+ Mozart

Anava a fer un escuet comentari a l'escrit d'en Quim, però les al.lusions a Mozart m'han posat de tan bon humor que em sembla que he perdut un cop més la capacitat de síntesi. Ja vaig escriure un dia que La Flauta Màgica em semblaven els 120 minuts més perfectes de la història de la música. Potser podria afegir que també són els més alegres; deu ser per això que Mozart és tan proper als nens, i fins i tot a les vaques. Vaig sentir de petit que donaven més llet si sentien música de Mozart i m'ho vaig creure sense demanar més dades. Em sembla perfectament coherent. Jo si fos una vaca, així ho faria. M'alegra comprovar que les vaques sordes també responen a aquest estímul. Mozart és un estímul primari, molt poc intel.lectual, com els Beatles o Madonna en un àmbit molt diferent i salvant oceàniques distàncies. Jo porto al cotxe La Flauta Màgica i l'escolto molt sovint, potser un parell de cops al mes i el cert és que quan ho faig em transporto a una espècie d'univers oníric on l'alegria és l'única reina de la nit. Suposo que a conseqüència de la nostra cultura judeocristiana, sempre ens han reclamat empreses més grans que les terrenals. La felicitat ha estat sempre més important que l'alegria pel seu caràcter serè i absolut. Ens hem emmirallat des de l'origen dels temps en ideals tan difícils d'abastar com un infinit matemàtic, i entre filosofies i místiques incertes ens hem definitivament distret. Un cop més. Mozart és una de les coses d'aquest món -per fortuna n'hi ha moltes altres- que ens recorda que no cal que això sigui sempre necessàriament així. Té raó en Quim quan diu que Bach és reflexiu, religiós i nostàlgic. A mi amb Wagner em passa com a Woddy Allen, em fa venir ganes d'envair Polònia. Els meus preferits es completen amb Bethoven. Si Mozart és la infantesa primaveral i Bach la vellesa tardorenca, Bethoven em posa en un estat adrenalític d'absoluta èpica, podria dir que em fa sentir visceralment viu. Alegria, nostàlgia i èpica. That's all!

Sobre la música

Eren els primers anys de carrera i al meu voltant només hi havia idealisme. Tancades al rectorat, acampades a la diagonal, discursos apologètics i gasetillers filantròpics circulaven amb total impunitat per la facultat. Enmig d’aquest ambient d’exaltació optimista, arribat a aquell punt en què ja no podia ni respirar, fugia rambles avall fins arribar a la Pompeu Fabra. Allà hi havia unes peixeres insonoritzades. Agafava la tetralogia de Wagner, uns vídeos antics sobre el festival de Bayreuth, em posava els cascos i em deixava embriagar per la força dionisíaca de la seva música. Lluitava només en nom del meu destí, abjurant de qualsevol ideal ni creença. La naturalesa, l’amor, la dansa. Caminava amb unes potes de cabra com un Pan de pa sucat amb oli que té dificultats per mantenir l’equilibri, talment com aquelles donzelles que es posen uns talons impossibles per semblar més esveltes. Era el naixement de la tragèdia, el situar-se més enllà del bé i del mal, una amoralitat caricaturitzada que no era més que una manifestació de les meves pors, dels errors i dels ressentiments. Si fos per a mi, en aquella època hi hagués hagut un daltabaix demogràfic important; fora polls i esclaus. La raó em semblava podrida, massa pervertida per poder-me ser útil, un escull per la llibertat prometeica. I Wagner era la banda sonora que encaixava a la perfecció enmig d’aquella exaltació del instint, la irracionalitat i l’estètica. Però arriba un dia, ja acabant la carrera, que descobreixes Dostoievski, i passes de l’estètica a l’ètica; aquelles etapes de què parlava Kierkegaard. I la música canvia: de Wagner a Bach. Bach em transmetia aquella impressió que no tot era un fracàs. Que l’univers era alguna cosa més que un no-res maquillat. Que hi havia alguna cosa superior, una esperança. Escoltant la passió segons Sant Mateu hom assoleix un estat extàtic, religiós. És l’absolut comprimit en un temps definit. Una paradoxa. Un univers voluble, evanescent, una il·lusió efímera que desapareix quan es fa el silenci. Quan tan sols fa uns minuts que ha sonat l’última nota ja sents una nostàlgia indescriptible. El cas és que amb el temps em vaig anar fent més apol·lini i escoltava Wagner sense passió, amb una certa distància. I tot i que continuava malfiant-me del logos, em tornava més reflexiu, més teòric. Buscava algun punt de referència, alguna certesa, equilibri i harmonia. I amb aquest renaixement, apareix Mozart. Mozart és l’optimisme, el riure, la lluminositat, l’alegria. Bach el prenc en petites dosis. A la nit i sense companyia. Mozart és diferent, vols compartir la felicitat que et provoca. L’altre dia vaig anar al liceu a escoltar les Noces de Fígaro i d’aquí ve aquest article. Des que en Sostres em va acusar de ser un ressentit social, tinc perfectament assumida aquesta condició i volia exercir com a tal parlant de la relació atàvica entre els abrics de pell i el Liceu; dels que s’aixequen des de la primera fila tot just acaba la funció sense dignar-se a fer ni un simple gest d’aprovació; d’aquells que se’n van al bell mig de l’obra després, això sí, d’anar a fer la copeta de xampany i presentar la filla en societat. Però quan he començat a escriure m’ha sortit una cosa ben diferent. I me n’alegro. Totes aquestes bagatel·les d’alta societat em van deixar absolutament indiferent i lluny de voler anar a l’alta garrotxa a caçar bisons em trobava d’un humor tan excel·lent que només tenia ganes de saltar i ballar. No entenc per què hem de mantenir aquest posat tan seriós i transcendent quan es representa una òpera bufa. Jo volia interrompre els cantants amb aplaudiments, volia riure i cridar. Preguntava en Jordi en un article recent què voldríem fer a l’últim moment. Ni m’ho havia plantejat. Ara ho tinc clar: si la vida és un drama, vull marxar amb un bon regust de boca. Poseu-me la flauta màgica. Que l’últim sospir sigui una rialla. Que soni Mozart, que soni Mozart...