Bon Nadal

Bon Nadal als lladres retrobats, als ocatencs i als xabiencs, als evocadors, als que hi veuen malgrat el tel als ulls, als que citen Balmes amb criteri, als espies culés, als allaus de lletres, als que analitzen la realitat sense presses, als que parlen i als que llegeixen, a tots aquells que pasturen de forma anònima pel ciberespai, als amics, familiars i companys de blog, i a tota la bona gent d'arreu, a tots, molt bones festes i que tingueu un 2011 alegre i somrient! ..P.S. ah, i m'oblidava, a Julian Assange, Merry Christmas and a Happy New Year!!

La ciutat que es mira

La persiana de l'apartament de la rua da Cecilio de Sousa a tocar de la praça do Principe Real no s'obre amb una cinta sinó directament amb les mans. El cel està enfarinat però no plou. A l'edifici de davant una dona rega uns geranis macilents i l'aigua regalima per les rajoles esparracades i brutes que vesteixen bona part dels edificis lisboetes. La saludo inclinant lleugerament el cap però la dona tanca d'una revolada els porticons. Els vents del sud escalfen l'aire que es carrega d'humitat i que atrapa una amalgama d'olors ben dispars, algunes d'aquestes olors pugen d'una pastisseria plena d'objectes comestibles de dubtosa manipulació. Lisboa, altre cop. Ja al carrer, la tristesa sense objecte, vaga i incomprensible, que no m'abandona mai es dilueix amb absoluta naturalitat en l'ambient -que és com dir l'ànima- de la ciutat. Lisboa és una ciutat que es mira i que no es viu. No és això del que es tracta? viure no val la pena; és mirar que val la pena. Miro, doncs. Miro l'home atribolat del barret calat que arrossega un carretó, miro la dona rodona que es passeja amb davantal, miro el que ven cupons pel carrer, i el vell que fuma un cigar a les escales de davant de la universitat, sóc subjecte a passions visuals. Miro els gats fugissers i l'ocell que de la branca despullada agafa el vol: passa, ocell, passa i ensenya'm a passar. Miro i miro i tot allò que miro ja no ho tornaré a veure mai més i això em sumeix en una suau malenconia. Baixo per la rua da Rosa fins el Chiado. No vaig sol, vaig amb la meva ombra que és més real que jo i penso que a Lisboa, més que a cap altra ciutat del món, les ombres hi tenen un protagonisme notori. Comença a ploure i obro un paraigua rosa que he comprat al noi de Cap-Verd de la cantonada. El contrast és d'una grolleria imperdonable. D'una finestra salta Amalia Rodrigues que se'm tira al coll i així – a collibè- ja no em deixarà durant tot el camí: trago fados nos sentidos, tristezas no coraçao, trago os meus sonhos perdidos em noite de solidao. Ja al Chiado, davant del cafè de A Brazileira, contemplo l'estàtua del poeta assegut impassible amb el seu barret mentre un eixam de turistes s'hi fan fotos. Quina trista ironia veure'l allà envoltat de tanta gent, aquell que deia que ésser poeta no era cap ambició tan sols la manera que tenia d'estar sol. Del Chiado cap a la Baixa fins a la Praça do Comércio. A la Baixa els edificis semblen abandonats, habitats exclusivament per les ombres, algunes oficines i poca cosa més. M'explica un lisboeta que hi ha un trauma col·lectiu relacionat amb el terratrèmol i la posterior inundació d'aquesta zona de la ciutat l'any 1775 i que per aquest motiu ningú hi vol viure. Els fantasmes col·lectius han fet més per la geografia urbana de la ciutat que el marquès de Pombal. A la praça do Comércio entro en un bar - no en recordo el nom- on m'expliquen els propietaris que el poeta hi anava sovint a escriure. De fet, els propietaris de tots els bars lisboetes afirmen el mateix. Dins el bar, una taula amb un parell de llibres i les seves singulars ulleres rodones. M'adono que l'última vegada que vaig venir la taula estava vora la finestra. Per qüestions logístiques havien decidit que la taula on s'asseia el poeta ara n'era una altra, més apartada. Li dic al propietari que m'estranya que aquella fos la taula en qüestió perquè en el llibre del desassossec hi deia clarament que la taula del bar de la Praça do Comércio on escrivia estava al costat de la finestra. Això provoca un cert enrenou que em diverteix. Potser la pròxima vegada que vingui l'hauran tornat a canviar de lloc. Si és així, els diré que en el llibre del desassossec s'hi especificava que la taula estava en un racó allunyat de la finestra. De la Praça do Comércio per la rua de Sao Paulo fins a l'elevador da Bica que em tornarà a pujar altre cop al Barrio Alto. Agafo la rua Luiz Soriano i em planto davant de l'hospital San Luiz. Allà és on el poeta de les quatre cares feu l'última exhalació. Ja ha parat de ploure. Les llambordes semblen ara enllustrades, fan goig, les veig, i llur valor per a mi rau només a ser vistes. M'hi sento a gust a Lisboa, la ciutat que es mira. El pròxim cop que hi torni, res haurà canviat perquè Lisboa s'obstina a resistir-se a la desnaturalització implacable i homogeneïtzadora que pateixen totes les ciutats europees. Els porticons de la finestra de la veïna del davant continuen tancats. Un gat es creua i li dic adéu.

Wikileaks

Milers de hackers han declarat la guerra als enemics de Wikileaks. Julian Assange assegurava ahir que els atacs a la seva web venen principalment dels Bancs. Suïssos, va afegir. A banda de la xocolata, han aportat alguna cosa digna al món, aquesta colla de tirolesos sense escrúpols?

No estic d’acord amb aquells que resten transcendència al fenomen que ha capgirat com un mitjó la diplomàcia i l’espionatge planetari. I de forma especial, amb aquells altres que jutgen la personalitat del fundador de Wikileaks com si cada vegada que llegim una notícia haguéssim de psicoanalitzar el director del diari que la publica. Què potser n’hi ha algun al món que no sigui un megalòman mastodòntic? Jo no en conec cap, del Full Parroquial al Financial Times. Eufemismes a banda, en aquest cas només hi ha els escèptics de torn, els envejosos del gremi periodístic de sempre i aquells que tenen -o els agradaria tenir- alguna cosa a perdre, una minoria molt poderosa, però no prou. No és el mateix conèixer des d’un punt de vista conceptual la naturalesa immoral dels Serveis Secrets que una veueta distorsionada li recordi cada matí al director de la CIA en obrir el portàtil: hola, sóc un hacker, un freaky avorrit que no té res més a fer que espiar-te mentre escolta Lady Gaga...

La consciència política col·lectiva, com un Hall 2001 invisible i venjatiu, ha envaït el ciberespai per quedar-s’hi. No hi ha fronteres ni dret d’admissió. Tothom és benvingut i el més associal pot ser la reina del ball. La policia cibernètica no és capaç d’aturar la multitud exaltada. Des de la presa de la Bastilla que la Humanitat no vivia una riuada llibertària com aquesta. No són focs d'artifici, això no ha fet més que començar. Hi haurà un abans i un després de Wikileaks, no ho dubteu. I a més, Sarah Palin demana poc menys que la Pena Capital per Assange. Si la vida fos un musical, en el meu apocalipsi particular, l’ex-governadora d’Alaska acabaria com Maria Antonieta a la guillotina cantant Material Girl.

El mòdem

Telefònica ha pensat que dos mesos sense internet eren un càstig més que suficient per haver decidit canviar de pis, i finalment m'ha regalat un nou mòdem. L'operari, un noi rus esprimatxat i d'un servilisme un xic forçat, me l'ha instal·lat en cinc minuts. Cinc minuts de conversa han estat suficients per adonar-me de com la literatura ha esbiaixat la visió que tinc del poble rus. El pobre noi no m'ha semblat que tingués cap intenció de redimir el món i tampoc li he notat cap signe evident de contradicció moral. Quan ha acabat li he dit que se m'havia espatllat el samovar però que tenia un parell de birres a la nevera. Em sembla que la broma no li ha fet gaire gràcia perquè s'ha disculpat dient que tenia molta feina i ha marxat deixant-me sol amb el meu nou mòdem. Els modems són aparells agradables de veure perquè són discrets. A diferència d'altres aparells més escandalosos, no fan soroll i la seva mida és més que raonable. Sembla que el món del disseny, regit sempre per la llei de a veure qui la fa més grossa, encara no hi ha ficat mà, cosa que s'agraeix. El mòdem que m'ha instal·lat el rus és blanc i a la part frontal hi ha nou ranures que es van il·luminant alternativament. Si fos arrodonit i volés podríem confondre'l amb un ovni. La il·luminació va del verd al taronja, d'esquerra a dreta. Les dues ranures centrals són les més mandroses i costa que s'il·luminin, no sé si això és bon senyal però de moment sembla que tira. En canvi la ranura que fa vuit està permanentment encesa mentre la nou fa pampallugues. He tancat tots els llums del pis, m'he servit una copa de vi i he estat una bona estona observant l'aparell il·luminat. Fa patxoca tenir una cosa així a casa. Em fa sentir com si visqués en un pis del segle que ve. Potser més endavant decideixo posar-lo en un lloc més visible...

John Lenon

La mort de Lenon ha esdevingut amb els anys una mena de metàfora atemporal. Les morts inesperades obren dics en els murs de la nostra ànima i fixen el moment i la circumstància en què les vam viure per sempre més. La georafia del nostre imaginari sentimental es fa visible amb fites biogràfiques com aquesta i d'altres de personals a partir de les quals podem reconèixer-nos i fer-nos entendre si s'escau.

Tal dia com avui de fa 30 anys jo em passejava pel pati de l'escola Itaca aliè a la notícia que commovia el món. No recordo la mort de John Lenon perquè probablement encara no en coneixia l'existència. En aquest sentit, podríem dir que no vam ser excatament coetanis. Uns anys més tard, el 1985, la meva classe es va presentar a un concurs de l'Ajuntament per pintar un autobús municipal amb motius olímpics de cara a la propera candidatura de Barcelona per acollir els JJOO del 1992. Vam guanyar i vam pintar l'autobús amb els motius que s'aprecien a la fotografia (recuperada via Facebook fa un parell d'anys). Com que no hi havia pinzells per a tots, fèiem 2 torns diaris. Els que es quedaven a l'escola enlloc d'anar a les cotxeres municipals apreníem cançons dels Beatles amb la Iona. Si algun dia em falla la memòria, és molt probable que a la pregunta de què estava fent quan vaig saber de la mort de John Lenon respongui que estava pintant un autobús. Els meus néts no es molestaran a contrastar la informació perquè la trobaran prou plàstica. I jo somriuré pensant que la realitat és més interessant amb una mica de sal i de pebre.
Per a veritats quirúrgiques ja tenim Wikileaks. Avui hem sabut que a John Le Carré no li va caler gaire sal i pebre per construir l'argument de El Jardiner Fidel: 11 nens morts i una llarga i fastigosa cadena de corruptes i delinqüents, respectables polítics, empresaris, diplomàtics i executius. No passarà res. La fotografia avui és la cadira buida del Nobel de la Pau. Pobrets xinesos, amb la seva dictadura.
La lletra d'Imagine conté un sentit profètic que a ningú no se li escapa, tot i que la tararegem com si fos una inofensiva cançó enfadosa popular, com la sintonia del Colacao. Per això Lenon ha esdevingut una icona global. Més enllà de la música, som molts els que ens hem de conformar amb el negatiu imaginari d'un món que no ens agrada. Cada frase d'Imagine és l'antídot als 250.000 cables secrets i als fàrmacs de Pfizer.
Però el més curiós és el fet que tot i que els que en surten beneficiats de l'ordre natural de les coses són sempre una minoria, ens han fet creure tot el contrari: que estem millor amb el cel tal com està, que les religions ens fan millors persones, que les fronteres i no la cultura conformen la nostra identitat, que hi ha motius per matar i morir, que els estats vetllen pels nostres interessos, que els serveis secrets són la pedra filosofal de la democràcia, que som propietaris i tenim molt a perdre i que la resta són somnis i utopies passades de moda. Algun mèrit si que els hem de reconèixer..

El cap d'una agulla

Vaig llegir l'altre dia al Twitter que Eduard Punset recordava que el 95% de la realitat és invisible. No s'amoïnin, advertia irònic. Quan jo estudiava BUP, el professor de Física ens va traslladar l'angoixa davant del buit inexorable de la realitat amb un símil que encara avui em fa esprémer les cèl.lules grises com si la realitat fos quelcom semblant a un Sudoku amb la resolució garantida a l'última pàgina. Agafeu el Camp del Barça -va dir- i imagineu un electró donant voltes per les grades seguint una òrbita uniforme; i al mig del camp, gravitant en el no-res, el cap d'una agulla de cosir. Això és el nucli. Així és la matèria -va afegir per si algú encara dubtava- buida. Hi ha coses que a l'adolescència es fan difícils de pair: l'acné, el bigoti incipient, les hormones picant de peus sota la pell com un exèrcit desbocat, el propi cos, l'autoritat dels pares i el buit de la matèria.

Sempre he estat profundament agraït als professors que en un moment determinat van ser capaços de capgirar un paradigma assumit i aportar-me una nova perspectiva des de la què mirar-me el món. La majoria dels que vaig tenir no ho van aconseguir, i ben mirat, em dol reconèixer que em van aportar ben poc. Però per sort en vaig tenir d'altres que ho van fer amb escreix. En el cas del professor de Física, el canvi de paradigma va ser més aviat fruit d'un rebot dialèctic i de la conjuntura existencial meva en aquell període. De cop i volta, el buit de l'univers no s'estenia més enllà dels límits dels meus braços, sinó dins del meu propi cos amorf i hormonat. A partir d'aquell dia, en cadascun dels bilions d'àtoms que constituïen les meves cèl.lules i teixits, vaig poder sentir el buit existencial del cap de l' agulla de cosir enmig del Camp del Barça.
Uns anys més tard, quan estudiava Biologia a la UB, un professor de Limnologia em va recordar amb el somriure irònic d'aquell que sap que no pots recordar allò que acabes de descobrir, que el silenci no existeix i que els nostres sentits filtren la realitat per oferir-nos només aquella informació que precisem per sobreviure. El món és caòtic i sorollós, va aclarir. Si poguéssim veure i sentir tots els espectres de la llum, els raigs gamma, les ones electromagnètiques o el brogit dels àtoms en col.lisionar, embogiríem, com amb la tramuntana.
Assumir el buit de la matèria ajuda a relativitzar, per exemple, l'índex d'abstenció del proper diumenge. Els cervells dels electors, les paperetes, les sigles dels partits, els candidats o el propi Parlament estan formats i formen part d'aquest no-res indefugible. Fins i tot, i amb permís de les enquestes, m'atreviria a dir que també el candidat de CiU en forma part.
Però aquell any va ser l'any del Dream Team. I a banda del buit angoixant d'un univers a la deriva, vaig descobrir el futbol. Ja he dit alguna vegada que solc arribar tard a tot arreu. Però així va ser. I igual que el nostre amic Damien, vaig abraçar aquesta fe pagana amb el mateix frenesí adolescent amb què m'empassava a glopades interrogants existencials sense digerir. Per això dilluns, quan vegi Messi camí del Hat-trik observant la pilota al punt de penal enmig del silenci imponent del Camp Nou, creuaré tots els dits i recordaré que hi pot haver agulles el cap de les quals està cobert de la pols dels déus. Com el Falcó Maltés, hi ha objectes forjats del material amb que es forgen els somnis i les llegendes el sentit del quals no val la pena qüestionar-se perquè tenen la virtut d'omplir ni que sigui per un instant tots i cadascuns dels infinits buits que la ciència pugui arribar mai a descobrir dins nostre.

Maputo, Mortimer, Dexter

Quan feia 7è d'EGB vaig guanyar uns Jocs Florals amb un text titul.lat Maputo, capital de Moçambic. Començava dient "Eren les 12 de la nit i encara estava estudiant Socials, densitats, clima, l'OTAN, l'ONU, el Pacte de Varsòvia i de sobte dic: Maputoo! Els ulls em donaven voltes, jo també donava voltes, no sabia el que deia. Densitaat, densitaat, densitaaat! Fill meu, que encara estudies? Maputo! -li vaig contestar-. Què dius? Densitat de l'armament del Zaire i del Pacte de Libèria i Maputo, Maputo, Maputooo!" La història era políticament molt incorrecta, jo acabava assassinant la meva família i uns quants veïns. A comissaria descobria que als meus companys els havia passat el mateix i que aquella nit a Barcelona havien mort vàries desenes de persones per culpa de la professora de Socials, la Marta Figuerola. El públic en ple -la professora de socials a primera fila- va aplaudir entusiasmat; i és que en el fons, les històries d'assassins agraden a tothom.

Uns anys més tard, a literatura hora B, vaig tornar a triomfar amb una sèrie de relats sobre un assassí en sèrie anomenat Mortimer, el asesino del cuchillo. El nom era un homenatge al personatge interpretat per Cary Grant a Arsénico por compasión, justament una altra història d'assassinats múltiples. Mortimer Brewster va ser també el meu pseudònim quan escrivia les meves impressions cinèfiles a Mr.Belvedere amb una Olivetti Pluma 22. I aquell va ser també el nom que li vaig posar al gat famèlic i borni que vaig adoptar quan em vaig emancipar. En Mortimer gat, Morti pels amics, encara passeja les seves avorrides puces per Arenys de Munt. Ja no li queda esma per caçar mallerengues, merles i conills com solia, va camí dels 13, però està passant una jubilació daurada entre ficus i potus.

Potser sí que m'agrada massa Dexter, ja m'ho diu la Marta. Però estigueu tranquils, en el fons sóc inofensiu. Amb el temps he après a reprimir les ganes d'agafar la metralleta i liar-me a tiros amb tothom, és només qüestió de pràctica. Sóc un home educat i contingut. Hom diria fins i tot que semblo un ciutadà exemplar. Explico contes al meu fill, voto, reciclo i vaig en bicing. Però us he de confessar que quan es fa fosc i engego la tele no puc defugir aquesta fantasia recorrent: periodistes del cor, papanates, analfabets prepotents, demagogs, mentiders, corruptes, censors i inquisidors, pim, pam, pum!

P.S. Sort que hem aprofitat les mudances per desfer-nos d'aquest electrodomèstic catòdic tan impertinent i tan perillós. La vida és menys sòrdida sense tele, creieu-me. I si un dia t'agafa un apretón i vols veure La Riera, sempre et queda TV3 a la carta.. Per cert, ha mort el gran Berlanga, el pare d'aquell altre assassí tan entranyable, El Verdugo..

El Papa i el Bicing

Benvolgut Sant Pare, ahir vaig rebre un correu del Bicing que duia a Sa Santedat com a assumpte. No el vaig obrir perquè el meu cervell ja fa temps que processa la propaganda com a Spam, però vaig suposar que m'informava de la impossibilitat de pedalar el proper diumenge en la direcció habitual pel carrer Diputació. No han de patir, ni Sa Santedat, ni l'alcalde, ni els milers de voluntaris i devots. Jo diumenge em llevaré amb els taps i l'antifaç posats, no fos cas que a aquestes alçades em sorprengués l'Esperit Sant pel centre de la ciutat i fes trontollar les meves fermes no-creences. Celebraré la seva arribada en silenci, com ho he fet darrerament amb l'arribada dels Tories, la sentència del TC o cada vegada que Berlusconi vomita damunt nostre. Ara que Obama fa aigües i que Europa és més blava que mai, penso que potser, finalment, Déu s'ha posat de part seva. La Dreta és com l'Entropia de l'univers. Tot tendeix al desordre, a l'equilibri, a l'estadi de mínima energia. El món tendeix cap al campi qui pugui. És pura física. Termodinàmica. Cal invertir molta energia per lluitar contra aquesta força inexorable i avui ningú té un duro ni esma per a res. Que ens donin pel cul, han dit avui els americans. La marihuana no serà legal a Califòrnia i s'ha imposat el Tea Party (aquesta mena de club del tupperware que a Europa estaria a la gàbia del Zoo i allà acaba d'abordar el Congrés com Atila, format per una amalgama de partits que van del Partit a favor de la virginitat al Partit en contra de la masturbació, així està el món). Per aquestes latituds, el PP, des de la inòpia practicant on s'ha instal.lat, porta 15 punts d'avantatge i els convergents estan més crescuts que mai (a veure si de tan inflats els passa allò del Gripau Blau, però no crec, ja he dit que Déu sembla haver pres partit). No pateixi, Santedat, a vostè el rebran aquesta colla de comunistes i radicals que ens han portat a la ruïna, però els queda poc. D'aquí uns dies tornen els seus, així ho venen anunciant els arcàngels de La Vanguàrdia i les trompetes celestials des de fa temps. A banda de la Consagració del temple, Sa Santedat podria donar l'Extrema Unció al govern, seria un gest de misericòrdia inoblidable que agraïrien fins i tot aquests ateus relativistes que han fletat un autobús en el seu honor. Diu que aquests que tornen han signat un manifest agraint per endavant la seva intenció de pregar en català. Ai, no sé com a Bin Laden no se li ha acudit fer un comunicat en la nostra llengua, guanyaria de cop uns quants centenars de milers de simpatitzants.
P.S. Llàstima que la física newtoniana s'hagi imposat finalment a la fe catastrofista del Patronat, imagino el Lucifer de Folch i Torres sabotejant diumenge la tuneladora amb un somriure entremaliat fent tremolar les entranyes del Temple en plena cerimònia i totes les autoritats amb el Sant Pare al capdavant corrent foragitades Passeig Gaudí amunt amb els hàbits arromangats.

La capseta màgica

Un matí qualsevol, quan feia segon d'EGB, la Maria Gràcia em va aturar a la porta de la classe i em va anunciar amb una estranya eufòria que s’havia mort la nostra tutora de primer. La meva reacció, va ser sortir corrent i posar-me a plorar. Als 6 anys no sabia gaire en què consistia allò de morir-se, però va ser com si hagués volgut deixar clar davant de tothom que em feia una idea aproximada del drama. Tenia clar, com a mínim, que allò implicava que no la tornaria a veure més i que des de llavors, la trobaria a faltar. I així va ser.

Un dia, a primer, vam fer treballs manuals. Amb un cartró de formatge El Caserío, vaig idear una capseta màgica.

Màgica? -em va dir la Rosa Maria.

Sí, màgica! -vaig respondre orgullós.

Amb una mica de cola, havia enganxat uns fils a la part interior de la tapa, i a l’extrem d’aquests, unes diminutes boles de paper de plata, de manera que quan s’obria la capseta quedaven totes penjant com un mòbil diminut i auster.

La Rosa Maria em va agafar de la mà somrient i em va arrossegar escales avall perquè mostrés el meu enginy a l'Imma, la mestra de P5. Aquell gest em va fer sentir molt content.

Aquell estiu vaig rebre una postal seva des de Sabadell. Una postal amb una fotografia típica dels anys 70. Una plaça de sorra amb bancs de ferro pintats de verd, un tobogan d’aquells que ja no es fabriquen i un parell de persones abrigades. Als 5 anys, et falta perspectiva per valorar aquestes coses. Potser era una cosa típica, al capdavall, que els mestres enviessin postals als alumnes durant l’estiu.

Quan em vaig mudar al Raval, em vaig trobar aquella postal a les mans i la vaig mirar detingudament. Era la primera i l'única vegada que havia rebut una postal d’un mestre en tota la meva vida. No podia haver estat una casualitat, doncs. La Rosa Maria estava malalta quan va decidir escriure’m. Qui sap si va escriure a algú altre o potser em va triar a mi per alguna raó que se m’escapava. He escrit alguna vegada que la memòria és potser una de les meves virtuts més evidents. Ho era ja als 5 anys? Potser aquella postal era una mena d’ampolla de nàufrag llençada al futur per algú que se sabia malalt. En tot cas, a aquestes alçades, ja no ho sabré mai.

Quan vaig deixar de plorar, l'Alícia ens va demanar que féssim un dibuix de la Rosa Maria per tenir-ne un record. Jo, que sóc més ateu que l’alcalde comunista de les pel·lícules de Fernandel, la vaig imaginar vestida de blau enmig d’un firmament estrellat. Uns dies més tard, l’escola ens va repartir una esquela amb un dibuix i un poema escrit per una nena de quart que encara avui em sé de memòria. El dibuix, l’esquela i la postal han tornat a treure el cap aquests dies en què ens hem tornat a mudar.

L’edat t’aporta noves perspectives de les experiències viscudes. Als 5 anys, els mestres són moooolt més grans que tu. L’altre dia, rellegint aquell trist poema vaig pensar que la meva mestra de primer devia ser per força bastant més jove del que sóc jo ara.

Aquella experiència va ser el meu primer contacte amb la mort. Amb els anys, malauradament, en van anar arribant d’altres, coneguts, els avis i fins i tot algun amic proper.

Una vegada, a propòsit de la mort de Jaume Perich, vaig llegir a Manuel Vázquez Montalbán dient que la mort era, per sobre de tot, obscena. Vaig retenir la frase pel que em pogués deparar el futur. L’he hagut de recordar moltes vegades. Ara hi estic d’acord només pel que fa a la seva fisiologia escatològica i al seu caràcter sempre precipitat. La mort és ineludible i res inevitable pot ser considerat per sempre més obscè. És absurd. Si ens hi aturem a pensar 5 minuts, el contrari de la mort és l’eternitat i als meus ulls no és menys obscena una que l’altra.

En algun racó d’aquesta ciutat o potser de Sabadell hi deu haver algú que comparteix aquest record amb matisos i perspectives diferents. Jo, per exemple, sóc incapaç de recordar-ne el rostre. Per mi és només un nom associat a una fotografia d’una plaça, un dibuix, un poema i una capsa de formatgets. És un record dolç i alhora amarg, com la vida, com tantes vegades s’ha escrit. No té res d’original. La vida és molt poc original i, en certa manera, també és inevitable.

Que no estigui sonat!

A l'estació de Maragall pugen dues dones que s'asseuen al meu davant. Deuen rondar la quarantena. Sembla que arrosseguen una conversa atropellada des de fa uns quants minuts, o potser hores, que ja se sap que el temps és molt relatiu quan parlem de converses entre dones. El fet és que pugen al vagó parlant, s'asseuen parlant i continuen parlant sense fer cap pausa que no sigui la pausa obligada per no ofegar-se. Aquesta capacitat per no deixar forats en blanc és molt femenina, penso. I acte seguit m'avergonyeixo un xic per haver tingut aquest pensament tan masclista. Són guapes, o almenys a mi m'ho sembla, i les seves construccions gramaticals són més que correctes. No obstant això, sembla que la seva vida afectiva ha estat molt irregular. Parlen dels homes amb una certa rancúnia, però no fan servir els tòpics feministes, tenen certa gràcia, i no puc evitar que se m'escapi algun somriure de tant en tant.

- I així què tal amb el Juanjo?
- Bé.

Deixa anar un bé sec, tallant, sense allargar la e. Un bé sec seguit d'un silenci no és mai un bé del tot sincer. Els bé sincers s'han d'allargar com un xiclet si es vol que siguin efectius. L'altra dona s'adona d'aquest fet. Les dues es miren i em miren a mi, però jo sacsejo la camisa i rebufo fent veure que airejo el meu cos i que no estic atent a la conversa.

- Al llit bé?
- Fa el que ha de fer. No em puc queixar.
- Així la cosa tira endavant, no?
- Ens hem vist unes quantes vegades, sí. Jo crec que me'l quedo.
- No et veig molt entusiasmada...
- No...sí..., estic bé, estic bé...
- I com és? Està bo?
- Normal.
- Normal?
- No, de fet és lletjot i té panxa, i en quatre dies serà calb...
- Bé, no és el més important...
- Ja. L'altre dia mentre me'l mirava, allà, despullat, sortint de la dutxa, pensava en com anem simplificant els nostres objectius a mesura que ens anem fent grans.
- Què vols dir?
- Vull dir que quan tenia vint anys buscava un noi guapo, intel·ligent i que no estigués sonat. Als trenta vaig pensar que fos o no guapo no era tan important com que fos atractiu. Als trenta em conformava ja amb un noi intel·ligent i que no estigués sonat. Després d'haver estat amb uns quants, i que no són pocs, em conformo amb un paio que no estigui com un llum.


Fixeu-vos, en Juanjo ha tingut la sort de ser un noi equilibrat. I fa bé aquesta noia de quedar-se'l. I és que qui no té un all, té una ceba. Em fixo detalladament amb els homes del vagó i, certament, en tots s'hi manifesta , encara que sigui en un petit detall, algun tipus de patologia mental oculta. Hi ha el que parla sol, el que passeja una taca d'oli a la camisa, el que porta els pantalons texans fins la cintura, els de les samarretes amb missatges o amb números, el que repassa els ninotets de la guerra de les galàxies que s'acaba de comprar, el que escolta música amb uns cascos gegantins sacsejant el cap, etc. El panorama per les dones és ben magre i descoratjador, certament: d'homes sans en quedem quatre i para de comptar.

Compto fins a vuit abans d'obrir la porta del vagó, i en baixo tot assegurant-me que el meu peu dret no trepitgi el límit entre dues rajoles.

Surto al carrer tot recordant allò que va dir ara no recordo qui; allò de què els manicomis s'havien construït només perquè els que ens quedem a fora ens creguem que estem sans.

O mistério dais cosias

Hi va haver un temps en què només sentia el misteri. Parlo d'aquella etapa de la vida en què hom encara té fe en si mateix. D'això ja fa uns quants anys, evidentment. Quins anys aquells en què tot era misteriós! Quins anys aquells en què els interrogants es clavaven a la consciència com si fossin sagetes! I quanta preocupació estar rodejat de coses inexplicables!

... si observava una fulla d'auró negre, de limbe retallat en cinc lòbuls i de nervació palmada, que dansava al so del vent, jo pensava: renoi, quin misteri. I tot seguit la fulla desapareixia...

... si per un branquilló pujava una formiga accelerada, com si arribés tard a alguna reunió important, la seguia amb la mirada. Quin cos tan fràgil! com podia un ésser tan insignificant haver sobreviscut en un món tan hostil? Renoi quin misteri, pensava; i, de tan preocupat com em quedava, de seguida m'havia oblidat de la formiga...

... a la nit mirava les estrelles i els límits de la via Làctia. L'univers inabastable. A vegades unes estrelles centellejaven amb més intensitat que les altres, aleshores es movien i se m'acostaven. Eren plats voladors. Anaven en parelles i quan passaven pel meu costat tocaven la bossina, mec-mec, i es perdien en la obscuritat; i jo pensava: renoi, quin misteri. I pensant i pensant, al final no podia estar segur que hagués vist el que pensava que havia vist...

... a l'institut, la noia de tercer evitava intencionadament la meva mirada, i s'abraçava davant meu al baixista d'un grup de nom ridícul que tocava meravellosament bé el smoke in the water; i jo em posava les mans al pit per notar com el cor se'm glaçava i tot seguit pensava: el cor se'm gela, renoi quin misteri. I em quedava tan pensarós amb aquest fet que el cor tornava ràpidament a aquell bategar tan parsimoniós i tan avorrit...

... si em costava anar de ventre, la meva àvia m'exhortava per demanar ajuda a Sant Julià; i jo cridava: sant juliàààààààààà ajudeu-me a cagaaaaaaaaar, i al pocs segons cagava; i mentre m'eixugava el cul, Sant Julià se sentia satisfet per la feina ben feta i jo me'l mirava a través del mirall i li deia: senyor Julià vostè és un bon misteri, i tot seguit deixava de veure'l reflectit al mirall...

Però arribà un dia en què el misteri s'acabà. Va anar així: estava palplantat davant el mirall, completament nu. Era un diumenge i menjava una poma vermella. Feia una queixalada i mentre mastegava em concentrava en una part del cos. Els peus, amb aquells cinc dits que es bellugaven: quin horror i quin misteri. La boca, amb la llengua i les dents: quin misteri. Quin nas més gros i misteriós que tinc! I així anava repassant totes i cada una de les parts del meu cos púber, fins que vaig arribar al sexe (encara per estrenar). Aleshores em vaig concentrar i vaig fer que pugés i baixés. Feia una queixalada a la poma i el sexe pujava. En feia una altra i el sexe baixava. Em divertia així, una tarda de diumenge. De sobte, vaig notar com de dins la poma alguna cosa es movia. Era un cuc que em mirava emprenyat perquè li havia destrossat la casa. Vam estar força estona observant-nos. Quin quadre aquell: la poma de les terres de Lleida, el cuc i el meu sexe que pujava i baixava. I aleshores, com si un llamp hagués sacsejat la meva consciència, tot em va semblar clar: el moviment del sexe i el cuc que es menja la poma. Amb això tot queda explicat. I el misteri va desaparèixer per sempre més....

Des d'aleshores ja no penso mai amb els misteris de la vida, senzillament perquè la vida no té cap misteri. Amb una poma, un cuc, i un adolescent despullat s'explica tot. I me n'alegro, sincerament, perquè qui pensa massa amb el misteri de les coses s'acaba oblidant de les coses: de les formigues, de les fulles, de les estrelles, dels extraterrestres, dels sants, i del dolor del cor que ens fa forts i que ens ensenya.

I així, quan ara em parlen del misteri de les coses, sempre responc amb la veu del poeta que canta:

O mistério das cosias? Sei lá o que é mistério!
O único mistério é haver quem pense no mistério.

La Tomatina o la inversió a ser tocat

“a través, i tan sols a través, de la densitat de la massa és possible produir la inversió a ser tocat. Només en la massa l'home s'allibera del temor a ser tocat que és el temor que ens produeixen els demés perquè en la massa tots són iguals a un mateix, com si forméssim part d'un sol cos.”

Elias Canetti (Massa i Poder)

Observo la massa de gent cohesionada pel tomàquet. La imatge és d'una plasticitat enorme. Braços enganxats a braços, cames amb cames formant un tot d'una compactació quasi granítica. Ara em fixo amb el tors nu d'un jove tatuat i, com si fos un efecte òptic, l'espai que el separa amb els nois del costat es va difuminant fins a desaparèixer completament. Aleshores ja m'és impossible saber on són els límits corporals de tots ells.
El poder de la massa és directament proporcional a la seva densitat. Una massa d'individus dispersos és més aviat ridícula i no en pots esperar gran cosa. Una massa densa, en canvi, és d'una potencialitat enorme que és com dir d'un atractiu enorme. Per això resulta tan difícil renunciar a participar d'aquesta potencialitat i que el teu enteniment no quedi obnubilat per l'atracció que desperta la massa compacta. Aquesta debilitat humana la coneixen prou bé els règims totalitaris. Jo mateix, si algun dia visito Corea del Nord, dubto que resisteixi a la temptació de baixar a la gran esplanada a moure la bandereta. Quina meravella! quina perfecció tan geomètrica!
Perquè seria absurd amagar que tot i el meu individualisme quasi patològic, sovint jo també m'he sentit atret per la massa. He saltat a canaletes i m'he deixat arrossegar rere pancartes, i si no fos per l'aversió que sento per la salsa de tomàquet potser també m'hagués llançat de cap a la riuada humana que s'escola pels carrers de Bunyol. És un procés emocional més que racional. Les manifestacions són emocions que baixen passeig avall i als estadis la raó es queda sempre a l'entrada. Sí: m'hi trobo a gust enmig de la massa. Sentir-se a gust vol dir que les pors desapareixen. Tot plegat és molt animal: només fa falta veure les zebres com s'arremolinen quan senten la proximitat del lleó. Nosaltres però, som zebres i lleons a la vegada. Som depredadors i preses. Entre aquests dos extrems bascula la nostra naturalesa, però, quan formem part de la massa - i només quan formem part de la massa-, la consciència de presa s'esvaneix. La por va sempre lligada a la soledat i el terror de l'homo homini lupus sempre s'acaba diluint en el si de la massa...

L'elefant invisible

Ajagut damunt del meu sofà de quadres vermells, sovint imaginava un elefant invisible observant-me des de la butaca. Era dipositari del meu codi ètic i em renyava sovint quan el meu inconscient havia fet la vista grossa davant d'un dilema existencial quotidià i intranscendent. Cada vespre em preguntava com m'havia anat el dia i quan li ho explicava, aprofitava per posar els punts sobre totes les i -comportament humà molt típic que no he suportat mai-. Era una mena de Walter Matthau paquidèrmic, invisible, ingràvid i silenciós. De vegades m'hi enfadava i tot. Calla, i tu què sabràs de la vida! -li retreia quan es mostrava massa dur-. No en sé res, certament, perquè no existeixo -em responia irònic-. Això darrer, com a mínim, sempre ho vaig tenir ben clar. És la raó per la qual mai no vaig haver de medicar-me. No tothom té aquesta sort, em consta.

Del cos humà no emana cap més energia que la calorífica en forma d'infraroig, 2+2 són 4, la terra és rodona i gira al voltant del sol, l'infinit i l'eternitat no són competència dels humans, les pitonises tenen un morro que se'l trepitgen, el nostre destí i el nostre caràcter no estan escrits a les constel.lacions, la mula Francis no parlava de debò, la taula Ouija és tan inofensiva com el joc de l'oca, als castells no hi ha més fantasmes que els hereus de la noblesa, els creacionistes són cínics o idiotes, els Reis són els pares, la verge de Fàtima mai no es va aparèixer davant de 3 pastorets portuguesos, els americans van arribar a la lluna l'estiu del 69, els extraterrestres no han visitat mai el nostre planeta, les culleres no es dobleguen soles, no hi ha pobles escollits, no existeixen els miracles a banda dels que explica l'estadística, l'ADN de Hitler i el de Jesse Owens eren idèntics en més d'un 99,9%, no es pot viatjar en el temps i al final del túnel només hi ha el no-res. Ah, i m'oblidava, Déu tampoc no existeix.
P.S. Ho dic perquè aquesta setmana he llegit que Stephen Hawking ha fet aquesta darrera afirmació i li han saltat al coll els vampirs acomplexats de sempre -editorials de diaris inclosos-. De vegades, la realitat ens ofereix unes metàfores impagables, penso. Perquè més enllà de la intel.ligència clarivident d'un dels científics més influents de la història, veient el seu lamentable estat físic, a un li donaria per pensar que tal vegada Déu sí que existeix i que està ressentit.

La salsa de tomàquet

M'arriben imatges de la tomatina, la festa que cada agost es perpetra al poble de Bunyol i on els seus ciutadans decideixen per unes hores convertir-se en salsa de tomàquet. Desconeixia el fet que fou declarada festa d'interès turístic internacional l'any 2002, valga'm Déu. Independentment del seu possible ressò internacional - que no poso en dubte-, se'm fa bastant incomprensible que algú pugui considerar que aquest despropòsit tingui algun tipus d'interès més enllà d'aprofitar la proximitat dels cossos per tocar els pits de la veïna del tercer. Seria interessant saber en quin ministeri es prenien aquestes decisions capitals durant la segona legislatura aznarista i si es produí, durant aquest període, algun increment substancial en la despesa del mini-bar del despatx del ministre o de la ministra de torn. Ja em disculpareu però no sé trobar-hi la gràcia al fet de llançar-se solanàcies pel cap. Podrien haver optat per les albergínies, que també són molt mediterrànies i fan estiu i no són tan escandaloses. I és que amb els tomàquets s'ha d'anar amb molt de compte. La seva fràgil estructura demana una manipulació subtil, i més encara si el procés de maduració ha arribat al seu punt culminant. És per això que l'ús de tomàquets especialment envellits converteix la tomatina en una apologia de l'invent culinari més nefast de la història: la salsa de tomàquet. Si ja és ben trist constatar que la civilització també ens ha portat fins aquí, és a dir, a la possibilitat de considerar que el fet de llançar-se projectils pel cap pot tenir quelcom festiu, encara ho és més que una festa hagi permès que la salsa de tomàquet ocupi un espai mediàtic del tot immerescut. Deixeu-me dir-ho: la salsa de tomàquet és a les salses el que el comí és a les espècies, un mal negoci. Tot ho espatlla. Emmascara les ineptituds dels que davant dels fogons no saben anar més enllà de vanagloriar-se de fer la millor truita de patates i que després l'acompanyen amb aquella aberració gastronòmica que consisteix en posar fruites a les amanides. Exerceix despòticament el seu poder gustatiu davant dels demés productes alimentaris que, en tant que productes alimentaris, es mereixen com a mínim el mateix respecte. La salsa de tomàquet és tan enemiga dels matisos, que avui encara paguem les conseqüències d'una generació alimentada amb la salsa Solís en forma de ciutadans portadors de veritats inqüestionables. La salsa de tomàquet és el dogmatisme tangible, el vermell que tenyeix els demés colors, una homogeneïtzació descoratjadora. I la riuada vermella que cada estiu s'escampa pels carrers de Bunyol és la mostra més evident que encara tot està per fer.

Río Rojo

Ahir vaig enganxar de casualitat Río Rojo a la tele. Em vaig posar de cop de bon humor, com si anant pel carrer m'hagués trobat un vell amic. La vaig veure sencera, amb un so insufrible i a casa de l'enemic (Intereconomía, Territorio Comanche). El cinema té un component de familiaritat biogràfica que fa que sovint les pel.lícules funcionin com llocs comuns de refugi emocional.

Río Rojo és una de les pel.lícules que m'enduria a una illa deserta, això ho tinc clar des que la vaig veure als Méliès 2 vegades seguides la mateixa setmana. The Last Picture Show, de Peter Pogdanovich n'és una altra. Resulta curiós que a una escena de la segona, s'estigui projectant per últim cop al cinema del poble la pel.lícula de Howard Hawks. El cinema tanca en un entorn on la televisió s'imposa. L'espectador pot veure un desencantat Jeff Bridges mirant per darrera vegada la famosa escena en què els vaquers comencen la seva aventura cridant dalt dels cavalls. Aquesta escena metacinematogràfica, em provoca una doble emoció, o una emoció el doble d'intensa, segons es miri. És com si de cop i volta Aliosha Karamàzov es posés a parlar amb Holden Caufield de les seves coses.
Río Rojo és una aventura emocionant, un viatge iniciàtic cap a la maduresa ple de companyerisme, sentit del deure i de l'honor i -com no podia ser d'altra manera- amor romàntic,. The Last Picture Show explica l'adéu a l'adolescència i la innocència des d'una òptica decadent i en un entorn solitari, polsegós i desolat. Dues cares de la mateixa moneda per a dues obres mestres inoblidables.
Vaig arribar al western tard, com a tants lloc al llarg de la meva vida. La puntualitat no és precisament una de les meves virtuts. Però al cap dels anys aquest ha esdevingut un dels meus gèneres de referència, probablement el més recurrent. Conèixer un gènere és com parlar amb soltura una llengua. Saps que més enllà de la conversa gaudiràs del plaer intens, però intangible de la comprensió. Jo parlo western des de fa molts anys i intento mantenir el contacte de tant en tant amb indis i pistolers per tal de no perdre la pràctica. Parlem de les nostres coses, res d'important. Però ens caiem bé, i som col.legues..

Toros

Va quedar sorda el dia que una veïna de pastura, envejosa dels litres de llet fresca que a ella se li cuallaven abans d'abandonar la mamella, li va dir que aquell brau imponent que li havia anat al darrera l'estiu anterior, havia acabat amb el cap penjat a la xemeneia d'un empresari taurí. Vídua i traumatitzada, va adonar-se que no tenia res a dir i va decidir que ja no esperava res del món. Davant del silenci còmplice dels prats, mai no va arribar a saber que havia quedat sorda del tot aquella llunyana tarda de juliol per culpa d'una veïna i els costums bàrbars dels homes. L'oblit inexorable es va endur els malsons de mica en mica i tres quartes parts dels records. Però l'herba va seguir creixent i la llet rajant a dojo com sempre ho havia fet. Una nit de tempesta, un llamp justicier va caure damunt la veïna envejosa i un dimecres qualsevol, una iniciativa popular va aconseguir prohibir les corrides. La vaca sorda va seguir rumiant aliena als canvis, i amb ella, la terra va seguir girant, harmònica, en un univers a la recerca de l'equilibri.

Manies

Sóc un maniàtic recalcitrant. Hi ha un terme mèdic per descriure aquest tipus de personalitat, maniaco-compulsiva crec recordar. És cert que hi ha diferents graus, però sempre he pensat que aquesta gradació és l'excusa per evitar tancar-nos tots als manicomis, estratègia aquesta que l'estat no podria assumir de cap de les maneres. S'anomeni com s'anomeni i sigui al nivell que sigui, el cert és que formo part d'un col·lectiu de desequilibrats que es pot passar uns quants minuts alineant amb la mirada la línia vertical de la columna i l'estanteria. Un col·lectiu a qui se li posa la pell de gallina si veu un comandament a distància que no forma exactament un angle de noranta graus amb el límit de la taula.

Al llarg de la meva vida he intentat per tots els mitjans corregir aquests comportaments que no tenen ni solta ni volta, i crec que me n'he sortit relativament. Diguem que les manies continuen allà, que no han desaparegut, però que no les manifesto amb la mateixa profusió que quan era jove. Probablement la causa és perquè em canso més aviat; amb això vull dir que si he aconseguit mitigar aquestes manies ha estat més per un esgotament físic que per un procés racional. És ben cert que ja no conto fins a vuit - amb els dos dits clavats als límits de la porta- quan vull marxar: tanco la porta i au. Tampoc torno quaranta vegades a casa per assegurar-me que he tancat el gas, cosa que m'ha alliberat de fer previsions de temps més dilatades. Però, malauradament, hi ha manies que ni l'esgotament físic redreça. De totes elles la que actualment més em preocupa és la de caminar sempre mirant el terra. Em preocupa perquè se'm corba l'esquena i l'alçària se'n ressent. Sóc un home que minva i tot i que intento assumir aquest devanir físic amb la màxima dignitat, hi ha aquella tristesa latent lligada a la constatació que a la vida tot va cap per avall. Em pregunto què hi ha al terra de tan interessant. Hi ha les caques de gos, els xiclets fossilitzats a l'asfalt i moltes línies rectes. Res més. Quin és doncs el motiu d'abaixar permanentment el cap?

Pel carrer sovint veig altres homes que també caminen encorbats. Em refereixo a homes en què la vellesa encara no és excusa per justificar la manca de verticalitat. Molts d'aquests porten quimeres que es van acumulant sense remei. Els altres són com jo: ja no hi ha quimeres ni res, i no obstant això ens corbem. Són els meus semblants. A vegades penso que la causa ve de lluny, just en aquell moment en què un cert pessimisme antropològic de tipus hobbesià ocupà bona part de la nostra raó. Aquest pessimisme, que ha anat fent via, ha acabat per corcar els fonaments de la nostra personalitat. Algun dia passo pel costat d'un d'aquests homes horitzontals; aleshores aixequem mandrosament la mirada i, amb una certa perplexitat, ens saludem inclinant lleugerament el cap.

Festa Major

Estem de festa al barri. Ahir, sortint del pàrquing, varem trobar un festival Bangla a la Plaça del Sortidor. Pels neòfits en costumisme del segle XXI, un festival Bangla consisteix en una sèrie de balls Bollywood per part de totes les adolescents del barri amb música enllaunada, alguna cançó atonal com a distensió i una desfilada final de moda acolorida. A en Bernat li va costar 10 minuts superar el desconcert inicial, però finalment va acabar remenant el cul. Un carrer per sota ens va sorprendre un especimen pintat de verd fosforescent amb levita, barret, un rosari desproporcionat al coll, una sabata de taló a un peu i una bamba a l'altre, ambdues pintades del mateix verd fosforito que el rostre. Vam esperar 5 minuts encuriosits i finalment va començar a sonar una guitarra mandrosa que em va evocar el tedi sostingut que Neil Young va compondre per Dead Man. I uns minuts més tard, va arribar el torn de l'especimen fosforescent, una barreja impossible entre Björk i la gallina Caponata. Primer tema dedicat sense gaires ganes a algú que ja no hi és, Natacha, Princesa de Arraval. Es veu que aquell parell estan recol.lectant diners perquè la tal Natacha no vagi a la fossa comuna. Causa justa, malgrat la manca d'harmonia de tot plegat. Entre els assistents, alguna tieta despistada i una munió significativa de turistes. No és casual. Per a un guiri perdut per Barcelona, un festival Bangla és tan pintoresc i exòtic com un 3 de 9 amb folre i manilles. I que ningú no pateixi per si es perden les tradicions més nostrades, a sota de casa hi ha la seu dels Castellers del Poble Sec i celebren sovint fites assolides amb xibeques i música atronadora fins a altes hores de la matinada. Jo no sé si som una Nació o no passem de Preàmbul, però aquest és també el País que tenim, i el que està clar és que els darrers anys hem guanyat dosis considerables de mestissatge i freakisme. I això, a banda de pintoresc, resulta positiu ni que sigui només des d'un punt de vista estètic. I als balcons Senyeres, algunes Estelades, banderes del Barça i un parell de banderetes espanyoles presidint el cartell -en català- del Badulake. Però jo personalment em quedo amb els geranis.

Barcelona, 10 juliol 2010

Quan era petit i tornant del pati els meus companys cridaven consignes independentistes abans de la classe de mates, jo de vegades m'hi afegia i de vegades no. Mai no vaig tenir cap problema, però era evident que allò no anava massa amb mi. No és cap descobriment que als 80 el sentiment independentista era tan identitari que si no tocaves el flabiol a les teves estones de lleure se't feia difícil acostar-t'hi sense prendre mal. Si a casa votaven al PSC i tenies avis andalusos era del tot impossible, gairebé una temeritat. Però han passat els anys i l'Estat Espanyol no ha fet més que demostrar com és de dur ser un dels pocs Estats europeus que no han passat per una Il.lustració. És com passar de FP1 a segon cicle d'Enginyeria de Telecomunicacions sense Batxillerat ni Selectivitat. Dels Reis Catòlics al Franquisme, ni més ni menys. 40 anys de metàstasi democràtica, poc més d'una dècada de subtils progressos i lleus millores i de nou, amb Aznar, un tumor desbocat com una casa de pagès al bell mig dels pulmons. I ells segueixen fumant puros a Las Ventas, no fos cas. La Casta, la Raça, la Roja i la Indisoluble Unidad de su puta madre. Jo crec que no hi ha Unitat que suporti gaire temps una gangrena i una metàstasi com l'actual. Com diria en Rubianes, yo haria con todo una gran bola, se la metería por el culo, que les explotase y les quedasen los huevos colgando de los campanarios, coño, es que me enciendo!! Ens veiem al Passeig de Gràcia. La vaca anirà al darrera de la pancarta d'Unió de Pagesos. Visca Catalunya!

Saramago

Més o menys a l'alçada del peatge de Mataró, m'ha sorprès la solemnitat pausada amb què el locutor anunciava una notícia d'última hora. Tots som una mica més orfes, ha dit abans de respirar fons i fer-nos saber que havia mort José Saramago. La C32 no és el millor lloc per rebre una notícia com aquesta. Per una vegada un tòpic periodístic ha fet justícia, he pensat. Una mica més orfes. Com quan va morir Manuel Vázquez Montalbán. Una mica més orfes. Més enllà de l'imaginari literari, més enllà de la geografia i de la llengua, més enllà dels pobles i fins i tot de les persones, hi ha les úniques pàtries que m'interessen, les imaginàries, les ideològiques, les morals, les pàtries perdudes. Saramago era últimament el President honorífic d'aquest univers particular. Algunes novel.les seves han posat punts i a part a la meva biografia intel.lectual amb metàfores tan corprenedores com la que prenia forma les darreres pàgines de La Caverna i catapultava el relat a l'estratosfera dels llibres escollits. El trobaré a faltar, ho confesso. Enyoraré la seva saviesa enriquidora, el seu pessimisme militant i la seva lucidesa entre tanta penombra.

Algunes reflexions ràpides sobre el diàleg (entre bolquer i bolquer)

Angelus Novus (Paul Klee)

Porto uns dies donant voltes a això que en diuen el diàleg social. Penso quina relació hi ha entre les reunions dels sindicats i la patronal amb el diàleg. Tampoc em queda clar si en aquestes reunions hi ha quelcom de social. Decideixo deixar de banda el terme social – que cada vegada em resulta més inextricable- i, alleugerit, em quedo a soles amb el diàleg.

Diàleg té dues accepcions: diàleg és un intercanvi d'idees, un contraposar opinions, i diàleg és també el mecanisme per buscar una entesa.

El diàleg a tres bandes entre els senyors Méndez, Toxo i Ferrán en teoria correspondria a la segona accepció del terme, però sospito que no hi havia una veritable voluntat de buscar l'entesa. A la taula de negociació del despatx es produí per tant, el que s'anomena un diàleg de sords – que, tot sigui dit, també es pot donar en la primera accepció-.

Mentre aquests tres feien un simulacre de diàleg de cara a la ciutadania, per la finestra es podia sentir com un tord i un pit-roig, dues espècies d'ocells bastant allunyades ideològicament, intercanviaven refilets amb alegria donant als tres tòtils una veritable lliçó.

Dic: en el diàleg no es tracta tant de convèncer a l'altre sinó d'estar predisposat a deixar-se convèncer - que no és el mateix que deixar-se convèncer-. Aquest estar predisposat és un estat mental que només s'hi arriba quan conflueixen dues variables: la tolerància -que pertany al terreny de la moralitat- i la humilitat, que ens permet acceptar que la veritat no es troba en un mateix sinó vés a saber on.

És cert que la veritat no es troba en un mateix, però tampoc en l'altre. Podria ser aleshores que aquest vés a saber on sigui el propi exercici del diàleg?

Si la veritat es troba en el diàleg, la segona accepció, la més utilitarista per dir-ho d'alguna manera, deixaria de tenir sentit, però com que aquest és el meu blog, dic el que em dóna la gana.

Diàleg és el fluir de les paraules que no tenen altra pretensió que el simple fluir.

Diàleg no com a punt de partida sinó com a punt d'arribada. Diàleg com a fi i no com a causa.

Si la veritat és el diàleg i la mentida el no-diàleg, els acords que han impulsat i continuen impulsant la humanitat, acords que només poden existir quan el diàleg s'ha acabat, són mentides maquillades. El progrés no és més que una sedimentació constant de mentides o, com diria Benjamin tot mirant el quadre Angelus Novus de Klee, un acumul de ruïnes.

Qui és ara la ingènua, Kay?

La setmana passada vaig autoconvidar-me a un minicicle de la trilogia de El Padrino del què finalment vaig ser-ne l'únic assistent. Me les vaig empassar gairebé sense parpellejar, una rera l'altra, les 3 mastodòntiques Obres Mestres de Francis Ford Coppola, projectades a la paret del meu menjador i en Dolby Surround com si fos la pantalla de l'atrotinada Filmoteca, en un èxtasi cinèfil sostingut i sense precedents. Porto una setmana xiulant la banda sonora i en estat de xoc. Era l'única manera de treure'm de sobre el regust amarg del darrer episodi de LOST. Un clau treu un altre clau. Passa quelcom semblant amb les obres mestres, ja siguin pel.lícules o novel.les.
Mai no coincidiran de nou en una mateixa història un arsenal tan majúscul d'actors, ni uns guionistes d'excepció com Mario Puzo i Coppola, ni un director de fotografia tan epidèrmic, ni uns diàlegs tan inoblidables i alliçonadors, ni un sentit tan acurat del ritme, ni un pols narratiu tan magistral, ni una disertació moral tan filosòfica i alhora contemporania sobre l'origen del mal, ni una successió argumental tan èpica, ni un sentit de l'espectacle tan majúscul, ni una banda sonora tan irrepetible, és impossible. Quan l'expansió de l'univers s'aturi i comenci a contraure's de nou fins al col.lapse, podeu estar segurs que ningú no haurà pogut explicar una història com aquesta. És impossible. Però la meva intenció no és fer-ne una crítica, sobren adjectius per definir El Padrino I, II i III. El cas és que uns dies més tard em va venir al cap una frase de Michael Corleone escoltant l'argumentari impossible dels inefables defensors del "dret d'Israel a defensar-se".
Es tracta d'una conversa entre Michael Corleone (Al Pacino) i la seva promesa Kay (Diane Keaton), quan aquesta descobreix com és en realitat La famiglia. Michael intenta explicar-li que El Padrino té la responsabilitat de mantenir a molta gent i protegir la seva família. Kate li diu que no sigui ingenu. Perquè les formes d'actuació de la màfia no tenen res a veure amb les dels polítics elegits democràticament, que també vetllen pel benestar dels ciutadans sense recórrer a la violència, el robatori o l'extorsió. Llavors Mike se la mira gairebé perplex i li respon amb un contundent: "Qui és ara la ingènua, Kate?".
La darrera vegada que vaig parlar del tema vaig acabar demanant als Reis d'Orient una corda prou llarga com per penjar tots els responsables de la masacre de Gaza, era una llicència que em va semblar fins i tot poètica -venia al cas de l'emocionada lectura de La Decisió de Sophie-, però no es va entendre. Fins i tot dins del meu insignificant cercle. Es veu que hi ha temes que mereixen un escrupolós distanciament, possiblement per les seves connexions bíbliques inexcrutables. L'altre dia, mentre esperava que l'estela de Sion guiés el meu precari argumentari moral, vaig tenir encara temps per sentir l'embaixador del País d'Oz comparant els morts amb els accidentats a les carreteres espanyoles el passat cap de setmana. Em van venir ganes de fer una recerca demogràfica i quantificar els morts que les malalties, la gana i els accidents de trànsit han deixat al món des de 1945. Però no vaig caure a la trampa. Gràcies a Coppola, ara ja sabia que la veritable naturalesa del mal és la que fa dir als poderosos obscenitats com aquesta.
Quan van tancar el videoclub del barri, en Ruben em va regalar la trilogia de El Padrino en edició de luxe. Michael Corleone i Don Vito fa uns dies que discuteixen al calaix de la meva tauleta amb els germans Karamàzov el significat profund del terme família. I jo dóno gràcies a Déu, com Buñuel, per haver-me fet ateu i tan absolutament sord a tota mena de supersticions. Estic encantat de no pertànyer a cap poble escollit i de no tenir ni tan sols poble, només un insignificant i pintoresc barri ple d'immigrants i treballadors en crisi. Amén!

Lost

Va de finals. Diumenge passat em vaig llegir al sol del meu terrat aquesta novel.la tan de moda titul.lada Fi. A banda de la insolació, no en vaig treure res més que un cabreig monumental per la presa de pèl i la subsegüent pèrdua de temps. Em sembla fascinant que un text tan objectivament mal escrit, plantejat i resolt, hagi despertat tant d'interès. En fi, mai millor dit.

Unes hores més tard, vaig poder gaudir del darrer capítol de la darrera temporada de LOST. Sí, per si algun despistat s'ha pensat que aquí estem sempre llegint Dostoievski i escoltant Rakhmàninov, doncs no. No és el millor final de la història de la televisió, probablement aquesta fita correspon a Six Feet Under, però no seré jo qui el critiqui, com a mínim per coherència personal. A mi m'encanta el final de Verano Azul, amb la Julia al taxi recorrent Nerja al ritme del Dúo Dinámico, així que diguem que vaig quedar plenament satisfet, fins i tot lleugerament entusiasmat.
Com els electrons de Heisenberg, la posició dels personatges de LOST ha estat incerta en tot moment, impredectible, com la seva realitat. I ara que ens ho han explicat, l'únic que ens queda és fer-nos conjectures quàntiques i metafísiques del lloc que han ocupat i el sentit darrer de tot plegat. No crec que es pugui ser més coherent, malgrat la dosi inicial o final de desconcert. Des que s'obre l'ull d'en Jack al primer fotograma del primer capítol de la primera temporada fins que es tanca al darrer de la sisena, queden molts enigmes per resoldre. 120 capítols de contínues voltes de rosca, girs i salts argumentals. I tal vegada l'única cosa real hagin estat precisament ells, els protagonistes. Tan li fa si són vius o morts o a la dimensió desconeguda. Els vam veure perduts geogràficament després de l'accident. I de seguida vam anar descobrint el seu desconcert existencial i sentimental, les seves pors, frustracions, complexos i anhels. Els hem vist perduts en el temps i en l'espai, perduts també en contradiccions morals profundes entre el deure i l'amor, l'amistat i el bé comú, el record i l'oblit, la culpa i l'heroïcitat, la responsabilitat i la realització personal, l'instint de supervivència i el sacrifici. I al final, ha resultat que també estaven perduts des d'un punt de vista quàntic, habitant alhora una illa aparentment submergida a l'oceà i un futur incert tan desconcertant per a l'espectador com per a ells mateixos, per acabar retrobant-se i recordant per deixar-se anar, preparant-se junts per viatjar, anar més enllà, moure's o qui sap si simplement tornar. De debò que algú s'hagués estimat més un argument cientificista tancat i inqüestionable? Quina mandra, sols de pensar-hi m'esgarrifo. Al final, la humanitat -en el seu sentit moral més que demogràfic- s'ha preservat i ells, finalment, han "entès". La llum als espectadors ens ha arribat un pèl difosa. Però potser podríem dir que qui vulgui acabar d'entendre provi de morir-se.
No és una ironia que fins i tot el misteriós monstre de fum negre hagi resultat amagar al seu darrera un drama humà amb connotacions bíbliques i edípiques. La ironia en aquest cas és que el fum negre pateix també de tedi i aquest tret el fa més contemporani i fins i tot autoparòdic.
En fi, els trobarem a faltar. A tots ells. LOST té alts i baixos, com tot a la vida. Però conté alguna seqüència, alguna frase i algun moment tan intensos i plens d'emocions que ens costaran molt d'oblidar. Igual que amb la totalitat dels seus personatges, tan de carn i ossos que ens neguem a creure que són morts oblidant l'obvietat que el que són en darrer terme és personatges de ficció i que no han existit mai enlloc més que a la nostra imaginació. Per això estan fora del temps i de l'espai. Aquest és el veritable univers paral.lel amb capital a Comala o Macondo o ja des d'ara una petita illa plena de secrets perduda enmig del Pacífic.

Rakhmàninov

La primera vegada que vaig sentir aquest nom va ser en boca de Marilyn Monroe i Tom Ewell a la famosa escena del piano de La tentación vive arriba, de Billy Wilder. Em va sonar tan pintoresc, Rakhmàninov, que em vaig pensar que havia estat una ocurrència del guionista. Però el vaig tornar a sentir i amb el temps va acabar sent un nom tan familiar com tota la resta de compositors russos: Txaicovski, Prokófiev, Stravinski, Mússorgski, Xostakóvitx. Van anar arribant lentament, i de la mà d'altres autors esteparis com Turguènev, Pasternak, Gorki, Bulgàkov, Tolstoi i aquell altre sense el qual la meva vida hagués estat molt diferent i sens dubte pitjor, Dostoievski. No recordo la darrera vegada que un rus m'ha defraudat. Potser aquell beneit d'en Ieltsin dalt del tanc cridant a la multitud desconcertada.
Serguei Rakhmàninov va patir una gran decepció l'any 1899 quan va visitar Tolstoi amb un amic. Després que interpretés una de les seves obres al piano, el gran escriptor va preguntar-li: "Hi ha potser algú que necessiti aquest tipus de música?". Rakhmàninov va caure en una profunda depressió després d'aquesta sentència i es va haver de posar en mans d'un psiquiatra, el doctor Nikolai Dahl, gran melòman i intèrpret de viola i aficionat a la hipnosi. Dahl va sotmetre el compositor a una teràpia consistent a repetir-li sense parar quan estava mig adormit: "Vostè començarà a compondre el concert.. El concert serà excel.lent..". El tractament va resultar ser un èxit i al cap d'uns mesos el Concert núm. 2 per a piano en do menor s'estrenava a Moscou amb èxit. Rakhmàninov va dedicar aquesta obra al doctor Dahl.
No sé com reaccionaria jo si una barba categòrica com la de l'autor de Guerra i Pau m'etzivés una opinió equivalent sobre les meves mundanes ocupacions, per altra banda a anys llum de les del pobre Rakhmàninov. Suposo que també m'hauria de posar en mans d'un professional de la hipnosi.
El cas és que 110 anys després de la seva estrena, la inspiració sublim d'aquest concert esdevé igual de palpable. I de ben segur que provoca entre el públic barceloní sensacions equivalents a les què va provocar als moscovites. Escoltar el Concert núm. 2 per a piano de Rakhmàninov compensa amb escreix la atonalitat sporífera de la 3a. simfonia del mestre Joan Guinjoan dedicada al Sincrotó de Cerdanyola de la primera part del concert d'avui a l'Auditori. "Hi ha potser algú que necessiti aquest tipus de música?", m'he demanat fregant-me la barba incipient. Però si Tolstoi estava equivocat, també podria estar-ho jo, no?
El personatge que interpreta magistralment Tom Ewell a la pel.lícula de Billy Wilder tria el vinil d'aquest concert per tal de seduir la seva díscola veïna i uns minuts després, Marilyn Monroe diu allò de: "Ah, això és música clàssica, ho he deduit perquè no canten.."

La seva primera lliçó

Me la mirava amb indissimulada consternació, allà, ajaguda sobre la gespa viva, primaveral. Amb el tronc sec d'una alzina cremada que tenia forma de bastó baronial, li espantava alguna que altra vespa que zumzejava vora la seva cara. Movia els braços i les cames a l'uníson. Tan petita pobreta, semblava un escarabat que hagués quedat panxa enlaire i lluités infructuosament contra la llei de la gravetat per poder-se tornar a reincorporar. Aquells moviments espasmòdics, tot sigui dit, tenien la seva gràcia. I jo la deixava fer perquè, ben mirat, no semblava gens preocupada. Podríem dir que es movia de complaença. I, de fet, aquest estat anímic jovial quedava confirmat amb un somriure beatífic sostingut. Ah, vaig pensar, quin somriure més peculiar tenen els infants. És el mateix somriure que fa el tonto del meu poble quan passa pel meu costat i em saluda amb la gorra. És el somriure d'aquell que està mancat de consciència, o el d'una consciència que, de tan incipient, encara és lleugera i no fa mal. És un somriure que, malauradament, caduca. Un somriure que el temps va modulant fins a fer-lo irreconeixible, fins a convertir-lo en el rictus forçat, sovint de fals compliment, sovint capciós, dels adults. Veient-la així, tan feliç ella, vaig deixar que assaborís, rebregant-se sobre la catifa verda, la seva primera gran lliçó, i és que les coses veritablement importants de la vida no tenen cap misteri i s'aprenen soles: el Sol que ens escalfa el cos i la brisa que ens el refreda quan passa; amb aquest contrast s'explica el més fonamental: l'absència de dolor no li vindrà donada a través de les paraules, ni de cap sistema, ni tampoc dependrà de la seva voluntat sinó de quelcom més arbitrari, la meteorologia. Sentir com passa el vent i com ens ensenya a passar, i com cau la pluja i com ens ensenya a caure, i saludar el Sol quan surt i se'n va. I tot plegat sense pensar-hi massa...
Absort com estava en aquests pensaments pagans no em vaig adonar que un paper havia caigut sobre la seva cara. Vaig agafar el paper i em vaig posar maquinalment un monocle que havia trobat amagat rere un matoll i que algú deuria haver perdut mentre cagava. Escrit amb boli bic vermell, un missatge: no t'oblidis mai que les paraules tenen ànima. Un missatge anàlog al que a Ialo li transmeté el seu avi: les paraules respiren. Vaig mirar cap al cel buscant una explicació a la procedència del paper: dos núvols de formes arabesques es separaven per deixar pas a un globus que deixava rere seu el rastre d'una nostàlgia ja irreparable...

Khoury i les paraules

“ Fixa't bé en les paraules, fill, i sabràs per què als homes els captiva la lectura i entendràs que són les paraules que ens observen a nosaltres. Les paraules poden veure-hi. Respiren”

E. Khoury

Ni se m'havia passat mai pel cap aquesta possibilitat. Ara agafo un llibre i llegeixo, però en realitat és el llibre qui em llegeix a mi. No llegim sinó que ens llegim. Les paraules ens observen i ens expliquen i per això ens captiven. Això explicaria moltes coses, entre d'altres la fal·làcia de pensar que amb la lectura se superen el nostres propis límits, que les paraules escrites ens permeten navegar més enllà de la nostra individualitat. El llibre és un mirall on esperem veure'ns reflectits perquè, ens agradi o no, som Narcisos recalcitrants. No observem a Dostoievski sinó que observem allò que Dostoievski explica de nosaltres. Alguns direu que hi ha llibres i llibres, que això que dic potser només és vàlid per aquells llibres que eixamplen els nostres coneixements, és a dir, que eixamplen el nostre ego. I jo dic que aquesta màxima també es compleix amb aquelles lectures que estan més preparades per fer volar la nostra imaginació, els llibres d'aventures o de successos, la novel·la històrica o la policíaca, perquè la imaginació no vola mai sola, no arriba a separar-se de nosaltres, ens arrossega. Robinson Crusoe som nosaltres. I és així com el paradigma de l'alliberament d'un mateix, la lectura, no deixa de ser un reflux de la nostra consciència de ser.

Xavier Garcia Albiol

Igual que molts bisbes i altres homes de fe, he decidit fer un parèntesi en el meu celibat. L'abstinència política és tant o més difícil de suportar que la contenció sexual, sobre tot si un comet l'error d'obrir un diari o engegar la ràdio pel matí. Les provocacions d'alguns polítics desperten en mi polsions de caràcter gairebé concupiscent.
Ara que el nostre amic Damien ha deixat de fitxar, m'han agafat ganes de dedicar-li un panegíric a l'item Xavier Garcia Albiol. Desconec si aquest gran estadista té blog i ni tan sols si sap esciure, però el cas és que avui li tinc ganes. Si jo fos un macarra de barri com ell li trencaria la cara, però com que sempre he estat més aviat seguidor d'aquella màxima de Karate Kid que diu "mejor manera de evitar golpe, no estar allí", potser millor li dedico un article i me'n vaig a dormir una mica més desquitat.
Podria dir que aquells que el votaran són uns imbècils racistes i quedar-me tan ample. Podria fins i tot disculpar-me per endavant per si algú s'ofèn en llegir aquesta opinió com ha fet aquest matí la Sra.Camacho. Però seria injust. Perquè la distància que separa el Sr. Albiol dels seus votants és la mateixa que separa aquell qui treballa a un escorxador del sàdic que disfruta torturant un gat, o un negre. El Sr. Albiol és un sàdic de la política perquè se li enfot ofendre milions de persones si amb això aconsegueix atiar una mica més l'únic foc que és capaç de mantenir encès algú amb la seva limitada capacitat intel.lectual. El Sr. Albiol és un racista i un nazi, en el sentit més propagandístic del terme. I si algun amic blogger pensa dir-me que el debat sobre la immigració és molt més profund que això, li recomano que s'abstingui de fer-ho. Segurament li saltaria al coll i després em sabria greu.
Quin gran partit, el PP. Advocats del "Círculo Eqüestre" a Sant Gervasi i camorristes que atonyinen periodistes a Badalona. A cada ramat, el seu pastor. No fos cas que malbaratéssim talent polític allà on no cal. I la Sra. Camacho amb un fons d'armari amb més jaquetes que el d'Imelda Marcos.

La màgia de la paternitat

Han passat uns quants dies des del 10 d'abril i la Terra continua dansant. Hi ha un ordre universal que es manté absolutament inalterable encara que a la teva vida es produeixin fets extraordinaris. Ni us imagineu fins a quin punt això em tranquil·litza. Els plors dels que arriben continuen barrejant-se amb els plors d'aquells que diuen adéu als que se'n van en un cicle que no s'atura.
Al meu voltant, normalitat també: l'arbre de davant de casa per fi s'ha tenyit de verd i ja quasi tapa la paret mitgera la visió de la qual altera el meu trànsit intestinal. Com cada matí, la dona de la bata rosa dóna menjar als coloms i el quiosquer mira el cul de la perruquera que va a buscar cafès al bar dels xinesos. Torno a llegir: Ialo, d'Elias Khoury, que havia deixat a mitges. Torno a treballar, a explicar coses, que és el que m'agrada. En Jordi continua sense parlar de política i a la baronia del Vallès, amb tant de tedi, sembla que busquin que Putin els acabi concedint la nacionalitat russa. La vaca ja només vol que se la follin per darrere i amb l'Ana ens observem de reüll buscant algun signe de debilitat - però respirem alleugerits quan constatem que cap dels dos ha començat a parlar amb diminutius-. M'havien advertit que la paternitat provocaria un sisme vital que modificaria els ciments de la meva naturalesa, però res d'això ha passat. Les circumstàncies es mouen i creen un efecte òptic que ens fa creure que som nosaltres els que ens movem.
I així doncs, què ha suposat per a mi la paternitat? Poder observar la gestualitat d'una vida que tot just comença i poder incorporar aquests moviments a petita escala, quasi imperceptibles, a la llista d'aquelles petites coses que el temps ja no em podrà prendre mai. Però, sobretot, la paternitat ha provocat un canvi significatiu en la meva relació amb els gats. Si abans els gats i jo teníem una relació distant, ens toleràvem però no ens fèiem gaire cas, si la seva mirada em torbava i la defugia com podia, i ells ho notaven i s'allunyaven de mi, ara la dinàmica ha canviat. Quan surto al carrer observo com els gats se m'acosten, talment com si fos un flautista d'Hamelin però en versió felina. I m'agrada. Algun cientificista dirà que no hi ha cap misteri en aquest fet, que la causa és clara, que amb tant bolquer, crema hidratant i vòmits làctics, la meva olor corporal ha canviat . Potser sí que aquest és el motiu de tanta gaterada però, en qualsevol cas, prefereixo pensar que això és el que anomenen la màgia de la paternitat.

Desmuntant Woody Allen

Veu de l'ascensor de l'infern:
5 ª Planta: carteristes de metro, captaires agressius i crítics literaris.
6 ª Planta: Extremistes d'ultradreta, assassins en sèrie, advocats que surten per televisió.
7 ª Planta: Mitjans de comunicació, ho sentim, aquesta planta està plena.
8 ª planta: Criminals de guerra evadits, telepredicadors i associació pro armes
Planta baixa: tothom fora.
(Desmuntant Harry, 1997)

No és la millor pel•lícula de Woody Allen, i a més surt Robin Williams, però aquesta baixada als inferns val per mitja Divina Comèdia. En un moment donat, algú pregunta a un personatge anodí, i a vostè què l’ha dut a aquest ascensor? Jo sóc l’inventor del metacrilat, respon l’home absent. En una altra escena, algú exclama, i la ciència? Què té de dolent la ciència? Jo, personalment, entre l’aire condicionat i el Papa, em quedo amb l’aire condicionat...

El meu ascensor particular se sembla bastant al de Woody Allen, deu ser per aquest motiu que quan em vaig emancipar els amics em van regalar una figura de paper mâché amb la seva caricatura. Aquest col•lega inanimat m’ha acompanyat des de llavors. Amb ell he compartit llargues estones de tedi i algun moment surrealista que fins i tot a ell li costaria narrar. Quan em vaig mudar al Poble Sec, ell també ho va fer. No s’estranya de res , sembla estar de volta de tot. Sempre fa la mateixa cara i no ha deixat mai de fer-me companyia. Una companyia silenciosa i distant, però intel•ligent i en molts moments recomfortant. Té una mirada irònica i despreocupada, entre el “ja t’ho faràs!” i el “què vols que et digui?” És ben bé com si estiguéssim units telepàticament. Tinc la sensació que m’ha estat observant en silenci tots aquests anys i que si pogués parlar de ben segur que m’enviaria de dret a l’ascensor. Però estic convençut que sortiria corrent darrera meu i m’hi acompanyaria. Els anys passen i la circumstància, com deia Ortega i Gasset, canvia. Ara, abans d’anar a dormir, cada dia, en Bernat s’acomiada d’ell, li diu bona nit amb la mà, li toca el nas i exclama: meeec!

L’altre dia, al Palau, vaig assistir al concert de la seva banda de Jazz. L’esdeveniment emanava un aire entranyable a Casal Rock. Woddy Allen sembla haver aprofitat la seva fama per endur-se de gira els seus col•legues. Camises de quadres, pantalons de pana, somriures, molt de ritme i molta humanitat, que és aquella cosa gasosa indefinible que et contagia i et fa venir ganes de ballar i tal vegada, fins i tot, de ser millor persona.

Vaig aixecar el cap en un moment donat i vaig mirar aquell orgue tan solemne del què la ciutadania més nostrada n’havia subvencionat la reparació i em van agafar unes irreprimibles i diarreiques ganes d’exclamar al País sencer allò que Gurruchaga va cridar a Mercedes Milá quan li va fer una pregunta, molt afectada, sobre la seva intimitat: tírate un pedo, Mercedes, tírate un pedo!!

P.S. Post dedicat amb tots els meus respectes a Fèlix Millet, Jordi Montull i les seves respectives famílies, els honorables jutges del Tribunal Constitucional i als del Suprem, al Parlament de Catalunya i al Congrés dels Diputats, als Bisbes pederastes i als seus confidents, al Sindicato Manos Limpias i a un personatge amb cara de llenguado problemàtic portaveu de la Falange, a Jaume Matas, Paco Camps, i tots els seus esplèndids amics de la Gürtel, a Mortadelo y Filemón, a la cacofonia de Francisco Álvarez Cascos que ens ha aterrit darrerament, al tresorer del PP de qui ara no en recordo el nom, al Luigi, en Macià, en Lluís i l’alcalde de Santa Coloma que vivia al carrer Beethoven, i a tots aquells que cada dia, de forma desinteressada i altruista, m’omplen de motius per evadir-me de la realitat i refugiar-me en la música, el cinema, la literatura i -com diu el tòpic- en aquelles petites coses de la vida que corren al marge de la seva gangrena putrefacta.

Avui 10 d'Abril...

A Islàndia, sota la glacera Eyjafjallajokull el volcà ha escopit un xic més de lava. El senyor Ólafur s'ha posat un tros de bacallà a la boca i ha maleït els seus avantpassats per haver decidit instal·lar-se sobre la dorsal atlàntica.

A un prat de Montagut un toro ha permès que la vaca sorda descobrís per fi el sexe anal, i el pastor que crida: ep, mestre que t'equivoques de forat i el toro, impassible, ha mogut un xic la cua i una poncella s'ha obert sota les seves potes.

Al Baró de Montbui li ha picat una vespa mentre passejava respirant l'aire net i l'olor de bosc mullat, i, emprenyat, ha intentat matar-la a cops de bastó però tan sols ha aconseguit perdre el monocle i fer-se una contractura a l'espatlla.

Amós, un nen jueu de 12 anys, ha fet un petó a la galta de la Salma, una nena palestina de 14 que l'ha correspost estirant-li amorosament un dels seus rinxols. Mentrestant, al mur de les lamentacions, el pare d'Amós s'ha tornat a lamentar i a la mesquita d' Al Aqsa el pare de la Salma s'ha estripat els pantalons quan s'ha ajupit per resar.

He viiiisto uuuun plagtillo volaaadoor.... andele! Ha cridat el senyor Crisanto quan ha entrat a la seva cabanya de la Sierra Madre. Bonifacia, esposa pacient, d'una revolada li ha pres l'ampolla de tequila i l'ha trencat sobre el seu cap (no sense abans fer-ne una bona glopada), chinga tu madre borracho de mierda.

Dins un plat volador un habitant del planeta Oph162 A explica als seus superiors que ha decidit desistir d'abduir el mexicà que estava pescant (després ha vist que en realitat feia un riu) perquè es trobava en un estat etílic lamentable i no servia pels experiments programats.

A Barcelona, una llevadora de l'hospital de Sant Pau ha dit: apa, aquí la tens. I el tòtil, en comptes de fer el discurs de benvinguda que durant tants dies s'havia preparat, s'ha quedat petrificat i tan sols ha pogut balbucejar una cosa tan ridícula com: hola senyoreta, em dic Quim i sóc el teu pare. I ella li ha respost amb un badall interminable.

... i la Terra ha continuat movent-se obstinadament al voltant del Sol a una velocitat de 29,5 Km per segon. La mateixa velocitat des de fa 4500 MA...

Escriure

He passat aquests dies de Pasqua per l'Alt Empordà perseguint vaques, cavalls, gallines, gossos i ramats de bens, coses de la condició de pare. Les estones lliures les he passat llançant pedres al riu Llobregat (un altre riu Llobregat, no el barceloní, un que passa per Perelada). Res de llegir ni escriure, aire lliure, ermites, prats i camins. A mi el camp m'agrada, però el meu sistema inmunitari és més aviat urbanita, i entre tant d'animal, ha aparegut inevitablement l'al.lèrgia que m'ha acompanyat tota la vida. Així que el resum fisiològic de les vacances podria ser que les he passat esternudant, en família. Hi ha persones que si tornessin a néixer els agradaria ser més altes o més intel.ligents o més primes. Jo demanaria 3 coses: no tenir migranyes, no ser al.lèrgic i no ser miop, per aquest ordre.
A recer de la Tramuntana i de l'epitel.li boví, vaig poder llegir la fitxa del nostre amic Damien, l'home dibuixat, sobre Ferran Monegal. Més enllà de les coincidències i els desacords, l'article em va provocar una reflexió filosòfica de caire més genèrica. L'altre dia, en Quim, mentre comentàvem per telèfon el possible desenllaç del Gran Pla de l'espia hortenc, em va preguntar com és que no escrivia gaire darrerament. No tinc res a dir, li vaig contestar. I era veritat, en certa manera. A diferència d'aquell de l'acudit de l'Eugenio que va trigar 18 anys a parlar fins que un dia va demanar la sal i davant la pregunta dels sorpresos familiars del perquè no havia dit res fins llavors ell va respondre que tot havia estat correcte, jo no penso que tot m'estigui bé. Els que pastureu habitualment per aquests prats sabeu de sobres que hi ha coses que em treuen de polleguera, els bisbes, per exemple, els demagogs, els lliberals, els racistes, els pseudointel.lectuals, els integristes, els fatxes, les parets mitgeres, els mobles lacats en negre i un llarguíssim etcètera que es va engruixint de forma preocupant amb els anys. No m'agrada la classe política ni una bona part dels periodistes d'aquest país, i això és el més trist. Perquè la realitat la modulen ells al seu albir i al final t'acaba quedant una sensació de simulacre indigesta i molt difícil de suportar per a un esperit social optimista i constructiu com és el meu cas. I després del desencant, un dia et sorprèn la següent reflexió: val la pena perdre el temps criticant allò que més que criticable et sembla vergonyós o barroer o senzillament obscè? Si la televisió s'ha convertit en un immens abocador de misèries, Sr.Monegal, no té més sentit apagar-la i deixar de perdre el temps? I el mateix amb els diaris, les notícies, les tertúlies i els debats parlamentaris. Tot és un gran show i jo sóc Truman. I al final t'agafen ganes de fer com ell, obrir la porta de la caverna i marxar deixant el respectable amb un pam de nas, o cridar allò de a la mierda!, en plan Fernán Gómez.
Però resulta que des que vaig deixar de comentar l'actualitat, he començat a parlar de la vida quotidiana, de geografia, d'astronomia i anècdotes biogràfiques i llavors ha esdevingut un segon dubte encara més paradoxal. Si no he escrit mai un diari, té sentit que ho comenci a fer als 35 anys i amb caràcter públic? Qualsevol resposta a aquest apriorisme em ruboritza i m'inquieta. En Quim i jo no som bloggers, existim, tenim nom i cognoms. I no som periodistes, ni escriptors, ni crítics, ni polítics, ni personatges públics. Quin és el sentit de tot plegat, doncs? Quina força ens mou? Atzar? Inèrcia? I si al capdavall es tracta del destí? I si les mans que ens dibuixen a nosaltres així ho haguessin decidit?