La ciutat que es mira

La persiana de l'apartament de la rua da Cecilio de Sousa a tocar de la praça do Principe Real no s'obre amb una cinta sinó directament amb les mans. El cel està enfarinat però no plou. A l'edifici de davant una dona rega uns geranis macilents i l'aigua regalima per les rajoles esparracades i brutes que vesteixen bona part dels edificis lisboetes. La saludo inclinant lleugerament el cap però la dona tanca d'una revolada els porticons. Els vents del sud escalfen l'aire que es carrega d'humitat i que atrapa una amalgama d'olors ben dispars, algunes d'aquestes olors pugen d'una pastisseria plena d'objectes comestibles de dubtosa manipulació. Lisboa, altre cop. Ja al carrer, la tristesa sense objecte, vaga i incomprensible, que no m'abandona mai es dilueix amb absoluta naturalitat en l'ambient -que és com dir l'ànima- de la ciutat. Lisboa és una ciutat que es mira i que no es viu. No és això del que es tracta? viure no val la pena; és mirar que val la pena. Miro, doncs. Miro l'home atribolat del barret calat que arrossega un carretó, miro la dona rodona que es passeja amb davantal, miro el que ven cupons pel carrer, i el vell que fuma un cigar a les escales de davant de la universitat, sóc subjecte a passions visuals. Miro els gats fugissers i l'ocell que de la branca despullada agafa el vol: passa, ocell, passa i ensenya'm a passar. Miro i miro i tot allò que miro ja no ho tornaré a veure mai més i això em sumeix en una suau malenconia. Baixo per la rua da Rosa fins el Chiado. No vaig sol, vaig amb la meva ombra que és més real que jo i penso que a Lisboa, més que a cap altra ciutat del món, les ombres hi tenen un protagonisme notori. Comença a ploure i obro un paraigua rosa que he comprat al noi de Cap-Verd de la cantonada. El contrast és d'una grolleria imperdonable. D'una finestra salta Amalia Rodrigues que se'm tira al coll i així – a collibè- ja no em deixarà durant tot el camí: trago fados nos sentidos, tristezas no coraçao, trago os meus sonhos perdidos em noite de solidao. Ja al Chiado, davant del cafè de A Brazileira, contemplo l'estàtua del poeta assegut impassible amb el seu barret mentre un eixam de turistes s'hi fan fotos. Quina trista ironia veure'l allà envoltat de tanta gent, aquell que deia que ésser poeta no era cap ambició tan sols la manera que tenia d'estar sol. Del Chiado cap a la Baixa fins a la Praça do Comércio. A la Baixa els edificis semblen abandonats, habitats exclusivament per les ombres, algunes oficines i poca cosa més. M'explica un lisboeta que hi ha un trauma col·lectiu relacionat amb el terratrèmol i la posterior inundació d'aquesta zona de la ciutat l'any 1775 i que per aquest motiu ningú hi vol viure. Els fantasmes col·lectius han fet més per la geografia urbana de la ciutat que el marquès de Pombal. A la praça do Comércio entro en un bar - no en recordo el nom- on m'expliquen els propietaris que el poeta hi anava sovint a escriure. De fet, els propietaris de tots els bars lisboetes afirmen el mateix. Dins el bar, una taula amb un parell de llibres i les seves singulars ulleres rodones. M'adono que l'última vegada que vaig venir la taula estava vora la finestra. Per qüestions logístiques havien decidit que la taula on s'asseia el poeta ara n'era una altra, més apartada. Li dic al propietari que m'estranya que aquella fos la taula en qüestió perquè en el llibre del desassossec hi deia clarament que la taula del bar de la Praça do Comércio on escrivia estava al costat de la finestra. Això provoca un cert enrenou que em diverteix. Potser la pròxima vegada que vingui l'hauran tornat a canviar de lloc. Si és així, els diré que en el llibre del desassossec s'hi especificava que la taula estava en un racó allunyat de la finestra. De la Praça do Comércio per la rua de Sao Paulo fins a l'elevador da Bica que em tornarà a pujar altre cop al Barrio Alto. Agafo la rua Luiz Soriano i em planto davant de l'hospital San Luiz. Allà és on el poeta de les quatre cares feu l'última exhalació. Ja ha parat de ploure. Les llambordes semblen ara enllustrades, fan goig, les veig, i llur valor per a mi rau només a ser vistes. M'hi sento a gust a Lisboa, la ciutat que es mira. El pròxim cop que hi torni, res haurà canviat perquè Lisboa s'obstina a resistir-se a la desnaturalització implacable i homogeneïtzadora que pateixen totes les ciutats europees. Els porticons de la finestra de la veïna del davant continuen tancats. Un gat es creua i li dic adéu.

O mistério dais cosias

Hi va haver un temps en què només sentia el misteri. Parlo d'aquella etapa de la vida en què hom encara té fe en si mateix. D'això ja fa uns quants anys, evidentment. Quins anys aquells en què tot era misteriós! Quins anys aquells en què els interrogants es clavaven a la consciència com si fossin sagetes! I quanta preocupació estar rodejat de coses inexplicables!

... si observava una fulla d'auró negre, de limbe retallat en cinc lòbuls i de nervació palmada, que dansava al so del vent, jo pensava: renoi, quin misteri. I tot seguit la fulla desapareixia...

... si per un branquilló pujava una formiga accelerada, com si arribés tard a alguna reunió important, la seguia amb la mirada. Quin cos tan fràgil! com podia un ésser tan insignificant haver sobreviscut en un món tan hostil? Renoi quin misteri, pensava; i, de tan preocupat com em quedava, de seguida m'havia oblidat de la formiga...

... a la nit mirava les estrelles i els límits de la via Làctia. L'univers inabastable. A vegades unes estrelles centellejaven amb més intensitat que les altres, aleshores es movien i se m'acostaven. Eren plats voladors. Anaven en parelles i quan passaven pel meu costat tocaven la bossina, mec-mec, i es perdien en la obscuritat; i jo pensava: renoi, quin misteri. I pensant i pensant, al final no podia estar segur que hagués vist el que pensava que havia vist...

... a l'institut, la noia de tercer evitava intencionadament la meva mirada, i s'abraçava davant meu al baixista d'un grup de nom ridícul que tocava meravellosament bé el smoke in the water; i jo em posava les mans al pit per notar com el cor se'm glaçava i tot seguit pensava: el cor se'm gela, renoi quin misteri. I em quedava tan pensarós amb aquest fet que el cor tornava ràpidament a aquell bategar tan parsimoniós i tan avorrit...

... si em costava anar de ventre, la meva àvia m'exhortava per demanar ajuda a Sant Julià; i jo cridava: sant juliàààààààààà ajudeu-me a cagaaaaaaaaar, i al pocs segons cagava; i mentre m'eixugava el cul, Sant Julià se sentia satisfet per la feina ben feta i jo me'l mirava a través del mirall i li deia: senyor Julià vostè és un bon misteri, i tot seguit deixava de veure'l reflectit al mirall...

Però arribà un dia en què el misteri s'acabà. Va anar així: estava palplantat davant el mirall, completament nu. Era un diumenge i menjava una poma vermella. Feia una queixalada i mentre mastegava em concentrava en una part del cos. Els peus, amb aquells cinc dits que es bellugaven: quin horror i quin misteri. La boca, amb la llengua i les dents: quin misteri. Quin nas més gros i misteriós que tinc! I així anava repassant totes i cada una de les parts del meu cos púber, fins que vaig arribar al sexe (encara per estrenar). Aleshores em vaig concentrar i vaig fer que pugés i baixés. Feia una queixalada a la poma i el sexe pujava. En feia una altra i el sexe baixava. Em divertia així, una tarda de diumenge. De sobte, vaig notar com de dins la poma alguna cosa es movia. Era un cuc que em mirava emprenyat perquè li havia destrossat la casa. Vam estar força estona observant-nos. Quin quadre aquell: la poma de les terres de Lleida, el cuc i el meu sexe que pujava i baixava. I aleshores, com si un llamp hagués sacsejat la meva consciència, tot em va semblar clar: el moviment del sexe i el cuc que es menja la poma. Amb això tot queda explicat. I el misteri va desaparèixer per sempre més....

Des d'aleshores ja no penso mai amb els misteris de la vida, senzillament perquè la vida no té cap misteri. Amb una poma, un cuc, i un adolescent despullat s'explica tot. I me n'alegro, sincerament, perquè qui pensa massa amb el misteri de les coses s'acaba oblidant de les coses: de les formigues, de les fulles, de les estrelles, dels extraterrestres, dels sants, i del dolor del cor que ens fa forts i que ens ensenya.

I així, quan ara em parlen del misteri de les coses, sempre responc amb la veu del poeta que canta:

O mistério das cosias? Sei lá o que é mistério!
O único mistério é haver quem pense no mistério.

Els meus poetes

Els meus poetes: Baudelaire i Pessoa. Quan dic els meus poetes no vull dir que siguin els únics. Mallarmé, Leopardi, Rimbaud, Machado, Lorca, Rilke, Hölderlin. Dic que són els meus poetes perquè són els que sempre retornen. Els que he rellegit fins a l’extenuació. Els altres no retornen mai. Potser Leopardi, però Leopardi no retorna, sóc jo que l’he d’anar a buscar; els seus cants són una obra colossal, però la seva densitat requereix un temps i un espai que són incompatibles amb les urgències del moment. Leopardi és de butaca i llum tènue, enmig de la solitud d'una nit d'insomni. Baudelaire i Pessoa, en canvi, són com un reflux involuntari. Sembla que no hi són, i de cop un vers se t’apareix i, com un autòmat, busques amb celeritat en quin poema s’amaga. Dempeus, recolzat a la llibreria. Són com una glopada ràpida, quan no hi ha temps per perdre; són una necessitat, una injecció que va directament a la vena. Amb ells tinc una afinitat més que profunda, orgànica. Des dels 20 anys que m’acompanyen, i no crec que a aquestes altures de la vida decideixin marxar. Pessoa: desassossec, Lisboa. Pessoa que no és un sinó quatre. Baudelaire: l’insigne consumidor d’opi, el poeta de les antítesis, aquell bascular entre l’èxtasi i l’horror de la vida. Si alguna vegada faig alguna cita poètica i voleu saber de qui és, dispareu sobre algun d’aquests dos i segur que l’encerteu.

El tros del poema en prosa de Baudelaire que vaig treure en l’últim article acaba així:

“Bajo un amplio cielo gris, en una vasta llanura polvorienta, sin caminos, sin hierba, sin un cardo ni una ortiga, me encontré con unos hombres que marchaban encorvados. Cada uno de ellos cargaba sobre sus espaldas una enorme quimera”
.....
“Interrogué a uno de estos hombres y le pregunté dónde iban de aquel modo. Me respondió que ni él ni los demás sabían nada, pero que, evidentemente, iban a algun sitio, pues eran impelidos por una invencible necesidad de andar.”
.....
“Y el cortejó pasó junto a mi y se hundió en la atmósfera del horizonte, en el lugar en el que la redonda superficie del planeta se oculta a la curiosidad de la mirada humana.
Y durante algunos instantes me obstiné en querer comprender este misterio; pero pronto cayó sobre mi la irresistible Indiferencia y quedé más agobiadamente postrado de lo que, por su parte, lo estaban aquéllos con sus abrumadora quimeras.”