EsperPPèntic

Encara que el tango digui que 20 anys no són res, fa 20 anys jo estudiava BUP i era bastant més ingenu i naïf que ara, em posava vermell unes 25 vegades al dia, feia un tractament anti acne triple combinat d'Acnisdin Retinoico, Dalacin Tópico i Ionax Scrub, portava un mocador al coll esfilagarsat de color blau cel, unes Panama Jack enllustrades amb greix de cavall i un pentinat que molt a pesar meu ha quedat immortalitzat en alguna fotografia. Com que jo era l'intel.lectual de la classe, i això volia dir l'informat, el que llegia el diari i el que estava al cas d'això tan estrany que tothom coincideix en anomenar actualitat, un dia, tornant de l'hora del pati, una companya de classe em va abordar i davant la mirada sorpresa de les seves amigues i la meva estupefacció adolescent em va demanar que els expliqués en 5 minuts el cas Naseiro. Sort vaig tenir que al cap de pocs segons la professora de química va aparèixer per la porta amb el seu posat d'Australopitecus afarensis estràbic i garrell i vaig haver d'enllestir la crònica periodística de forma precipitada. He de dir, però, que me'n vaig sortir prou bé, molt millor del que m'havia imaginat quan havia començat a parlar embastant titul.lars de forma maldestra sense ordre ni concert mentre m'enrojolava. Han passat 20 anys i avui puc dir sense ruboritzar-me que mai no vaig saber en què va consistir realment aquell cas, tot i que crec que no m'equivoco en afirmar que el tuf que desprenia aquell tresorer corrupte es podia arribar gairebé a palpar amb les mans i que la seva ombra, com un núvol tòxic anacrònic i atemporal, es va estendre fins avui. Aquell núvol radioactiu va quedar instal.lat com una calitja tenebrosa al terrat del carrer Gènova i els isòtops d'urani 238 ho van acabar empestant tot.

En aquella època, l'Anna González -la professora que em va animar entre d'altres coses a cultivar l'afició a escriure i a qui dec, cosa encara més important, la gosadia de deixar-se llegir- va tenir la genial idea de fer-nos llegir a classe de literatura hora B Luces de Bohemia. Qui sap si gràcies a aquella didàctica iniciativa, 20 anys després puc arribar a entendre ni que sigui de forma meridiana el que ha succeït aquesta setmana en aquest país. 

Ramon Maria del Valle Inclán va haver d'inventar-se una paraula per aproximar-se a l'essència grotesca de la realitat espanyola, l'esperpent. I va haver de recórrer a la brillant metàfora dels miralls convexos del Callejón del Gato per definir alhora l'esperpent: "Los héroes clásicos reflejados en los espejos cóncavos dan el Esperpento. El sentido trágico de la vida española sólo puede darse con una estética sistemáticamente deformada", "España es una deformación grotesca de la civiilización europea", sentenciava Max Estrella poc abans de morir. 

Fa més de 200 anys, en un context de crisi semblant a l'actual, Maria Antonieta va pronunciar aquella cèlebre frase referint-se als pobres que es morien de gana que tan bé resumeix la quinta essència de la frivolitat llefiscosa i immoral de les classes benestants: que no tenen pa, doncs que mengin pastissos! Uns mesos més tard, un matí fred de tardor, el seu cap d'altesa reial i imperial de la Dinastia dels Habsburg, es desprenia del seu cos altiu i anava a parar al cistell de les cols. 

Diuen els diaris que la indignació i la ràbia torna a recórrer el país de nord a sud i d'est a oest i que els carrers i les places són plens de ciutadans avergonyits àvids de justícia amb un sentit moral a anys llums del de les rates fastigoses que pilotaven la nau exigint austeritat i sacrificis als que es morien de gana mentre paraven la mà. Diuen els mateixos diaris que el Govern està acorralat i que la cosa no pinta bé. Tant de bo la conjuntura permeti que l'energia avui desbordada es canalitzi en un sentit revolucionari concret, definitiu i irreversible com un tall de guillotina. Tant de bo s'acabi d'un sol cop amb la monarquia, el govern i la fatxenderia repugnant del corruptes. Tant de bo els caps dels protagonistes de la setmana acabin compartint el cistell de les cols i els seus cossos vagin a parar a una fossa comuna sota una pila de cal, perquè qualsevol llaurador sap que la carn podrida, tòxica i radioactiva no serveix per alimentar les bèsties i ni tan sols adobar els horts.

Cinemes i llibreries

Fantasio, Publi, Fémina, Alcázar, Montecarlo, Diagonal, Savoy, París, Catalunya, Vergara, Pelayo, Cinemes Lauren, Texas, Arenas, Capitol, Rex, Dorado, Tívoli, Novedades, Río, Rívoli, Aquitània, Palacio del Cinema, Regio Palace, Abc, Waldorf, Florida, Arcadín (chiquitín), Arcadia, Balmes, Astoria, Alexis, Boliche, Casablanca, Renoir Les Corts..

Recordo un matí de diumenge que un incendi va acabar amb el Fèmina, sala de cinema ubicada al Passeig de Gràcia número 23. Va ser la primera vegada que vaig ser conscient que tancava un cinema. A partir d'aquell moment, la lletania de sales tancades es va anar engruixint paral.lelament a l'esbojarrada inauguració de multicines absurds a centres comercials fotocopiats que són poc més que la versió alegre i aneuronal d'un camp d'extermini (amb perdó dels supervivents d'ambdós indrets) i una bona metàfora del nostre temps.

Recordo les butaques comodísimes del cinema Catalunya, l'olor a peus de la Sala 3 del Cinema Pelayo, l'ambientador del Vergara (el mateix que fa servir la senyora de fer feines russa que neteja l'escala de casa, o molt semblant), la darrera fila dels Lauren on em vaig perdre gairebé tota Beautiful Girls perquè era la meva primera cita i no em podia concentrar, la cisterna que gotejava dels WC del Rex (jo sempre patint pel malbaratament d'aigua.. fins i tot recordo sortir amb els ulls negats després de la projecció de Pena de Muerte -allò sí que va ser un malbaratament d'aigua-, de Tim Robbins, i tancar-me als lavabos per amagar-me i rentar-me la cara i exclamar en veure a través del mirall com encara gotejava : però és que no la pensen arreglar mai?). Recordo totes i cadascuna de les sales on he vist totes les pel.lícules de la meva vida, la sessió i el moment biogràfic, si anava sol (gairebé sempre), acompanyat i fins i tot quin llibre estava llegint, ja que tornant a casa en metro, el treia de la jaqueta i el record de la lectura quedava automàticament fixat al de la pel.lícula.

Recordo un incendi a un cendrer del hall del Fantasio que ens va fer sortir a tota la família ordenadament de la sala a mitja projecció de Cita con Venus i tornar a entrar no tan ordenadament al cap de pocs minuts. Recordo les darreres películes que vaig veure abans que tanquessin cadascuna d'aquestes sales i sóc incapaç de separar aquest fet autobiogràfic de l'opinió objectiva que la pel.lícula es mereix. De la mateixa manera que sóc incapaç de separar la mania que tinc a la botiga de llums Biosca & Botey del fet que estigui ubicada a les catacumbes del cinema Diagonal. I també recordo perfectament un indigent cinèfil que es tancava com jo a les sessions dobles de clàssics al Maldà els dilluns i anava comentant, ah, sí, ésta, qué buena, ya me acuerdo, Otto Preminger, buenísima, sí señor!
El pare d'una amiga tenia uns petits prismàtics a la tauleta al costat del sofà. De tant en tant els agafava i es dedicava a observar la llibreria i llegir els títols dels seus llibres preferits, i com l'indigent dels Maldà exclamava, ah, sí, aquell, què bo! i així passava l'estona. Aquesta afició sempre m'ha semblat genial i em recorda a la història d'aquells que quedaven per explicar acudits i com que se'ls sabien de memòria els tenien numerats i només havien de dir el 23!, el 57! per esclafir a riure. Suposo que aquesta és una de les raons per les quals no em passaré mai al llibre electrònic.

Ara comença a passar el mateix amb les llibreries. Personalment confesso que encara no he inaugurat la lletania de llibreries tancades, però sense cap dubte començaria pel llibreter del carrer Cros, a Sants, un dels pioners en capitular davant la incultura galopant del lliure comerç. El dubte existencial que em ve al cap és el següent: algun dia, en algun lloc, hi haurà algú que inagurarà una lletania de Natures i Imaginàriums tancats, de supermercats paquistanís, d'agències de Tecnocasa, de locutoris, de Tot a 100, de franquícies de Zara o de McDonald's (jo recordo el de Creu Coberta cantonada Consell de Cent, que ja no hi és, tot i que potser el recordo perquè solia precedir una estrena de divendres en família al Palau Balañà, James Bond, Indiana Jones o alguna producció juvenil d'Spielberg com Els Goonies, El chip prodigiosos o Gremlins).

Quin món, aquest. Alguns avancem -com el personatge d'El Gran Gatsby- barques contra corrent arrossegats constantment cap al passat, mentre la societat va camí de l'abisme cultural lobotomitzada per la televisió i intoxicada pel clombuterol en sang i l'excés de glucosa al cervell, a favor del corrent i picant de mans, amb crits d'alegria i bavejant com una bèstia folla, camí de l'abisme amb la prepotència indiferent que dóna la incultura camuflada sota la bandera eufemística de la llibertat de mercat, que no és res més que la llibertat de 4 cabrons que hauríem de tenir els pebrots de guillotinar amb la mateixa indiferència davant dels aparadors de la Llibreria Catalonia, camí del futur, aquell indret desconegut on tot està per fer i tot és possible. A veure si al final tindran raó els punks i no n'hi haurà, de futur?

Prismàtics

L'OBC, amb el director destituït i el pressupost amputat, va camí de convertir-se sense saber-ho en l'orquestra del Titànic. Els efectes de la crisi han arribat al pati de butaques i ben aviat els abonats podrem fer allò de cridar eco, ecoooo i sorprendre'ns de la bona sonoritat del teatre. Aprofitant l'avinentesa, aquest vespre hem deixat la penúltima fila del galliner i ens hem instal.lat a la llotja, on a banda de la situació privilegiada, hem pogut fer ús d'uns petits prismàtics. Així que amb la remor atonal de fons d'una composició de Benet Casablancas sobre un quadre de Paul Klee, jo m'he dedicat a buscar entre els membres de l'orquestra la meva primera professora de violí.

No he trigat gaire a trobar-la concentratda en el seu faristol entre els segons violins. Feia la mateixa cara que fa 30 anys, que ja és estrany. He resseguit la seva silueta vestida de negra de dalt a baix vàries vegades, les sabates austeres, els pantalons ben planxats, la brusa carrinclona i el mateix tall de cabell, pentinat i color. Mentre el compositor tractava d'explorar la vibració telúrica dels petits quadradets de la pintura de Klee, jo he recordat que aquella dona va tenir l'estranya virtut de fer-me tocar la mateixa peça durant tot un curs, Long Long Ago.

Jo, que sempre he estat més orgullós que pacient, no vaig gosar de demanar-li en cap moment un canvi en el programa. Potser la meva professora tenia una concepció del temps diferent de la meva o tal vegada estava dotada d'una paciència foramesura, però el cas és que van anar passant les setmanes i els mesos i entre els envans prefabricats d'una aula del segon pis de l'Orfeó de Sants, davant de la Secretaria, jo vaig quedar atrapat en una espiral concèntrica durant tot un any entre els fils de la teranyina d'aquell Long Long Ago. Una miqueta millor, una miqueta millor, eren les seves úniques paraules setmana rera setmana.

Malgrat el que es pugui desprendre d'aquestes línies, recordo la meva primera professora de violí amb una compassió retrospectiva gens desagradable i fins i tot amb un somriure als llavis, tot i que no puc evitar sentir encara avui el regust pastós del tedi enganxat al paladar cada vegada que em ve al cap aquella melodia.

Sort que després de la mitja part ha arribat el torn de Xostakòvitx, el ciutadà-compositor, i la seva oceànica Simfonia (de guerra) Número 8. He agafat els prismàtics, però enlloc de la meva professora de violí, he vist de seguida, desdibuixat a l'horitzó boirós del camp de batalla, l'enemic implacable avançant les seves línies en el setge cap a Leningrad. He fet un glop de vodka de la cantimplora i, arrossegat per una rauxa siberiana, he agafat un fusell i he abandonat la trinxera disposat a esberlar cranis alemanys a cops de culata.

Mentre corria a les fosques pel camp de batalla, he sentit empenyent cada múscul del meu cos de milicià la força orgullosa de cada nen rus, de cada obrer, de cada pagès, de cada estudiant, de cada dona i de cada soldat i m'he demanat si aquesta força era la mateixa força telúrica que emanava de la vibració dels quadradets de Klee. Llavors, distret per aquests pensaments absurds, he confós de cop l'espessa boira blanca amb les barbes del gran Tolstoi i he caigut de genolls davant de l'enemic, he sanglotat com un nen i finalment l'he abraçat. Llavors ell m'ha parlat de la seva promesa, mestra d'escola d'un poblet fronterer amb Polònia, i també ha plorat. Hem estat una estona en silenci, ens hem acabat el vodka i hem jugat a les cartes amagats en un forat a recer dels projectils.

Llavors un senyor amb cara de funcionari que portava 60 minuts assegut a una cadira dalt de l'escenari s'ha aixecat, ha fet sonar el gong 3 vegades i tot s'ha esvaït, els enemics, el camp de batalla, les trinxeres, l'espessa boira, Leningrad i la professora de violí. Quina sort haver nascut rus, he pensat contrariat. I no en aquesta merda de país segrestat per La Moreneta i anestesiat pel Barça.

L'Étranger

Quan vaig entrar a viure al meu pis del Raval, em va sorprendre que l'anterior propietària -a qui havia vist només en una ocasió i en presència del Notari- hagués abandonat una col.lecció de novel.les en francès damunt d'uns prestatges ondulats de Vinçon. Sempre he pensat que desfer-se d'aquells llibres havia estat un acte de despit envers algun amant estranger que li havia esquinçat el cor.

Els prestages de Vinçon se'n van anar de dret als contenidors del carrer de la Lluna aquella mateixa tarda, juntament amb una col.lecció de guies turístiques de l'Aragó i una coberteria que de seguida vaig jutjar massa llardosa per a la nova etapa de la meva vida. La col.lecció de llibres francesos, però, m'ha acompanyat des de llavors en les meves posteriors mudances. S'ha de ser molt agosarat per desfer-se de segons què com aquell qui res.

Però en aquesta vida tot té una raó de ser i al final les coses sempre acaben tenint sentit. Jutjar-ne el significat i la transcendència d'aquestes petites anècdotes és una bona manera de passar el temps el diumenge.

La pluja d'ahir ens va fer una gotera a la cuina, poca cosa, res que no pugui solucionar en Mohktar, el nostre paleta-home-per-tot de confiança, un marroquí afincat a Barcelona que al seu país estudiava Física i que toca molt bé el piano.

Avui en Mohktar ha vingut acompanyat d'un ajudant, un home callat d'aspecte indeterminat. En un moment donat, l'home ha fixat la mirada en la pila de llibres en qüestió i m'ha demanat si era molt aficionat a la cultura francesa. Li he dit que per desgràcia meva el meu francès no em permetia llegir aquells clàssics en la seva llengua original i que eren meus només per atzar. M'ha explicat amb un orgull alegre que era argelià i que per ell la cultura francesa era la seva pròpia. Li he dit que podia endur-se els llibres que volgués i m'ha dit que li faria molta il.lusió tenir L'Étranger, d'Albert Camus, un escriptor -m'ha explicat- que era argelià com ell i que tenia avantpassats menorquins que parlaven català.

Li he comentat l'anècdota a la Marta mentre baixàvem les escales dels Jardins de Laribal en direcció al Teatre Grec. M'ha explicat que la senyora que netejava la Sala Beckett era ucranïana i que en una ocasió durant un muntatge d'Oriol Broggi en què a l'escenografia hi havia llibres en rus, ella aprofitava el seu descans per rellegir els seus llibres preferits.

He pensat com tantes vegades que s'ha de ser molt burro per sentir-se superior a algú només tenint en compte la seva condició d'estranger; i que si arribat el cas em veiés obligat a competir pels recursos en el meu ecosistema -que alguns insisteixen a anomenar pàtria- no ho faria mai mirant per damunt de les espatlles aquells que arrosseguen la seva cultura com els cargols.

Lev Nikolàievitx Tolstoi

Arrel de la visió de l'excel.lent pel.lícula de Michael Hoffman sobre el darrer any de vida de Tolstoi, La última estación, porto un parell de dies llegint retalls de la vida de l'autor de Guerra i Pau. M'ha sorprès que fos coetani de Henry James i Joseph Conrad, com si els escriptors russos habitessin un univers tancat; i que els historiadors coincideixin en el fet que la seva correspondència amb Mahatma Gandhi va tornar a aquest pacifista, i no al revés; i, al seu temps, m'ha sorprès també que la lectura de Schopenhauer hagués fet germinar en l'apassionada ànima russa de Tolstoi el següent sil.logisme: si sóc cristià, paro l'altra galta, si ho faig, sóc pacifista, i si sóc pacifista, sóc anarquista (això darrer en oposició a la força que emprava l'exèrcit rus). Tolstoi va deixar de caçar i es va tornar vegetarià el darrer any de la seva vida, i va abandonar la riquesa, com Sant Francesc, canviant el seu testament i deixant el llegat de la seva obra al poble rus. Va abandonar la casa on havia nascut i viscut tota la vida, Yasnaya Polyana, 10 dies abans de morir. Volia convertir-se en un asceta errant, com en una Odissea inversa. Però no va arribar gaire lluny. El destí tràgic del seu estimat poble el va trobar a la solitària estació de tren d'Astapovo, on van acabar vetllant el seu cadàver a la casa del Cap d'Estació, a la mateixa andana. Tampoc no va ser un final solitari, com li hagués agradat. Tolstoi era una celebritat i la notícia de la seva greu malaltia (una pneumonia contreta en la seva fugida) va escampar-se com la pòlvora i ben aviat una multitud de periodistes i personalitats diverses es van congregar a l'estació d'Astapovo esperant el fatal desenllaç.

Però d'entre totes les anècdotes en vull destacar una que m'ha fet somriure per la seva inesperada connexió amb aquest blog i els seus contribuïdors. Resulta que Tolstoi i Dostoievski, tot i ser coetanis i admirar-se mútuament, no es van conèixer mai. Dostoievski va estar a punt d'anar-lo a veure el darrer any de la seva vida a Yasnaya Polyana, però Turguènev, amic comú, el va dissuadir dient-li que l'escriptor s'havia tornat boig. El que cap dels dos no sabia és que havien coincidit una sola vegada, en una conferència a Moscou, ni més ni menys que sobre la naturalesa humana de Jesucrist. I el que Dostoievski tampoc no va saber mai és que en la seva precipitada fugida nocturna, Tolstoi no es va oblidar d'incloure entre el seu equipatge d'objectes "absolutament imprescindibles" un exemplar de Els germans Karamàzov. Els que pastoreu sovint per aquest blog sabeu perfectament que aquest llibre ens acompanyarà també a nosaltres a la nostra darrera estació. De moment, l'alè d'Aliosha Karamàzov és una de les poques coses que han escapat a la sordesa de la vaca. Algun dia, aquest alè esdevindrà només una llunyana cacofonia i la vaca, llavors, enlloc de sorda serà una vaca boja, com les vaques britàniques amb prions replicants al cervell. Arribats a aquest punt, els contribuïdors, no tindrem res a opinar sobre la moralitat col.lectiva. Però fins que això no passi, amics, continuarem cagant-nos en tot quan ho creguem convenient, com ho faria un rus ebri de vodka capaç de resistir l'envestida d'un exèrcit de cosacs i després caure de genolls i sanglotar per un amor no correspost poc abans de jugar-se la fortuna familiar a les cartes.

Audífons

Deu fer cosa d'uns 13 o 14 anys, tornava amb un grup d'adolescents del Turó de Morou per un camí modestament pintoresc que travessa la Fageda de Santa Fe. En aquell temps jo feia de guia de natura pel Montseny i el Garraf. De sobte algú em va demanar si m'agradaven els gossos i, content d'haver trobat un nexe vital amb el jovent, vaig respondre que sí, que m'agradaven molt. Una noia d'aquelles que s'estima més parlar amb el professor que amb els companys em va preguntar encuriosida quina era la meva cançó preferida. Llavors vaig entendre que els gossos era el nom d'un grup de rock i no un ordre zoològic. Aquell dia vaig saber que estava passat de moda. A partir de llavors no he fet més que corroborar aquesta certesa dia rera dia amb un neguit -per sort- minvant.

Aquest matí assolellat de novembre l'he començat amb una selecció de vídeos del Youtube. L'Irma i en Bernat, asseguts al sofà amb els ulls com taronges, semblaven molt amatents a les preferències musicals del seu pare projectades a la paret. Però el Gran Germà de Google i els seus inexpugnables algoritmes publicitaris s'han manifestat de cop amb una ironia davant la qual m'he hagut de treure el barret imaginari.

Per qüestions de feina sé que Google no s'equivoca mai i que si sobreimprès a un vídeo que estàs mirant apareix la recomanació d'adquirir un audífon a preu de ganga més et val que t'hi vagis fent a la idea perquè aviat començaràs a perdre facultats. El més curiós del cas és que quan la Marta ha triat una cançó de Nacho Vegas, Google anuncis li ha recomanat quelcom pel mal d'esquena, afecció de la què fa 3 dies que es queixa. El Gran Germà tot ho sap.

La cançó per la qual a mi em recomanaven visitar la web audífonosbaratos.es era Las nanas de la cebolla, de Joan Manuel Serrat. Potser estic passat de moda, si és que alguna vegada no ho he estat, però imagino com deu ser de recomfortant descobrir, ja d'adult, que el teu pare, des de la presó, et va escriure una cançó de bressol com aquesta. Benhaurats els nens desnodrits i orfes que tenen la sort de tenir un pare poeta.

Perretxikoak basoan

Deia Wittgenstein que ètica i estètica són dues cares de la mateixa moneda i que la diferència entre ambdós termes és molt subtil. Per això tantes vegades una sola imatge o fins i tot un so pot arribar a resultar-nos moralment indigerible.

Una composició estètica com la de la fotografia que precedeix el text, ha arribat a tenir en mi la curiosa capacitat de provocar-me una polsió instintiva de rebuig. Tinc una amiga basca que quan aquests individus apareixen a la tele per tal d'anunciar a la resta dels mortals que són portadors d'un missatge transcendental dels Déus, exclama: Ya están ahí las setas, otra vez.

Vaig meditar uns minuts l'altre dia sobre la reacció ètico-immunològica que provoquen las setas al meu organisme, però no en vaig treure res de concluent més enllà de 3 o 4 idees mal embastades.

Fa uns mesos, vaig llegir que la ciència defineix la intel.ligència com la capacitat de canviar d'opinió en un entorn inestable. No és una mala definició, aquesta. Tots hem tingut l'oportunitat d'intentar convèncer un burro amb la boina calada fins les orelles de que dos més dos no són cinc. És exasperant. Però si el burro porta metralleta, ja sigui un marine, un mosso o un gudari disfressat de bolet, a banda de perdre els nervis i la salut, pot resultar un exercici força perillós.

Potser és només que sóc portador d'una genètica simplista. Ara recordo el meu avi quan ja tenia un peu a l'altra barri assegut a la butaca de casa seva mirant la tele. Només reaccionava als gols del Barça i a la presència de capellans i de José María Aznar. Quan apareixia el Sant Pare, una sotana o el senyor del bigoti, movia els braços i buscava el comandament. Sovint amb els nervis s'equivocava de botó i pujava el volum fins eixordar la resta de la família. Llavors corríem a ajudar-lo i canviàvem de canal.

Aquests dies, remenant calaixos, he trobat una samarreta amb les mànigues retallades de color taronja amb uns bolets dibuixats i la següent inscripció: perretxikoak basoan. No us explicaré el motiu pel qual encara la conservo després de més de 12 anys, potser ho faci en una altra ocasió. Però el cas és que aquestes paraules m'han vingut al cap recordant la faula dels bolets que finalment han après a jugar als escacs. A partir d'ara, las setas en el bosque. I com deia el poeta (o Guardiola, ara no n'estic segur), tot està per fer i tot és possible.

Yes, we camp!

Aquest era l'imaginatiu titular d'ahir a El Mundo. Si no fos perquè ja fa temps que ens afaitem, un diria que el periodista fa ús de la ironia perquè no se li acudeix cap altra manera d'abordar el tema. I és que amb molta probabilitat aquest hagi estat el principal efecte col.lateral d'una convocatòria improvisada via twitter que ha agafat a tothom amb els pixats al ventre, el desconcert generalitzat. Avui deia en Trias, l'alcalde de les persones, que digués el que digués la Junta Electoral, els indignats no s'havien de moure de la Plaça de Catalunya encara que els ho demani el mateix Papa, vés per on!

Ahir, mentre tallava pernil amb en Bernat ple de grans observant-me assegut al marbre de la cuina, em vaig posar nostàlgic i vaig recordar moltes acampades de caire divers. Un estiu vam agafar un autobús direcció a Borredà. Havíem informat les famílies del nom del poble on pensàvem acampar feia només unes hores i aquell mateix vespre, aquell nom va aparèixer al capdamunt de la llista de precipitacions al TN. Ens va rebre la tempesta perfecta i vam acabar la jornada reclutant 4x4 i rescatant nens d'un campament proper al riu. Una Setmana Santa, a Capçanes, vam saber de l'alliberament de la farmacèutica d'Olot quan vam anar a comprar pa i vam tornar corrents al campament a informar tothom com si l'haguéssim trobat nosaltres de camí al poble.

Però entre els vagues records i condicionat per la conjuntura del soroll de fons de la ràdio, els campaments reivindicatius van treure el cap amb facilitat. L'endemà del tancament al Rectorat a primer de carrera, vaig sortir en una fotografia assegut amb una amiga a les escales de la universitat a la portada de El Periódico. Aquell havia estat el meu minut de glòria -bé, instant fugaç de glòria, hauria de dir- fins que en Xavi Coral va decidir entrevistar-me perquè li parlés de tomàquets i enciams en rigorós directe i davant d'un entregat públic de pensionistes i mestresses de casa de Vilanova i la Geltrú.

Un vespre plujós de tardor, algú va picar a la cremallera de l'iglú on dormíem a la Diagonal amb motiu de l'acampada del 0,7. Era la meva mare que ens duia un taper amb una enorme truita de patates. Jo i la meva germana vam renegar de l'ocurrència, però els amics i veïns ho van agrair entre aplaudiments i riallades.

Vaig mirar en Bernat i no sé si va ser efecte de la varicel.la, però em vaig adonar que jo estava més proper al taper i a la truita de patates que no pas al fet de dormir al ras per una causa justa. I és que la intendència, a les guerres, és tan important com la munició.

Deia el periodista que els indignats no es posen d'acord amb el lema i que les assemblees són una olla de grills. Quina novetat. Ni falta que fa. Al Rectorat, la nostra representant -a qui ningú no recordava haver escollit- ens va anunciar irada que les converses havien fracassat i alçant el puny ens va arengar perquè ens pixéssim a l'estora, sense precisar a quina estora feia referència. Tots vam mirar incrèduls al nostre voltant, tal vegada buscant la càmera oculta, i passats uns segons vam esclafir a riure. Però no vam deixar de tenir raó ni un moment.

Amb tota seguretat, la proporció de gilipolles de les acampades és similar a la del Congrés, no en tinc cap dubte. Però uns, els indignats, tenen raó. I els altres, els polítics, han malbaratat la poca que els quedava jugant a ser els advocats cínics dels dolents de la pel.lícula. Perquè són dolents, i d'això tampoc no en tinc cap dubte. I no em refereixo a la dreta, els banquers o els empresaris en la seva totalitat, sinó a unes poques desenes de cabrons amb nom i cognoms que llegeixen el diari cada matí i somriuen orgullosos de la seva inviolable superioritat mentre assaboreixen el cafè.

John Lenon

La mort de Lenon ha esdevingut amb els anys una mena de metàfora atemporal. Les morts inesperades obren dics en els murs de la nostra ànima i fixen el moment i la circumstància en què les vam viure per sempre més. La georafia del nostre imaginari sentimental es fa visible amb fites biogràfiques com aquesta i d'altres de personals a partir de les quals podem reconèixer-nos i fer-nos entendre si s'escau.

Tal dia com avui de fa 30 anys jo em passejava pel pati de l'escola Itaca aliè a la notícia que commovia el món. No recordo la mort de John Lenon perquè probablement encara no en coneixia l'existència. En aquest sentit, podríem dir que no vam ser excatament coetanis. Uns anys més tard, el 1985, la meva classe es va presentar a un concurs de l'Ajuntament per pintar un autobús municipal amb motius olímpics de cara a la propera candidatura de Barcelona per acollir els JJOO del 1992. Vam guanyar i vam pintar l'autobús amb els motius que s'aprecien a la fotografia (recuperada via Facebook fa un parell d'anys). Com que no hi havia pinzells per a tots, fèiem 2 torns diaris. Els que es quedaven a l'escola enlloc d'anar a les cotxeres municipals apreníem cançons dels Beatles amb la Iona. Si algun dia em falla la memòria, és molt probable que a la pregunta de què estava fent quan vaig saber de la mort de John Lenon respongui que estava pintant un autobús. Els meus néts no es molestaran a contrastar la informació perquè la trobaran prou plàstica. I jo somriuré pensant que la realitat és més interessant amb una mica de sal i de pebre.
Per a veritats quirúrgiques ja tenim Wikileaks. Avui hem sabut que a John Le Carré no li va caler gaire sal i pebre per construir l'argument de El Jardiner Fidel: 11 nens morts i una llarga i fastigosa cadena de corruptes i delinqüents, respectables polítics, empresaris, diplomàtics i executius. No passarà res. La fotografia avui és la cadira buida del Nobel de la Pau. Pobrets xinesos, amb la seva dictadura.
La lletra d'Imagine conté un sentit profètic que a ningú no se li escapa, tot i que la tararegem com si fos una inofensiva cançó enfadosa popular, com la sintonia del Colacao. Per això Lenon ha esdevingut una icona global. Més enllà de la música, som molts els que ens hem de conformar amb el negatiu imaginari d'un món que no ens agrada. Cada frase d'Imagine és l'antídot als 250.000 cables secrets i als fàrmacs de Pfizer.
Però el més curiós és el fet que tot i que els que en surten beneficiats de l'ordre natural de les coses són sempre una minoria, ens han fet creure tot el contrari: que estem millor amb el cel tal com està, que les religions ens fan millors persones, que les fronteres i no la cultura conformen la nostra identitat, que hi ha motius per matar i morir, que els estats vetllen pels nostres interessos, que els serveis secrets són la pedra filosofal de la democràcia, que som propietaris i tenim molt a perdre i que la resta són somnis i utopies passades de moda. Algun mèrit si que els hem de reconèixer..

Maputo, Mortimer, Dexter

Quan feia 7è d'EGB vaig guanyar uns Jocs Florals amb un text titul.lat Maputo, capital de Moçambic. Començava dient "Eren les 12 de la nit i encara estava estudiant Socials, densitats, clima, l'OTAN, l'ONU, el Pacte de Varsòvia i de sobte dic: Maputoo! Els ulls em donaven voltes, jo també donava voltes, no sabia el que deia. Densitaat, densitaat, densitaaat! Fill meu, que encara estudies? Maputo! -li vaig contestar-. Què dius? Densitat de l'armament del Zaire i del Pacte de Libèria i Maputo, Maputo, Maputooo!" La història era políticament molt incorrecta, jo acabava assassinant la meva família i uns quants veïns. A comissaria descobria que als meus companys els havia passat el mateix i que aquella nit a Barcelona havien mort vàries desenes de persones per culpa de la professora de Socials, la Marta Figuerola. El públic en ple -la professora de socials a primera fila- va aplaudir entusiasmat; i és que en el fons, les històries d'assassins agraden a tothom.

Uns anys més tard, a literatura hora B, vaig tornar a triomfar amb una sèrie de relats sobre un assassí en sèrie anomenat Mortimer, el asesino del cuchillo. El nom era un homenatge al personatge interpretat per Cary Grant a Arsénico por compasión, justament una altra història d'assassinats múltiples. Mortimer Brewster va ser també el meu pseudònim quan escrivia les meves impressions cinèfiles a Mr.Belvedere amb una Olivetti Pluma 22. I aquell va ser també el nom que li vaig posar al gat famèlic i borni que vaig adoptar quan em vaig emancipar. En Mortimer gat, Morti pels amics, encara passeja les seves avorrides puces per Arenys de Munt. Ja no li queda esma per caçar mallerengues, merles i conills com solia, va camí dels 13, però està passant una jubilació daurada entre ficus i potus.

Potser sí que m'agrada massa Dexter, ja m'ho diu la Marta. Però estigueu tranquils, en el fons sóc inofensiu. Amb el temps he après a reprimir les ganes d'agafar la metralleta i liar-me a tiros amb tothom, és només qüestió de pràctica. Sóc un home educat i contingut. Hom diria fins i tot que semblo un ciutadà exemplar. Explico contes al meu fill, voto, reciclo i vaig en bicing. Però us he de confessar que quan es fa fosc i engego la tele no puc defugir aquesta fantasia recorrent: periodistes del cor, papanates, analfabets prepotents, demagogs, mentiders, corruptes, censors i inquisidors, pim, pam, pum!

P.S. Sort que hem aprofitat les mudances per desfer-nos d'aquest electrodomèstic catòdic tan impertinent i tan perillós. La vida és menys sòrdida sense tele, creieu-me. I si un dia t'agafa un apretón i vols veure La Riera, sempre et queda TV3 a la carta.. Per cert, ha mort el gran Berlanga, el pare d'aquell altre assassí tan entranyable, El Verdugo..

La capseta màgica

Un matí qualsevol, quan feia segon d'EGB, la Maria Gràcia em va aturar a la porta de la classe i em va anunciar amb una estranya eufòria que s’havia mort la nostra tutora de primer. La meva reacció, va ser sortir corrent i posar-me a plorar. Als 6 anys no sabia gaire en què consistia allò de morir-se, però va ser com si hagués volgut deixar clar davant de tothom que em feia una idea aproximada del drama. Tenia clar, com a mínim, que allò implicava que no la tornaria a veure més i que des de llavors, la trobaria a faltar. I així va ser.

Un dia, a primer, vam fer treballs manuals. Amb un cartró de formatge El Caserío, vaig idear una capseta màgica.

Màgica? -em va dir la Rosa Maria.

Sí, màgica! -vaig respondre orgullós.

Amb una mica de cola, havia enganxat uns fils a la part interior de la tapa, i a l’extrem d’aquests, unes diminutes boles de paper de plata, de manera que quan s’obria la capseta quedaven totes penjant com un mòbil diminut i auster.

La Rosa Maria em va agafar de la mà somrient i em va arrossegar escales avall perquè mostrés el meu enginy a l'Imma, la mestra de P5. Aquell gest em va fer sentir molt content.

Aquell estiu vaig rebre una postal seva des de Sabadell. Una postal amb una fotografia típica dels anys 70. Una plaça de sorra amb bancs de ferro pintats de verd, un tobogan d’aquells que ja no es fabriquen i un parell de persones abrigades. Als 5 anys, et falta perspectiva per valorar aquestes coses. Potser era una cosa típica, al capdavall, que els mestres enviessin postals als alumnes durant l’estiu.

Quan em vaig mudar al Raval, em vaig trobar aquella postal a les mans i la vaig mirar detingudament. Era la primera i l'única vegada que havia rebut una postal d’un mestre en tota la meva vida. No podia haver estat una casualitat, doncs. La Rosa Maria estava malalta quan va decidir escriure’m. Qui sap si va escriure a algú altre o potser em va triar a mi per alguna raó que se m’escapava. He escrit alguna vegada que la memòria és potser una de les meves virtuts més evidents. Ho era ja als 5 anys? Potser aquella postal era una mena d’ampolla de nàufrag llençada al futur per algú que se sabia malalt. En tot cas, a aquestes alçades, ja no ho sabré mai.

Quan vaig deixar de plorar, l'Alícia ens va demanar que féssim un dibuix de la Rosa Maria per tenir-ne un record. Jo, que sóc més ateu que l’alcalde comunista de les pel·lícules de Fernandel, la vaig imaginar vestida de blau enmig d’un firmament estrellat. Uns dies més tard, l’escola ens va repartir una esquela amb un dibuix i un poema escrit per una nena de quart que encara avui em sé de memòria. El dibuix, l’esquela i la postal han tornat a treure el cap aquests dies en què ens hem tornat a mudar.

L’edat t’aporta noves perspectives de les experiències viscudes. Als 5 anys, els mestres són moooolt més grans que tu. L’altre dia, rellegint aquell trist poema vaig pensar que la meva mestra de primer devia ser per força bastant més jove del que sóc jo ara.

Aquella experiència va ser el meu primer contacte amb la mort. Amb els anys, malauradament, en van anar arribant d’altres, coneguts, els avis i fins i tot algun amic proper.

Una vegada, a propòsit de la mort de Jaume Perich, vaig llegir a Manuel Vázquez Montalbán dient que la mort era, per sobre de tot, obscena. Vaig retenir la frase pel que em pogués deparar el futur. L’he hagut de recordar moltes vegades. Ara hi estic d’acord només pel que fa a la seva fisiologia escatològica i al seu caràcter sempre precipitat. La mort és ineludible i res inevitable pot ser considerat per sempre més obscè. És absurd. Si ens hi aturem a pensar 5 minuts, el contrari de la mort és l’eternitat i als meus ulls no és menys obscena una que l’altra.

En algun racó d’aquesta ciutat o potser de Sabadell hi deu haver algú que comparteix aquest record amb matisos i perspectives diferents. Jo, per exemple, sóc incapaç de recordar-ne el rostre. Per mi és només un nom associat a una fotografia d’una plaça, un dibuix, un poema i una capsa de formatgets. És un record dolç i alhora amarg, com la vida, com tantes vegades s’ha escrit. No té res d’original. La vida és molt poc original i, en certa manera, també és inevitable.

O mistério dais cosias

Hi va haver un temps en què només sentia el misteri. Parlo d'aquella etapa de la vida en què hom encara té fe en si mateix. D'això ja fa uns quants anys, evidentment. Quins anys aquells en què tot era misteriós! Quins anys aquells en què els interrogants es clavaven a la consciència com si fossin sagetes! I quanta preocupació estar rodejat de coses inexplicables!

... si observava una fulla d'auró negre, de limbe retallat en cinc lòbuls i de nervació palmada, que dansava al so del vent, jo pensava: renoi, quin misteri. I tot seguit la fulla desapareixia...

... si per un branquilló pujava una formiga accelerada, com si arribés tard a alguna reunió important, la seguia amb la mirada. Quin cos tan fràgil! com podia un ésser tan insignificant haver sobreviscut en un món tan hostil? Renoi quin misteri, pensava; i, de tan preocupat com em quedava, de seguida m'havia oblidat de la formiga...

... a la nit mirava les estrelles i els límits de la via Làctia. L'univers inabastable. A vegades unes estrelles centellejaven amb més intensitat que les altres, aleshores es movien i se m'acostaven. Eren plats voladors. Anaven en parelles i quan passaven pel meu costat tocaven la bossina, mec-mec, i es perdien en la obscuritat; i jo pensava: renoi, quin misteri. I pensant i pensant, al final no podia estar segur que hagués vist el que pensava que havia vist...

... a l'institut, la noia de tercer evitava intencionadament la meva mirada, i s'abraçava davant meu al baixista d'un grup de nom ridícul que tocava meravellosament bé el smoke in the water; i jo em posava les mans al pit per notar com el cor se'm glaçava i tot seguit pensava: el cor se'm gela, renoi quin misteri. I em quedava tan pensarós amb aquest fet que el cor tornava ràpidament a aquell bategar tan parsimoniós i tan avorrit...

... si em costava anar de ventre, la meva àvia m'exhortava per demanar ajuda a Sant Julià; i jo cridava: sant juliàààààààààà ajudeu-me a cagaaaaaaaaar, i al pocs segons cagava; i mentre m'eixugava el cul, Sant Julià se sentia satisfet per la feina ben feta i jo me'l mirava a través del mirall i li deia: senyor Julià vostè és un bon misteri, i tot seguit deixava de veure'l reflectit al mirall...

Però arribà un dia en què el misteri s'acabà. Va anar així: estava palplantat davant el mirall, completament nu. Era un diumenge i menjava una poma vermella. Feia una queixalada i mentre mastegava em concentrava en una part del cos. Els peus, amb aquells cinc dits que es bellugaven: quin horror i quin misteri. La boca, amb la llengua i les dents: quin misteri. Quin nas més gros i misteriós que tinc! I així anava repassant totes i cada una de les parts del meu cos púber, fins que vaig arribar al sexe (encara per estrenar). Aleshores em vaig concentrar i vaig fer que pugés i baixés. Feia una queixalada a la poma i el sexe pujava. En feia una altra i el sexe baixava. Em divertia així, una tarda de diumenge. De sobte, vaig notar com de dins la poma alguna cosa es movia. Era un cuc que em mirava emprenyat perquè li havia destrossat la casa. Vam estar força estona observant-nos. Quin quadre aquell: la poma de les terres de Lleida, el cuc i el meu sexe que pujava i baixava. I aleshores, com si un llamp hagués sacsejat la meva consciència, tot em va semblar clar: el moviment del sexe i el cuc que es menja la poma. Amb això tot queda explicat. I el misteri va desaparèixer per sempre més....

Des d'aleshores ja no penso mai amb els misteris de la vida, senzillament perquè la vida no té cap misteri. Amb una poma, un cuc, i un adolescent despullat s'explica tot. I me n'alegro, sincerament, perquè qui pensa massa amb el misteri de les coses s'acaba oblidant de les coses: de les formigues, de les fulles, de les estrelles, dels extraterrestres, dels sants, i del dolor del cor que ens fa forts i que ens ensenya.

I així, quan ara em parlen del misteri de les coses, sempre responc amb la veu del poeta que canta:

O mistério das cosias? Sei lá o que é mistério!
O único mistério é haver quem pense no mistério.

Barcelona, 10 juliol 2010

Quan era petit i tornant del pati els meus companys cridaven consignes independentistes abans de la classe de mates, jo de vegades m'hi afegia i de vegades no. Mai no vaig tenir cap problema, però era evident que allò no anava massa amb mi. No és cap descobriment que als 80 el sentiment independentista era tan identitari que si no tocaves el flabiol a les teves estones de lleure se't feia difícil acostar-t'hi sense prendre mal. Si a casa votaven al PSC i tenies avis andalusos era del tot impossible, gairebé una temeritat. Però han passat els anys i l'Estat Espanyol no ha fet més que demostrar com és de dur ser un dels pocs Estats europeus que no han passat per una Il.lustració. És com passar de FP1 a segon cicle d'Enginyeria de Telecomunicacions sense Batxillerat ni Selectivitat. Dels Reis Catòlics al Franquisme, ni més ni menys. 40 anys de metàstasi democràtica, poc més d'una dècada de subtils progressos i lleus millores i de nou, amb Aznar, un tumor desbocat com una casa de pagès al bell mig dels pulmons. I ells segueixen fumant puros a Las Ventas, no fos cas. La Casta, la Raça, la Roja i la Indisoluble Unidad de su puta madre. Jo crec que no hi ha Unitat que suporti gaire temps una gangrena i una metàstasi com l'actual. Com diria en Rubianes, yo haria con todo una gran bola, se la metería por el culo, que les explotase y les quedasen los huevos colgando de los campanarios, coño, es que me enciendo!! Ens veiem al Passeig de Gràcia. La vaca anirà al darrera de la pancarta d'Unió de Pagesos. Visca Catalunya!

Big Orange

El tsunami de la crisi s'ha cobrat una nova víctima: el videoclub del meu barri (Big Orange, C/Borrell). La boira pantanosa que ens envolta s'empassa cada setmana un amic o un conegut, com a una novel.la d'Stephen King amb pròleg de Sala Martín. Deia Ferlosio allò de vendrán tiempos peores y nos harán más ciegos, quina gran veritat. Cada dia em costa més distingir què no em molesta d'aquesta societat. Crec que em comença a fastiguejar tot.

Aquests dies he hagut de visitar per motius professionals que no venen al cas un Alcampo i un parell de Carrefours. Acostumat als pakis i l'atapeït Condis del carrer Elkano, aquests espais m'han deixat un regust agre a la retina. Les grans superfícies tenen un component inherent d'obscenitat, en molts sentits. No sé si és l'abundància antiestètica dels seus prestatges, l'excés de cartelleria o una clientela amb la mirada perduda pel convenciment que s'hi acabarà deixant el sou amb les ofertes, com amb les escurabutxaques. O tal vegada és la premonició de marciment de tot aquest excés inversemblant.

No m'agrada el caire que estan prenent els esdeveniments, definitivament. Mai hagués imaginat que a la meva nostàlgia premonitòria pels colmados, les merceries, les granges i les drogueries, hi afegiria els videoclubs a darrera hora. M'explica en Rubén que els cusen a impostos per pel.lícules que són gratuïtes a la xarxa mentre que Telefònica té com a eslògan más de 2,5 millones de canciones gratuitas en un dels seus anuncis.

A mi, personalment, la SGAE em mereix el mateix crèdit que Emilio Botín, i no seré jo qui carregui contra internet precisament des d'aquesta plataforma, però el que tinc clar és que en aquesta orgia pirata hi guanyen els de sempre i hi perdem una mica tots. El món em sembla més amable, més interessant i més pintoresc amb espais de sèrie B on escoltar el consell cinèfil d'aficionats que no et trobaries mai a la cua dels Icària. Ens dispersem, com l'univers. L'entropia inexorable d'un món cada dia més uniforme s'endú l'adroguer i ens deixa al seu pas la caixera de l'Schlecker.

A les meves fantasies més inconfessables els veig caure uns darrera els altres, primer les companyies telefòniques, seguides pels bancs i les caixes, els governs, el poder judicial, la indústria armamentística, les grans corporacions, les grans cadenes de supermercats, les asseguradores, les societats patrimonials, les borses, les agències d'intel.ligència i els mitjans de comunicació.. veig saltar els directius per les finestres de Wall Street, suplicar el perdó dels miserables i insolvents ara poderosos, i experimento una compassió morbosa -gairebé voluptuosa- en veure'ls barats pel seu propi pes a les places públiques mentre esperen el botxí com morses moribundes..

Caràcter

Sovint hem sentit a dir que els grans homes de petits ja apuntaven maneres. Hem vist videos de Ronaldinho remenant la pilota com cap altre nen al Brasil. És fàcil imaginar Hitler i Napoleó matxacant al Risk a amics i familiars i deixant-los amb un pam de nas i sense exèrcits mentre ells assaboreixen la glòria en silenci. Però i els miserables, com els hem d'imaginar? Ahir a TV3, vam veure un 30 minuts amb regust de sainet sobre l'afer Palau. Entre tots els testimonis, em quedo amb un germà de Fèlix Millet, no sé si ressentit o de volta de tot, que va deixar la següent perla: sempre ha estat igual, de petits ens revenia els carmels que li regalaven i en acabat, es posava a bramar (aquí l'imitava gesticulant amb socarroneria) i ens els tornava a demanar. Al final, es quedava sempre amb els carmels, i amb els diners. Ah, el caràcter -que diria Monegal- és fantàstic! No em negareu que la imatge no és entranyable. D'un grapat de carmels i unes poques pessetes amb el rostre de Franco a 20 o 30 milions d'euros pel capbaix. Tota una vida forjant un caràcter únic, contenint un geni que es retroalimenta i creix amb la ignorància i l'estupidesa de l'entorn, assaborint sol i en silenci una glòria secreta i sent l'únic dipositari de la gran veritat, com San Manuel Bueno, Mártir: els grans homes són estúpids perquè confien en mi i jo els enganyo, i quan tanco el llum de la tauleta, somric i recordo com eren de dolços els carmels de la infantesa mentre construeixo castells inabastables de zeros i de bitllets en paradissos fiscals imaginaris que mai assoliré..

Falangistes

La millor de les venjances imaginables és veure un gegant temible empetitir fins a l'alçada d'un insignificant barrufet. Reconforta veure com segueix cridant les mateixes consignes de sempre amb una pintoresca veu de fraggle ressentit. Quan la mala llet és innòcua i el control de la violència recau en mans suposadament democràtiques, l'anacronisme dels cretins només provoca indiferència i mandra. Per això els autocars plens de ràbia mono neuronal que es dirigeixen cap a Arenys de Munt haurien de ser rebuts amb banderes i aplaudiments, saludats per l'alcalde, les autoritats sobiranistes i el mossèn, i beneïts pel bisbe de torn. Així, cofois i satisfets, tornarien al silenci dels museus, a la solitud del frenopàtic, a les ombres del geriàtric i a la feixuga incultura de les places de barri. Alberti somriuria aquest matí veient aquest parell d'autocars precipitant-se al mar del ridícul. Un cop més, el temps ha estat l'únic heroi, el genet inexorable. A galopar, a galopar, hasta enterrarlos en el mar!

Nixon

Acabo de veure Nixon vs Frost, un film polític prou interessant com per inspirar més d'una conversa i algun pensament més o menys profund sobre el poder, la corrupció i els mitjans. Però la primera reflexió que m'ha sobrevingut ha estat de caire més banal. Cap al final, Nixon surt derrotat de l'entrevista on ha hagut de reconèixer les irregularitats delictives del seu mandat i abatut com Napoleó tornant de Waterloo es dirigeix cap a una senyora que té als braços un gos salsitxa, i mentre l'acarona, sembla apiadar-se d'ell mateix i de la seva condició de cadàver incomprès. Són aquesta mena de metàfores ridícules les que posen en evidència sempre les grans veritats; com el Nietzsche que en el deliri dels seus darrers dies diu la llegenda que s'apiadà d'un cavall esclavitzat damunt el qual vessà les seves darreres llàgrimes. Però no ha estat ni tan sols aquesta, la primera reflexió a què feia referència. Ja no es veuen gossos salsitxa pel carrer com abans, he pensat. Amb les seves rebequetes de ganxet perquè no se'ns refredessin i el seu pas decidit i caricaturesc. Tant que ens repeteixen els incombustibles de la tauromàquia del perill imminent d'extinció del toro de lídia i ens hem quedat sense gossos salsitxa sense ni tan sols adonar-nos. Oh, anys 70, on heu anat a parar? Tempus fugit!

Obèlix

Últimament penso molt amb l’Obèlix. Miro a la llibreria i no puc evitar retreure’m la quantitat d’hores malgastades. I de l’Obèlix, ni rastre. On deuen haver anat a parar les seves històries? Últimament penso molt amb l’Obèlix. La seva bonhomia, aquell anar fent, aquella saviesa pagana del que es conforma amb la música que li ofereix la naturalesa. Ai, Obèlix, estimat, en quin bagul t’has amagat? Quanta pols el temps i l’oblit no hauran dipositat sobre els lloms del teus llibres? Tenies fama de taujà, de panxacontent, i alguns pensaven que eres un ser mancat de substància; però tu i jo sabem que l’imbècil era el teu amic, idealista i torracollons, que t’arrossegava a aventures absurdes. L’afany de protecció era l’únic que t’impulsava a deixar el poblet i el bosc. El savi que es compadeix de l’esperit inquiet, i que no el deixa sol. Obèlix: benaurada la sort que tingueres de caure de petit en una marmita plena de poció màgica. La sort de disposar d’una força descomunal. Perquè tot plegat és una qüestió de força, de resistència. La força que et permet carregar el menhir sense encorbar-te. Nosaltres no portem menhirs, portem quimeres, també voluminoses i granítiques; però la força ens manca, i les quimeres ens encorben. “bajo un amplio cielo gris, en una vasta llanura polvorienta, sin caminos, sin hierba, sin un cardo ni una ortiga, me encontré con unos hombres que marchaban encorbados. Cada uno de ellos cargaba sobre sus espaldas una enorme quimera” que deia el poeta. Jo també vaig caure en una marmita, però s'oblidaren d'omplir-la. Em manca força, i a vegades aquesta mancança és fa molt evident perquè noto com el nas m’arriba al terra. Penso molt amb tu, Obèlix. La nostàlgia insondable d’una època sense quimeres: un tros de senglar a la carmanyola, una bicicleta, el riu i una canya de pescar feta pel meu avi.

Allò que ens fascina

Quan la meva mirada era encara innocent, em deixava embriagar per la dansa macabra que es representava en la plaça de toros. Aquella era una fascinació quasi hipnòtica, allunyada de qualsevol dubte moral. Arribà un dia en què la mirada quedà maculada per la reflexió. Quan la mirada deixà de ser innocent, intuí que en tot allò que em fascinava i em commovia podria haver-hi un revers, una altra cara.
Sembla que José Tomás tornarà a omplir la Monumental. Evidentment la mirada dels espectadors que vagin a la plaça no serà la mirada irreflexiva del nen imberbe, però estic convençut que la fascinació que sentiran no diferirà gaire de la que jo sentia aleshores. Confesso haver vist el torero, aquella elegància lligada a la senzillesa i a la sobrietat dels seus moviments. Confesso haver-me sentit captivat altre cop i temptat a deixar que el meu enteniment quedés obnubilat per la bellesa pura i suggerent de l’art en moviment. La fascinació té aquestes coses: enmig de la mediocritat que ens envolta, representa una glopada de vitalitat a la qual és difícil de renunciar. Però la fascinació pot tenir una altra cara: es pot convertir en una tirania que ens esclavitza, que subjuga el nostre enteniment fins al punt d’impedir-nos tenir la distància necessària per poder emetre un judici moral d’allò que ens ha fascinat. Si bé és inqüestionable que en el toreig de José Tomás el nostre esperit queda torbat en sentit positiu, també ho és que en la mateixa escenificació hi ha un dolor i un sofriment que no només són elements contingents sinó que queden englobats dins la mateixa forma estètica. La sang i el ball formen part d’un mateix concepte estètic, són indivisibles. Aquesta indivisibilitat dels elements representats queda palesa amb la negativa de l'ortodòxia torera a renunciar a les banderilles, les espases i els picadors durant la faena. I és així com el sofriment queda estetificat i, per tant, gaudit, acceptat, i permet que s'adopti una actitud acrítica enfront el mal que s’hi representa.

Aquest article no pretén ser una crítica a la tauromàquia, tan sols deixar constància escrita de quelcom que considero evident. I no és una crítica perquè la critica no pot venir de fora: ni d’articles modestos com aquest, ni tampoc dels crits de quatre histèriques. La crítica ha de venir de dins: de la propia representació artística -si és possible- o d’aquells que visiten la plaça, en què la seva mirada ja no hi ha innocència i que haurien d'acceptar que ni un quadre de Picasso ni José Tomás poden fer que el dolor quedi justificat.

Violència

Vagi per endavant que la correcció política no ha estat mai un dels meus forts i encara menys en escenaris tan poc transitats com el present. Així que començaré per la primera part del sil•logisme sense embuts: una gens menystenible proporció de policies d'aquest país té un perfil neuronal similar al dels porters de discoteca.

Fa poc em comentava un amic advocat la dificultat d'impartir l'assignatura de Mediació a l'Escola de Mollet. Imagino els alumnes més atents a les classes de tir i ús de la porra. A ningú no se li pot escapar el paper que juguen l'uniforme i la pistola en el procés intern de forjar una vocació. Per a servir a la comunitat hi ha bombers, forestals, protecció civil, el telèfon de l'esperança, les missions, infinitat d'ONGs i fins i tot la policia municipal. Però noi, poder formar part del monopoli estatal de la violència és un caramel difícil de rebutjar quan la testosterona sobreeixeix pels porus de la teva pell de semental ibèric amb frenesí adolescent.
A aquestes alçades de la vida, encara m'han d'explicar el sentit democràtic que conté la imatge d'un policia atonyinant algú amb tota la força de la seva mala llet i amb el recolzament de la llei i tota la patuleia de poders fàctics, mediàtics i socials: l'espai públic no es pot ocupar! (es veu que pertany només a uns quants, sempre als mateixos, gent que exerceix el dret de vot, curiosament...). Sempre m'he preguntat a qui protegeixen quan carreguen amb la porra? De què ens defensen?
Imagino el rector arraulit al terra i un grup d'estudiants atonyinant-lo de valent armats amb porres i protegits per cascs i escuts homologats; i més tard el portaveu dels joves antibolonya declarant que la violència de les forces de seguretat havia arribat a límits inassumibles. Disculpeu-me, tinc un cervell demagog que va per lliure i em proporciona sovint imatges d'aquest estil. D'aquesta manera tan poc ortodoxa es va formant el meu pobre criteri. Em sol interessar més la legitimitat moral dels esdeveniments que el seu suport legal. La legalitat sempre m'ha semblat un consens de buròcrates incapacitats per a la crítica.
Em pregunto quina validesa tindran d'ara en endavant els manifestos universitaris signats per catedràtics i intel•lectuals de prestigi condemnant les intervencions armades -posem per cas- a Gaza o Irac quan a la primera de canvi els rectors envien la policia a hostiar els estudiants insubordinats, estem arreglats...
Hi ha responsables a banda dels polis? Sí, és possible... el Conseller, els caps policials, l’impol•lut Rector, els fabricants de porres... Però quan una persona humana exerceix el seu poder violent contra una altra de desarmada, el control de la seva porra, el número de cops, la direcció dels seus ulls, la intensitat dels seus bíceps i la seva capacitat de domini són, al meu entendre, responsabilitat unicament seva. Però suposo que un policia entenimentat no és més que un oximoron, com diria en Quim.
Han passat molts anys, però no oblidaré mai la mirada rabiosa d'odi i prepotència del policia que em va atonyinar per primera i única vegada a la meva vida a la Rambla, després d'una pacífica manifestació antiglobalització on se'ns va acorralar amb un propòsit polític concret. En aquells ulls covards protegits per un casc i un escut no hi havia comandaments policials descoordinats, ni errors estratègics, ni abusos que no s'havien de repetir, hi havia només un fill de puta analfabet i aneuronal idiotitzat per l'uniforme i la llicència per a estovar i amb un historial de complexos i mancances similar als que trobaríem a Quatre Camins.
I no hi havia cap estudiant violent, em demanareu? És possible, però a aquests se'ls redueix, se'ls emmanilla, se'ls posa a disposició judicial i se'ls condemna per tothom abans no canta el gall. És una subtil diferència, però les meves simpaties es fixen sempre en aquestes petites coses...