Ingmar Bergman i Ingrid Bergman ( I )

Los actores y yo nos reunimos en las oficinas de Cinematograph situadas en el el último piso de la hermosa casa antigua. Ibamos a leer el guión de sonata de otoño juntos. Ingrid Bergman leyó su papel con voz estentórea, haciendo gestos y muecas. Lo traía todo preparado y decidido, bien ensayado ante el espejo. Fue un choque. A mi me entró dolor de cabeza y la script-girl salió del rellano y se echó a llorar horrorizada: nadie había oído una entonación tan falsa desde los años treinta. La estrella había hecho tachaduras por su cuenta y se negaba a utilizar tacos.

Linterna Magica. Memòries d'Ingmar Bergman

Ordet

He tornat a veure Ordet, l'obra mestra de Dreyer, i he aprofitat per rellegir alguns paràgrafs del Frygt og Baeven de Kierkegaard en la seva edició en castellà, que d'alemany no en tinc ni idea. Si bé es podria dir que tota la obra de Dreyer està impregnada per la filosofia de Kierkegaard, és amb Ordet on aquesta influència es fa més evident. Parlar de Dreyer i parlar de Kierkegaard és parlar de la fe; potser en parlo un altre dia, de la fe vull dir, avui però em fa mandra.
Ordet: Johannes, el germà que ha estudiat teologia i que tothom considera un dement, pren la paraula de Déu per ordenar a Inger que s'aixequi del seu taüt. Aquesta és l'escena final, un autèntic prodigi narratiu. Narrar un miracle amb la naturalitat amb què ho fa Dreyer no és fàcil. El moviment de la càmera és quasi imperceptible de tal manera que sembla que siguem nosaltres els que enfoquem; Dreyer aconsegueix d'aquesta manera ficar-nos literalment dins l'habitació. Aquest és el pas més difícil, penso. Un cop aconseguit això, quan l'espectador ja és dins l'habitació, el miracle es fa més creïble. La llum només entra per les finestres i produeix uns clarobscurs que doten a l'ambient d'una textura mística. A l'habitació no hi ha cap objecte que distregui la mirada, només un rellotge de cucut com a símbol de la temporalitat. Els enquadraments semblen fets per un geòmetra; la disposició dels personatges és perfecta, sempre amb Johannes sobresortint per sobre de tots, com si fos un far moral. He vist l'escena repetides vegades, quasi de forma obsessiva. Sovint treia la veu i l'escena quedava perfectament explicada tan sols a través de les imatges: no és aquest és el segell dels genis?
La qüestió de la fe queda resumida amb la frase de Johannes al seu germà: Per què entre els creients no hi ha un de sol que cregui? Amb aquesta pregunta Dreyer introdueix la diferència que Kierkegaard establia entre cristianisme (Christendom) i cristiandat (Christenhed). Però ja he dit que d'això no en parlaria. És Setmana Santa. La gent va a missa. En Criteri, l'Apañó, potser en Noctas inclús. A la Rambla Catalunya n'hi havia uns quants cantant amb les palmes enlaire. Per què entre els creients no hi ha un de sol que cregui?

Retallades

Jo que sóc propens a portar la contrària i treure de polleguera als meus adversaris quan discuteixo, jo que sóc aficionat a ficar-me amb la dreta només perquè el cos m'ho demana, i a treure exemples absurds de sota les pedres, jo que construeixo arguments circulars o espirals per fer-m'ho venir bé com si jugués al póker, només pel plaer de discutir i -ho confesso- de tenir raó, jo, he de sentir en boca dels altres molt sovint aquell adjectiu que em fa tanta ràbia: demagog!

Però com que la realitat supera sovint a la ficció, us he de confessar que el culebrón President Manostijeras m'ha deixat sense paraules. Imagino que si Montilla, en un míting, o el de la bicicleta -posem per cas-, o Julio Anguita o fins i tot Hugo Chávez, hagués agitat les masses del Baix Llobregat al crit de.. Artur Mas tancarà quiròfans!, treuran la sisena hora perquè els vostres fills siguin més tontos que els de la concertada!, tancaran urgències!, suspendran la meitat de les operacions de cataractes de les vostres iaies!, deixaran gent desatesa!, acomiadaran metges, infermeres i mestres! (policia no, això sobre tot, que la seguretat està fatal, molt pitjor que l'educació).. suposo, deia, que demagog és el mínim del que l'haurien acusat.

Però ho han fet, han estat capaços, o gairebé. Perquè la bacanal ultralliberal no ha acabat del tot bé pel President, i fins i tot diu que un parell de les madams convidades a la festa en concepte d'assessores s'han acabat esbalotant i han sortit per peteneres totes esverades agitant els braços i amb els corsés esquinçats.. en fi, que ningú no els veia venir?

Sempre ens quedarà el misteri de saber què va votar Joana Ortega i quin dia ingressarà definitivament al frenopàtic el Sr.Duran. Avui m'ha comentat un amic que Eulàlia Vintró a Can Fuentes va subratllar el fet que Duran Lleida no hagués mai gosat fer públic el vot d'un Conseller -o col.lega- home. Què en som de rucs sovint els homes, sempre se'ns passen per alt aquests petits detalls. Té tota la raó, la Vintró, com sempre. A mi que la vicepresidenta no m'acabava de caure bé perquè al debat de TV3 la vaig trobar un pèl requetepija, i ara resultarà que per culpa del masclisme i del poc respecte del seu cap de partit -però súbdit de país- m'acabarà caient bé i tot, fins i tot sense saber el sentit del seu vot, fixeu-vos com m'estic tornant de tolerant..

Respecte la sisena hora, jo no sóc mestre, però tampoc sóc gilipolles (deu ser que vaig anar a una escola concertada). No sé si cal treure-la, afegir-ne'n o multiplicar-les per Pi, però el que m'ha quedat clar, és que aquesta és una mesura 100x100 econòmica, malgrat vulguin fer-nos creure el contrari; i que sembla una broma de mal gust que a un país amb un dels índex d'educació més paupèrrims d'Europa, això sigui el primer que se'ls acudeixi fer als responsables de treure'ns del pou profund de la mediocritat.

Però que hi ha algun conseller que porti o hagi portat mai els seus fills a l'escola pública? Que n'hi ha algun, de conseller, que tingui una mare que s'hagi operat de cataractes al Clínic i no a Can Barraquer? Que han fet gaires cues a urgències darrerament? Que recorden la darrera vegada que van anar en metro (això bé al cas perquè diu que també els fa ràbia que el metro obri de nit, diu que és per la seguretat que està fatal.. vinga, som-hi..)?

I per acabar de buidar el pap, sobre això de l'impost de successions que ja només pagaven l'1% dels ciutadans, a veure si algun periodista d'investigació ens acaba d'explicar l'adinerada iaia de quin Conseller d'Unió tenia un peu a l'altre barri la vigília de la reforma. Això sí que tindria interès i no el vot de la Senyora Ortega.

Últimament em sento tan demagog, tan populista i tan poc demòcrata, que em sembla gairebé una contradicció que determinada gent pugui exercir un càrrec públic. Perquè no es conformen presidint La Caixa, el Palau, l'Orfeó, el Círculo Ecuestre i l'Abadia de Montserrat? Perquè no deixem que els que fan ús dels serveis públics els gestionin de la millor manera i en benefici de la majoria? En fi, és que sóc tan demagog..

P.S. Avui, 14 d'abril.. Visca la República!

Inside Job

"Si no surts del cinema indignat és que no has estat gaire atent", adverteix el póster d'Inside Job. Al cap de dos minuts de projecció jo ja ho estava, d'indignat. És clar que en el meu cas no sé si és ben bé mèrit del Sr. Charles Ferguson. Pobablement ja ho estava abans d'entrar. De fet, de vegades penso que hi vaig néixer, indignat.
Ja tenia raó Carlos Boyero quan a la seva crítica de la pel.lícula afirmava que segurament sense haver-s'ho proposat, al director li havia sortit una extraordinària cinta de terror. Fa por, és cert, però per damunt de tot fa molta ràbia. I el més desconcertant de tot plegat és una cosa que en la meva ingenuïtat m'havia passat per alt en tot aquest despropòsit en què quatre cretins han convertit el món: la relació de les universitats amb el poder. Economistes de prestigi, conferenciants d'èxit i gurús d'aquells que marquen tendència i dissenyen l'economia global amb aires demiürgs cobrant 125.000$ per escriure articles lloant les virtuts, la gestió i la solvència de països i companyies hores abans del col.lapse. I que ningú s'estranyi, segueixen tots allà on eren assaborint les engrunes del pastís. Em quedo amb la reflexió d'un ministre xinès a mode de proverbi: "Com pot ser que els enginyers financers guanyin 100 vegades més que els altres enginyers? Mentre uns construeixen edificis, els altres construeixen somnis.. i quan aquests somnis esdevenen malsons, són sempre uns altres els que en paguen les conseqüències".
Vaig sortir del Renoir Floridablanca amb un regust amarg al coll. Més enllà de la indignació i la ràbia, vaig començar a sentir com creixia dins meu una certesa encara més desconcertant. Ja no es tractava de si la crisi tenia o no solució, si no de si la tenia el món. I crec que la resposta és que no en té. El panorama dibuixat per Inside Job és tan Kafkià, tan laberíntic, tan enmaranyat i tan pantanós que per sortir-nos-en ens caldrien líders que no tenim i un bon grapat de matxets per obrir-nos pas i de pas tallar algun cap. No sembla una mala metàfora aquesta, imagino Sleepy Hollow al galop per Wall Streel decapitant un a un aquesta colla de mentiders copdiciosos que farien bé de morir-se i desaparèixer com els escarbats de l'anunci.
Com a epíleg, mentre baixava per Borrell camí de la Trocante, un magatzem de mobles i andròmines de segona mà, ple a vessar des de fa mesos -podeu imaginar per quina raó-, em van venir al cap els versos d'aquell tango genial d'Enrique Santos Discépolo: "Que el mundo fue y será una porquería, ya lo sé. En el quinientos seis y en el dos mil, también. Que siempre ha habido chorros, maquiavelos y estafaos, contentos y amargaos, barones y dublés. Pero que el siglo veinte es un despliegue de maldá insolente, ya no hay quien lo niegue. Vivimos revolcaos en un merengue y en el mismo lodo todos manoseaos".