13 de gener 2013

Cinemes i llibreries

Fantasio, Publi, Fémina, Alcázar, Montecarlo, Diagonal, Savoy, París, Catalunya, Vergara, Pelayo, Cinemes Lauren, Texas, Arenas, Capitol, Rex, Dorado, Tívoli, Novedades, Río, Rívoli, Aquitània, Palacio del Cinema, Regio Palace, Abc, Waldorf, Florida, Arcadín (chiquitín), Arcadia, Balmes, Astoria, Alexis, Boliche, Casablanca, Renoir Les Corts..
Recordo un matí de diumenge que un incendi va acabar amb el Fèmina, sala de cinema ubicada al Passeig de Gràcia número 23. Va ser la primera vegada que vaig ser conscient que tancava un cinema. A partir d'aquell moment, la lletania de sales tancades es va anar engruixint paral.lelament a l'esbojarrada inauguració de multicines absurds a centres comercials fotocopiats que són poc més que la versió alegre i aneuronal d'un camp d'extermini (amb perdó dels supervivents d'ambdós indrets) i una bona metàfora del nostre temps.
Recordo les butaques comodísimes del cinema Catalunya, l'olor a peus de la Sala 3 del Cinema Pelayo, l'ambientador del Vergara (el mateix que fa servir la senyora de fer feines russa que neteja l'escala de casa, o molt semblant), la darrera fila dels Lauren on em vaig perdre gairebé tota Beautiful Girls perquè era la meva primera cita i no em podia concentrar, la cisterna que gotejava dels WC del Rex (jo sempre patint pel malbaratament d'aigua.. fins i tot recordo sortir amb els ulls negats després de la projecció de Pena de Muerte -allò sí que va ser un malbaratament d'aigua-, de Tim Robbins, i tancar-me als lavabos per amagar-me i rentar-me la cara i exclamar en veure a través del mirall com encara gotejava : però és que no la pensen arreglar mai?). Recordo totes i cadascuna de les sales on he vist totes les pel.lícules de la meva vida, la sessió i el moment biogràfic, si anava sol (gairebé sempre), acompanyat i fins i tot quin llibre estava llegint, ja que tornant a casa en metro, el treia de la jaqueta i el record de la lectura quedava automàticament fixat al de la pel.lícula.
Recordo un incendi a un cendrer del hall del Fantasio que ens va fer sortir a tota la família ordenadament de la sala a mitja projecció de Cita con Venus i tornar a entrar no tan ordenadament al cap de pocs minuts. Recordo les darreres películes que vaig veure abans que tanquessin cadascuna d'aquestes sales i sóc incapaç de separar aquest fet autobiogràfic de l'opinió objectiva que la pel.lícula es mereix. De la mateixa manera que sóc incapaç de separar la mania que tinc a la botiga de llums Biosca & Botey del fet que estigui ubicada a les catacumbes del cinema Diagonal. I també recordo perfectament un indigent cinèfil que es tancava com jo a les sessions dobles de clàssics al Maldà els dilluns i anava comentant, ah, sí, ésta, qué buena, ya me acuerdo, Otto Preminger, buenísima, sí señor!
El pare d'una amiga tenia uns petits prismàtics a la tauleta al costat del sofà. De tant en tant els agafava i es dedicava a observar la llibreria i llegir els títols dels seus llibres preferits, i com l'indigent dels Maldà exclamava, ah, sí, aquell, què bo! i així passava l'estona. Aquesta afició sempre m'ha semblat genial i em recorda a la història d'aquells que quedaven per explicar acudits i com que se'ls sabien de memòria els tenien numerats i només havien de dir el 23!, el 57! per esclafir a riure. Suposo que aquesta és una de les raons per les quals no em passaré mai al llibre electrònic.
Ara comença a passar el mateix amb les llibreries. Personalment confesso que encara no he inaugurat la lletania de llibreries tancades, però sense cap dubte començaria pel llibreter del carrer Cros, a Sants, un dels pioners en capitular davant la incultura galopant del lliure comerç. El dubte existencial que em ve al cap és el següent: algun dia, en algun lloc, hi haurà algú que inagurarà una lletania de Natures i Imaginàriums tancats, de supermercats paquistanís, d'agències de Tecnocasa, de locutoris, de Tot a 100, de franquícies de Zara o de McDonald's (jo recordo el de Creu Coberta cantonada Consell de Cent, que ja no hi és, tot i que potser el recordo perquè solia precedir una estrena de divendres en família al Palau Balañà, James Bond, Indiana Jones o alguna producció juvenil d'Spielberg com Els Goonies, El chip prodigiosos o Gremlins).
Quin món, aquest. Alguns avancem -com el personatge d'El Gran Gatsby- barques contra corrent arrossegats constantment cap al passat, mentre la societat va camí de l'abisme cultural lobotomitzada per la televisió i intoxicada pel clombuterol en sang i l'excés de glucosa al cervell, a favor del corrent i picant de mans, amb crits d'alegria i bavejant com una bèstia folla, camí de l'abisme amb la prepotència indiferent que dóna la incultura camuflada sota la bandera eufemística de la llibertat de mercat, que no és res més que la llibertat de 4 cabrons que hauríem de tenir els pebrots de guillotinar amb la mateixa indiferència davant dels aparadors de la Llibreria Catalonia, camí del futur, aquell indret desconegut on tot està per fer i tot és possible. A veure si al final tindran raó els punks i no n'hi haurà, de futur?