L' Eichmann de Vic

Penso que si una cosa ha deixat al descobert la universalització -alguns en diuen democratització- de la informació és que el concepte humanitat s' ha fet més vaporós que mai. Avui és quasi una temeritat buscar una definició d'home que superi els límits estrictament biològics. L'home és un homo sapiens sapiens, voler anar més enllà és arriscar-se a caure en l'abisme de la inintel·ligibilitat. I és així com allò que hauria d'unir a tota la humanitat sota un mateix paraigües conceptual, ha deixat pas a nominalismes més particulars i més evidents que només uneixen a uns quants. La humanitat, ara més que mai, ha quedat disgregada en infinits grupuscles nominals.
Hannah Arendt es quedà amb la boca oberta quan el tinent coronel de les SS Adolf Eichmann intentà justificar els seus crims no només situant-se com un simple executor –mancat de voluntat pròpia- d’ordres superiors sinó també a través de Kant –de qui es considerava admirador-. Quan Kant plantejà aquell imperatiu categòric de considerar a l'home com un fi en si mateix -això és: que no es pot convertir en mitjà de cap altre fi-, ni se li passà pel cap la possibilitat que la seva filosofia es pogués arribar a exaltar en un tribunal de Jerusalem. Però si reduïm la realitat circumdant al binomi mitjans-fins i considerem que l'home és el fi últim de totes les coses, aleshores totes aquestes coses són, i només són, en tant que mitjans per assolir aquest fi –allà on el recorregut del binomi s'acaba-. Situar els sers racionals al centre de tot, sobretot quan aquests estan marcats per una visió utilitarista del món, comporta certs perills. Potser algú decideix arrencar una alzina esquifida perquè considera que no és un mitjà útil. Es pot trobar aleshores amb un post escrit per una vaca emprenyada. Poca cosa més. Però què passa quan aquest mateix impuls moral s'escola fins a l'esfera política, sobretot si, com he dit al principi, el concepte d’humanitat deixa de ser un genèric poc clar per dispersar-se en milers d'especificitats més, diguem-ne, visibles? Suposo que si a Eichmann li haguessin preguntat què és, segons ell, la humanitat, així, en general, hagués posat la mateixa cara de perplexitat que posaríem avui tots nosaltres. Suposo que, en canvi, no li hagués costat gens definir el que és la raça ària. Si es reformulés el principi kantià quedaria una cosa així: la raça ària és un fi en si mateix. Escric això i se'm posa la pell de gallina. El mateix impuls moral d’Eichmann el trobem avui a Vic. Només es tracta de canviar raça ària per blanquet de missa de diumenge i de família tradicional i catòlica, i ja tenim un altre fi en si mateix. Fa poc, l' Eichmann de Vic qualificà els immigrants il·legals –quan algú parla de immigració il·legal en realitat amb el que està pensant és amb la immigració en general- d'éssers inútils per la societat (evidentment es referia a una societat formada exclusivament pel seu fi en si mateix). La mateixa dialèctica de mitjans-fins. Si els mitjans -els immigrants- no són útils, se'ls ha d'aixafar talment com faríem amb una petita alzina torta i guerxa, o com feren els de la creu gamada amb els jueus. Aquest vigatà repugnant ens mostra impunement un analfabetisme quasi pornogràfic cada cop que obre la boca i expulsa tota la podridura que porta a dins. Però això no és el més trist. El més penós és observar l'espectacle que ofereixen una gran part dels ciutadans xipollejant amb delectació entre els vòmits que el tarat moral escampa des del consistori municipal.

L'home que no estimava les alzines

El primer any que vaig arribar a l'institut vaig plantar una alzina. No busqueu cap significat simbòlic en aquest fet, simplement vaig plantar una alzina. No feia més d'un pam, i del tronc incipient sortien tres fulles no més grans que una ungla. Feia basarda de veure la meva alzina allà, sola al pati, tan escanyolida i dèbil, tot aguantant estoicament cops de pilota i ràfegues de vent. Cada dia l'anava a veure i seia una estona al seu davant per fer-li companyia. De vegades també venia un extraterrestre a seure al meu costat i els dos ens la miràvem compungits perquè no creixia. I és cert: no creixia. El meu amic extraterrestre m'animava com podia. Em deia que potser era tímida, que primer s'havia de fer al seu nou hàbitat i que ja veuria com en pocs dies començarien a sortir-li noves fulles. Però jo no les tenia totes. La regava, li acaronava el seu tronc esquàlid i li deia que no tingués por, que la vida mereixia la pena. Passaren els dies i, de sobte, a la primavera del segon any, li sortiren dues noves fulles, verdíssimes, coriàcies. A partir d'aquí el seu creixement fou inexorable. El tronc creixia tort i vaig lligar-la a un pal perquè creixés recta i forta. Vaig pensar que tenia molta sort de tenir-me al seu costat, que si a mi m'haguessin lligat a un pal quan era petit potser ara no tindria aquesta naturalesa tant guerxa i esguerrada, però el caràcter és més difícil de redreçar que els troncs dels arbres, per això els homes som homes i els arbres arbres. I els dies passaven i el meu amic extraterrestre estava content i em recriminava aquell pessimisme intrínsec a la naturalesa humana occidental. Vaig pensar que exagerava una mica, però no vaig gosar a contradir-lo.
L'estiu passat començaren unes obres que afectaren el pati de l'institut. Unes maquinotes feien forats aquí i allà i vaig témer per la integritat de l'alzina. És cert que havia crescut, que ja tenia un fullam considerable que feia patxoca, però m'inquietava tota aquella ferralla que es movia pel seu voltant. Per això li vaig demanar al cap de l'obra que sobretot tinguessin cura d'aquella alzina que no es podia defensar. L'endemà, però, la vaig trobar aixafada. Vaig intentar reanimar-la com vaig poder fent ús dels coneixements adquirits en un curset de primers auxilis que havia fet a l'institut, però fou en va: els seus estomes ja s'havien tancat per sempre més. Enfadat, vaig córrer al cap d'obra per demanar-li explicacions. Em va mirar sorprès i em preguntà perquè em posava d'aquella manera, que només era un arbre petit i estúpid que no servia per res. Jo el vaig replicar dient-li que no era un arbre, que era una alzina, perdó, que no era una alzina, que era un ser viu particularíssim, concret, i que jo me l'estimava. I aleshores l'obrer em va respondre una cosa estranyíssima: que ell era kantià. Sí, sí, seguidor de Kant. Que considerava que el ser humà era un fi en sí mateix, o alguna cosa per l'estil, que no podia ser causa de cap altre fi i que, per tant, tot allò que ens envoltava no era més que simples mitjans, que no podien tenir cap valor intrínsec, tant sols ser considerats en funció de la utilitat que l'home en pogués obtenir. No crec pas que Kant digués que podíem trepitjar les alzines -un alemany no ho diria mai això-, ni que prediqués aquest utilitarisme antropocèntric, però el cert és que l'obrer va arribar a les seves pròpies conclusions a partir de l'afirmació del filòsof. Em digué que aquella alzina era torta i lletja, que no se li podria extreure ni suro per fer paper ni fusta per construir cadires, i que em prengués el seu acte com el que era: un exemple educatiu. Com que jo sóc biòleg i de filosofia no hi entenc ni un borrall, vaig marxar amb les orelles caigudes, abatut i pensarós, sense saber què respondre. A classe, em vaig mirar els ulls dels meus alumnes, buscava mentalment la millor manera d'iniciar un discurs moral, però no em va sortir res. Jo només sé explicar la fotosíntesi i com caminen les formigues. En comptes d'això, em va recórrer un fred a l'espinada en pensar que potser algun d'aquells alumnes aniria a la universitat i llegiria a Kant, i l'entendria, i diria que té raó, i després aniria al bosc a trepitjar alzines (o potser es faria torero).