La violència que ens fascina

Intentar entendre la fascinació que ens desperta la violència, sobretot quan aquesta es mostra de forma tan evident, ens obligaria a submergir-nos en els interiors més recòndits de la naturalesa humana. No crec que fos gaire bona idea aventurar-nos a una empresa com aquesta. Hi ha coses de la nostra espècie que és millor no saber. Però encara que deixem de banda les causes, el que és inqüestionable és que aquesta fascinació existeix. La mostra més evident són les reaccions públiques que es produeixen cada vegada que hi ha disturbis pels carrers. Ningú és refractari a l'enlluernament que ens provoca la violència i probablement aquesta sigui la causa per la qual es produeix. La violència material va íntimament lligada a la fascinació que ens desperta. Si no hi hagués aquesta fascinació, amb l'histerisme social i polític que l'acompanya, probablement aquells que exerceixen la violència com a arma política buscarien altres mecanismes per fer-se visibles. Perquè d'això es tracta: aconseguir fer visible un malestar/desesperació de la part més vulnerable de la societat i que és conseqüència precisament de les polítiques d'aquells més preocupats en combatre la violència que en buscar una solució per tal que no es produeixi. Considerar, com consideren alguns, que tots aquells que exerceixen la violència durant una manifestació no segueixen cap motivació més enllà del propi exercici de la violència és d'una tal simplificació de la realitat que posa en dubte els principis més elementals de la intel·ligència humana. La violència com a fi en si mateix només es pròpia de persones que pateixen algun tipus de trastorn mental. Si a la nostra societat hi ha 2000 joves que són violents només pel plaer de ser violents és que ja no estem davant d'un problema de seguretat sinó que ens trobem davant d'un greu problema de salut pública. No s'haurien de prendre aleshores mesures policials sinó mesures mèdiques. Però, probablement, aquests joves que l'altre dia cremaven contenidors i trencaven els vidres de la borsa són els mateixos que s'enfronten a la policia i a la banca durant els desnonaments silenciosos que es produeixen diàriament en els barris marginals de la nostra ciutat - que ara pel que sembla ja no és només una ciutat sinó que també és una marca-. Probablement ens trobaríem amb joves que no s'ajusten al perfil psiquiàtric d'un malalt sinó amb joves universitaris, amb una altíssima conscienciació social, molts d'ells molt més ben preparats que la majoria d'opinadors polítics d'aquesta merda de país que, per incapacitat o per estratègies ideològiques, no van mai més enllà dels simples fets, i que són incapaços de diferenciar el verb entendre del verb justificar.
Entenc que es produeixin actes violents al carrer. La violència ens fascina i la fascinació és el que més s'allunya de la indiferència. Una manifestació pacífica té molt menys recorregut mediàtic que una manifestació amb esclats violents. Però l'esquerra de debò hauria de desacomplexar-se d'una vegada i no deixar-se arrossegar per aquesta fascinació. Perquè el problema de la fascinació és que té una doble cara. Per una banda genera preocupació que sovint és el pas necessari abans de l'ocupació, però la majoria de les vegades ens enlluerna fins a tal extrem que ens acaba sumint en un estat d'obturació mental paralitzant. La fascinació per la violència ens impedeix moltes vegades anar més enllà perquè la fascinació normalment s'esgota en el propi terme. La fascinació no acostuma ser mai un punt de partida sinó el punt final. És contra aquest fet que l'esquerra s'hauria de protegir. L'esquerra no hauria de permetre que l'enlluernament dels actes violents els encegués fins al punt de donar municions dialèctiques als agents de la violència sistèmica. I els “violents” haurien d'entendre que la violència puntual no condueix enlloc més que a la fascinació o a la visibilitat. Que la violència, o és sostinguda fins a desgastar els mateixos fonaments del sistema o simplement es converteix en focs artificials.