Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Benjamin. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Benjamin. Mostrar tots els missatges

05 de novembre 2011

Carteristes

La indignació no ens ha de privar de reconèixer que per arribar ser un bon carterista calen unes aptituds especials i una dilatada experiència professional. És innegable que no és una carrera fàcil i que requereix el seu temps. És per això que com més aviat es comença, més probabilitats d'èxit es tindrà en el futur. A més, la majoria d'aquestes aptituds no són innates sinó que s'obtenen amb molta voluntat, molt d'esforç i una gran dosi de paciència. I, no obstant això, en la majoria dels casos, ni la voluntat, ni l'esforç ni la paciència són suficients sinó que cal haver crescut en un entorn familiar i social adequat. Els bons carteristes no són aquells que se'l veu venir de lluny. Ni tampoc són aquells que entren i surten de comissaria dia sí dia també. Els bons carteristes saben moure's en la discreció i no es deixen atrapar quasi mai. Amb la crisi hem pogut posar rostre a alguns d'aquests especialistes en l'art del robatori. No tenen res d'especial que els delati. Són camaleons socials, éssers dotats d'un mimetisme prodigiós. Són autèntics professionals en el sentit més precís del terme. No malgasten els seus guanys en comprar cartons de vi barat ni en cap paperina de coca. Tampoc en les compres supèrflues típiques del pobre que ha tingut un cop de sort. No: els bons carteristes amaguen els diners en països de nom impronunciable i, el que és més important, saben com fer-los créixer tot movent-los entre les anfractuositats de la legalitat. Són fatxendes, però aquesta fatxendaria la saben gestionar perfectament i la saben dotar d'una gran positivitat. Si bé es mouen per impulsos immorals tenen les seves estratègies racionals per tal de poder justificar els seus actes sense que la seva consciència en surti gaire malparada. O, en casos més extrems, sempre tenen algun confessionari a prop per poder-se fer perdonar i qui dia passa, any empeny. Però tot i aquestes aptituds, els bons carteristes no tindrien massa recorregut si no hi hagués ningú disposat a deixar-se robar la cartera. Diu Sloterdijk que sobirà és aquell que decideix on i com vol deixar-se enganyar. En aquest sentit tots som sobirans. Absorts en aquesta escenografia capitalista de llums i de colors, obnubilats pel fetitxisme dels objectes amb valor de canvi, els carteristes s'han trobat amb unes condicions de distracció immillorables per dur a terme la seva activitat professional. Els indignats no som els culpables de què els bons carteristes ens hagin buidat les butxaques, però també seria molt estúpid si no assumíssim d'una vegada per totes la part de responsabilitat que ens pertoca.

10 de juny 2010

Algunes reflexions ràpides sobre el diàleg (entre bolquer i bolquer)


Angelus Novus (Paul Klee)

Porto uns dies donant voltes a això que en diuen el diàleg social. Penso quina relació hi ha entre les reunions dels sindicats i la patronal amb el diàleg. Tampoc em queda clar si en aquestes reunions hi ha quelcom de social. Decideixo deixar de banda el terme social – que cada vegada em resulta més inextricable- i, alleugerit, em quedo a soles amb el diàleg.

Diàleg té dues accepcions: diàleg és un intercanvi d'idees, un contraposar opinions, i diàleg és també el mecanisme per buscar una entesa.

El diàleg a tres bandes entre els senyors Méndez, Toxo i Ferrán en teoria correspondria a la segona accepció del terme, però sospito que no hi havia una veritable voluntat de buscar l'entesa. A la taula de negociació del despatx es produí per tant, el que s'anomena un diàleg de sords – que, tot sigui dit, també es pot donar en la primera accepció-.

Mentre aquests tres feien un simulacre de diàleg de cara a la ciutadania, per la finestra es podia sentir com un tord i un pit-roig, dues espècies d'ocells bastant allunyades ideològicament, intercanviaven refilets amb alegria donant als tres tòtils una veritable lliçó.

Dic: en el diàleg no es tracta tant de convèncer a l'altre sinó d'estar predisposat a deixar-se convèncer - que no és el mateix que deixar-se convèncer-. Aquest estar predisposat és un estat mental que només s'hi arriba quan conflueixen dues variables: la tolerància -que pertany al terreny de la moralitat- i la humilitat, que ens permet acceptar que la veritat no es troba en un mateix sinó vés a saber on.

És cert que la veritat no es troba en un mateix, però tampoc en l'altre. Podria ser aleshores que aquest vés a saber on sigui el propi exercici del diàleg?

Si la veritat es troba en el diàleg, la segona accepció, la més utilitarista per dir-ho d'alguna manera, deixaria de tenir sentit, però com que aquest és el meu blog, dic el que em dóna la gana.

Diàleg és el fluir de les paraules que no tenen altra pretensió que el simple fluir.

Diàleg no com a punt de partida sinó com a punt d'arribada. Diàleg com a fi i no com a causa.

Si la veritat és el diàleg i la mentida el no-diàleg, els acords que han impulsat i continuen impulsant la humanitat, acords que només poden existir quan el diàleg s'ha acabat, són mentides maquillades. El progrés no és més que una sedimentació constant de mentides o, com diria Benjamin tot mirant el quadre Angelus Novus de Klee, un acumul de ruïnes.