24 de desembre 2010
Bon Nadal
22 de desembre 2010
La ciutat que es mira
18 de desembre 2010
Wikileaks
No estic d’acord amb aquells que resten transcendència al fenomen que ha capgirat com un mitjó la diplomàcia i l’espionatge planetari. I de forma especial, amb aquells altres que jutgen la personalitat del fundador de Wikileaks com si cada vegada que llegim una notícia haguéssim de psicoanalitzar el director del diari que la publica. Què potser n’hi ha algun al món que no sigui un megalòman mastodòntic? Jo no en conec cap, del Full Parroquial al Financial Times. Eufemismes a banda, en aquest cas només hi ha els escèptics de torn, els envejosos del gremi periodístic de sempre i aquells que tenen -o els agradaria tenir- alguna cosa a perdre, una minoria molt poderosa, però no prou. No és el mateix conèixer des d’un punt de vista conceptual la naturalesa immoral dels Serveis Secrets que una veueta distorsionada li recordi cada matí al director de la CIA en obrir el portàtil: hola, sóc un hacker, un freaky avorrit que no té res més a fer que espiar-te mentre escolta Lady Gaga...
La consciència política col·lectiva, com un Hall 2001 invisible i venjatiu, ha envaït el ciberespai per quedar-s’hi. No hi ha fronteres ni dret d’admissió. Tothom és benvingut i el més associal pot ser la reina del ball. La policia cibernètica no és capaç d’aturar la multitud exaltada. Des de la presa de la Bastilla que la Humanitat no vivia una riuada llibertària com aquesta. No són focs d'artifici, això no ha fet més que començar. Hi haurà un abans i un després de Wikileaks, no ho dubteu. I a més, Sarah Palin demana poc menys que la Pena Capital per Assange. Si la vida fos un musical, en el meu apocalipsi particular, l’ex-governadora d’Alaska acabaria com Maria Antonieta a la guillotina cantant Material Girl.
14 de desembre 2010
El mòdem
10 de desembre 2010
John Lenon
Per a veritats quirúrgiques ja tenim Wikileaks. Avui hem sabut que a John Le Carré no li va caler gaire sal i pebre per construir l'argument de El Jardiner Fidel: 11 nens morts i una llarga i fastigosa cadena de corruptes i delinqüents, respectables polítics, empresaris, diplomàtics i executius. No passarà res. La fotografia avui és la cadira buida del Nobel de la Pau. Pobrets xinesos, amb la seva dictadura.
La lletra d'Imagine conté un sentit profètic que a ningú no se li escapa, tot i que la tararegem com si fos una inofensiva cançó enfadosa popular, com la sintonia del Colacao. Per això Lenon ha esdevingut una icona global. Més enllà de la música, som molts els que ens hem de conformar amb el negatiu imaginari d'un món que no ens agrada. Cada frase d'Imagine és l'antídot als 250.000 cables secrets i als fàrmacs de Pfizer.
Però el més curiós és el fet que tot i que els que en surten beneficiats de l'ordre natural de les coses són sempre una minoria, ens han fet creure tot el contrari: que estem millor amb el cel tal com està, que les religions ens fan millors persones, que les fronteres i no la cultura conformen la nostra identitat, que hi ha motius per matar i morir, que els estats vetllen pels nostres interessos, que els serveis secrets són la pedra filosofal de la democràcia, que som propietaris i tenim molt a perdre i que la resta són somnis i utopies passades de moda. Algun mèrit si que els hem de reconèixer..