Rubianes, solamente

Sempre m'arriben aquestes notícies per sms i avui no ha estat una excepció. Dol oficial, ha mort el gran Rubianes, deia l'escuet missatge. Quan he arribat a casa al vespre he mirat aquest video i he tornat a riure oblidant per un moment la desagradable sensació que la notícia m'havia deixat. Tots som prescindibles, però hi ha gent que ens alegra l'existència i no n'abunden, precisament. I si de passada carrega contra bisbes i caspa recalcitrant variada el resultat és que probablement encara el trobarem més a faltar. La irreverència queda avui una mica més òrfena.

Espero de tot cor que Rubianes vagi de dret a l'infern i tingui una rebuda digna del millor ambaixador. Ja veig els balls i sento les guitarres dels chipirons i els calamars rumberos, les coreografies alegres de les ballarines del Tropicana caigudes en desgràcia i la temperatura caribenya de la festa escalfant l'ambient com una olla de vici i de fornici. Escolto els emocionats parlaments amb la tieta soltera que va morir amb 90 anys i verge i que se'n volia anar a l'infern per follar-se a Satanàs, finalment satisfeta al capdavant de les autoritats donant-li la benvinguda del bracet del maligne. I després una conga d'una multitud exaltada de banquers i arquebisbes i polítics desinhibits vestits de lagarterana amb farbalans i plomes de cabaret. I, finalment i amb els nomenaments pòstums, els aplaudiments desbocats i l'escalfor d'una platea àvida de mala llet i amb ganes de sang.

Fill pròdig de les paraules gruixudes, assot de frares i fatxes rabiosos, mestre surrealista de la incorrecció política, Rei de Reis de la irreverència intel.ligent, malsonant, malparlat, groller, barroer... Rubianes, solamente!

Pluja i búfals

Ahir em va passar una cosa que no s'esdevé gaire sovint en mi. Em va sorprendre agradablement la pluja. Normalment em sembla molesta i m'estimo més rostir-me al sol a veure com gotetes impertinents es dipositen damunt el vidre de les meves ulleres sense que pugui fer res per evitar-ho. Com que res no és casual, resulta que ahir començava de nou les activitats extraescolars després de l'estiu i això va contribuir de forma notable al meu bon estat d'ànim.

Vaig ser conscient que la pluja netejava moltes coses i retornava l'ordre i la simetria de la rutina a la meva vida. Quan vaig sortir de piano, el Raval feia una altra cara sota el paraigües. Hi havia menys guiris, tot feia olor de net i la humitat ambiental anticipava una tardor més recollida i menys dispersa. L'estiu té moltes coses bones, com la nit i el caos, però jo necessitava línies rectes que em guiessin novament el dia a dia. Fa uns anys a Cuba vaig descobrir que era impossible conduir per una autopista sense línies blanques. Bé, era possible; la prova és que vaig arribar a Cienfuegos. Però resulta extremadament fatigós. L'estiu no pot ser etern, no ens sentaria bé. Deu ser per això que el Carib és un caos espiral sense solució aparent. Vaig tancar el paraigües i vaig entrar a la Central. Vaig comprar llibes de Turgueniev, Tolstoi, Dumas, Rulfo i un parell de novetats d'aquelles com per arriscar-se, amb una portada suggestiva i una coberta llisa que feia bona olor. També vaig comprar un regal anticipat pels que vindran, una edició en conte de Els Tres Mosqueters que m'hagués encantat tenir als 8 anys.

Vaig caminar sota la pluja fina fins a Urquinaona explorant carrerons deserts que desconeixia. Vaig agafar la groga i amb els vidres embafats, vaig gaudir de les meves compres fins a Joanic. Havia quedat a la Becket, per assistir a un assaig de Búfals, de Pau Miró, que d'aquí a pocs dies inaugura el festival de Temporada Alta, a Girona. Normalment el teatre em sorprèn poc, ho he de confessar. El seu format en moviment desconcerta els límits reconeixibles i immutables que per a mi ha de tenir una obra d'art. Però aquesta ho va fer. Em va semblar rodona i concreta com un quadre, o com un conte clàssic. Em va semblar ambiciosa i alhora poc pretenciosa, adjectius que solen anar de la mà entre els dramaturgs i fauna creadora diversa, i que en realitat només funcionen combinats antagònicament. Amb un plantejament molt original -una família de búfals que té una bugaderia- situa d'entrada els 5 personatges protagonistes en una realitat on el context social passa a un segon pla, i fins i tot la pròpia història, l'anècdota en sí. Interessen els 5 germans per ells mateixos, sense els edulcorants morbosos d'un final que s'intueix, però que sortosament no es resol del tot. La realitat se'ns filtra pel sedàs de la seva pròpia interpretació dels fets, per la infantesa i la incapacitat d'entendre -i sobre tot de jutjar- els referents adults, absents per a l'espectador. Em va recordar una mica a la Caverna de Plató, salvant oceàniques distàncies, evidentment. Però si l'art no serveix per a suggerir, per agafar volada i anar una mica més enllà, ja m'explicareu quin sentit té. Per a que ens gratin la panxa ja tenim la tele, i a més és gratis. Bé, això és tot. Cambio y corto.