Fa uns mesos, al parc de la Biblioteca de Borrell, vaig tenir la següent conversa amb una nena que jugava a la sorra amb el seu germà.
-Us fa res que agafi una pala? -vaig demanar.
-No, el teu fill es pot quedar a jugar amb nosaltres, però amb una condició. Volem saber com es diu.
-Bernat! -vaig dir.
-Últimament tothom es diu Bernat -em va respondre amb un somriure irònic.
-Ah, sí?
-Sí, a la meva classe hi ha un Bernat, un nen que ve cada dia al parc també es diu Bernat.. molts Bernats!
El seu germà va fer un gest de desacord quan en Bernat li va agafar un motllo de plàstic en forma de petxina i ella s'hi va dirigir de seguida per corregir-lo.
-Quina llengua parles? -li vaig preguntar encuriosit.
-Urdu!
-A casa parleu Urdu?
-No, és una mica més complicat -em va puntualitzar amb un català excel.lent.
-I doncs?
-La meva mare parla Hindi, que no és ben bé el mateix i el meu pare Urdu. Però el meu pare molt sovint ens parla en Castellà.. i en Anglès!
-Ah, sí? I com és?
-No sé, ho fa.. Suposo que perquè quan anem al cole poguem entendre els altres nens.
-O sigui que parles 5 llengües?
-No ho sé. No les he comptat. El meu germà és petit i de moment només entén l'Hindi i l'Urdu, pobre.. per això no diu res! -el nen mut va obrir els ulls i ens va mirar com si intuís que parlàvem d'ell.
-I quants sou, a casa?
-El meu germà, jo, els meus pares i un tiet que acaba d'arribar.
-Només téns un germà, doncs?
-No, tenia una germana que va néixer l'any 2000 a Pakistan, però va morir poc després. I és clar, no la vaig conèixer.. -va fer una pausa i va afegir com si res- al Pakistan de vegades els nens es moren poc després de néixer, aquí no passa tant..
Em va explicar a quina escola anava i a quina botiga havia de comprar un kit de joguines de plàstic per a en Bernat per només 2,50€.
Mentre l'escoltava, em vaig demanar si era capaç de trobar en algun remot racó de l'ànima algun perjudici perquè el meu fill compartís la seva educació amb una nena com aquella. I no en vaig trobar cap. És clar que això resulta molt fàcil quan un és un pijo-progre barceloní addicte al Bicing i educat en una escola del CEPEC. No té cap mèrit, en sóc conscient.. i no m'agradaria pontificar..
El cas és que ahir vaig assistir a un enterrament on els 4 fills de la difunta es van dirigir als presents per agrair emocionats a la seva mare els valors que els havia transmès. No puc imaginar una herència millor que aquesta, certament. És per això que estic convençut que aquest patrimoni no es pot començar a construïr sobre la contradicció moral de voler evitar que els teus fills es barregin amb els altres nens del barri. Per aquest motiu, entre d'altres, en Bernat anirà a l'Escola Pública.
Últimament tinc la sensació que molts pares preocupats per l'educació dels seus fills, a l'empar de les escoles concertades, amaguen aquesta mena de perjudicis inconfessables sota l'estora d'eufemismes inconsistents. Penso que si trobéssim la manera de fer-hi front intel.lectualment, establiríem les bases d'un món -com deia la cançó de La Cabra Mecánica i María Jiménez- más amable, más humano y menos raro. La realitat és una altra, però, i el món em sembla un lloc cada dia més esquerp, més inhumà i més estrany.
L'altre dia, en una conversa, en Quim ens va explicar que les dues millors alumnes que tenia eren magribines. Encara que aquesta afirmació fos corroborada pel 90% del professorat, la majoria de pares no canviarien d'opinió. D'això se'n diu tenir prejudicis.
Una vegada, en un debat a primer de BUP, una companya em va acusar de viure "al món de Heidi". Aquesta mena de crítica sempre m'ha molestat especialment, perquè no es pot rebatre i perquè en el fons és fruit d'una covardia moral molt poc dissimulada. El cert és que era una adolescent de tornada de tot que defensava la pena de mort amb només 15 anys amb una alegria dialèctica que feia venir basques. Els déus van voler que no passés de curs i pocs mesos després abandonés els estudis definitivament. No crec que la presència a classe de políglotes paquistanesos m'hagués fet més mal que l'estupidesa nacional omnipresent i recalcitrant amb què no acabem de fer net.
-No, el teu fill es pot quedar a jugar amb nosaltres, però amb una condició. Volem saber com es diu.
-Bernat! -vaig dir.
-Últimament tothom es diu Bernat -em va respondre amb un somriure irònic.
-Ah, sí?
-Sí, a la meva classe hi ha un Bernat, un nen que ve cada dia al parc també es diu Bernat.. molts Bernats!
El seu germà va fer un gest de desacord quan en Bernat li va agafar un motllo de plàstic en forma de petxina i ella s'hi va dirigir de seguida per corregir-lo.
-Quina llengua parles? -li vaig preguntar encuriosit.
-Urdu!
-A casa parleu Urdu?
-No, és una mica més complicat -em va puntualitzar amb un català excel.lent.
-I doncs?
-La meva mare parla Hindi, que no és ben bé el mateix i el meu pare Urdu. Però el meu pare molt sovint ens parla en Castellà.. i en Anglès!
-Ah, sí? I com és?
-No sé, ho fa.. Suposo que perquè quan anem al cole poguem entendre els altres nens.
-O sigui que parles 5 llengües?
-No ho sé. No les he comptat. El meu germà és petit i de moment només entén l'Hindi i l'Urdu, pobre.. per això no diu res! -el nen mut va obrir els ulls i ens va mirar com si intuís que parlàvem d'ell.
-I quants sou, a casa?
-El meu germà, jo, els meus pares i un tiet que acaba d'arribar.
-Només téns un germà, doncs?
-No, tenia una germana que va néixer l'any 2000 a Pakistan, però va morir poc després. I és clar, no la vaig conèixer.. -va fer una pausa i va afegir com si res- al Pakistan de vegades els nens es moren poc després de néixer, aquí no passa tant..
Em va explicar a quina escola anava i a quina botiga havia de comprar un kit de joguines de plàstic per a en Bernat per només 2,50€.
Mentre l'escoltava, em vaig demanar si era capaç de trobar en algun remot racó de l'ànima algun perjudici perquè el meu fill compartís la seva educació amb una nena com aquella. I no en vaig trobar cap. És clar que això resulta molt fàcil quan un és un pijo-progre barceloní addicte al Bicing i educat en una escola del CEPEC. No té cap mèrit, en sóc conscient.. i no m'agradaria pontificar..
El cas és que ahir vaig assistir a un enterrament on els 4 fills de la difunta es van dirigir als presents per agrair emocionats a la seva mare els valors que els havia transmès. No puc imaginar una herència millor que aquesta, certament. És per això que estic convençut que aquest patrimoni no es pot començar a construïr sobre la contradicció moral de voler evitar que els teus fills es barregin amb els altres nens del barri. Per aquest motiu, entre d'altres, en Bernat anirà a l'Escola Pública.
Últimament tinc la sensació que molts pares preocupats per l'educació dels seus fills, a l'empar de les escoles concertades, amaguen aquesta mena de perjudicis inconfessables sota l'estora d'eufemismes inconsistents. Penso que si trobéssim la manera de fer-hi front intel.lectualment, establiríem les bases d'un món -com deia la cançó de La Cabra Mecánica i María Jiménez- más amable, más humano y menos raro. La realitat és una altra, però, i el món em sembla un lloc cada dia més esquerp, més inhumà i més estrany.
L'altre dia, en una conversa, en Quim ens va explicar que les dues millors alumnes que tenia eren magribines. Encara que aquesta afirmació fos corroborada pel 90% del professorat, la majoria de pares no canviarien d'opinió. D'això se'n diu tenir prejudicis.
Una vegada, en un debat a primer de BUP, una companya em va acusar de viure "al món de Heidi". Aquesta mena de crítica sempre m'ha molestat especialment, perquè no es pot rebatre i perquè en el fons és fruit d'una covardia moral molt poc dissimulada. El cert és que era una adolescent de tornada de tot que defensava la pena de mort amb només 15 anys amb una alegria dialèctica que feia venir basques. Els déus van voler que no passés de curs i pocs mesos després abandonés els estudis definitivament. No crec que la presència a classe de políglotes paquistanesos m'hagués fet més mal que l'estupidesa nacional omnipresent i recalcitrant amb què no acabem de fer net.