Tornar a mirar cap al cel

De bon matí els bancs del carrer Campoamor estan ocupats per homes que es resisteixen a obrir els ulls. Rebregats sobre si mateixos semblen ninots de drap, exsangües, amb les extremitats pengim-penjam. Altres fan cua davant el menjador social de la parròquia d'Horta. Ningú es mira a la cara. Hi ha un silenci glacial només trencat per les piulades dels ocells que amb l'arribada del fred matinal semblen més desperts. I pels gats, que van amb un pas més accelerat i amb la cua dreta i que fan crec-crec quan trepitgen les primeres fulles macilents dels plataners. El contrast entre aquest dinamisme animal i l'atonia humana que es respira a l'ambient és esfereïdor, com si la raó, avergonyida, s'hagués fet a un costat per deixar que la irracionalitat ocupés tot l'espai.
M'agraden els matins tardorencs en què l'aire és lleuger i net. Quan l'estiu queda enrere i deixen de flotar aquelles olors desagradables de pixum i de caca de gos i de crema solar. Avui, però, l'aire baixa carregat de tristesa i sobretot de dolor. No és un dolor qualsevol, és el pitjor dolor: el dolor de la vergonya i de la humiliació. La crisi avança corrosiva i va deixant cadàvers putrefactes pel camí. Quan tot això hagi passat només en quedaran les runes que alguns aprofitaran per tornar a fer negoci i tornar a aixecar el palau de cristall. Sempre ha estat així i no veig perquè les coses haurien de canviar. No, no canviarà res. El sistema serà el mateix més que res perquè a la humanitat se li ha acabat la imaginació, o potser perquè ja no queden utopies per inventar. Quedarà, això sí, una gran desconfiança gravada com un estigma bíblic en tota una generació que ens havíem cregut que el pitjor de l'home occidental era una cosa que formava part del passat. Una desconfiança no ja amb els polítics sinó amb la política, perquè si com deia Smith sobirà és aquell que té la capacitat de decretar un estat d'excepció, avui ja sabem que la sobirania no ens pertany. Amb els estats reduïts a la mínima expressió, venent-se a corre-cuita els pocs mobles que els queden per evitar ser embargats, la política ha deixat de tenir sentit. La sobirania és i serà cosa dels mercats i només dels mercats.
Un negre amb un carretó carregat d'andròmines passa pel meu costat i em pregunta si tota aquella gent fa cua per menjar. Decideixo entrar a la parròquia. No hi ha ningú. Penso que potser els assumptes humans són massa importants per haver-los deixat en mans dels humans. Potser ha arribat l'hora de deixar de passejar-nos com a prometeics arrogants i de tornar a mirar cap al cel tot esperant que baixin els Déus i ens donin un cop de mà.

La consciència de classe

Camí de l'institut. Tot just comença a clarejar. Em paro en un semàfor de la zona franca. Sento un soroll rítmic metal·litzat. Davant meu una vintena de persones amb uniforme laboral alguns dels quals fan repicar cassoles. Un llençol amb una inscripció explica als espectadors endormiscats el motiu de l'escena: un altre ERO, una nova fornada d'aturats per engruixir les fredes estadístiques. Els treballadors no semblen gaire amoïnats: alguns xerren i riuen en petits grupuscles, altres aprofiten per fer el cigarret i només n'hi ha dos que semblen entregats a la percussió. Tot plegat d'una indolència esfereïdora. Des que ha començat la crisi aquestes mateixes imatges s'han anat succeint fins a incorporar-se amb una facilitat sorprenent en el magma desnaturalitzador de la nostra quotidianitat. Són imatges desproveïdes de potencialitat: no provoquen als espectadors altra cosa que la estúpida curiositat -curiositat que desapareix amb la mateixa rapidesa amb què arriba-. Alguna cosa grinyola si la imatge d'uns treballadors protestant per un ERO o una deslocalització només genera a la resta de treballadors una passatgera curiositat. Podria ser que la manca de potencialitat de la imatge no fos deguda al desgast provocat per la repetició sinó precisament a aquesta indolència a l'hora de protestar. O podria ser que la causa no tingués res a veure amb la forma de la protesta sinó més aviat amb la predisposició dels espectadors a l'hora de dotar a la imatge de potencialitat. Em sembla que és aquesta última suposició la més plausible i la que posa de manifest una realitat que no dubto deu ser celebrada pels apologetes de l'individualisme més tatcherià: la consciència de classe ha anat desapareixent paral·lelament a la transició que s'ha anat produint a les nostres societats i que Baumann -molt encertadament- qualificà com el pas d'una societat de productors -en què els beneficis procedien de l'explotació de la mà d'obra assalariada- a una societat de consumidors -en què els beneficis procedeixen de l'explotació dels consumidors-; però la desaparició de la consciència de classe no s'ha acabat aquí sinó que també ha arrossegat els valors humans que la fonamentaven, això és la solidaritat, l'empatia i la confiança. La producció és una activitat col·lectiva que genera valors col·lectius; el consum, en canvi, es basa en els desitjos mai satisfets del consumidor i és, per tant, essencialment individual. Podria ser aquesta la raó per la qual una fabrica que es tanca ens provoca curiositat i res més. Potser aleshores la indolència en les protestes sigui causada pel convenciment que tenen els afectats que aquestes protestes no generaran ni empatia ni solidaritat als que abans formaven part de la seva mateixa classe social; un convenciment que es sosté precisament pel fet que ells sentiren la mateixa falta d'empatia i solidaritat quan dues setmanes enrere tancà la fàbrica del costat.

Festa Major

Estem de festa al barri. Ahir, sortint del pàrquing, varem trobar un festival Bangla a la Plaça del Sortidor. Pels neòfits en costumisme del segle XXI, un festival Bangla consisteix en una sèrie de balls Bollywood per part de totes les adolescents del barri amb música enllaunada, alguna cançó atonal com a distensió i una desfilada final de moda acolorida. A en Bernat li va costar 10 minuts superar el desconcert inicial, però finalment va acabar remenant el cul. Un carrer per sota ens va sorprendre un especimen pintat de verd fosforescent amb levita, barret, un rosari desproporcionat al coll, una sabata de taló a un peu i una bamba a l'altre, ambdues pintades del mateix verd fosforito que el rostre. Vam esperar 5 minuts encuriosits i finalment va començar a sonar una guitarra mandrosa que em va evocar el tedi sostingut que Neil Young va compondre per Dead Man. I uns minuts més tard, va arribar el torn de l'especimen fosforescent, una barreja impossible entre Björk i la gallina Caponata. Primer tema dedicat sense gaires ganes a algú que ja no hi és, Natacha, Princesa de Arraval. Es veu que aquell parell estan recol.lectant diners perquè la tal Natacha no vagi a la fossa comuna. Causa justa, malgrat la manca d'harmonia de tot plegat. Entre els assistents, alguna tieta despistada i una munió significativa de turistes. No és casual. Per a un guiri perdut per Barcelona, un festival Bangla és tan pintoresc i exòtic com un 3 de 9 amb folre i manilles. I que ningú no pateixi per si es perden les tradicions més nostrades, a sota de casa hi ha la seu dels Castellers del Poble Sec i celebren sovint fites assolides amb xibeques i música atronadora fins a altes hores de la matinada. Jo no sé si som una Nació o no passem de Preàmbul, però aquest és també el País que tenim, i el que està clar és que els darrers anys hem guanyat dosis considerables de mestissatge i freakisme. I això, a banda de pintoresc, resulta positiu ni que sigui només des d'un punt de vista estètic. I als balcons Senyeres, algunes Estelades, banderes del Barça i un parell de banderetes espanyoles presidint el cartell -en català- del Badulake. Però jo personalment em quedo amb els geranis.

Xavier Garcia Albiol

Igual que molts bisbes i altres homes de fe, he decidit fer un parèntesi en el meu celibat. L'abstinència política és tant o més difícil de suportar que la contenció sexual, sobre tot si un comet l'error d'obrir un diari o engegar la ràdio pel matí. Les provocacions d'alguns polítics desperten en mi polsions de caràcter gairebé concupiscent.
Ara que el nostre amic Damien ha deixat de fitxar, m'han agafat ganes de dedicar-li un panegíric a l'item Xavier Garcia Albiol. Desconec si aquest gran estadista té blog i ni tan sols si sap esciure, però el cas és que avui li tinc ganes. Si jo fos un macarra de barri com ell li trencaria la cara, però com que sempre he estat més aviat seguidor d'aquella màxima de Karate Kid que diu "mejor manera de evitar golpe, no estar allí", potser millor li dedico un article i me'n vaig a dormir una mica més desquitat.
Podria dir que aquells que el votaran són uns imbècils racistes i quedar-me tan ample. Podria fins i tot disculpar-me per endavant per si algú s'ofèn en llegir aquesta opinió com ha fet aquest matí la Sra.Camacho. Però seria injust. Perquè la distància que separa el Sr. Albiol dels seus votants és la mateixa que separa aquell qui treballa a un escorxador del sàdic que disfruta torturant un gat, o un negre. El Sr. Albiol és un sàdic de la política perquè se li enfot ofendre milions de persones si amb això aconsegueix atiar una mica més l'únic foc que és capaç de mantenir encès algú amb la seva limitada capacitat intel.lectual. El Sr. Albiol és un racista i un nazi, en el sentit més propagandístic del terme. I si algun amic blogger pensa dir-me que el debat sobre la immigració és molt més profund que això, li recomano que s'abstingui de fer-ho. Segurament li saltaria al coll i després em sabria greu.
Quin gran partit, el PP. Advocats del "Círculo Eqüestre" a Sant Gervasi i camorristes que atonyinen periodistes a Badalona. A cada ramat, el seu pastor. No fos cas que malbaratéssim talent polític allà on no cal. I la Sra. Camacho amb un fons d'armari amb més jaquetes que el d'Imelda Marcos.

Big Orange

El tsunami de la crisi s'ha cobrat una nova víctima: el videoclub del meu barri (Big Orange, C/Borrell). La boira pantanosa que ens envolta s'empassa cada setmana un amic o un conegut, com a una novel.la d'Stephen King amb pròleg de Sala Martín. Deia Ferlosio allò de vendrán tiempos peores y nos harán más ciegos, quina gran veritat. Cada dia em costa més distingir què no em molesta d'aquesta societat. Crec que em comença a fastiguejar tot.

Aquests dies he hagut de visitar per motius professionals que no venen al cas un Alcampo i un parell de Carrefours. Acostumat als pakis i l'atapeït Condis del carrer Elkano, aquests espais m'han deixat un regust agre a la retina. Les grans superfícies tenen un component inherent d'obscenitat, en molts sentits. No sé si és l'abundància antiestètica dels seus prestatges, l'excés de cartelleria o una clientela amb la mirada perduda pel convenciment que s'hi acabarà deixant el sou amb les ofertes, com amb les escurabutxaques. O tal vegada és la premonició de marciment de tot aquest excés inversemblant.

No m'agrada el caire que estan prenent els esdeveniments, definitivament. Mai hagués imaginat que a la meva nostàlgia premonitòria pels colmados, les merceries, les granges i les drogueries, hi afegiria els videoclubs a darrera hora. M'explica en Rubén que els cusen a impostos per pel.lícules que són gratuïtes a la xarxa mentre que Telefònica té com a eslògan más de 2,5 millones de canciones gratuitas en un dels seus anuncis.

A mi, personalment, la SGAE em mereix el mateix crèdit que Emilio Botín, i no seré jo qui carregui contra internet precisament des d'aquesta plataforma, però el que tinc clar és que en aquesta orgia pirata hi guanyen els de sempre i hi perdem una mica tots. El món em sembla més amable, més interessant i més pintoresc amb espais de sèrie B on escoltar el consell cinèfil d'aficionats que no et trobaries mai a la cua dels Icària. Ens dispersem, com l'univers. L'entropia inexorable d'un món cada dia més uniforme s'endú l'adroguer i ens deixa al seu pas la caixera de l'Schlecker.

A les meves fantasies més inconfessables els veig caure uns darrera els altres, primer les companyies telefòniques, seguides pels bancs i les caixes, els governs, el poder judicial, la indústria armamentística, les grans corporacions, les grans cadenes de supermercats, les asseguradores, les societats patrimonials, les borses, les agències d'intel.ligència i els mitjans de comunicació.. veig saltar els directius per les finestres de Wall Street, suplicar el perdó dels miserables i insolvents ara poderosos, i experimento una compassió morbosa -gairebé voluptuosa- en veure'ls barats pel seu propi pes a les places públiques mentre esperen el botxí com morses moribundes..

Puta Moral!

Fa uns quants anys un amic de qui no diré el nom m’explicava que era freqüent que sota la taula de direcció d’un prestigiós diari barceloní, hi hagués una dona a quatre grapes practicant les arts del sexe oral a discreció. Mentre decidien els titulars de l’endemà, els prestigiosos periodistes jugaven a endevinar en els rostres dels presents qui estava sent víctima de l’assedegada quadrúpeda. Si non è vero, valgui com a metàfora del tema que ens ocupa.

Aquests dies la premsa ha publicat en portada desenes de fotografies de dones anònimes exercint la prostitució pels carrers de la ciutat. Com no podia ser d’altra manera, s’han oblidat de mostrar-nos els clients. Ens han mostrat el seu gust dubtós a l’hora de vestir, els seus generosos culs i els seus pits masegats des de la distància més parcial i covarda. No se m’escapa que quan s’aproximen les eleccions municipals, el Compte de Godó es posa en guàrdia. Però més enllà del seguidisme negligent de la premsa, aquest tema ha deixat en evidència com poques vegades la manca d’escrúpols dels diaris a l’hora de vendre un exemplar més.

No tinc cap dubte que si enlloc d’efímers instants de plaer, pels carrers de la Boqueria es dispensessin quotes de poder i contractes milionaris no ens sorprendria veure uns i altres, polítics i periodistes, empassar-se els seus escrúpols macerats en tota mena de fluïts per les cantonades del carrer Robadors. Quants massatges amb final feliç es publiquen els diumenges a canvi de la confiança de les èl.lits polítiques menys autocrítiques?

Tampoc no tinc cap dubte que si les putes fossin homes i els clients dones, els diaris no s’haguessin oblidat de mostrar-nos les clientes a les fotografies per deixar-nos clar a quina banda del tàndem rau la veritable essència de la perversió.

L’últim diari a afegir-se a aquest ignominiós despropòsit moral ha estat El Periódico, aquest matí, amb una generosa portada a tot color. Si les putes fossin milionàries i disposessin de plataformes propagandístiques equivalents, demà contraatacarien amb una portada amb les fotografies d’alguns dels seus clients: Avel·lí Puigdellívol, alcaldable convergent per Matafaluga del Racó i subscriptor de L’Avui des del primer dia, Borja Vidal, advocat de prestigi, fidel seguidor de José Tomás i subscriptor de La Vanguardia des del seu rebesavi falangista, Paco Mas, devorador de les pàgines esportives de El Periódico des de l’època del Dream Team, etc... Jo si fos el professor enfadat del director de El Periódico, a partir de demà, li faria mecanografiar un per un els anuncis de contactes del seu diari perquè no oblidés mai qui contribueix amb escreix a pagar-li el sou empassant-se-les doblegades a totes hores. És a dir, qui li garanteix des de l’anonimat més sòrdid poder continuar vivint a l’Eixample i portant els nens a l’escola privada. I que no ens enganyin, no es tracta de civisme, es tracta de moral catòlica, de la rància, de la que fa vomitar, de la que se li veu el llautó a quilòmetres (a Suècia, la prostitució no està prohibida, però pagar a canvi de sexe sí, de manera que els il.legals són els clients i no les putes –no cal dir que els suecs no són catòlics). Un problema de civisme seria que ens donés a tots per tocar la trompeta pels carrers a hores intempestives. Però no la prostitució en portada de TOTS els diaris del país.

M’ha sorprès no sentir ni una sola veu dissonant aquests dies, ni una trista proposta de prisma diferent, ni tan sols una pobra becària indignada cridant als seus caps sous uns cretins masclistes! Diu John LeCarré a La Casa Rússia que de vegades per ser un heroi només cal comportar-se com un home decent. Doncs d’aquests, sembla que no n’abunden entre els periodistes i els polítics catalans.

Vaig llegir ahir que un articulista anglès es preguntava a The Observer fa uns anys el motiu de l’abundància de novel·les angleses d’època i proposava un argument a mode de conclusió: l’element essencial del Drama Humà és l’elecció moral, i la societat actual no és del tot propícia a aquest tipus d’eleccions. Vaig pensar de seguida que la idea era bona, però aquest matí observant estupefacte la portada de El Periódico he arribat a la conclusió de que sí que se’ns presenten eleccions morals més sovint del que ens pensem. Jo avui n’he pres una, no comprar mai més un diari. Que cadascú prengui les seves. Puta moral!

Arquitectures del caràcter

Potser és l’ampolla de vi de la Terra alta però el cas és que amb en Jordi ens posem a parlar d’arquitectures. He de dir que d’arquitectures en Jordi i jo no hi entenem ni un borrall. Són curioses les temàtiques que poden arribar a sorgir en una conversa per poder introduir subtilment el que realment ens importa que són les nostres obsessions, les anfractuositats dels nostres caràcters. No hi ha conversa en què hom no parli de si mateix. Fins les converses més suposadament objectives traspuen una preocupació latent sobre la pròpia personalitat. Podríem construir mapes precisos del tarannà de la gent a través d’una simple conversa sobre meteorologia. Avui toca arquitectures, valga’m Déu! Des de la terrassa de l’hotel que han construït al Raval, una nova atalaia sobre la ciutat, amb un Bloody Mary a la mà, em comenta contrariat que a Berlín quasi no hi ha parets mitgeres en comparació amb Barcelona. Aquesta, penso, podria ser una d’aquelles observacions presumiblement objectives que amaguen una simptomatologia. De totes maneres que sigui en Jordi el que tregui les seves pròpies conclusions. Pel que fa a mi, estic totalment d’acord amb ell. En els meus passejos per la ciutat, no puc deixar de mirar amb desgrat les parets mitgeres. Des de qualsevol dels miradors de la ciutat hom pot observar un munt de taques vermelloses que corresponen al color dels maons d’aquests desajustos arquitectònics. Barcelona és lletja des de l’aire perquè Barcelona és una immensa paret mitgera. No ho havia pensat fins avui però aquesta és una bona metàfora sobre la contribució de la ciutat als meus desequilibris psicològics. O potser millor aquesta: Barcelona és un escriptori sense els bolígrafs, els llapis i les gomes perfectament alineades. La mateixa improvisació i la mateixa deixadesa d’aquell escriptori en què els munts de papers no estan simètricament apilonats. Des de dalt, Barcelona em desagrada amb la mateixa intensitat amb què m’agraden les teulades ordenades de, posem pel cas, Florència. Des del terra, Barcelona necessitaria uns quants enderrocs i l’exili forçós d’aquells que han cobert els seus balcons talment com si fossin hivernacles, trencant l’harmonia de les façanes. Els balcons, un altre tema mal resolt; espais per posar aires condicionats i geranis marcits, i el gos que borda. Una paret mitgera és una provocació que altera la sensibilitat dels que tenim la pell fina, la materialització d’una ineptitud no només estètica sinó també moral. Perquè, a banda del mal gust, forçant l’oxímoron, es podria afirmar que l’urbanisme d’una ciutat és el reflex de la seva moral política. La moral del jo t’empleno les butxaques i tu em deixes coronar aquest edifici modernista amb un parell de pisos més. Poseu en un costat de l’equació la moralitat i la bellesa d’un país, i a l’altre el nombre de parets mitgeres, i de ben segur que trobareu una relació evident. A Barcelona sovint només veig que parets mitgeres i a la feina taules d'estudi desordenades i bolígrafs i llapis fent angles estranys. Podria ser això l'indici d'alguna feblesa? Potser la necessitat inconfessable d’un ordre exterior, moral i estètic, que em fés més suportable aquest desordre interior i aquestes idees que van i que vénen, i les contradiccions i els dubtes insondables.

L'home del temps va dir que avui baixarien les temperatures. No recordo un estiu amb tanta calor. Espero els núvols, i la pluja.

Olor de merda

Em recriminareu l'absurditat del títol però jo us puc assegurar que a aquesta expressió oximorònica no li manca sentit. Cometria un error aquell que considerés la merda i la pudor com dues unitats indissociables. Hi ha casos extraordinaris en què la merda no només no put sinó que pot arribar a excitar positivament la membrana pituïtària. La que produeix el meu cos es podria incloure en un d'aquests casos. Desconec el mecanisme fisiològic que es desencadena dins el meu budellam en el moment de la gènesi de la matèria en qüestió. Podria ser l'alimentació. No ho crec. Més aviat m'inclino per alguna glàndula estratègicament situada que recobriria l'excrement d'una fina capa de substància olfactiva, fet que comportaria l'evacuació d'una bonyiga realment perfumada. No aniré més enllà. Hom intenta moure's sempre en el terreny de la modèstia i no vull que això sembli una glorificació dels meus productes digestius. A més, no m'equivocaria si afirmés amb rotunditat que tot això que he dit no és en absolut compartit per tots aquells que, en algun moment de les seves vides, han estat en contacte -marquin les distàncies- amb la femta de qui us parla. I és aquí on volia anar a parar. Si admeto -com admetem tots- que la nostra merda només ens agrada a nosaltres -tornin a marcar les distàncies convenients- voler imposar-la als demés és un acte de violència que hauria d'estar penat – si més no, moralment- com ho està, per exemple, el fet d'assajar amb la trompeta a altes hores de la matinada. Explico tot això perquè a la feina hi ha un professor que, en comptes de venir cagat de casa -com faria qualsevol persona civilitzada, respectuosa i educada- decideix, cada matí a primera hora, compartir els seus efluvis més íntims amb la resta. Moltes gràcies. Si a aquest fet hi sumem la manca de ventilació dels lavabos de l'institut, ja us podeu imaginar l'espectacle olfactiu de què podem gaudir. És ben inútil l'estratègia d'entrar als lavabos amb la samarreta taponant les narius -talment com si fos una d'aquestes màscares que es posen els mexicans per no contagiar-se de la grip dels porcs-. En surts amb aquella sensació de tenir una substància pudent aliena enganxada al teu cos. Una substància que t'acompanyarà tot el dia. És aquest sentiment diari i irreparable d'haver estat humiliat, ultratjat, embrutit, violentat. Aquest sentiment dolorós que no pots compartir, tan sols fer un crit de ràbia tot esperant que la vaca sorda em doni consol.

Nens

Us vull presentar el meu darrer referent literari. No he llegit cap dels seus 2 llibres i no sé si ho faré mai, però l'he descobert recentment en un d'aquells fulls parroquials que regala l'Ajuntament per promocionar-se -sense èxit- entre els escèptics i m'ha semblat genial: es diu Kevin, és del meu barri, vol ser biòleg marí i davant la pregunta de com veu el món respon amb un càustic fatal!

Com se’t va acudir d’escriure un conte?

Me regalaron una libreta y empecé a escribir sobre el mar. Y cuando ya tenía un texto hecho, me gustó y decidí hacer un cuento. Me salió divertido, porque puse bromas.
Quina edat tenies?
Nueve años.
I per què sobre el mar?
Es lo que más me gusta. Me gusta más la fauna marina que la terrestre.
Què t’agrada del mar?
Todo.
I des de quan t’interessen els temes marins?
Desde que tenía tres años o así.
Has dit que escrivies en una llibreta, a mà.
Sí. La letra está un poco mal, porque tenía nueve años y escribía deprisa.
Quan escrivies?
En todas partes. A veces me llevaba la libreta de excursión y cuando me aburría la sacaba y me pasaba media hora escribiendo. Después ya no seguía porque se me cansaba la mano.
Sempre duies aquesta llibreta amb tu?
Sí.
I quan et venia una idea, l’agafaves i a escriure?
Sí.
Què volies explicar amb aquests dos contes?
Quería que la gente aprendiese las características de la fauna marina y que se divirtiera al leerlos.
Parla’ns del primer d’ells, Brandi y Brenda: aventura en el mar.
Explica la historia de un tiburón que no conoce a nadie. Va a una playa, donde se encuentra con una delfín hembra y se enamora de ella. Y poco a poco se hacen amigos. Con este cuento se aprende cómo es la vida del tiburón y la del delfín. Y enseña las diferencias entre un pez y un mamífero.
I Brandi y Brenda: Reencuentro con sus padres, també t’ha sortit divertit?
Sí (riu), más que el primero. Aquí hablo del lenguado, del pulpo y del salmón.
Com et vas documentar?
Con libros, con documentales, en Internet... También he hecho excursiones para documentarme: fui a L’Aquàrium, por ejemplo. Y con mis asignaturas. Se nota que escucho en clase, ¿eh?
Repetiries l’experiència de fer un conte?
Creo que sí. Cuando tenga más tiempo libre, a lo mejor en verano, me animo otra vez. Pero si escribo algo ahora no será un cuento. Será de nuevo una historia del mar, pero los protagonistas serán personas, y los peces no hablarán.
La teva mare és autora de dos llibres. Això ha inf luït en la teva afició?
Me gustaría aclarar que si he escrito estos dos cuentos es porque yo he querido. Hay personas que piensan que mi madre me ha obligado a escribir y no es así. Lo he hecho porque me gusta.
Quins plans tens per al futur?
Quiero ser biólogo marino. Me gustaría trabajar en las profundidades, como hacen en L’Aquàrium o en el zoo.
Quines aficions tens?
Las principales son leer, escribir y estudiar. De momento. Cuando llegue el verano ya no sé qué será lo principal.
Com veus el món?
Fatal.
I els adults, com els veus?
Hay algunos que tienen cabeza, pero otros no.
Podries posar-ne algun exemple?
Hay personas que no educan bien a sus hijos. O que sólo piensan en el dinero. Son codiciosos.
En quina mena de societat voldries viure?
En una sociedad sin guerras, donde no haya racismo y en la que todos nos llevásemos bien en la vida.
Què et sembla el Poble Sec?
Un pueblo.
T’agrada?
Más o menos.
Milloraries alguna cosa a Barcelona?
Sí, todo lo que he dicho antes: que no hubiese racismo, que nos llevásemos bien y que la gente no se pusiese a hacer ruido a las tantas de la noche.

* * *

Decididament els adults no tenim res a fer davant la lògica meridiana dels nens. La seva ingenuïtat i la seva contagiosa bona fe ens evoquen l'essència del que érem i ja no som. La seva presència ens contamina positivament i ens aporta aquella dosi d'optimisme que ens fa tirar endavant i ens permet suportar les envestides d'un futur incert i un món caòtic i injust. Els nens donen bon rotllo, sempre somriuen i arreglarien el món si els ho deixéssim provar. Al G20, l'FMI, l'ONU, als governs inoperants d'arreu i als ministres de la fe i de la guerra els aniria millor si comptessin amb nens als seus equips d'assessors. Són nets, transparents, honestos, intel.ligents i fidels. Resulta curiós com anem pel món pensant-nos que tot ens pertany quan en realitat en són ells els amos absoluts. Llegir acuradament aquesta entrevista m'ha fet descobrir una perspectiva nova per a quasi cadascun dels temes tractats. I a més tenen la virtud de ser naturals amb tot allò que als adults ens queda naïf. Són genials, no?

Bordells

Al meu barri hi ha una quantitat ingent de bordells. Aquesta és una afirmació fàcilment comprovable si hom decideix -fet poc probable- venir a fer un tomb per aquests rodals. Desconec quin és el motiu d’aquesta profusió, d’aquesta alegria empresarial. Si hi són, és perquè el negoci deu ser rentable; això és una obvietat inqüestionable. Ara bé: que el guinardorenc sigui un animal amb una major necessitat d’intercanvi em sembla poc plausible, més aviat m’inclino a pensar que el Guinardó és un barri d’una naturalesa idònia per portar-hi a passejar el gos els diumenges a la tarda, després del cafè i del puro.
Per a un badoc i curiós com jo, aquests locals d’opacitat externa manifesta són un autèntica incitació, una impel·lència –en el cas que el verb impel·lir es pugui substantivar- , però mentiria si us digués que he arribat a sucumbir als seus misteris. La porta ha estat sempre un escull més que suficient per no travessar el límit de la propietat. Les portes... i quines portes! Una fusta treballada, de qualitat palpable només amb la mirada. En una porta d’un d’aquests santuaris l’amo ha penjat –o ha fet penjar- un cartell amb el següent missatge: “prohibido vender música, ni películas, ni ropa, ni nada de nada dentro de este local “. Ah, quina alegria constatar que –malgrat la crisi- la classe empresarial del nostre país conserva un sentit de l’ humor tan sublim.