21 de març 2010

De rius i de cafès

La geologia sempre m'ha semblat una disciplina que rere la seva aparent rigidesa científica s'hi amagava un potencial metafòric notable. A la facultat de ciències geològiques s'hi respira més poesia que en qualsevol de les facultats de lletres on, a priori, hi abunden autèntics especialistes en això de descriure la realitat donant unes quantes voltes. Aquesta és una percepció molt subjectiva i reconec que em fa una mica de riure, sobretot perquè jo de metàfores no hi entenc gaire. En qualsevol cas, aquelles col·leccions de roques i minerals tancades en vitrines i cobertes de pols, em transporten a un estat de quietisme serè i tranquil, a un deixar que el clima vagi modelant pausadament les nostres formes, a l'absència de la violència lligada a les passions. Les roques i els minerals són els estoics de la geografia. Les muntanyes, en canvi, m'evoquen a un escepticisme que només és possible des de les posicions elevades. Un escepticisme assossegat, que observa amb sornegueria però que no és arrogant. El dubte discret, que no s'expandeix, que no s'imposa. Després hi ha el mar. El mar és l'anhel, el viatge. El mar és l'amplitud, la realitat que, de tan vasta i dilatada, se t'escapa de les mans. I és aquella inquietud que a voltes és estimulant però que a voltes t'esquinça l'ànima perquè et fa somniar amb els ports on mai has estat i on mai estaràs i on probablement series més feliç. El mar són les naus que sempre se'n van amb les teves il·lusions i et deixen assegut al moll amb les potes suspeses i la mirada perduda. Però de tots els accidents geogràfics, els rius són probablement els que gaudeixen d'un major prestigi entre els literats, els poetes i algun que altre filòsof. Els rius són inici i final, el temps que flueix inexorable. Sí: els rius són el temps (amb majúscules) i m'atreviria a dir allà on es reflexa la contemporaneïtat. L'últim riu literari que he conegut ha estat el Danubi, de la mà de Claudi Magris. És un Danubi pretèrit, idealitzat, d'aigües netes al voltant del qual s'hi articulava una Europa que intentava ser però que la història implacable no va voler que continués sent. Una Europa tolerant, liberal -en el bon sentit del terme- laica, culta, lliure de fanatismes, de cafès literaris on s'aprenia a compartir i a relativitzar les pròpies certeses, i de balnearis on es podia descansar i deixar reposar les idees. El Danubi de Magris és una immensa nostàlgia insondable i trista. M'explica un company de Trieste que sovint es pot veure a Magris al cafè San Marco. Allà llegeix, escriu, juga als escacs i pren cafè. Penso amb el cafè San Marco i no puc deixar d'associar-lo amb el nostre cafè d'Ocata. Penso amb Magris i se m'apareix el senyor Luri. Magris i Luri formen part d'una mateixa idea d'Europa: una Europa que parla, que escolta i que no crida. Els nostres rius avui baixen tan plens de merda, tan contaminats d'estupidesa, de filies i fòbies, de patologies mentals diverses, que, en la seva superfície, ja quasi no hi queda espai on poder-se reflectir la llum de la saviesa.

13 de març 2010

Carl Sagan

No recordo quin grup d’estrelles era, però n’hi ha un que quan el mires per primer cop en veus cinc, però si t’hi fixes bé n’hi ha set, o més. Quan feia colònies amb nens, els explicàvem una llegenda Samurai que deia que per preparar bé els arquers, calia entrenar-los i fer-los coneixedors de secrets ancestrals. Després de l’entrenament, se’ls feia la prova definitiva. Havien de mirar aquell grup d’estrelles i fixar-s’hi bé. Els arquers han de tenir molt bona vista, els nens ho saben. Si els aspirants a arquers no encertaven el número d’estrelles d’aquella constel.lació, el mestre els degollava en silenci. Si l'encertaven, esdevenien guerrers d’èl.lit. Suposo que algú se la devia inventar, aquesta història. Hi he pensat moltes vegades i presenta buits del tot inversemblants. Perquè no els feien la prova de les estrelles abans d’entrenar-los i explicar-los tots els secrets de l’art de la guerra? S’haguessin estalviat el drama d’haver de degollar alumnes entregats, tot i que miops. Però mai cap nen m’ho va preguntar, això. Es limitaven a obrir els ulls i deixar-se endur per una avidesa de mite tan ancestral com el cel infinit.

Quan era petit volia ser astrònom. Em semblava la vocació més fascinant de totes. M’empassava la sèrie Cosmos de Carl Sagan com si fos una espècie de llibre sagrat. La biblioteca de l'Escola Itaca tenia tots els capítols en VHS. Uns anys més tard, vaig saber que Carl Sagan va impulsar el projecte SETI de recerca de vida extraterrestre intel.ligent que tanta literatura ha generat. I sabeu què? Va convèncer la NASA perquè incorporés la placa d’or PIONER 10 a la missió que havia d’explorar els planetes gegants, Júpiter i Saturn. La placa contenia dibuixos d’un home i una dona i esquemes de la nostra posició a l’univers, una espècie de missatge simbòlic que pretenia informar de la presència de vida intel.ligent a la Terra a una possible civilització que en un futur llunyà la interceptés. És com si un nàufrag enviés un missatge en una ampolla interestelar. Si no fos tan poètic, seria absurd. Un disc d’or que parla de nosaltres perdut per l’univers, eternament a la deriva. No em negareu que s'ha de tenir una naturalesa molt quixotesca per a arribar a tenir una idea com aquesta? El més curiós és que recentment han rebut la darrera senyal emesa per la sonda, aproximadament a uns 12.000 milions de quilòmetres de la Terra. He llegit a internet que es dirigeix cap a l’estrella Aldebaran, a la constel.lació de Taure, on es preveu que arribi d’aquí a 1.690.000 anys. Seguirem informant...


03 de març 2010

Gàbies

De vegades, assegut al balancí, mentre es gronxava amb parsimònia, li feia companyia amb la mirada. La llum que es filtrava entre les cortines de ganxet dotava el seu plomatge d'una coloració groguenca un xic esblaimada, com metal·litzada. El canari de l'àvia. I com que sempre havia estat de l'opinió que no era possible singularitzar un ésser viu si abans no se li posava un nom, no es va conformar en anomenar-lo simplement canari i el va batejar: Plató, el canari de l'àvia. El perquè un nen de dotze anys decideix que el canari de la seva àvia es dirà Plató i no Butragueño -que era el personatge més famós d'aquella època- és difícil de justificar. Podria dir que veia ombres passejant-se dins la seva gàbia i quedaria bastant metafòric, però seria faltar a la veritat. El més probable és que el nom se li hagués quedat gravat a la ment per algun llibre de la biblioteca dels pares i que li hagués atret la seva sonoritat. Plató, el canari de l'àvia, es menjava els pinyons que li posaven entre els barrots amb un agafanàs. I una conquilla de sèpia, que sempre havia pensat que era per esmolar-se el bec, per refilar millor, però que no deuria ser aquesta la seva funció perquè, per molta conquilla que li posés, Plató, el canari de l'àvia, feia dies que havia deixat de refilar. I com que els dies passaven i s'anava impacientant, allà, gronxant-se al balancí, va decidir obrir-li la porta i li va dir: Au, no vols refilar? Doncs marxa! I Plató tragué la poteta i després el bec, i mogué el caparró circularment, segurament per assegurar-se que en aquell món nou, en aquelles noves possibilitats que se li obrien de sobte, cap altre objecte vivent pogués qüestionar la seva integritat. I el nen que l'animava, vinga, ets lliure, vola i refila! Plató semblava indecís. I finalment tornà a les profunditats de la gàbia, un xic avergonyit, tot sigui dit, i es remullà les potes a una piscina que l'àvia li havia fet amb un tros d'ampolla de Font Vella. Però la gàbia no es tancà mai més. I és així com els dies passaren i, de sobte, un diumenge de rams, Plató refilà de nou. I com refilà! Tan intenses eren les vibracions que provocava que semblava que les encluses i els martells de tots aquells que se'l miraven s'havien de trencar d'un moment a altre. Plató, el canari de l'àvia, refila que refila i l'avi emprenyat, que no pensa callar mai aquest collons de canari? I certament, només deixà de refilar en el precís moment en què deixà de respirar. Plató fou feliç refilant dins la gàbia, sempre amb la porta oberta. I com ell, milions de canaris engabiats hauran tingut la mateixa sort. Però, en canvi, n'hi ha molts que viuen en gàbies ben tancades, o en gàbies que alguns volen fer creure al món que estan obertes. Si aquell nen de dotze anys que es gronxava rítmicament en el balancí no hagués pres la decisió de deixar la porta de la gàbia oberta, Plató, el canari de l'àvia, no hauria refilat mai més i, potser, fins i tot, hauria deixat de menjar, un dia sí, un dia també, fins arribar al final.