Word 2002 tampoc no existeixen Frank Sinatra, Woody Allen, Mia Farrow ni Larry Bird. Seria una pena, com a mínim pel que fa als dos primers. Resulta curiós pensar que a Manhattan -si no recordo malament-, el personatge que interpreta Woody Allen, Isaac, fa una defensa pública de Frank Sinatra davant de dos cretins pseudointel.lectuals. No sé què es deu sentir en saber que algú a qui admires ha projectat trencar-te les cames només perquè t’has embolicat amb la filla adoptiva de la teva dona, que al seu temps havia estat casada amb aquell qui admires i que ara et vol trencar les cames.
Després d’aquell episodi en què Mia Farrow va ser abduïda per algun plat volador i posseïda per dimonis pitjors que els de La semilla del diablo, jo vaig seguir escoltant les cançons de Frank Sinatra i empassant-me voraçment les pel.lícules de Woody Allen, però el cert és que li vaig agafar a Mia Farrow una mania sense precedents. Respecte Larry Bird, podria dir que vaig oblidar completament la seva existència fins avui, però no seria del tot veritat, perquè el que va passar va ser que l'estrella del bàsquet va quedar indisolublement lligada en el meu subconscient a Frank Sinatra, Woody Allen i Mia Farrow.
És molt probable que a conseqüència d’aquella mania sense precedents a l'actriu passés de llarg per davant de la possibilitat reiterada de veure la pel.lícula El Gran Gatsby. La fotografia estranyament lluminosa i aquella cara de pàmfila de Mia Farrow a la caràtula m’impedien com petites descàrregues elèctriques apropar-me al film. Un dia vaig saber que el guió era de Francis Ford Coppola i vaig estar a punt de veure'l, però finalment vaig acabar fent una altra cosa.
Seguint la recomanació de Mario Vargas Llosa, l’escriptor que em va descobrir l’univers adult de les llibreries, vaig adquirir un exemplar de El Gran Gatsby novel.la. Vaig cometre novament un error. Es tractava d’una edició de butxaca d’Edicions 62 que duia a la portada la mateixa fotografia de la caràtula del film. Aquell llibre es va passar uns quants anys dalt de tot d’un prestatge acumulant pols i criant thysanurs o peixets de plata (ordre d’insectes sense ales molt veloços que viuen dins les cases on s’alimenten de llibres i roba).
Finalment, fa uns quants anys, vaig decidir agafar-lo cansat que Scott Fitzgerad fos l’únic gran escriptor que se’m resistia per una estupidesa tan majúscula. Vaig quedar tan meravellat que no m’ho podia creure. Novament una sorprenent casualitat feia que assaborís aquell relat en el millor moment de la meva biografia. No l’hagués gaudit de la mateixa manera un any abans ni un any després. Parlava de mi, estava escrit per a mi. Fitzgerald havia tingut una visió anticipatòria o potser havia estat abduït pels marcians com Mia Farrow. El cas és que entre sis mil milions de potencials lectors només jo en vaig poder extreure una essència que l’escriptor havia encapsulat especialment per a mi sense ser-ne conscient i molts anys abans.
I aquí arribem al contingut encapsulat d’aquest preàmbul tan dispers. Al final de la novel.la, Fitzgerald ens regala/em regala la frase de la seva vida i de la meva. Després d’explicar-nos que el protagonista es queda assegut en aquell moll al final del qual hi ha el llum verd que meravellava Gatsby, després de descobrir-nos que aquell verd és potser ja darrera nostre, en algun punt d’aquella vasta foscor que s’estén més enllà de la ciutat, després d’explicar-nos fins i tot que malgrat aquesta trista certesa, Gatsby creia en aquell verd, en aquell extàtic esdevenidor que any rera any recula davant nostre, en mirar cara a cara l’única cosa a l’altura de la nostra capacitat de meravellament, en córrer més i estendre els braços... i un bon matí... Després d’escriure tot això i deixar-me perplex i amb la sensació d’estar llegint com Aureliano Buendía les darreres pàgines del món i el sentit darrer de tot plegat, conclou Francis Scott Fitzgerald amb una frase que fa anys que m'acompanya: així avancem, barques contra corrent, arrossegats constantment cap al passat.
Avui, mentre avançava per les pàgines de la novel.la d'Agota Kristof, hi he tornat a pensar. Crec que podem aplicar aquesta màxima d'Scott Fitzerald a gairebé tot el que es mou sense por a equivocar-nos. Aquest és veritable poder dels llibres, l'essència insubstituible de la literatura: mostrar-nos el camí per assolir el llum verd al final del moll.

Ximpanzés

Un grup de ximpanzés assisteix en silenci al funeral de Dorothy, una de les seves companyes. Aquesta fotografia, publicada al número de novembre de National Geographic, ha corregut per internet, televisions i diaris digitals.

Després que un caçador matés la seva mare, Dorothy es va vendre com a mascota a un parc d'atraccions al Camerun. Va passar 25 anys lligada a una cadena. El maig de 2000, Dorothy, afectada d'obesitat per una dieta pobre i per manca d'exercici, va ser rescatada i traslladada a un centre de recuperació amb altres primats. A mesura que la seva salut va millorar, la seva bondat va aflorar a la superfície, va criar a un ximpanzé orfe anomenat Bouboule i es va convertir en una companya exemplar.

El 23 de setembre de 2008, als 40 anys d'edat, va morir d'insuficiència cardíaca. Dorothy havia passat vuit anys al Centre de Recuperació Sanaga-Yong del Camerun. Un refugi que acull i rehabilita ximpanzés víctimes de la pèrdua del seu hàbitat i del comerç il·legal de carn d'animals salvatges d'Àfrica.

Davant del trasbals dels altres primats, la direcció del centre va decidir deixar que la família de ximpanzés presenciés l'enterrament de Dorothy. Alguns ximpanzés es van mostrar agressius, d'altres, frustrats. Però potser la reacció més sorprenent va ser el silenci gairebé palpable del grup. "Qui conegui els ximpanzés, sap que són qualsevol cosa menys criatures silencioses", va relatar la fotògrafa.

Més enllà del caràcter estèticament commovedor de la fotografia, se'ns plantegen alguns dilemes d'interès com ara si aquest fet humanitza els ximpanzés o tal vegada ens animalitza a nosaltres, o l'etern debat de si la cultura suposa un punt d'inflexió en l'evolució d'una espècie o és més aviat el seu resultat més complex. Deia Descartes que els animals eren màquines perfectes que semblaven exterioritzar sentiments. Desconec el grau de silenci que es va guardar al seu funeral, però potser avui es replantejaria alguna cosa.

Potser la gran metàfora de tot plegat serà descobrir que els zoològics són la darrera reserva d'humanitat del planeta. Estic pensant que en Floquet de Neu al capdavant del Palau de la Música o l'Ajuntament de Santa Coloma no ens hauria decebut tant.

La increïble i trista història del jardiner (escrita en primera persona)

No he tingut gaire sort amb les dones. Mai m’he casat, i no ha estat per falta de ganes. Arribarem a la Zona Franca quan encara el barri no era barri, només barraques, camins polsegosos i gats famolencs. El meu pare morí jove i ens deixà a la mare i a mi una petita pensió gràcies a la qual poguérem viure sota un cobert digne, en un primer pis petit però assolellat. La mare la recordo sempre vella i malalta. Jo era un noi escanyolit que tan sols tenia una passió: els manuals de botànica. Amb 15 anys ja m’havia après de memòria tots els arbres i arbustos autòctons. Pels matins anava a veure els jardiners com treballaven i m’imaginava què faria aquí i allà si em donessin unes quantes llavors, un rasclet, una pala i una regadora. Els geranis del balcó del pis eren els més ben treballats. En poc temps començà a circular pel barri les meves aptituds. Les dones em trucaven per arreglar les quatre plantes que donaven una mica de dignitat als seus pisos microscòpìcs i de pas m’ensenyaren el que s’havia de fer per estimar. I és així com un bon dia aconseguí d’entrar a formar part de la brigada de jardiners de l’ajuntament de Barcelona.

En els primers temps la feina era poc gratificant: traginava sacs d’adob amunt i avall, recollia la gespa tallada i feia de camàlic transportant les bosses dels companys amb els entrepans de xoriço i la bota de vi. Quan la mare morí, em vaig quedar amb el pis on vaig créixer, amb tots els records que són els aliments de la memòria. Era un d’aquells pisos de renta antiga. Com que vaig amagar la defunció de la mare, el propietari em mantingué el lloguer, però arribà un dia en què decidí vendre el pis a una immobiliària que investigà i descobrí l’engany. El meu pis passà a formar part de la llista dels que ells anomenaven pisos amb bitxo. Per expulsar el bitxo i poder vendre el pis m’apujaren el lloguer fins a una xifra impossible d’assumir i em vaig veure obligat a marxar. Allò em trastocà.

L’odi i la venjança van sempre de bracet. I la venjança és un moviment indefugible, obsessiu, irracional, i sempre va en la direcció equivocada; l’objecte t’encega, creix indefectiblement fins a ocupar completament tot el teu espai vital, no hi a res més que no sigui aquell objecte putrefacte que vols eliminar per poder continuar respirant. I és així com, aprofitant que al carrer del pis s’hi estaven fent obres de millora i s’hi havien de plantar arbres, vaig decidir fer un canvi atroç: en comptes del pollancre de fulles subtils i delicades que havia de créixer just davant del pis de la mare, hi vaig plantar un eucaliptus. Un eucaliptus! Cada matí contemplava com aquella cosa creixia i creixia, i el seu tronc s’esfilagarsava talment com si tingués la lepra, i les seves fulles - amb aquella forma estúpida de llengua de gat ofegat- i tot el seu brancam monstruós, ocupaven l’espai visual de davant les finestres del pis que m’havien robat. I passà el que havia de passar: els llogaters marxaren corrents i la immobiliària se l’intentà treure de sobre, però fou impossible: qui compra un pis amb un eucliptus davant? Es preferible viure sota un pont que veure dia si dia també aquell dipòsit altiu de menjar per koales. Ah! Quin plaer més dolç! Trucava a la immobiliària fent-me passar per persones diferents i mostrant-me sempre interessat en comprar-lo. El venedor me l’ensenyava, em feia la gara-gara, i jo deixava que la seva il·lusió de venta tancada anés augmentant fins que m’acostava a la finestra, obria les cortines de bat a bat i reia estentòriament mentre el venedor amagava el cap rera la seva cartera de pell marró.
Però aleshores ocorregué un fet, una posibilitat que incomprensiblement no havia contemplat: l’eucaliptus no es conformà i continuà creixent i creixent fins arribar al segon pis. En el segon pis hi vivien uns vellets encantadors que em regalaven torrons i neules quan era petit, que tenien cura de mi quan la mare allitava malalta i que sempre estaven disposats a repartir el tros de pa quan a casa les passàvem magres. Els anava a veure sovint d’ençà que havia marxat, però aquell dia els vaig trobar deprimits, a les fosques, amb les persianes baixades. Aquell pis, que era la seva esperança, que pensaven vendre per tornar finalment al poble de Granada d’on venien i comprar-se una petita casa amb un tros de terra per plantar-hi quatre patates, ara ja no valia res. Clamaven al cel contra la ment perversa que els plantà allò davant de casa. Trucaren a l’ajuntament implorant clemència, que tallessin l’arbre. Però la resposta fou sempre una negativa rotunda: era un ser viu que tenia dret a existir, per molt horrorós que fos, com els coloms, els ossos formiguers o els liberals panxuts i engominats.

Veient la seva desesperació i amb un sentiment de culpabilitat que no em deixava viure, vaig decidir actuar pel meu compte. Una nit, amb un atac de frenesí, vaig tallar l’arbre. Però fou tanta la meva irracionalitat, la meva ràbia a la hora de serrar, que el tronc caigué sobre quatre cotxes aixafant-los completament.

I així em trobo ara: les assegurances m’han denunciat i em reclamen l’import de reparació dels cotxes, import que, evidentment, no puc assumir; i si l’amenaça de presó no fos suficient, l’ajuntament m’ha obert un expedient i m’ha expulsat temporalment de la feina. I és que la venjança sempre s’acaba girant contra un mateix...
PD: per tots aquells que tinguin la temptació de preguntar-me si la història és verídica, només els diré el que en Jordi em respongué un dia a la mateixa pregunta: la vaca no menteix, només exagera una mica.

El jardiner

Per la porta del bar Las Cañas, allà a la Zona Franca, entrà l’Isidre compungit. La seva magror era tan accentuada que hom podia percebre clarament allà on acabava un os i en començava un altre de tal manera que, amb una mica de temps i paciència, els hauria pogut comptar i donar-ne una xifra que, de ben segur, no hagués diferit gaire de la dels manuals d’anatomia. Feia basarda veure’l, sincerament. I aquella verola que passà de jove, dissimulada tan sols uns dies enrere sota un rostre de salut, s'evidenciava i deixava al descobert els foradets de la pell talment com si fossin pous obscurs de profunditats insondables. Mal afaitat, cabells esbullats que no havien conegut barber de feia temps, i dues masses de carn inflada sota cada un dels ulls tristos i apagats, li conferien un aspecte fantasmagòric, demencial. Les gotes de suor que s’eixugava frenèticament amb un mocador vermell, no feien més que accentuar la coloració groguenca de la seva pell esblaïmada. L’Isidre entrà al bar i demanà un conyac sense aixecar gaire la vista, tement la possibilitat de creuar la mirada amb algun conegut. Era un autèntic apassionat de la botànica. Ho sabia tot i més. Un gat vell de la brigada de jardiners de l’ajuntament de Barcelona. Sempre passejava cofoi el seu uniforme groc canari. Xerraire impertèrrit, quan em trobava, sabent que era biòleg, no desaprofitava mai l’oportunitat d’explicar-me, amb una devoció quasi infantívola, les noves espècies que havia plantat, els arbres que havia podat i els jardinets que, gràcies a ell, creixien de forma ufanosa. .
Noi –em digué un dia-, jo en realitat sóc un pintor, un esteta que dóna pinzellades de verd, de vermell, groc i violeta, a la grisor manicomial dels edificis de la nostra ciutat.

No esperava mai cap gratificació: ell sol es satisfeia quan veia que, amb una mica de fotosíntesi, es podien tapar les parets d’aquell edifici construït als anys 60 per algun sonat amb carnet d’arquitecte.

El meu somni –deia mig en broma mig seriosament- seria envoltar la Sagrada Família amb plataners majestuosos, i plantar heures i enfiladisses diverses en parterres construïts a la base del temple.
L’últim mes la seva absència fou notòria; quan preguntava per ell, els seus companys abaixaven la mirada i donaven respostes vagues. Aquell matí, entrà al bar sense el seu uniforme, agafà el conyac amb mà tremolosa i segué solitari a la taula més apartada, en el lloc més llòbrec del bar. Veient-lo així, tan defallit, vaig atansar-m’hi.
- Hola Isidre, feia dies que no el veia.
- Noi, la cosa no rutlla, tot s’enfonsa i estic tan desesperat que un dia d’aquests faré una desgràcia.

La seva resposta em deixà astorat, perplex. Era aquell l’home optimista, el jardiner vocacional, a qui li saltaven les llàgrimes quan parlava de les seves proeses amb les tisores de podar? Era tan gran la seva necessitat de confessió que no vaig haver de dir res més: ell solet em contà la història - entre glop i glop-. Una història tan absurda i insòlita que si us l’explico corro el risc que em titlleu de mentider o, pitjor encara, de fantasiós. Potser més endavant corro amb aquest risc i en faig testimoni a la vaca sorda, qui sap... Avui, però, m’he quedat pensant en l’Isidre i han sortit aquestes línies. I és que les plantes dotaren de sentit la seva vida, i les plantes li prengueren...

Pelecanus onocrotalus

“Un pelicà extraviat s’instal·la a Lleida. La raríssima au, que procedeix d’Europa oriental, no se separa d’un grup de cigonyes”

Sovint les millors metàfores no sorgeixen d’una ploma sinó que és la natura mateixa qui ens les proporciona. No sé si coneixeu la història...

En les aigües gèlides del llac Constanza un grup de pelicans xipollejava amb una certa indolència mentre esperaven el moment per aixecar el vol i fugir a un indret de temperatures menys hostils. Un dels pelicans se separà del grup. Sabia d’un lloc on els peixos nedaven en abundància. Tenia fama de taujà però en realitat era tan sols un despistat. I com tots els despistats, fins i tot s’oblidà que ho era. I oblidant-se que era un despistat, es despistà, i s’allunyà i s’allunyà fins a perdre de vista els seus companys. I pescà un peix i se’l menjà. I es quedà embadalit observant la iridescència que la llum somorta que es filtrava entre els núvols provocava al plomatge d’altres aus; i el moviment harmònic de les fulles trèmules dels arbres de ribera, etc. I els seus companys es cansaren d’esperar i posaren les ales en moviment. I així el nostre heroi es quedà sol, abandonat a la seva sort. Badant... I quan s’adonà que l’únic bec que hi havia al llac era el seu, decidí emprendre peremptòriament el vol per tal d’atrapar el grup. Però com que era un despistat, li succeí allò que cantava el poeta: “Se equivocó el pelicano. Se equivocaba. Por ir al Norte, fue al Sur. Creyó que el trigo era agua. Se equivocaba. Creyó que el mar era el cielo; que la noche la mañana. Se equivocaba. Que las estrellas eran rocío; que la calor, la nevada. Se equivocaba.” I volant i volant, passà per sobre els Alps i les ales se li entumiren pel fred, i passà per sobre els Pirineus i les ales se li entumiren un xic més. Exhaust caigué en una terra boirosa i seca: Lleida. A Lleida!, pobret... I ara què farà? I ara on anirà? I mira al seu voltant i veu un munt de persones estranyes amb binocles que criden Pelecanus onocrotalus!, Pelecanus onocrotalus!. I les aigües baixen brutes i no hi ha peixos, només cargols. I està cansat, espaordit. I intenta amagar-se però el seu bec el delata. I cada cop hi ha més gent que s’arremolina al seu voltant... Pelecanus onocrotalus! I pensa amb els seus i no sap on són i no els trobarà mai més i morirà indefectiblement en una terra estranya. I aleshores algú li toca la cua i es gira i es troba bec a bec amb una cigonya. El seu bec és llarg també, però més estret, i el cos molt més esvelt, i bona part del seu plomatge blanc està pintat de negre. I aleshores es produeix un fet extraordinari: la cigonya i el pelicà no s’assemblen gaire, i són de països diferents, però s’entenen perquè parlen el mateix llenguatge: el llenguatge del Sol i de la lluna, el llenguatge de la pluja i dels núvols de formes divertides, i el de les fulles dels arbres que cauen i tornen a sortir, el llenguatge dels llacs, dels rius i dels mars... I com que parlen el mateix llenguatge el pelicà segueix a la cigonya i s’integra amb tot el grup, i no s’hi sent estrany perquè, com ja he dit, parlen el mateix llenguatge. I ja no té por i torna a moure les ales amb energia i observeu-lo ara com vola amb el seu bec ostentós i el seu cos pesant i un xic maldestre enmig del gràcil i pausat bategar d’ales de les cigonyes que l’envolten. I volen i volen i senten com a baix la gent es crida i està molt enfadada i alguns es tiren bombes només perquè porten barrets de diferents colors. I aquesta metàfora és en realitat un ensenyament moral, i qui vulgui que l’agafi, i qui no vulgui ja s’ho farà. I jo me’n vaig a dormir, content, amb la música de Serrat, aquella que diu: “Si yo pudiera unirme a un vuelo de palomas, y atravesando lomas dejar mi pueblo atrás, juro por lo que fui que me iría de aquí, pero los muertos están en cautiverio y no nos dejan salir del cementerio”

La contradicció

“I a aquells altres que malgrat els filats, la Guàrdia Civil i els hel.licòpters arribin a les nostres ciutats, els marcarem per sempre més amb l'estigma del prejudici i la desconfiança. I recorrerem als frares i les mongetes de barri o a l'èl.lit social de cotó fluix per tal que els nostres fills no s'hi barregin”

Amb un tros de branca seca, l’A. dibuixa al terra el mapa d’Espanya. El Sol difumina les figures dels vailets que empenyen sense gaire convicció una pilota feta de draps. En aquell petit poble de les muntanyes del Rift només hi ha mosques i un silenci tètric. L’A. , que ja ha fet els 12, té gana. Molta gana. D’una revolada, es posa dempeus, llança la branca tan lluny com pot i tanca els punys ple de ràbia i d’impotència. Entra a casa, s’acosta sigil•losament al llit on dorm el seu germà petit, l’acarona, i amb llàgrimes als ulls fa mitja volta i comença a córrer...

A Barcelona, un nadó, que també plora, és dipositat per la llevadora, sobre el cos suat de la D. En Jep (o en Nil, o en Pol, o en Roc) neix sota l’aigua d’una piscina ja preparada per aquesta finalitat. Tots els amics de la D. arriben a la clínica en una comitiva de bicicletes.

I a l’Àfrica, l’A. també pedaleja una bicicleta que ha pogut canviar a Tetuan per una mica de Haxix. Arriba a Tànger. Allà veu un camió de mercaderies que espera per travessar el mur de la vergonya. Sense pensar-s’hi gaire, s’hi amaga a sota i prem el cor amb les mans per tal d’esmorteir el soroll de les seves palpitacions. Anhela arribar a Barcelona, a la zona franca, on uns parents llunyans ja l’esperen amb un plat de sopa i una samarreta del Barça.

La D. entra al seu àtic del Raval amb en Jep als braços. El posa al bressol i prepara la banyereta per anar a fer xip-xap. La D., votant d’esquerres, assídua a manifestacions i casserolades, moderna i amb una consciència social aparent, s’estira al sofà i el seu company li fa fregues als peus. Ha estat un bon embaràs, pensen. Anar al local de l’associació de dones, per plorar juntes, abraçar-se i deixar que els sons de l’arpa fessin més confortable l’estància dels nadons dins la panxa de les seves mares, va ser una decisió encertadíssima. Dilluns aniran a la plaça Guinardó, on hi ha un local en què les dones es descalcen, escolten músiques orientals i fan massatges als nens. En Jep acluca els ulls i els pares parlen del seu futur...

El futur de l’A. l’ha portat a València. Pensant-se que ja ha arribat a Barcelona, salta del camió, suat i exhaust, i pregunta a una puta del fosc polígon industrial on ha anat a raure, com s’hi va a la zona franca. Veient que allò no és Barcelona, no es desanima i torna a amagar-se als baixos d’un altre camió...

La D. no vol que el seu petit vagi a una escola pública del barri. Sap que el motiu és que hi ha un munt d’immigrants. Però ella busca eufemismes, subterfugis lingüístics per no expressar allò que realment pensa. En el moment clau de la seva vida, es posiciona. Decideix tancar definitivament el seu fill dins una bombolla de vidres tintats. Els d’esquerra també tenim dret a tenir contradiccions, diu. La D. probablement no sap que no hi ha impuls moral sense experiència del dolor....

Un dilluns fred d’hivern, la porta d’una aula d’acollida d’un institut de la zona franca, s’obre i entra un noi escanyolit i espantat, però no baixa la mirada. Bonjour je m’appelle.... Bon dia. El professor li dóna un bolígraf i un foli. “centenars d'homes i nens desesperats llançant-se amb escales i les mans nues damunt les espines d'un filat que separa Europa i Àfrica de la misèria, l'una econòmica i l'altra moral”. Les fronteres geogràfiques maten, però hi ha nois de 12 anys que aconsegueixen travessar-les. Les fronteres morals en canvi, són insalvables.

(l’A. acabà l’ensenyament secundari obligatori. Vingué quatre anys a l’aula d’acollida. Primer un munt d’hores, després moltes menys. Les seves notes a quart van ser de les millors de la classe, inclosa la de català. L’altre dia el vaig veure pel carrer. Anava a estudiar un cicle formatiu. Em va mirar, va somriure i ens vam abraçar. Ja no era aquell xicot desnodrit i tímid. Tenia una mirada segura. I mentre veia com s’allunyava, pensava que, a vegades, moltes vegades, és un privilegi poder dedicar-me a aquesta professió; i fer-ho a un institut).

L'equilibrista

La vida està feta de petits equilibris. Equilibris inconscients, i és bo que sigui així: la consciència d’aquesta naturalesa fràgil, inconsistent, ens portaria a un estat d’agitació permanent, de tensió sostinguda. Però hi ha moments en què això es fa evident. Quan un equilibri es fa evident, trontolla. L’equilibrista es passeja per damunt de la corda sense pensar-s’hi gaire, perquè si hi pensa, cau. Ens precipitem al terra quan decidim pensar en el moviment alternatiu dels peus mentre caminem. Potser allò que en diuen intel·ligència emocional es manifesta en com reaccionem davant d’aquest fet. Segurament m’equivoco, però l’experiència sembla indicar-me que probablement en moments així el millor és mantenir la calma, deixar que la paciència actuï. L’equilibrista s’atura per un moment, mira les llums del circ, respira a fons, i continua lliscant damunt la corda. Perquè quan això passa, sovint reaccionem amb por o amb angoixa; i la por i l’angoixa ens aboquen a l’abisme. I aquell equilibri que trontollava perquè es feu conscient, s’acaba trencant indefectiblement. L’home és un ser emocional, voluptuós i impacient. I és per això que sovint ens costa tant asseure’ns a aquell banc de la plaça solitària de la ciutat enfosquida, i esperar...
Aquell relació no era una mentida. Havien sortit de la caverna i la realitat es mostrava radiant, amb tots els seus matisos. Havien conegut les ombres per separat, per això sabien que allò era real. Passaren els anys rient plegats però un bon dia, de sobte, ella sent una desafecció punxant, aguda, que li oprimeix el pit; i la boira s’instal·la entre els dos. La corda de sota els seus peus es fa visible, i trontolla. És sentiment, emoció, i la raó continua dormint en un son profund i interminable. Potser aquella noia es deixa arrossegar per la por i l’angoixa, i la corda es trenca. Potser decideix sortir de casa i asseure’s a un banc que ha vist a una plaça solitària d’una ciutat enfosquida i esperar; i si és així, amb el temps, llarg o curt, descobreix que aquella boira densa, immòbil, no era una boira sinó que aquell matí s’havia despertat amb els ulls entelats.

Dedicatòries: història d'un plagi

La imperiosa necessitat de deixar escrit alguna cosa coherent, agradable, i d’ortografia i sintaxi inapel·lables, sempre m’ha produït una fredor de mans desagradabilíssima. Com que no sóc ni escriptor ni periodista, aquesta necessitat es produeix sempre a les festes d’aniversari. Escriure quatre ratlles en alguna d’aquestes postals que acompanyen els regals s’ha convertit en una autèntica obsessió. Fins que no passo aquest mal tràngol no estic tranquil, no em relaxo. I com que tota aquesta litúrgia es desenvolupa al final de l’àpat, us puc assegurar que mai, mai, he pogut gaudir d’un convit d’aquesta naturalesa. Què dir, quin estil emprar, quina extensió, etc. Qüestions absolutament essencials que ocupen la meva ment mentre la gent es passa els bolígrafs i escriu magnífiques dedicatòries a raig, d’una tirada, amb un posat d’absoluta seguretat i amb una facilitat envejable. Quan aquests episodis es produïen en festes en què l’homenatjada era una noia per qui tenia un cert interès, la por i l’angoixa de saber-se inútil i incapaç de conjugar quatre frases amb el més mínim sentit s’accentuaven. No entenc com cap editorial, o cap centre sanitari, no s’ha preocupat mai per fer un recull de felicitacions i dedicatòries vàries: estic convençut que tindria un èxit notable i que seria de gran utilitat, sobretot per persones que patim aquesta dificultat. Dic això no per justificar el que us explicaré més avall, però potser així em podreu entendre.
Fa unes setmanes es decidí fer un regal a una companya de feina que s’havia de casar. Les amigues li havien comprat una d’aquestes postals immenses on hi sortia una vaca psicoanalista que deia no sé quines veritats sobre el matrimoni. Em digueren que la postal era al despatx del director per tal que tot el claustre hi pogués anar a escriure una dedicatòria. Us asseguro que devia ser ben trist veure’m allà dins, suant i palpitant. Després d’uns minuts de pensar inútilment, en vaig veure una al marge dret que em va cridar l’atenció. La més perfecta de les dedicatòries que mai he vist escrites: Clara, concisa, gens cursi ni tòpica, perfectament elaborada en definitiva. Coneixia la firma del dedicant: un professor instruït de lletres, d’idees clares. Aprofitant l’avinentesa que estava sol i que la seva firma quedava una mica esbiaxada en relació amb la dedicatòria, vaig fer el que no té nom: escriure-hi la meva firma just a sota. I no només això: per si no quedava clar qui era el propietari de la dedicatòria, vaig dibuixar-hi una petita fletxa que comunicava, sense cap mena de dubte, la meva firma amb la dedicatòria en qüestió. No hi ha res més trist que plagiar, ho reconec. La debilitat humana deu ser una cosa similar a aquesta. Que la por al ridícul pot ser molt més perillosa que l’afany de notorietat, no en tinc cap dubte.