29 de setembre 2008

Cosacs

Després de passar quatre dies a Londres, el contenidor de quasi tots els móns, podria explicar força anècdotes però disculpeu que em decanti per reflexionar sobre un tòpic que en el fons és paradoxal: els anglesos beuen com cosacs. Beuen més, mengen pitjor i moren abans que nosaltres. Entre el naixement i la mort suporten més pluja i menys hores de Sol. Fins aquí l’exposició d’obvietats i fets irrefutables.

Apel·lant a la mediocritat intel·lectual en la qual també sento que navego, en lloc de finalitzar l’article sobre l’exposició del Viennese Movement (1950-1960) que em va deixar bocabadada a la Tate Modern, he volgut entretenir-me en nimietats curioses. Tornant a la dita beure més que un cosac, val a dir que l'Enciclopèdia Catalana recull que el terme cosac prové de l'ucraïnès kozak, que a la seva vegada procedeix del kirguís que és un dialecte turc en el qual la paraula kazak significa home lliure, cavaller. Antigament només podien gaudir del bon beure els homes lliures, amb poder i estatus. Els miserables, serfs, esclaus i peons -el nom canvia al llarg de la història però al·ludeix als mateixos pobres desgraciats de sempre- només podien acontentar-se en dies comptats amb racions molt mesurades del pitjor alcohol de patata, civada o del vegetal a l'abast que fermentés amb èxit en el seu petit país.

Per tant, la troballa del dia és que beure com un cosac és una comparació superlativa que no té en origen un sentit negatiu sinó positiu cap els cosacs. Això els allibera de l'associació directa amb l'alcoholisme amb la qual els havia menystingut. Presento les meves disculpes i prego pel descans de les seves ànimes. Ara només em resta afegir que ha plogut molt des que els kazak eren homes lliures i des que els anglesos ho han deixat de ser a causa de l’alcohol.

28 de setembre 2008

Fe d'errors

Rectificar és de savis. Diria que ho va dir Sòcrates, però no em vull arriscar. Tinc tan assumit que és el pare de tantes coses que li atribueixo el que va dir i el que no va dir. Resulta que mentre conduïa cap a Osona, m'ha vingut al cap com un flash que la frase que li he atribuït aquest matí (Tingues cura del teu caràcter perquè és l'artífex del teu destí) en realitat era de Gandhi i no del filòsof grec com m'he precipitat a afirmar. Va ser Gandhi, doncs, queda dit; gran home també, però posterior i contemporani entre d'altres de Tolstoi. Per cert, que no sé què opinarien ambdós (o els tres) de la delicada dedicatòria d'en Quim a un equip veí, tot i que rival.
Respecte l'Oest, potser regentaria una botigueta, però la possibilitat que hagués passat una nit de ronda amb el General Custer o fumat la pipa de la pau amb Toro Sentado seria tan gran com que la meva ressenya sobre Paul Newman l'hagués publicat aquest matí a El País al costat de la de Maruja Torres o la de Carlos Boyero -la que m'ha tocat més la fibra, per cert-. Això no treu que en Quim visqués acovardit i reumàtic damunt del Bordell, no en tinc cap dubte.

Gestió de residus

Ahir va morir Paul Newman. Em va trucar en J. afectat. Aquest matí, mentre feia el cafè i llegia la crònica de la Maruja Torres a El País, he pensat que seria convenient escriure’n alguna cosa a la vaca sorda. Quan hi he entrat, he vist que en J. se m’havia avançat amb un escrit delicat i sublim. En J. sempre és més ràpid i efectiu. Qüestió de caràcters que diria Sócrates. Si en J. i jo haguéssim nascut al far oest, als 34 anys que tenim, jo viuria en una habitació ronyosa sobre el puticlub, dubtant encara sobre el model de pistola que hauria de comprar-me, mentre ell ja tindria uns quants morts a l’esquena, hauria pres rom amb Billy el nen i tocaria meravellosament bé l’harmònica al porxo de la seva granja de no sé quants cavalls. Com que ja havia entrat a la vaca sorda, he pensat en fer una crònica sobre el partit d’ahir. Bé, una crònica no: un comentari.
Ahir vam guanyar el partit amb un penal injust a l’últim minut. Potser sóc un romàntic però a mi no m’agrada guanyar així. Els duels han de ser nets: un parell de pistoles, comptar vint passes i disparar. Net i clar.
Diuen els periodistes esportius que va ser l’últim derbi a Montjuïc. De fet, ahir va ser l’últim derbi. Un derbi és un enfrontament esportiu entre dos equips de la mateixa ciutat, i l’Espanyol ens deixa, se’n va a Cornellà. Per tant l’únic derbi que a partir d’ara hi haurà a Catalunya serà el que enfronti a l’Espanyol, un equip que neix de l’odi, del ressentiment, i el Cornellà, en l’improbable cas que el Cornellà ascendeixi des de la cinquena o sisena categoria a primer divisió.
Quan era adolescent i la mare m’obligava a escombrar el menjador, una de les coses que més m’horroritzaven era recollir amb la pala la resta de pols i les boletes de pèls que s’havien anat acumulant al llarg de la setmana. Per no enfrontar-me a la repugnància que això em provocava, aixecava l’estora i dissimuladament hi feia arribar tota la brutícia que havia aconseguit recollir. És una llei física inapel·lable que la brutícia no desapareix si l’amagues sota l’estora. Amb l’Espanyol, a Barcelona, ha passat un procés similar. S’aconseguí tirar a terra aquella monstruositat arquitectònica que era l’estadi de Sarrià però s’amagà la brutícia a la muntanya de Montjuïc, pobreta. Quan l’ajuntament volgué fer de la muntanya un lloc d’esbarjo i de gaudi pels barcelonins, es trobà amb l’imperiosa necessitat de desfer-se dels residus allà acumulats. La solució va ser ben trista: portar-los a Cornellà. Després ens preguntem per què la gent dels pobles tenen mania als barcelonins. Portar la merda a altres pobles no ajuda gens a normalitzar les relacions entre la capital i la resta de municipis.
Un últim apunt: un grup d’orangutants dels boixos nois començà a tirar bengales enceses sobre els espectadors que hi havia a sota. Les càmeres enfocaven aquest grup de joves i no tan joves. Veure de forma tan evident segons quines mutacions humanes mentre estàs tranquil a casa teva menjant una pizza, és excessiu. Les televisions potser s’ho haurien de replantejar.

Mites


Ahir em va arribar un sms de l'Irma des de Formentera que deia: Ha mort Paul Newman, i ara què?


Així em va arribar la notícia, des de Formentera i via satèl.lit. Que el món és una hecatombe que el temps té la delicadesa d'anar-nos dosificant és un fet que tinc assumit. Però no per això deixen de sorprendre'm aquest tipus de notícies. El món sense Paul Newman farà una alra cara. Els actors, escriptors, músics, paisatges, carrers, amics i coneguts són els pixels de la nostra realitat i quan aquests despareixen no podem evitar sentir-nos una mica desdibuixats, defragmentats.

Recordo un cicle que li van fer a TVE. Va ser la meva primera aproximació a tota la seva filmografia. La meva germana va gravar en VHS totes i cadascuna de les seves pel.lícules. Entre aquestes, si hagués de triar em quedaria amb El Golpe, Dos Hombres y un Destino y La Gata sobre el Tejado de Zinc. Aquelles escenes amb Liz Taylor en pijama, la Bellesa en majúscules bategant en una habitació rodejada de pequeños monstruos cuellicortos, enveges, odi i mediocritat, constitueixen alguns dels millors moments de la meva biografia cinèfila.

El Efecto de los Rayos Gamma sobre las Margaritas, la seva primera -crec- obra com a director, em va fascinar. És la primera peli "rara" que sóc conscient d'haver vist mai. El Coloso en Llamas la dec haver vist una vintena de vegades. He de dir que a part de la meva afició pel gènere de catàstrofes, veure Steve McQueen, Paul Newman i Fred Astaire en un mateix pla, per un mitòman com jo és una experiència irrepetible. A més, la meva vessant hortera no pot evitar somriure de satisfacció quan veu Stephanie Forrester de Bellesa i Poder saltant per la finestra.

En un altre ordre de coses i en un pla més surrealista i castís de mitomania, ahir vaig saber que un conegut que fa de xofer d'ambulàncies va portar Andrés Pajares a l'Hospital del Mar. Resulta que el més sorprenent és que a l'ambulància va pujar també la seva secretària que duia un feix de postals de l'actor(?) ja firmades i que les anava repartint entre el personal sanitari. El destí és curiós. Resulta que el fill de pajares va ser detingut a Miami perquè era ben bé igual a l'assassí de Versace. Uns anys després, vaig veure Pajares a la tele fent-se petonets a la boca amb una filla seva secreta a qui acabava de conèixer. I ara resulta que va per la vida amenaçant els seus advocats amb pistoles de plàstic i repartint postals firmades. És possible ser més cutre? Cap imaginar una realitat més casposa? Igual que Jonny Weissmuller va acabar fent el crit de Tarzan pel frenopàtic, resulta que Pajares ha acabat protagonitzant l'espanyolada més ridícula.

Cuidem el nostre caràcter, com deia Sòcrates, perquè aquest és l'únic artífex de nostre destí. Ahir vaig sentir la roda de premsa en què Paul Newman s'acomiadava de la professió i em va venir al cap aquesta màxima.

27 de setembre 2008

Pluja i búfals

Ahir em va passar una cosa que no s'esdevé gaire sovint en mi. Em va sorprendre agradablement la pluja. Normalment em sembla molesta i m'estimo més rostir-me al sol a veure com gotetes impertinents es dipositen damunt el vidre de les meves ulleres sense que pugui fer res per evitar-ho. Com que res no és casual, resulta que ahir començava de nou les activitats extraescolars després de l'estiu i això va contribuir de forma notable al meu bon estat d'ànim.
Vaig ser conscient que la pluja netejava moltes coses i retornava l'ordre i la simetria de la rutina a la meva vida. Quan vaig sortir de piano, el Raval feia una altra cara sota el paraigües. Hi havia menys guiris, tot feia olor de net i la humitat ambiental anticipava una tardor més recollida i menys dispersa. L'estiu té moltes coses bones, com la nit i el caos, però jo necessitava línies rectes que em guiessin novament el dia a dia. Fa uns anys a Cuba vaig descobrir que era impossible conduir per una autopista sense línies blanques. Bé, era possible; la prova és que vaig arribar a Cienfuegos. Però resulta extremadament fatigós. L'estiu no pot ser etern, no ens sentaria bé. Deu ser per això que el Carib és un caos espiral sense solució aparent. Vaig tancar el paraigües i vaig entrar a la Central. Vaig comprar llibes de Turgueniev, Tolstoi, Dumas, Rulfo i un parell de novetats d'aquelles com per arriscar-se, amb una portada suggestiva i una coberta llisa que feia bona olor. També vaig comprar un regal anticipat pels que vindran, una edició en conte de Els Tres Mosqueters que m'hagués encantat tenir als 8 anys.
Vaig caminar sota la pluja fina fins a Urquinaona explorant carrerons deserts que desconeixia. Vaig agafar la groga i amb els vidres embafats, vaig gaudir de les meves compres fins a Joanic. Havia quedat a la Becket, per assistir a un assaig de Búfals, de Pau Miró, que d'aquí a pocs dies inaugura el festival de Temporada Alta, a Girona. Normalment el teatre em sorprèn poc, ho he de confessar. El seu format en moviment desconcerta els límits reconeixibles i immutables que per a mi ha de tenir una obra d'art. Però aquesta ho va fer. Em va semblar rodona i concreta com un quadre, o com un conte clàssic. Em va semblar ambiciosa i alhora poc pretenciosa, adjectius que solen anar de la mà entre els dramaturgs i fauna creadora diversa, i que en realitat només funcionen combinats antagònicament. Amb un plantejament molt original -una família de búfals que té una bugaderia- situa d'entrada els 5 personatges protagonistes en una realitat on el context social passa a un segon pla, i fins i tot la pròpia història, l'anècdota en sí. Interessen els 5 germans per ells mateixos, sense els edulcorants morbosos d'un final que s'intueix, però que sortosament no es resol del tot. La realitat se'ns filtra pel sedàs de la seva pròpia interpretació dels fets, per la infantesa i la incapacitat d'entendre -i sobre tot de jutjar- els referents adults, absents per a l'espectador. Em va recordar una mica a la Caverna de Plató, salvant oceàniques distàncies, evidentment. Però si l'art no serveix per a suggerir, per agafar volada i anar una mica més enllà, ja m'explicareu quin sentit té. Per a que ens gratin la panxa ja tenim la tele, i a més és gratis. Bé, això és tot. Cambio y corto.

26 de setembre 2008

La mediocritat

L’experiència m’ha ensenyat que si les circumstàncies no són les més adients, hi ha diàlegs amb un mateix que és millor no tenir. Sobretot si hom vol mantenir un cert equilibri psicològic. Ja se sap que en aquests temps de crisi, l’autoestima és un bé escàs. Potser és covardia, no ho sé pas, però ja tenim una edat per entrar en segons quins combats interiors. Vull dir que qüestionar-se la pròpia mediocritat en un concert de Mozart, em sembla poc menys que agosarat. Si jo estigués en un concert de Mozart, probablement el que faria és mirar el tanga de la noia melòmana que toca el violí els caps de setmana en una orquestra amateur del barri de gràcia (en el cas poc probable que davant meu estigués asseguda una noia que portés un tanga i que toqués el violí els caps de setmana en una orquestra amateur del barri de gràcia). D’exemples com els de Mozart n’hi ha uns quants. Fa uns dies vaig llegir els pensaments de Pascal. Blaise Pascal amb només onze anys, escrigué un tractat sobre els sons dels cossos en vibració. Amb onze anys els únics cossos en vibració que a mi m’interessaven eren els de les professores de català de l’escola. També amb onze anys, mentre jo escrivia en una paret el nom de la nena de la classe que m’agradava, el nen Pascal, entremaliat, rebia una esbroncada del seu pare per escriure a la paret, amb un tros de carbó, una demostració original sobre el fet que els angles d’un triangle sumen dos angles rectes. Amb dotze anys, com que el nen s’avorria amb els llibres dels grumets de la galera, li donaven llibres d’Euclídes i de Montaigne. Als setze anys, mentre tots nosaltres practicàvem compulsivament el noble art de la descoberta del propi cos, ell no perdé el temps: escrigué l’ Essai pour les coniques. I en francès! En voleu més? Amb 30 anys publicà el Tractat del triangle aritmètic, una manera de presentar coeficients binomials. Què feia jo amb 30 anys? Intentar mirar el tanga d’alguna noia que toqués el violí els caps de setmana en una orquestra amateur del barri de gràcia.
I a la meva edat, sóc un súbdit sumís del rei Juan Carlos I rey de España, escric al blog de la vaca sorda (blog altament endogàmic perquè només és llegit per les tres persones que hi escriuen), mentre Pascal tenia l’honor de què el rei Lluís XIV ordenés la destrucció de la seva obra les Lettres provinciales (aprofito per dir que l’obra està descatalogada i que seria un bon regal d’aniversari si algú les pogués aconseguir), considerada per molts com la millor obra en prosa francesa i com un text de referència per la teologia moral.
Com tot a la vida, la consciència de la pròpia mediocritat artística o intel·lectual sempre depèn de la perspectiva òptica: si tens interès en quedar-te en una bona posició, només has d’escollir bé els referents. És fàcil: de referents idonis n’hi ha a manta. Pel que fa a un servidor, és una qüestió que no em preocupa: la meva mediocritat intel·lectual la tinc perfectament assumida. A mi, sincerament, l’única mediocritat que m’interessa, perquè és la que realment afecta a la meva vida, és la mediocritat moral. I aquí sí que se m’acudeixen infinitat de circumstàncies, de referents, per plantejar-se la pròpia mediocritat moral sense sortir-ne escaldat. És tan fàcil com abaixar el so de la flauta màgica del compact disc i posar les notícies quan es faci la pròxima cimera dels g-8.

25 de setembre 2008

Mozart


Només una petita reflexió. Ahir, a l'Auditori, probablement mentre Gudjonsen marcava un gol, sentia la Simfonia núm. 29 en la major de Mozart. Entre allegros, andantes i menuettos, em va sorgir una reflexió bastant prosaica: què feia jo als 18 anys? Aquesta era justament l'edat que tenia Mozart quan va composar la Simfonia. Durant uns segons em vaig esforçar com si m'hi anés alguna cosa important, però no me'n vaig sortir. Estudiava biologia, anava al cine, llegia molt (no sempre bones novel.les), prenia Estrelles al Reixes i La Concha, vaig votar Iniciativa per primera vegada, pagava les meves quotes de Greenpeace, em tancava al rectorat, feia un programa de ràdio i poca cosa més. Ni tan sols estava enamorat! Però això no és el més desconcertant, és clar. Després van venir els 19, els 20 i un llarg etcètera. I resulta que amb 35, Mozart ja havia composat tota la seva obra, Le nozze de Figaro, el Don Giovanni, Cosi fan Tutte i La Flauta Màgica, possiblement els 120 minuts més rodons de la història de la música. En fi, no és que pretengui arribar a ser un geni a aquestes alçades, però és que la consciència de mediocritat, quan es manifesta, se t'enganxa i sembla que no te la podràs treure mai. Sort que l'endemà te n'oblides i recordes que tens una vida estupenda..

24 de setembre 2008

Dedicatòries: història d'un plagi

La imperiosa necessitat de deixar escrit alguna cosa coherent, agradable, i d’ortografia i sintaxi inapel·lables, sempre m’ha produït una fredor de mans desagradabilíssima. Com que no sóc ni escriptor ni periodista, aquesta necessitat es produeix sempre a les festes d’aniversari. Escriure quatre ratlles en alguna d’aquestes postals que acompanyen els regals s’ha convertit en una autèntica obsessió. Fins que no passo aquest mal tràngol no estic tranquil, no em relaxo. I com que tota aquesta litúrgia es desenvolupa al final de l’àpat, us puc assegurar que mai, mai, he pogut gaudir d’un convit d’aquesta naturalesa. Què dir, quin estil emprar, quina extensió, etc. Qüestions absolutament essencials que ocupen la meva ment mentre la gent es passa els bolígrafs i escriu magnífiques dedicatòries a raig, d’una tirada, amb un posat d’absoluta seguretat i amb una facilitat envejable. Quan aquests episodis es produïen en festes en què l’homenatjada era una noia per qui tenia un cert interès, la por i l’angoixa de saber-se inútil i incapaç de conjugar quatre frases amb el més mínim sentit s’accentuaven. No entenc com cap editorial, o cap centre sanitari, no s’ha preocupat mai per fer un recull de felicitacions i dedicatòries vàries: estic convençut que tindria un èxit notable i que seria de gran utilitat, sobretot per persones que patim aquesta dificultat. Dic això no per justificar el que us explicaré més avall, però potser així em podreu entendre.
Fa unes setmanes es decidí fer un regal a una companya de feina que s’havia de casar. Les amigues li havien comprat una d’aquestes postals immenses on hi sortia una vaca psicoanalista que deia no sé quines veritats sobre el matrimoni. Em digueren que la postal era al despatx del director per tal que tot el claustre hi pogués anar a escriure una dedicatòria. Us asseguro que devia ser ben trist veure’m allà dins, suant i palpitant. Després d’uns minuts de pensar inútilment, en vaig veure una al marge dret que em va cridar l’atenció. La més perfecta de les dedicatòries que mai he vist escrites: Clara, concisa, gens cursi ni tòpica, perfectament elaborada en definitiva. Coneixia la firma del dedicant: un professor instruït de lletres, d’idees clares. Aprofitant l’avinentesa que estava sol i que la seva firma quedava una mica esbiaxada en relació amb la dedicatòria, vaig fer el que no té nom: escriure-hi la meva firma just a sota. I no només això: per si no quedava clar qui era el propietari de la dedicatòria, vaig dibuixar-hi una petita fletxa que comunicava, sense cap mena de dubte, la meva firma amb la dedicatòria en qüestió. No hi ha res més trist que plagiar, ho reconec. La debilitat humana deu ser una cosa similar a aquesta. Que la por al ridícul pot ser molt més perillosa que l’afany de notorietat, no en tinc cap dubte.

19 de setembre 2008

Antonio Gala

Ser escritor significa no hacer nada más que escribir y ver la vida a través de unos ojos”. Aquest aforisme d’alta volada no és pas meu, evidentment. Li vaig sentir dir l’altre dia al mestre de les lletres hispàniques Antonio Gala. Hi ha missatges que queden ben magres si no hi ha una estètica al declamar-los. El bastó d’Antonio Gala li proporciona una solemnitat gràcies a la qual engrandeix els seus missatges fins a altures considerables. Pocs com Gala saben tensar tan eficaçment les fibres més íntimes del nostre ésser (per utilitzar una expressió adequada al personatge). És davant d’aquests embats intel·lectuals que hom s’encongeix fins a fer-se pràcticament invisible. Si en un anhel d’immortalitat decidís retirar-me la resta de la meva vida a un monestir per formular el millor aforisme de la història dels aforismes, estic convençut que no hauria estat capaç de plasmar-ne un de tan reeixit. L’esplèndid escriptor, de verbositat magistral, i d’un formalisme que se situa al nivell dels més grans escriptors francesos del segle XIX, ens ofereix el seu mestratge any rera any des que va publicar la seva primera obra l’any 1959. Això, al menys, és el que diuen els que hi entenen. Enguany ha escrit l’última gran novel·la, Los papeles de agua , la seva obra més feminista perquè segons les seves pròpies paraules “las mujeres son los seres más humanos, más completos y más generosos del planeta”. Aquesta novel·la narra l’experiència de Deyanira Alarcón, una escriptora d’èxit, de 40 anys, guapa i en crisi, que la vida li ha fallat. Per això, s’embarca en un creuer per quedar-se després a Venècia, una ciutat que al començament li sembla hostil però que després li tornarà la vida, encara que pagant un preu molt alt (resum extret de la pàgina web de la Fundación Antonio Gala). Tot i la meva admiració per Gala, us he de confessar que mai he llegit una novel·la seva. La meva admiració és purament intuïtiva. Sovint, enmig de la llibreria, sospeso algun dels seus llibres. Me’l miro i sé que en les seves pàgines s’hi amaga quelcom de molt valuós, però sóc conscient que per una ànima materialista i superficial com la meva és ben inútil començar a cavar. Mai arribaria a la profunditat necessària per poder capir tot el seu esplendor. És per això que sempre acabo deixant el llibre a la prestatgeria i em dedico a contemplar amb admiració i enveja les dones (i algun home estrany) que el posen a la cistella de la compra. Si coneixeu alguna d'aquestes dones (o algun d'aquests homes estranys) que hagin llegit el llibre i en vulguin fer un comentari en aquesta humil pàgina, la vaca sorda els ho agrairà.