03 de març 2012

Prismàtics

L'OBC, amb el director destituït i el pressupost amputat, va camí de convertir-se sense saber-ho en l'orquestra del Titànic. Els efectes de la crisi han arribat al pati de butaques i ben aviat els abonats podrem fer allò de cridar eco, ecoooo i sorprendre'ns de la bona sonoritat del teatre. Aprofitant l'avinentesa, aquest vespre hem deixat la penúltima fila del galliner i ens hem instal.lat a la llotja, on a banda de la situació privilegiada, hem pogut fer ús d'uns petits prismàtics. Així que amb la remor atonal de fons d'una composició de Benet Casablancas sobre un quadre de Paul Klee, jo m'he dedicat a buscar entre els membres de l'orquestra la meva primera professora de violí.
No he trigat gaire a trobar-la concentratda en el seu faristol entre els segons violins. Feia la mateixa cara que fa 30 anys, que ja és estrany. He resseguit la seva silueta vestida de negra de dalt a baix vàries vegades, les sabates austeres, els pantalons ben planxats, la brusa carrinclona i el mateix tall de cabell, pentinat i color. Mentre el compositor tractava d'explorar la vibració telúrica dels petits quadradets de la pintura de Klee, jo he recordat que aquella dona va tenir l'estranya virtut de fer-me tocar la mateixa peça durant tot un curs, Long Long Ago.
Jo, que sempre he estat més orgullós que pacient, no vaig gosar de demanar-li en cap moment un canvi en el programa. Potser la meva professora tenia una concepció del temps diferent de la meva o tal vegada estava dotada d'una paciència foramesura, però el cas és que van anar passant les setmanes i els mesos i entre els envans prefabricats d'una aula del segon pis de l'Orfeó de Sants, davant de la Secretaria, jo vaig quedar atrapat en una espiral concèntrica durant tot un any entre els fils de la teranyina d'aquell Long Long Ago. Una miqueta millor, una miqueta millor, eren les seves úniques paraules setmana rera setmana.
Malgrat el que es pugui desprendre d'aquestes línies, recordo la meva primera professora de violí amb una compassió retrospectiva gens desagradable i fins i tot amb un somriure als llavis, tot i que no puc evitar sentir encara avui el regust pastós del tedi enganxat al paladar cada vegada que em ve al cap aquella melodia.
Sort que després de la mitja part ha arribat el torn de Xostakòvitx, el ciutadà-compositor, i la seva oceànica Simfonia (de guerra) Número 8. He agafat els prismàtics, però enlloc de la meva professora de violí, he vist de seguida, desdibuixat a l'horitzó boirós del camp de batalla, l'enemic implacable avançant les seves línies en el setge cap a Leningrad. He fet un glop de vodka de la cantimplora i, arrossegat per una rauxa siberiana, he agafat un fusell i he abandonat la trinxera disposat a esberlar cranis alemanys a cops de culata.
Mentre corria a les fosques pel camp de batalla, he sentit empenyent cada múscul del meu cos de milicià la força orgullosa de cada nen rus, de cada obrer, de cada pagès, de cada estudiant, de cada dona i de cada soldat i m'he demanat si aquesta força era la mateixa força telúrica que emanava de la vibració dels quadradets de Klee. Llavors, distret per aquests pensaments absurds, he confós de cop l'espessa boira blanca amb les barbes del gran Tolstoi i he caigut de genolls davant de l'enemic, he sanglotat com un nen i finalment l'he abraçat. Llavors ell m'ha parlat de la seva promesa, mestra d'escola d'un poblet fronterer amb Polònia, i també ha plorat. Hem estat una estona en silenci, ens hem acabat el vodka i hem jugat a les cartes amagats en un forat a recer dels projectils.
Llavors un senyor amb cara de funcionari que portava 60 minuts assegut a una cadira dalt de l'escenari s'ha aixecat, ha fet sonar el gong 3 vegades i tot s'ha esvaït, els enemics, el camp de batalla, les trinxeres, l'espessa boira, Leningrad i la professora de violí. Quina sort haver nascut rus, he pensat contrariat. I no en aquesta merda de país segrestat per La Moreneta i anestesiat pel Barça.