La salsa de tomàquet

M'arriben imatges de la tomatina, la festa que cada agost es perpetra al poble de Bunyol i on els seus ciutadans decideixen per unes hores convertir-se en salsa de tomàquet. Desconeixia el fet que fou declarada festa d'interès turístic internacional l'any 2002, valga'm Déu. Independentment del seu possible ressò internacional - que no poso en dubte-, se'm fa bastant incomprensible que algú pugui considerar que aquest despropòsit tingui algun tipus d'interès més enllà d'aprofitar la proximitat dels cossos per tocar els pits de la veïna del tercer. Seria interessant saber en quin ministeri es prenien aquestes decisions capitals durant la segona legislatura aznarista i si es produí, durant aquest període, algun increment substancial en la despesa del mini-bar del despatx del ministre o de la ministra de torn. Ja em disculpareu però no sé trobar-hi la gràcia al fet de llançar-se solanàcies pel cap. Podrien haver optat per les albergínies, que també són molt mediterrànies i fan estiu i no són tan escandaloses. I és que amb els tomàquets s'ha d'anar amb molt de compte. La seva fràgil estructura demana una manipulació subtil, i més encara si el procés de maduració ha arribat al seu punt culminant. És per això que l'ús de tomàquets especialment envellits converteix la tomatina en una apologia de l'invent culinari més nefast de la història: la salsa de tomàquet. Si ja és ben trist constatar que la civilització també ens ha portat fins aquí, és a dir, a la possibilitat de considerar que el fet de llançar-se projectils pel cap pot tenir quelcom festiu, encara ho és més que una festa hagi permès que la salsa de tomàquet ocupi un espai mediàtic del tot immerescut. Deixeu-me dir-ho: la salsa de tomàquet és a les salses el que el comí és a les espècies, un mal negoci. Tot ho espatlla. Emmascara les ineptituds dels que davant dels fogons no saben anar més enllà de vanagloriar-se de fer la millor truita de patates i que després l'acompanyen amb aquella aberració gastronòmica que consisteix en posar fruites a les amanides. Exerceix despòticament el seu poder gustatiu davant dels demés productes alimentaris que, en tant que productes alimentaris, es mereixen com a mínim el mateix respecte. La salsa de tomàquet és tan enemiga dels matisos, que avui encara paguem les conseqüències d'una generació alimentada amb la salsa Solís en forma de ciutadans portadors de veritats inqüestionables. La salsa de tomàquet és el dogmatisme tangible, el vermell que tenyeix els demés colors, una homogeneïtzació descoratjadora. I la riuada vermella que cada estiu s'escampa pels carrers de Bunyol és la mostra més evident que encara tot està per fer.

Río Rojo

Ahir vaig enganxar de casualitat Río Rojo a la tele. Em vaig posar de cop de bon humor, com si anant pel carrer m'hagués trobat un vell amic. La vaig veure sencera, amb un so insufrible i a casa de l'enemic (Intereconomía, Territorio Comanche). El cinema té un component de familiaritat biogràfica que fa que sovint les pel.lícules funcionin com llocs comuns de refugi emocional.

Río Rojo és una de les pel.lícules que m'enduria a una illa deserta, això ho tinc clar des que la vaig veure als Méliès 2 vegades seguides la mateixa setmana. The Last Picture Show, de Peter Pogdanovich n'és una altra. Resulta curiós que a una escena de la segona, s'estigui projectant per últim cop al cinema del poble la pel.lícula de Howard Hawks. El cinema tanca en un entorn on la televisió s'imposa. L'espectador pot veure un desencantat Jeff Bridges mirant per darrera vegada la famosa escena en què els vaquers comencen la seva aventura cridant dalt dels cavalls. Aquesta escena metacinematogràfica, em provoca una doble emoció, o una emoció el doble d'intensa, segons es miri. És com si de cop i volta Aliosha Karamàzov es posés a parlar amb Holden Caufield de les seves coses.
Río Rojo és una aventura emocionant, un viatge iniciàtic cap a la maduresa ple de companyerisme, sentit del deure i de l'honor i -com no podia ser d'altra manera- amor romàntic,. The Last Picture Show explica l'adéu a l'adolescència i la innocència des d'una òptica decadent i en un entorn solitari, polsegós i desolat. Dues cares de la mateixa moneda per a dues obres mestres inoblidables.
Vaig arribar al western tard, com a tants lloc al llarg de la meva vida. La puntualitat no és precisament una de les meves virtuts. Però al cap dels anys aquest ha esdevingut un dels meus gèneres de referència, probablement el més recurrent. Conèixer un gènere és com parlar amb soltura una llengua. Saps que més enllà de la conversa gaudiràs del plaer intens, però intangible de la comprensió. Jo parlo western des de fa molts anys i intento mantenir el contacte de tant en tant amb indis i pistolers per tal de no perdre la pràctica. Parlem de les nostres coses, res d'important. Però ens caiem bé, i som col.legues..