Xavier Garcia Albiol

Igual que molts bisbes i altres homes de fe, he decidit fer un parèntesi en el meu celibat. L'abstinència política és tant o més difícil de suportar que la contenció sexual, sobre tot si un comet l'error d'obrir un diari o engegar la ràdio pel matí. Les provocacions d'alguns polítics desperten en mi polsions de caràcter gairebé concupiscent.
Ara que el nostre amic Damien ha deixat de fitxar, m'han agafat ganes de dedicar-li un panegíric a l'item Xavier Garcia Albiol. Desconec si aquest gran estadista té blog i ni tan sols si sap esciure, però el cas és que avui li tinc ganes. Si jo fos un macarra de barri com ell li trencaria la cara, però com que sempre he estat més aviat seguidor d'aquella màxima de Karate Kid que diu "mejor manera de evitar golpe, no estar allí", potser millor li dedico un article i me'n vaig a dormir una mica més desquitat.
Podria dir que aquells que el votaran són uns imbècils racistes i quedar-me tan ample. Podria fins i tot disculpar-me per endavant per si algú s'ofèn en llegir aquesta opinió com ha fet aquest matí la Sra.Camacho. Però seria injust. Perquè la distància que separa el Sr. Albiol dels seus votants és la mateixa que separa aquell qui treballa a un escorxador del sàdic que disfruta torturant un gat, o un negre. El Sr. Albiol és un sàdic de la política perquè se li enfot ofendre milions de persones si amb això aconsegueix atiar una mica més l'únic foc que és capaç de mantenir encès algú amb la seva limitada capacitat intel.lectual. El Sr. Albiol és un racista i un nazi, en el sentit més propagandístic del terme. I si algun amic blogger pensa dir-me que el debat sobre la immigració és molt més profund que això, li recomano que s'abstingui de fer-ho. Segurament li saltaria al coll i després em sabria greu.
Quin gran partit, el PP. Advocats del "Círculo Eqüestre" a Sant Gervasi i camorristes que atonyinen periodistes a Badalona. A cada ramat, el seu pastor. No fos cas que malbaratéssim talent polític allà on no cal. I la Sra. Camacho amb un fons d'armari amb més jaquetes que el d'Imelda Marcos.

La màgia de la paternitat

Han passat uns quants dies des del 10 d'abril i la Terra continua dansant. Hi ha un ordre universal que es manté absolutament inalterable encara que a la teva vida es produeixin fets extraordinaris. Ni us imagineu fins a quin punt això em tranquil·litza. Els plors dels que arriben continuen barrejant-se amb els plors d'aquells que diuen adéu als que se'n van en un cicle que no s'atura.
Al meu voltant, normalitat també: l'arbre de davant de casa per fi s'ha tenyit de verd i ja quasi tapa la paret mitgera la visió de la qual altera el meu trànsit intestinal. Com cada matí, la dona de la bata rosa dóna menjar als coloms i el quiosquer mira el cul de la perruquera que va a buscar cafès al bar dels xinesos. Torno a llegir: Ialo, d'Elias Khoury, que havia deixat a mitges. Torno a treballar, a explicar coses, que és el que m'agrada. En Jordi continua sense parlar de política i a la baronia del Vallès, amb tant de tedi, sembla que busquin que Putin els acabi concedint la nacionalitat russa. La vaca ja només vol que se la follin per darrere i amb l'Ana ens observem de reüll buscant algun signe de debilitat - però respirem alleugerits quan constatem que cap dels dos ha començat a parlar amb diminutius-. M'havien advertit que la paternitat provocaria un sisme vital que modificaria els ciments de la meva naturalesa, però res d'això ha passat. Les circumstàncies es mouen i creen un efecte òptic que ens fa creure que som nosaltres els que ens movem.
I així doncs, què ha suposat per a mi la paternitat? Poder observar la gestualitat d'una vida que tot just comença i poder incorporar aquests moviments a petita escala, quasi imperceptibles, a la llista d'aquelles petites coses que el temps ja no em podrà prendre mai. Però, sobretot, la paternitat ha provocat un canvi significatiu en la meva relació amb els gats. Si abans els gats i jo teníem una relació distant, ens toleràvem però no ens fèiem gaire cas, si la seva mirada em torbava i la defugia com podia, i ells ho notaven i s'allunyaven de mi, ara la dinàmica ha canviat. Quan surto al carrer observo com els gats se m'acosten, talment com si fos un flautista d'Hamelin però en versió felina. I m'agrada. Algun cientificista dirà que no hi ha cap misteri en aquest fet, que la causa és clara, que amb tant bolquer, crema hidratant i vòmits làctics, la meva olor corporal ha canviat . Potser sí que aquest és el motiu de tanta gaterada però, en qualsevol cas, prefereixo pensar que això és el que anomenen la màgia de la paternitat.

Desmuntant Woody Allen

Veu de l'ascensor de l'infern:
5 ª Planta: carteristes de metro, captaires agressius i crítics literaris.
6 ª Planta: Extremistes d'ultradreta, assassins en sèrie, advocats que surten per televisió.
7 ª Planta: Mitjans de comunicació, ho sentim, aquesta planta està plena.
8 ª planta: Criminals de guerra evadits, telepredicadors i associació pro armes
Planta baixa: tothom fora.
(Desmuntant Harry, 1997)

No és la millor pel•lícula de Woody Allen, i a més surt Robin Williams, però aquesta baixada als inferns val per mitja Divina Comèdia. En un moment donat, algú pregunta a un personatge anodí, i a vostè què l’ha dut a aquest ascensor? Jo sóc l’inventor del metacrilat, respon l’home absent. En una altra escena, algú exclama, i la ciència? Què té de dolent la ciència? Jo, personalment, entre l’aire condicionat i el Papa, em quedo amb l’aire condicionat...

El meu ascensor particular se sembla bastant al de Woody Allen, deu ser per aquest motiu que quan em vaig emancipar els amics em van regalar una figura de paper mâché amb la seva caricatura. Aquest col•lega inanimat m’ha acompanyat des de llavors. Amb ell he compartit llargues estones de tedi i algun moment surrealista que fins i tot a ell li costaria narrar. Quan em vaig mudar al Poble Sec, ell també ho va fer. No s’estranya de res , sembla estar de volta de tot. Sempre fa la mateixa cara i no ha deixat mai de fer-me companyia. Una companyia silenciosa i distant, però intel•ligent i en molts moments recomfortant. Té una mirada irònica i despreocupada, entre el “ja t’ho faràs!” i el “què vols que et digui?” És ben bé com si estiguéssim units telepàticament. Tinc la sensació que m’ha estat observant en silenci tots aquests anys i que si pogués parlar de ben segur que m’enviaria de dret a l’ascensor. Però estic convençut que sortiria corrent darrera meu i m’hi acompanyaria. Els anys passen i la circumstància, com deia Ortega i Gasset, canvia. Ara, abans d’anar a dormir, cada dia, en Bernat s’acomiada d’ell, li diu bona nit amb la mà, li toca el nas i exclama: meeec!

L’altre dia, al Palau, vaig assistir al concert de la seva banda de Jazz. L’esdeveniment emanava un aire entranyable a Casal Rock. Woddy Allen sembla haver aprofitat la seva fama per endur-se de gira els seus col•legues. Camises de quadres, pantalons de pana, somriures, molt de ritme i molta humanitat, que és aquella cosa gasosa indefinible que et contagia i et fa venir ganes de ballar i tal vegada, fins i tot, de ser millor persona.

Vaig aixecar el cap en un moment donat i vaig mirar aquell orgue tan solemne del què la ciutadania més nostrada n’havia subvencionat la reparació i em van agafar unes irreprimibles i diarreiques ganes d’exclamar al País sencer allò que Gurruchaga va cridar a Mercedes Milá quan li va fer una pregunta, molt afectada, sobre la seva intimitat: tírate un pedo, Mercedes, tírate un pedo!!

P.S. Post dedicat amb tots els meus respectes a Fèlix Millet, Jordi Montull i les seves respectives famílies, els honorables jutges del Tribunal Constitucional i als del Suprem, al Parlament de Catalunya i al Congrés dels Diputats, als Bisbes pederastes i als seus confidents, al Sindicato Manos Limpias i a un personatge amb cara de llenguado problemàtic portaveu de la Falange, a Jaume Matas, Paco Camps, i tots els seus esplèndids amics de la Gürtel, a Mortadelo y Filemón, a la cacofonia de Francisco Álvarez Cascos que ens ha aterrit darrerament, al tresorer del PP de qui ara no en recordo el nom, al Luigi, en Macià, en Lluís i l’alcalde de Santa Coloma que vivia al carrer Beethoven, i a tots aquells que cada dia, de forma desinteressada i altruista, m’omplen de motius per evadir-me de la realitat i refugiar-me en la música, el cinema, la literatura i -com diu el tòpic- en aquelles petites coses de la vida que corren al marge de la seva gangrena putrefacta.

Avui 10 d'Abril...

A Islàndia, sota la glacera Eyjafjallajokull el volcà ha escopit un xic més de lava. El senyor Ólafur s'ha posat un tros de bacallà a la boca i ha maleït els seus avantpassats per haver decidit instal·lar-se sobre la dorsal atlàntica.

A un prat de Montagut un toro ha permès que la vaca sorda descobrís per fi el sexe anal, i el pastor que crida: ep, mestre que t'equivoques de forat i el toro, impassible, ha mogut un xic la cua i una poncella s'ha obert sota les seves potes.

Al Baró de Montbui li ha picat una vespa mentre passejava respirant l'aire net i l'olor de bosc mullat, i, emprenyat, ha intentat matar-la a cops de bastó però tan sols ha aconseguit perdre el monocle i fer-se una contractura a l'espatlla.

Amós, un nen jueu de 12 anys, ha fet un petó a la galta de la Salma, una nena palestina de 14 que l'ha correspost estirant-li amorosament un dels seus rinxols. Mentrestant, al mur de les lamentacions, el pare d'Amós s'ha tornat a lamentar i a la mesquita d' Al Aqsa el pare de la Salma s'ha estripat els pantalons quan s'ha ajupit per resar.

He viiiisto uuuun plagtillo volaaadoor.... andele! Ha cridat el senyor Crisanto quan ha entrat a la seva cabanya de la Sierra Madre. Bonifacia, esposa pacient, d'una revolada li ha pres l'ampolla de tequila i l'ha trencat sobre el seu cap (no sense abans fer-ne una bona glopada), chinga tu madre borracho de mierda.

Dins un plat volador un habitant del planeta Oph162 A explica als seus superiors que ha decidit desistir d'abduir el mexicà que estava pescant (després ha vist que en realitat feia un riu) perquè es trobava en un estat etílic lamentable i no servia pels experiments programats.

A Barcelona, una llevadora de l'hospital de Sant Pau ha dit: apa, aquí la tens. I el tòtil, en comptes de fer el discurs de benvinguda que durant tants dies s'havia preparat, s'ha quedat petrificat i tan sols ha pogut balbucejar una cosa tan ridícula com: hola senyoreta, em dic Quim i sóc el teu pare. I ella li ha respost amb un badall interminable.

... i la Terra ha continuat movent-se obstinadament al voltant del Sol a una velocitat de 29,5 Km per segon. La mateixa velocitat des de fa 4500 MA...

Escriure

He passat aquests dies de Pasqua per l'Alt Empordà perseguint vaques, cavalls, gallines, gossos i ramats de bens, coses de la condició de pare. Les estones lliures les he passat llançant pedres al riu Llobregat (un altre riu Llobregat, no el barceloní, un que passa per Perelada). Res de llegir ni escriure, aire lliure, ermites, prats i camins. A mi el camp m'agrada, però el meu sistema inmunitari és més aviat urbanita, i entre tant d'animal, ha aparegut inevitablement l'al.lèrgia que m'ha acompanyat tota la vida. Així que el resum fisiològic de les vacances podria ser que les he passat esternudant, en família. Hi ha persones que si tornessin a néixer els agradaria ser més altes o més intel.ligents o més primes. Jo demanaria 3 coses: no tenir migranyes, no ser al.lèrgic i no ser miop, per aquest ordre.
A recer de la Tramuntana i de l'epitel.li boví, vaig poder llegir la fitxa del nostre amic Damien, l'home dibuixat, sobre Ferran Monegal. Més enllà de les coincidències i els desacords, l'article em va provocar una reflexió filosòfica de caire més genèrica. L'altre dia, en Quim, mentre comentàvem per telèfon el possible desenllaç del Gran Pla de l'espia hortenc, em va preguntar com és que no escrivia gaire darrerament. No tinc res a dir, li vaig contestar. I era veritat, en certa manera. A diferència d'aquell de l'acudit de l'Eugenio que va trigar 18 anys a parlar fins que un dia va demanar la sal i davant la pregunta dels sorpresos familiars del perquè no havia dit res fins llavors ell va respondre que tot havia estat correcte, jo no penso que tot m'estigui bé. Els que pastureu habitualment per aquests prats sabeu de sobres que hi ha coses que em treuen de polleguera, els bisbes, per exemple, els demagogs, els lliberals, els racistes, els pseudointel.lectuals, els integristes, els fatxes, les parets mitgeres, els mobles lacats en negre i un llarguíssim etcètera que es va engruixint de forma preocupant amb els anys. No m'agrada la classe política ni una bona part dels periodistes d'aquest país, i això és el més trist. Perquè la realitat la modulen ells al seu albir i al final t'acaba quedant una sensació de simulacre indigesta i molt difícil de suportar per a un esperit social optimista i constructiu com és el meu cas. I després del desencant, un dia et sorprèn la següent reflexió: val la pena perdre el temps criticant allò que més que criticable et sembla vergonyós o barroer o senzillament obscè? Si la televisió s'ha convertit en un immens abocador de misèries, Sr.Monegal, no té més sentit apagar-la i deixar de perdre el temps? I el mateix amb els diaris, les notícies, les tertúlies i els debats parlamentaris. Tot és un gran show i jo sóc Truman. I al final t'agafen ganes de fer com ell, obrir la porta de la caverna i marxar deixant el respectable amb un pam de nas, o cridar allò de a la mierda!, en plan Fernán Gómez.
Però resulta que des que vaig deixar de comentar l'actualitat, he començat a parlar de la vida quotidiana, de geografia, d'astronomia i anècdotes biogràfiques i llavors ha esdevingut un segon dubte encara més paradoxal. Si no he escrit mai un diari, té sentit que ho comenci a fer als 35 anys i amb caràcter públic? Qualsevol resposta a aquest apriorisme em ruboritza i m'inquieta. En Quim i jo no som bloggers, existim, tenim nom i cognoms. I no som periodistes, ni escriptors, ni crítics, ni polítics, ni personatges públics. Quin és el sentit de tot plegat, doncs? Quina força ens mou? Atzar? Inèrcia? I si al capdavall es tracta del destí? I si les mans que ens dibuixen a nosaltres així ho haguessin decidit?