16 d’octubre 2010

La capseta màgica

Un matí qualsevol, quan feia segon d'EGB, la Maria Gràcia em va aturar a la porta de la classe i em va anunciar amb una estranya eufòria que s’havia mort la nostra tutora de primer. La meva reacció, va ser sortir corrent i posar-me a plorar. Als 6 anys no sabia gaire en què consistia allò de morir-se, però va ser com si hagués volgut deixar clar davant de tothom que em feia una idea aproximada del drama. Tenia clar, com a mínim, que allò implicava que no la tornaria a veure més i que des de llavors, la trobaria a faltar. I així va ser.

Un dia, a primer, vam fer treballs manuals. Amb un cartró de formatge El Caserío, vaig idear una capseta màgica.

Màgica? -em va dir la Rosa Maria.

Sí, màgica! -vaig respondre orgullós.

Amb una mica de cola, havia enganxat uns fils a la part interior de la tapa, i a l’extrem d’aquests, unes diminutes boles de paper de plata, de manera que quan s’obria la capseta quedaven totes penjant com un mòbil diminut i auster.

La Rosa Maria em va agafar de la mà somrient i em va arrossegar escales avall perquè mostrés el meu enginy a l'Imma, la mestra de P5. Aquell gest em va fer sentir molt content.

Aquell estiu vaig rebre una postal seva des de Sabadell. Una postal amb una fotografia típica dels anys 70. Una plaça de sorra amb bancs de ferro pintats de verd, un tobogan d’aquells que ja no es fabriquen i un parell de persones abrigades. Als 5 anys, et falta perspectiva per valorar aquestes coses. Potser era una cosa típica, al capdavall, que els mestres enviessin postals als alumnes durant l’estiu.

Quan em vaig mudar al Raval, em vaig trobar aquella postal a les mans i la vaig mirar detingudament. Era la primera i l'única vegada que havia rebut una postal d’un mestre en tota la meva vida. No podia haver estat una casualitat, doncs. La Rosa Maria estava malalta quan va decidir escriure’m. Qui sap si va escriure a algú altre o potser em va triar a mi per alguna raó que se m’escapava. He escrit alguna vegada que la memòria és potser una de les meves virtuts més evidents. Ho era ja als 5 anys? Potser aquella postal era una mena d’ampolla de nàufrag llençada al futur per algú que se sabia malalt. En tot cas, a aquestes alçades, ja no ho sabré mai.

Quan vaig deixar de plorar, l'Alícia ens va demanar que féssim un dibuix de la Rosa Maria per tenir-ne un record. Jo, que sóc més ateu que l’alcalde comunista de les pel·lícules de Fernandel, la vaig imaginar vestida de blau enmig d’un firmament estrellat. Uns dies més tard, l’escola ens va repartir una esquela amb un dibuix i un poema escrit per una nena de quart que encara avui em sé de memòria. El dibuix, l’esquela i la postal han tornat a treure el cap aquests dies en què ens hem tornat a mudar.

L’edat t’aporta noves perspectives de les experiències viscudes. Als 5 anys, els mestres són moooolt més grans que tu. L’altre dia, rellegint aquell trist poema vaig pensar que la meva mestra de primer devia ser per força bastant més jove del que sóc jo ara.

Aquella experiència va ser el meu primer contacte amb la mort. Amb els anys, malauradament, en van anar arribant d’altres, coneguts, els avis i fins i tot algun amic proper.

Una vegada, a propòsit de la mort de Jaume Perich, vaig llegir a Manuel Vázquez Montalbán dient que la mort era, per sobre de tot, obscena. Vaig retenir la frase pel que em pogués deparar el futur. L’he hagut de recordar moltes vegades. Ara hi estic d’acord només pel que fa a la seva fisiologia escatològica i al seu caràcter sempre precipitat. La mort és ineludible i res inevitable pot ser considerat per sempre més obscè. És absurd. Si ens hi aturem a pensar 5 minuts, el contrari de la mort és l’eternitat i als meus ulls no és menys obscena una que l’altra.

En algun racó d’aquesta ciutat o potser de Sabadell hi deu haver algú que comparteix aquest record amb matisos i perspectives diferents. Jo, per exemple, sóc incapaç de recordar-ne el rostre. Per mi és només un nom associat a una fotografia d’una plaça, un dibuix, un poema i una capsa de formatgets. És un record dolç i alhora amarg, com la vida, com tantes vegades s’ha escrit. No té res d’original. La vida és molt poc original i, en certa manera, també és inevitable.