Apocalipsis

Des del Sant Joan de les trompetes, els genets, els segells i la bèstia de set caps fins al cinema de catàstrofes apocalíptiques tipus Independence Day, Armagedon o Deep Impact, els homes -no se si tant les dones- ens hem deixat arrossegar per un visceral afany de ressetejar l'univers sencer, nosaltres inclosos. Crec que deu ser una sort de venjança retrospectiva davant la perspectiva inevitable de l'únic apocalipsi segur, irreversible i inevitable, la nostra pròpia mort, òbit, traspàs, defunció o desaparició, com preferiu.
3 Días, de F.Javier Gutiérrez, va guanyar el passat Festival de Màlaga el premi a la millor pel·lícula. Es tracta d'un estrany thriller apocalíptic que transcorre a un remot poble d'Espanya. Davant l’imminent impacte d'un meteorit que acabarà amb qualsevol rastre de vida, els protagonistes faran front als seus dimonis personals en un compte enrere que accelera una acció completament aliena al desenllaç inevitable. La pel·lícula està rodada amb una força que sorprèn. Però més enllà de les seves qualitats, el que em va provocar és una reflexió de caire més metafísic. Necessitem galopar enmig de l'holocaust per sentir-nos una mica més vius? Cal que tot s'enfonsi al nostre voltant per respirar una mica d'èpica? Tan mediocres arribem a ser? És possible..
La capacitat de veneració del gènere humà és infinita i el fet és que entre la immensa gama de possibilitats no escollim mai l'artesà, ni el cínic, ni el savi tranquil, ni tan sols el tonto del poble. Sempre triem el màrtir, n'inventem mentides i el convertim en el Braveheart de torn, el Salvador immolat que donarà sentit a les nostres vides. I el més probable és que en realitat el fals heroi no cavalqués després de mort, que fos un sàdic egocèntric a qui el destí del seu poble importava tant com els accionistes de Lehmann Brothers al lladre Richard S. Fuldl.
Per això de totes les pel·lícules catastrofistes em solen arribar més les de caire resignat, les que exploren la possibilitat d'enfrontar-se amb dignitat a la fi del món des d'una perspectiva tranquil.la, gairebé nostàlgica, sense estridències. I evidentment, les que acaben malament. De totes elles, la meva preferida és La Hora Final (On the Beach), d'Stanley Kramer, el director de Vencedores y Vencidos o Adivina Quien Viene a Cenar Esta Noche. Amb un repartiment com se sol dir "de luxe" encapçalat per Gregory Peck, Ava Gardner, Fred Astaire i un incommensurable Antony Perkins. L'holocaust nuclear ha acabat amb la vida a la terra a excepció d'Austràlia, on un grup de personatges espera l'arribada del núvol radioactiu. No és una història d'acció, és més aviat un retaule de personatges que encaren la mort amb la sang freda que dóna la pèrdua de tota esperança.
Una de les curiositats de la pel·lícula és la banda sonora, una partitura sobre variacions de l'himne d'Austràlia, el famós Watzing Matilda que els de la nostra generació associem inevitablement a El Valle Secreto i que el compositor modula magistralment segons el moment. Més enllà de El Valle Secreto, la meva mare tenia un disc de Jimmy Rodgers amb una versió d'aquesta mateixa cançó que vaig escoltar milers de vegades. Més recentment, vaig descobrir Tom Traubert's Blues, una versió de Tom Waits trista i profunda sobre el mateix tema, una espècie d'udol de llop difícil d'igualar i d'imitar. Achero Mañas el va fer servir a Noviembre de Banda Sonora en un moment -precisament- de nostàlgia adulta i resignada. Què ho deu fer? Que tenen determinades melodies que provoquen estats d'ànim similars? En són conscients els australians de la força del seu himne?
En fi, i acabant, si us advertissin que el núvol avança cap a vosaltres, qui trucaríeu? Què faríeu? Quina música voldríeu escoltar? Amb qui voldríeu compartir els darrers moments?
Fa molts anys, per Tots Sants de 1993, quan era més jove, més ingenu i encara més mitòman, en una estranya setmana negra pels cinèfils que ens va deixar sense Federico Fellini, River Phoenix i el cronista de Fotogramas José Luis Guarner, vaig saber d'una anècdota al respecte que m'ha perseguit des de llavors. Resulta que li vaig sentir dir a algú que el cronista va demanar a la seva dona que li posés Centauros del Desierto per darrera vegada i que davant dels memorables fotogrames de l'obra mestra de John Ford va tancar el ulls per sempre més.
Serveixi d'homenatge aquesta anècdota i la darrera escena del film en qüestió als que en un moment com aquest decideixen posar una mica d'estètica a l'absurd de l'existència i s'asseuen a veure caure el meteorit assaborint una copa de vi i sentint Bach.