Lev Nikolàievitx Tolstoi

Arrel de la visió de l'excel.lent pel.lícula de Michael Hoffman sobre el darrer any de vida de Tolstoi, La última estación, porto un parell de dies llegint retalls de la vida de l'autor de Guerra i Pau. M'ha sorprès que fos coetani de Henry James i Joseph Conrad, com si els escriptors russos habitessin un univers tancat; i que els historiadors coincideixin en el fet que la seva correspondència amb Mahatma Gandhi va tornar a aquest pacifista, i no al revés; i, al seu temps, m'ha sorprès també que la lectura de Schopenhauer hagués fet germinar en l'apassionada ànima russa de Tolstoi el següent sil.logisme: si sóc cristià, paro l'altra galta, si ho faig, sóc pacifista, i si sóc pacifista, sóc anarquista (això darrer en oposició a la força que emprava l'exèrcit rus). Tolstoi va deixar de caçar i es va tornar vegetarià el darrer any de la seva vida, i va abandonar la riquesa, com Sant Francesc, canviant el seu testament i deixant el llegat de la seva obra al poble rus. Va abandonar la casa on havia nascut i viscut tota la vida, Yasnaya Polyana, 10 dies abans de morir. Volia convertir-se en un asceta errant, com en una Odissea inversa. Però no va arribar gaire lluny. El destí tràgic del seu estimat poble el va trobar a la solitària estació de tren d'Astapovo, on van acabar vetllant el seu cadàver a la casa del Cap d'Estació, a la mateixa andana. Tampoc no va ser un final solitari, com li hagués agradat. Tolstoi era una celebritat i la notícia de la seva greu malaltia (una pneumonia contreta en la seva fugida) va escampar-se com la pòlvora i ben aviat una multitud de periodistes i personalitats diverses es van congregar a l'estació d'Astapovo esperant el fatal desenllaç.

Però d'entre totes les anècdotes en vull destacar una que m'ha fet somriure per la seva inesperada connexió amb aquest blog i els seus contribuïdors. Resulta que Tolstoi i Dostoievski, tot i ser coetanis i admirar-se mútuament, no es van conèixer mai. Dostoievski va estar a punt d'anar-lo a veure el darrer any de la seva vida a Yasnaya Polyana, però Turguènev, amic comú, el va dissuadir dient-li que l'escriptor s'havia tornat boig. El que cap dels dos no sabia és que havien coincidit una sola vegada, en una conferència a Moscou, ni més ni menys que sobre la naturalesa humana de Jesucrist. I el que Dostoievski tampoc no va saber mai és que en la seva precipitada fugida nocturna, Tolstoi no es va oblidar d'incloure entre el seu equipatge d'objectes "absolutament imprescindibles" un exemplar de Els germans Karamàzov. Els que pastoreu sovint per aquest blog sabeu perfectament que aquest llibre ens acompanyarà també a nosaltres a la nostra darrera estació. De moment, l'alè d'Aliosha Karamàzov és una de les poques coses que han escapat a la sordesa de la vaca. Algun dia, aquest alè esdevindrà només una llunyana cacofonia i la vaca, llavors, enlloc de sorda serà una vaca boja, com les vaques britàniques amb prions replicants al cervell. Arribats a aquest punt, els contribuïdors, no tindrem res a opinar sobre la moralitat col.lectiva. Però fins que això no passi, amics, continuarem cagant-nos en tot quan ho creguem convenient, com ho faria un rus ebri de vodka capaç de resistir l'envestida d'un exèrcit de cosacs i després caure de genolls i sanglotar per un amor no correspost poc abans de jugar-se la fortuna familiar a les cartes.

Carteristes

La indignació no ens ha de privar de reconèixer que per arribar ser un bon carterista calen unes aptituds especials i una dilatada experiència professional. És innegable que no és una carrera fàcil i que requereix el seu temps. És per això que com més aviat es comença, més probabilitats d'èxit es tindrà en el futur. A més, la majoria d'aquestes aptituds no són innates sinó que s'obtenen amb molta voluntat, molt d'esforç i una gran dosi de paciència. I, no obstant això, en la majoria dels casos, ni la voluntat, ni l'esforç ni la paciència són suficients sinó que cal haver crescut en un entorn familiar i social adequat. Els bons carteristes no són aquells que se'l veu venir de lluny. Ni tampoc són aquells que entren i surten de comissaria dia sí dia també. Els bons carteristes saben moure's en la discreció i no es deixen atrapar quasi mai. Amb la crisi hem pogut posar rostre a alguns d'aquests especialistes en l'art del robatori. No tenen res d'especial que els delati. Són camaleons socials, éssers dotats d'un mimetisme prodigiós. Són autèntics professionals en el sentit més precís del terme. No malgasten els seus guanys en comprar cartons de vi barat ni en cap paperina de coca. Tampoc en les compres supèrflues típiques del pobre que ha tingut un cop de sort. No: els bons carteristes amaguen els diners en països de nom impronunciable i, el que és més important, saben com fer-los créixer tot movent-los entre les anfractuositats de la legalitat. Són fatxendes, però aquesta fatxendaria la saben gestionar perfectament i la saben dotar d'una gran positivitat. Si bé es mouen per impulsos immorals tenen les seves estratègies racionals per tal de poder justificar els seus actes sense que la seva consciència en surti gaire malparada. O, en casos més extrems, sempre tenen algun confessionari a prop per poder-se fer perdonar i qui dia passa, any empeny. Però tot i aquestes aptituds, els bons carteristes no tindrien massa recorregut si no hi hagués ningú disposat a deixar-se robar la cartera. Diu Sloterdijk que sobirà és aquell que decideix on i com vol deixar-se enganyar. En aquest sentit tots som sobirans. Absorts en aquesta escenografia capitalista de llums i de colors, obnubilats pel fetitxisme dels objectes amb valor de canvi, els carteristes s'han trobat amb unes condicions de distracció immillorables per dur a terme la seva activitat professional. Els indignats no som els culpables de què els bons carteristes ens hagin buidat les butxaques, però també seria molt estúpid si no assumíssim d'una vegada per totes la part de responsabilitat que ens pertoca.

Perretxikoak basoan

Deia Wittgenstein que ètica i estètica són dues cares de la mateixa moneda i que la diferència entre ambdós termes és molt subtil. Per això tantes vegades una sola imatge o fins i tot un so pot arribar a resultar-nos moralment indigerible.

Una composició estètica com la de la fotografia que precedeix el text, ha arribat a tenir en mi la curiosa capacitat de provocar-me una polsió instintiva de rebuig. Tinc una amiga basca que quan aquests individus apareixen a la tele per tal d'anunciar a la resta dels mortals que són portadors d'un missatge transcendental dels Déus, exclama: Ya están ahí las setas, otra vez.

Vaig meditar uns minuts l'altre dia sobre la reacció ètico-immunològica que provoquen las setas al meu organisme, però no en vaig treure res de concluent més enllà de 3 o 4 idees mal embastades.

Fa uns mesos, vaig llegir que la ciència defineix la intel.ligència com la capacitat de canviar d'opinió en un entorn inestable. No és una mala definició, aquesta. Tots hem tingut l'oportunitat d'intentar convèncer un burro amb la boina calada fins les orelles de que dos més dos no són cinc. És exasperant. Però si el burro porta metralleta, ja sigui un marine, un mosso o un gudari disfressat de bolet, a banda de perdre els nervis i la salut, pot resultar un exercici força perillós.

Potser és només que sóc portador d'una genètica simplista. Ara recordo el meu avi quan ja tenia un peu a l'altra barri assegut a la butaca de casa seva mirant la tele. Només reaccionava als gols del Barça i a la presència de capellans i de José María Aznar. Quan apareixia el Sant Pare, una sotana o el senyor del bigoti, movia els braços i buscava el comandament. Sovint amb els nervis s'equivocava de botó i pujava el volum fins eixordar la resta de la família. Llavors corríem a ajudar-lo i canviàvem de canal.

Aquests dies, remenant calaixos, he trobat una samarreta amb les mànigues retallades de color taronja amb uns bolets dibuixats i la següent inscripció: perretxikoak basoan. No us explicaré el motiu pel qual encara la conservo després de més de 12 anys, potser ho faci en una altra ocasió. Però el cas és que aquestes paraules m'han vingut al cap recordant la faula dels bolets que finalment han après a jugar als escacs. A partir d'ara, las setas en el bosque. I com deia el poeta (o Guardiola, ara no n'estic segur), tot està per fer i tot és possible.

El mal

Estaves asseguda rere l'ordinador treballant en silenci, com aquell qui res. Tenint un ampli despatx has preferit quedar-te allà, a la vista de tothom. Jo també t'he mirat una bona estona sense que te n'adonessis. La teva imatge de tan caricaturesca semblava irreal. Si no fos pel moviment dels teus dits pensaria que algú havia decidit fer-nos una broma macabre penjant un quadre repulsiu d'algun pintor suís. Aquell to olivaci de la teva pell arrugada, aquell rictus malèvol, aquells ulls desorbitats i sanguinolents, aquella baveta de gossa rabiosa que s'escolava per la comissura d'uns llavis que, de tan descolorits, semblava que es trobessin en ple procés de descomposició, etc. No és cert que la maldat no tingui rostre i tu n'ets l'exemple més evident. He passat pel teu costat i no he pogut evitar olorar l'aire que prèviament havia lliscat pel teu cos. Quina cosa més desagradable! Com si fos una magdalena proustiana però en versió olfactiva, m'ha transportat a aquell estiu en què vaig pujar fins el cràter de l' Etna i quasi m'ofego de tanta pudor a sofre. Si la vida és un teatre, som i només som allò que representem. Què representeu tu i els teus? Només se m'acut una metàfora com a resposta: sou un cementiri llòbrec i humit on s'han anat acumulant totes les baixeses humanes. És cert que la història de la humanitat no es podria explicar sense vosaltres. És cert que durant un temps fins i tot heu gaudit d'un cert prestigi amb aquella aureola vitalista d'estar més enllà del bé i del mal. Però quan Nietzsche caigué postrar als peus d'un cavall maltractat caigueren les màscares i ens adonàrem que en realitat o estàvem a un costat o estàvem a l'altre. Aleshores vau elegir i durant força temps us heu pensat que ens teníeu subjugats, que éreu vosaltres els qui marcàveu el ritme. El que no sabeu, però, és que heu estat una referència, la palanca que ens ha servit per impulsar les nostres virtuts. Aliosha Karamazov no existiria sense el seu germà Ivan. Nosaltres no existiríem sense tu i els teus, gràcies. Ah, i no et facis il·lusions: el mal no ha tingut, no té, ni tindrà mai cap poder perquè només sap destruir. Au, continua teclejant que a cada tecleig que fas, puc -podem- saltar fins més amunt.

Tornar a mirar cap al cel

De bon matí els bancs del carrer Campoamor estan ocupats per homes que es resisteixen a obrir els ulls. Rebregats sobre si mateixos semblen ninots de drap, exsangües, amb les extremitats pengim-penjam. Altres fan cua davant el menjador social de la parròquia d'Horta. Ningú es mira a la cara. Hi ha un silenci glacial només trencat per les piulades dels ocells que amb l'arribada del fred matinal semblen més desperts. I pels gats, que van amb un pas més accelerat i amb la cua dreta i que fan crec-crec quan trepitgen les primeres fulles macilents dels plataners. El contrast entre aquest dinamisme animal i l'atonia humana que es respira a l'ambient és esfereïdor, com si la raó, avergonyida, s'hagués fet a un costat per deixar que la irracionalitat ocupés tot l'espai.
M'agraden els matins tardorencs en què l'aire és lleuger i net. Quan l'estiu queda enrere i deixen de flotar aquelles olors desagradables de pixum i de caca de gos i de crema solar. Avui, però, l'aire baixa carregat de tristesa i sobretot de dolor. No és un dolor qualsevol, és el pitjor dolor: el dolor de la vergonya i de la humiliació. La crisi avança corrosiva i va deixant cadàvers putrefactes pel camí. Quan tot això hagi passat només en quedaran les runes que alguns aprofitaran per tornar a fer negoci i tornar a aixecar el palau de cristall. Sempre ha estat així i no veig perquè les coses haurien de canviar. No, no canviarà res. El sistema serà el mateix més que res perquè a la humanitat se li ha acabat la imaginació, o potser perquè ja no queden utopies per inventar. Quedarà, això sí, una gran desconfiança gravada com un estigma bíblic en tota una generació que ens havíem cregut que el pitjor de l'home occidental era una cosa que formava part del passat. Una desconfiança no ja amb els polítics sinó amb la política, perquè si com deia Smith sobirà és aquell que té la capacitat de decretar un estat d'excepció, avui ja sabem que la sobirania no ens pertany. Amb els estats reduïts a la mínima expressió, venent-se a corre-cuita els pocs mobles que els queden per evitar ser embargats, la política ha deixat de tenir sentit. La sobirania és i serà cosa dels mercats i només dels mercats.
Un negre amb un carretó carregat d'andròmines passa pel meu costat i em pregunta si tota aquella gent fa cua per menjar. Decideixo entrar a la parròquia. No hi ha ningú. Penso que potser els assumptes humans són massa importants per haver-los deixat en mans dels humans. Potser ha arribat l'hora de deixar de passejar-nos com a prometeics arrogants i de tornar a mirar cap al cel tot esperant que baixin els Déus i ens donin un cop de mà.

Ordet

He tornat a veure Ordet, l'obra mestra de Dreyer, i he aprofitat per rellegir alguns paràgrafs del Frygt og Baeven de Kierkegaard en la seva edició en castellà, que d'alemany no en tinc ni idea. Si bé es podria dir que tota la obra de Dreyer està impregnada per la filosofia de Kierkegaard, és amb Ordet on aquesta influència es fa més evident. Parlar de Dreyer i parlar de Kierkegaard és parlar de la fe; potser en parlo un altre dia, de la fe vull dir, avui però em fa mandra.
Ordet: Johannes, el germà que ha estudiat teologia i que tothom considera un dement, pren la paraula de Déu per ordenar a Inger que s'aixequi del seu taüt. Aquesta és l'escena final, un autèntic prodigi narratiu. Narrar un miracle amb la naturalitat amb què ho fa Dreyer no és fàcil. El moviment de la càmera és quasi imperceptible de tal manera que sembla que siguem nosaltres els que enfoquem; Dreyer aconsegueix d'aquesta manera ficar-nos literalment dins l'habitació. Aquest és el pas més difícil, penso. Un cop aconseguit això, quan l'espectador ja és dins l'habitació, el miracle es fa més creïble. La llum només entra per les finestres i produeix uns clarobscurs que doten a l'ambient d'una textura mística. A l'habitació no hi ha cap objecte que distregui la mirada, només un rellotge de cucut com a símbol de la temporalitat. Els enquadraments semblen fets per un geòmetra; la disposició dels personatges és perfecta, sempre amb Johannes sobresortint per sobre de tots, com si fos un far moral. He vist l'escena repetides vegades, quasi de forma obsessiva. Sovint treia la veu i l'escena quedava perfectament explicada tan sols a través de les imatges: no és aquest és el segell dels genis?
La qüestió de la fe queda resumida amb la frase de Johannes al seu germà: Per què entre els creients no hi ha un de sol que cregui? Amb aquesta pregunta Dreyer introdueix la diferència que Kierkegaard establia entre cristianisme (Christendom) i cristiandat (Christenhed). Però ja he dit que d'això no en parlaria. És Setmana Santa. La gent va a missa. En Criteri, l'Apañó, potser en Noctas inclús. A la Rambla Catalunya n'hi havia uns quants cantant amb les palmes enlaire. Per què entre els creients no hi ha un de sol que cregui?

La Tomatina o la inversió a ser tocat

“a través, i tan sols a través, de la densitat de la massa és possible produir la inversió a ser tocat. Només en la massa l'home s'allibera del temor a ser tocat que és el temor que ens produeixen els demés perquè en la massa tots són iguals a un mateix, com si forméssim part d'un sol cos.”

Elias Canetti (Massa i Poder)

Observo la massa de gent cohesionada pel tomàquet. La imatge és d'una plasticitat enorme. Braços enganxats a braços, cames amb cames formant un tot d'una compactació quasi granítica. Ara em fixo amb el tors nu d'un jove tatuat i, com si fos un efecte òptic, l'espai que el separa amb els nois del costat es va difuminant fins a desaparèixer completament. Aleshores ja m'és impossible saber on són els límits corporals de tots ells.
El poder de la massa és directament proporcional a la seva densitat. Una massa d'individus dispersos és més aviat ridícula i no en pots esperar gran cosa. Una massa densa, en canvi, és d'una potencialitat enorme que és com dir d'un atractiu enorme. Per això resulta tan difícil renunciar a participar d'aquesta potencialitat i que el teu enteniment no quedi obnubilat per l'atracció que desperta la massa compacta. Aquesta debilitat humana la coneixen prou bé els règims totalitaris. Jo mateix, si algun dia visito Corea del Nord, dubto que resisteixi a la temptació de baixar a la gran esplanada a moure la bandereta. Quina meravella! quina perfecció tan geomètrica!
Perquè seria absurd amagar que tot i el meu individualisme quasi patològic, sovint jo també m'he sentit atret per la massa. He saltat a canaletes i m'he deixat arrossegar rere pancartes, i si no fos per l'aversió que sento per la salsa de tomàquet potser també m'hagués llançat de cap a la riuada humana que s'escola pels carrers de Bunyol. És un procés emocional més que racional. Les manifestacions són emocions que baixen passeig avall i als estadis la raó es queda sempre a l'entrada. Sí: m'hi trobo a gust enmig de la massa. Sentir-se a gust vol dir que les pors desapareixen. Tot plegat és molt animal: només fa falta veure les zebres com s'arremolinen quan senten la proximitat del lleó. Nosaltres però, som zebres i lleons a la vegada. Som depredadors i preses. Entre aquests dos extrems bascula la nostra naturalesa, però, quan formem part de la massa - i només quan formem part de la massa-, la consciència de presa s'esvaneix. La por va sempre lligada a la soledat i el terror de l'homo homini lupus sempre s'acaba diluint en el si de la massa...

Algunes reflexions ràpides sobre el diàleg (entre bolquer i bolquer)

Angelus Novus (Paul Klee)

Porto uns dies donant voltes a això que en diuen el diàleg social. Penso quina relació hi ha entre les reunions dels sindicats i la patronal amb el diàleg. Tampoc em queda clar si en aquestes reunions hi ha quelcom de social. Decideixo deixar de banda el terme social – que cada vegada em resulta més inextricable- i, alleugerit, em quedo a soles amb el diàleg.

Diàleg té dues accepcions: diàleg és un intercanvi d'idees, un contraposar opinions, i diàleg és també el mecanisme per buscar una entesa.

El diàleg a tres bandes entre els senyors Méndez, Toxo i Ferrán en teoria correspondria a la segona accepció del terme, però sospito que no hi havia una veritable voluntat de buscar l'entesa. A la taula de negociació del despatx es produí per tant, el que s'anomena un diàleg de sords – que, tot sigui dit, també es pot donar en la primera accepció-.

Mentre aquests tres feien un simulacre de diàleg de cara a la ciutadania, per la finestra es podia sentir com un tord i un pit-roig, dues espècies d'ocells bastant allunyades ideològicament, intercanviaven refilets amb alegria donant als tres tòtils una veritable lliçó.

Dic: en el diàleg no es tracta tant de convèncer a l'altre sinó d'estar predisposat a deixar-se convèncer - que no és el mateix que deixar-se convèncer-. Aquest estar predisposat és un estat mental que només s'hi arriba quan conflueixen dues variables: la tolerància -que pertany al terreny de la moralitat- i la humilitat, que ens permet acceptar que la veritat no es troba en un mateix sinó vés a saber on.

És cert que la veritat no es troba en un mateix, però tampoc en l'altre. Podria ser aleshores que aquest vés a saber on sigui el propi exercici del diàleg?

Si la veritat es troba en el diàleg, la segona accepció, la més utilitarista per dir-ho d'alguna manera, deixaria de tenir sentit, però com que aquest és el meu blog, dic el que em dóna la gana.

Diàleg és el fluir de les paraules que no tenen altra pretensió que el simple fluir.

Diàleg no com a punt de partida sinó com a punt d'arribada. Diàleg com a fi i no com a causa.

Si la veritat és el diàleg i la mentida el no-diàleg, els acords que han impulsat i continuen impulsant la humanitat, acords que només poden existir quan el diàleg s'ha acabat, són mentides maquillades. El progrés no és més que una sedimentació constant de mentides o, com diria Benjamin tot mirant el quadre Angelus Novus de Klee, un acumul de ruïnes.

Lost

Va de finals. Diumenge passat em vaig llegir al sol del meu terrat aquesta novel.la tan de moda titul.lada Fi. A banda de la insolació, no en vaig treure res més que un cabreig monumental per la presa de pèl i la subsegüent pèrdua de temps. Em sembla fascinant que un text tan objectivament mal escrit, plantejat i resolt, hagi despertat tant d'interès. En fi, mai millor dit.

Unes hores més tard, vaig poder gaudir del darrer capítol de la darrera temporada de LOST. Sí, per si algun despistat s'ha pensat que aquí estem sempre llegint Dostoievski i escoltant Rakhmàninov, doncs no. No és el millor final de la història de la televisió, probablement aquesta fita correspon a Six Feet Under, però no seré jo qui el critiqui, com a mínim per coherència personal. A mi m'encanta el final de Verano Azul, amb la Julia al taxi recorrent Nerja al ritme del Dúo Dinámico, així que diguem que vaig quedar plenament satisfet, fins i tot lleugerament entusiasmat.
Com els electrons de Heisenberg, la posició dels personatges de LOST ha estat incerta en tot moment, impredectible, com la seva realitat. I ara que ens ho han explicat, l'únic que ens queda és fer-nos conjectures quàntiques i metafísiques del lloc que han ocupat i el sentit darrer de tot plegat. No crec que es pugui ser més coherent, malgrat la dosi inicial o final de desconcert. Des que s'obre l'ull d'en Jack al primer fotograma del primer capítol de la primera temporada fins que es tanca al darrer de la sisena, queden molts enigmes per resoldre. 120 capítols de contínues voltes de rosca, girs i salts argumentals. I tal vegada l'única cosa real hagin estat precisament ells, els protagonistes. Tan li fa si són vius o morts o a la dimensió desconeguda. Els vam veure perduts geogràficament després de l'accident. I de seguida vam anar descobrint el seu desconcert existencial i sentimental, les seves pors, frustracions, complexos i anhels. Els hem vist perduts en el temps i en l'espai, perduts també en contradiccions morals profundes entre el deure i l'amor, l'amistat i el bé comú, el record i l'oblit, la culpa i l'heroïcitat, la responsabilitat i la realització personal, l'instint de supervivència i el sacrifici. I al final, ha resultat que també estaven perduts des d'un punt de vista quàntic, habitant alhora una illa aparentment submergida a l'oceà i un futur incert tan desconcertant per a l'espectador com per a ells mateixos, per acabar retrobant-se i recordant per deixar-se anar, preparant-se junts per viatjar, anar més enllà, moure's o qui sap si simplement tornar. De debò que algú s'hagués estimat més un argument cientificista tancat i inqüestionable? Quina mandra, sols de pensar-hi m'esgarrifo. Al final, la humanitat -en el seu sentit moral més que demogràfic- s'ha preservat i ells, finalment, han "entès". La llum als espectadors ens ha arribat un pèl difosa. Però potser podríem dir que qui vulgui acabar d'entendre provi de morir-se.
No és una ironia que fins i tot el misteriós monstre de fum negre hagi resultat amagar al seu darrera un drama humà amb connotacions bíbliques i edípiques. La ironia en aquest cas és que el fum negre pateix també de tedi i aquest tret el fa més contemporani i fins i tot autoparòdic.
En fi, els trobarem a faltar. A tots ells. LOST té alts i baixos, com tot a la vida. Però conté alguna seqüència, alguna frase i algun moment tan intensos i plens d'emocions que ens costaran molt d'oblidar. Igual que amb la totalitat dels seus personatges, tan de carn i ossos que ens neguem a creure que són morts oblidant l'obvietat que el que són en darrer terme és personatges de ficció i que no han existit mai enlloc més que a la nostra imaginació. Per això estan fora del temps i de l'espai. Aquest és el veritable univers paral.lel amb capital a Comala o Macondo o ja des d'ara una petita illa plena de secrets perduda enmig del Pacífic.