25 de febrer 2009

Slumdog millionaire

No és el meu propòsit glossar les excel·lències d'una pel·lícula que des de molts punts de vista em sembla un autèntic prodigi. Però l'endemà dels Òscar, un comentari d'Àlex Gorina em va provocar una petita reflexió que us vull plantejar.
Malgrat qualificar el film de trampós (un argument que si no es desenvolupa una mica és com dir d'un caramel que és massa dolç), el crític de Catalunya Ràdio es mostrava satisfet. Tot i així, argumentava que el tractament tan positiu i alegre que es fa de la misèria de Bombai li semblava gairebé obscè. Potser les paraules no eren exactament aquestes, però tan li fa. Es tracta d'un argument que s'ha sentit bastant aquests dies i que resulta recurrent quan ens apropem a la pobresa a partir d'imatges.
Després de processar el comentari pel meu bulb raquidi, mentre passava pel peatge d'Arenys, em vaig plantejar quines misèries i complexes morals ens porten a fer reflexions d'aquest estil (i m'incloc perquè sovint em trobo marejat centrifugant en bucles existencials similars). Quina necessitat tenim que la pobresa física vagi sempre acompanyada de misèria d'esperit i mirades buides? Quin sentiment de culpa o quina angúnia estètica ens fa pensar que només ens podem aproximar al Tercer Món per fer-ne denúncia política?
El paternalisme d'Occident em sembla fruit d'una misèria encara més pudenta que la dels carrers de Bombai. Perquè és fruit d'un complex de superioritat espiritual totalment fora de lloc. Els nens, si no passen gana i no són víctimes d'abusos, són feliços gairebé sempre i arreu. Per això a aquestes alçades de la Història encara no ens hem extingit. Als barris de Bombai segurament es produeixen les mateixes rialles, il·lusions, jocs, corredisses de nens o històries d'amor i desamor que a Beberly Hills. I no cauré en el tòpic de dir que tal vegada fins i tot amb un punt afegit d'autenticitat (vaja, ja se m'ha escapat!).
Des d'un punt de vista cinematogràfic, Slumdog Millionaire té un guió excel·lent, uns actors en estat de gràcia i una direcció tan vigorosa que imprimeix un vitalisme contagiós. Vaig sortir del cinema com ho vaig fer ara fa 15 anys després de veure Molt soroll per no res de Kenneth Branagh, bàsicament amb unes ganes boges de saltar i ballar i cridar al sol que la vida és meravellosa, al Nord i al Sud. I, per acabar, està tan adscrita a l'univers Bollywood que qualsevol acusació de simplista esdevé ridícula i paradoxalment superficial. Pot agradar més o menys, però el més recomanable és deixar-se arrossegar, sortir al carrer i acabar ballant el regeton indi tots plegats a l'Estació de França, que bona falta li fa una mica de bullici tercermundista.

18 de febrer 2009

Estètica de la corrupció

He passat una bona estona observant la fotografia dels presumptes implicats en la trama de corrupció d’un partit polític espanyol. Intentava entendre alguna cosa de tot plegat però, malauradament, a l’única conclusió que he pogut arribar –i perdoneu que no sigui gaire original- és que la ineficàcia del poder judicial d’aquest país no només es deu a una manca de personal sinó també a la nul·litat del personal ja existent; amb això vull dir que si jo fos jutge i tingués un cert interès en despatxar ràpid els assumptes, en evitar paperassa i més paperassa, el dia que em creués amb algun d’aquests paios –fet altament probable per la relació irrefutable entre els hàbitats de les persones i el gruix de les seves carteres - aquell dia doncs, i sense cap demora burocràtica, els agafava per les orelles i els enviava directament a dormir a la garjola; perquè no em negareu que hi ha una estètica lligada íntimament al cínic, al corrupte. Per què doncs aquesta mandra de la justícia per actuar amb celeritat, aquesta dilatació estèril del temps previ a la detenció amb l’argument poc convincent de la manca de proves? Què us penseu que fa un home engominat amb una raqueta de pàdel, amb un pal de golf o amb una escopeta per caçar cérvols despistats, sinó engruixir comptes secrets en països exòtics –acceptant Suïssa, Mònaco i Andorra com a països exòtics-? En aquests casos la presumpció d’innocència provoca hilaritat. Agafi’ls senyor jutge, agafi’ls i que siguin ells els que demostrin que no han fet res. I mira, si després resulta –fet poc probable- que s’han guanyat les garrofes legalment, com a mínim els haurà servit de lliçó per no tornar a airejar el seu mal gust estètic, la seva falta d’harmonia, equilibri i suavitat, per la via pública tot espantant les pobres criatures.
Algú ha vist mai un terrorista passejar pels carrers amb passamuntanyes? O un lladre anant a fer la compra amb un mitjó al cap i un sac a l’esquena amb el símbol del dòlar dibuixat? Si fins i tot l’exhibicionista ha deixat d’anar als parcs amb la gavardina marró i els mitjons d’executiu! Per què doncs el cínic mostra amb indissimulada impudícia i pedanteria la seva condició, aquella estètica que se sap reconeixible? La raó és ben evident: mentre que pel terrorista, per l’atracador i pel pervertit, la seva condició és un mitjà per assolir una idea utòpica, diners o plaer respectivament, pel cínic en canvi, la seva condició no és un mitjà: és un fi en si mateix, la seva raó de ser. I és que pel corrupte, pel cínic, els diners com a tals no són tan importants –en té tants que ja no són una necessitat- sinó que la gent sàpiga que en té, que en té molts, i negres, i amagats. I és amb la finalitat de fer-se reconeixible i emparant-se amb l’excés de zel de la justícia, que el cínic no es conforma amb assecar-se els cabells sinó que escura les ampolles de gomina fins que li regalima per les orelles. I és que allà on acaba la moral comença la gomina; allà on acaba la moral comença la cara encartonada pels excessos amb la cocaïna; el rictus paorós tan exclusiu i característic del cínic professional, i un rellotge gros i hortera, i un bony estrany, sospitós, tenyit de ros, al seu costat, de bracet, amb la cara plastificada per la cirurgia, i unes botes de muntar a cavall i un penjoll amb la figura d’un os estúpid de potes grosses que sembla que cridi olé, aquí està el meu cínic, el meu fill de puta, i olé!
PD. ja sé que la vaca sorda té un públic limitat i fidel però no saps mai qui pot arribar a ficar el nas en aquesta pàgina. És per aquest motiu i per estalviar-me problemes que he renunciat a penjar les fotografies dels corruptes del partit que tots coneixem. Busqueu-les vosaltres mateixos per internet.

13 de febrer 2009

El jardiner

Per la porta del bar Las Cañas, allà a la Zona Franca, entrà l’Isidre compungit. La seva magror era tan accentuada que hom podia percebre clarament allà on acabava un os i en començava un altre de tal manera que, amb una mica de temps i paciència, els hauria pogut comptar i donar-ne una xifra que, de ben segur, no hagués diferit gaire de la dels manuals d’anatomia. Feia basarda veure’l, sincerament. I aquella verola que passà de jove, dissimulada tan sols uns dies enrere sota un rostre de salut, s'evidenciava i deixava al descobert els foradets de la pell talment com si fossin pous obscurs de profunditats insondables. Mal afaitat, cabells esbullats que no havien conegut barber de feia temps, i dues masses de carn inflada sota cada un dels ulls tristos i apagats, li conferien un aspecte fantasmagòric, demencial. Les gotes de suor que s’eixugava frenèticament amb un mocador vermell, no feien més que accentuar la coloració groguenca de la seva pell esblaïmada. L’Isidre entrà al bar i demanà un conyac sense aixecar gaire la vista, tement la possibilitat de creuar la mirada amb algun conegut. Era un autèntic apassionat de la botànica. Ho sabia tot i més. Un gat vell de la brigada de jardiners de l’ajuntament de Barcelona. Sempre passejava cofoi el seu uniforme groc canari. Xerraire impertèrrit, quan em trobava, sabent que era biòleg, no desaprofitava mai l’oportunitat d’explicar-me, amb una devoció quasi infantívola, les noves espècies que havia plantat, els arbres que havia podat i els jardinets que, gràcies a ell, creixien de forma ufanosa. .
Noi –em digué un dia-, jo en realitat sóc un pintor, un esteta que dóna pinzellades de verd, de vermell, groc i violeta, a la grisor manicomial dels edificis de la nostra ciutat.
No esperava mai cap gratificació: ell sol es satisfeia quan veia que, amb una mica de fotosíntesi, es podien tapar les parets d’aquell edifici construït als anys 60 per algun sonat amb carnet d’arquitecte.
El meu somni –deia mig en broma mig seriosament- seria envoltar la Sagrada Família amb plataners majestuosos, i plantar heures i enfiladisses diverses en parterres construïts a la base del temple.
L’últim mes la seva absència fou notòria; quan preguntava per ell, els seus companys abaixaven la mirada i donaven respostes vagues. Aquell matí, entrà al bar sense el seu uniforme, agafà el conyac amb mà tremolosa i segué solitari a la taula més apartada, en el lloc més llòbrec del bar. Veient-lo així, tan defallit, vaig atansar-m’hi.
- Hola Isidre, feia dies que no el veia.
- Noi, la cosa no rutlla, tot s’enfonsa i estic tan desesperat que un dia d’aquests faré una desgràcia.
La seva resposta em deixà astorat, perplex. Era aquell l’home optimista, el jardiner vocacional, a qui li saltaven les llàgrimes quan parlava de les seves proeses amb les tisores de podar? Era tan gran la seva necessitat de confessió que no vaig haver de dir res més: ell solet em contà la història - entre glop i glop-. Una història tan absurda i insòlita que si us l’explico corro el risc que em titlleu de mentider o, pitjor encara, de fantasiós. Potser més endavant corro amb aquest risc i en faig testimoni a la vaca sorda, qui sap... Avui, però, m’he quedat pensant en l’Isidre i han sortit aquestes línies. I és que les plantes dotaren de sentit la seva vida, i les plantes li prengueren...

07 de febrer 2009

Aviam, Parfiam:

Segurament no m'he sabut explicar. La Fe dels altres mai no m'ha despertat nàusees. T'ho puc garantir. No tinc tan clar si a tu et passa el mateix amb els agnòstics, els ateus i els pagans. Tinc la sensació que l'instint de foguera i creuada encara ens sobrevola sovint com un esperit de fanatisme indefugible. Només cal mirar les penoses imatges d'Itàlia aquests dies amb el tema de l'eutanàsia. Et respondré el que deia Maruja Torres fa poc per defensar-se en un article: la irreverència no mata. Això ho entenien fins i tot els reis més dèspotes de l'Edat Mitjana. Si de vegades bufonejo, no és amb voluntat d'ofendre, en pots estar segur. A mi la moral i l'esperit em preocupen des de que tinc consciència. Pots repassar tots i cadascun dels articles de la vaca sorda i descobriràs espurnes tangencials, rius somers i fins i tot profunds oceans d'inquietuds morals per part de tots els seus membres.
Si penso que la campanya dels autobusos d'e-cristians cretineja no és per la suposada fe dels que l'han promoguda, sinó per una certesa més planera i més evident a ulls de qualsevol. La intencionalitat de tota protesta és tan important com la pròpia protesta, més i tot. Jo no dubto dels principis cristians d'aquest col.lectiu, ni fins i tot dels de Rouco Varela. Però no em mamo el dit i sóc conscient que aquesta gent fa política les 24h. del dia, igual que el Cardenal Richelieu. No detecto ni un bri d'espiritualitat en cap de les seves accions o manifestacions. I no és doncs amb arguments morals o religiosos que hem de rebatre'ls, seria injust per tots aquells que es prenen prou seriosament la seva doctrina moral com per no fer-ne demagògia amb tanta facilitat.
El que em dol especialment d'aquests col.lectius és que no estiguin sempre fent costat als que pateixen les injustícies d'aquest món, com correspondria a qualsevol persona que dels principis cristians en fes un estendard vital. Aquest món és prou ple de guerres absurdes, abusos, injustícies i tiranies com per dedicar la teva energia cristiana només a combatre el matrimoni homosexual, l'Educació per a la Ciutadania o l'avortament. Hi ha una dita molt catalana que diu que dels pecats del piu, nostro senyor se'n riu. Pensa-hi un moment que t'avorreixis... Alguna cosa greu passa quan els mateixos que es posen davant de l'ambulància que canvia d'hospital la dona italiana fent ostentosos escarafalls de tragèdia grega no van moure un dit quan s'estava a punt de bombardejar un país on moririen centenars de milers de persones -innocents, no cal dir-ho-.
Sempre m'he demanat de part de qui es posaria Jesucrist si tornés a la terra. A mi, sincerament, em costa molt imaginar-me'l fletant autobusos per anar-se'n a Madrid a manifestar-se al costat de les marujes de la COPE. Em costa imaginar-lo davant de l'ambulància italiana i fins i tot portant-li el te a Ricard Maria Carles al palauet de Pedralbes on es va retirar. No sé, potser sí que faria totes aquestes coses. Però jo que sóc idealista de mena m'estimo més imaginar-me'l envoltat de ionquis i putes, per sota la Diagonal, al costat dels pobres d'arreu, dels negres que pateixen -deixats de la mà de Déu- els estralls de la Sida, la gana, la malaltia i la injustícia -com moltes monges, per cert, i molts membres d'organitzacions no governamentals laiques-. M'estimo més imaginar-lo d'escut humà a Gaza i a Iraq que cantant Glory, Glory, Aleluya! un diumenge assolellat al costat de Laura Bush.
En fi, amic, confio haver-me explicat una mica millor i et demano disculpes si t'has sentit ferit per alguna de les coses que he dit. Confio que el teu Déu t'il.lumini per a vèncer aquests prejudicis que es desprenen de les teves paraules -no he entès entre d'altres coses les al.lusions a la homosexualitat, però com tants assumptes referents a la Fe suposo que aquest tema també se m'escapa..-
Aquest matí he sentit per la ràdio una petita anècdota que em serveix com a metàfora per a posar la guinda a aquest pastís. Resulta que quan Joan Pau II agonitzava els metges vaticans li van comunicar que el traslladaven novament a l'hospital. El Papa els va demanar si el curarien i li van respondre -com no podia ser de cap altra manera- que no. Joan Pau II els va dir que en aquest cas s'estimava més quedar-se a casa. Si els familiars de Eluana Englaro haguessin fet el mateix fa 17 anys, aquesta setmana ens hauríem estalviat l'esperpent que es va produir davant de l'ambulància.
No és la moral, Parfiam, és la doble moral el que indigna les consciències. En tot cas, benvingut a la vaca sorda que -en tant que sorda i irracional- és la casa de tots.

04 de febrer 2009

e-cretins

Vaig creuar-me recentment amb un autobús com aquest en un semàfor. Després d'una espontània micronàusea que em va ser impossible contenir vaig rendir-me al savoir faire dels catòlics en qüestions de màrqueting. Desconec si e-cristians ha fitxat a Lluís Bassat (és sabut que el publicista promocionaria Lucifer si no tingués fama d'insolvent); tal vegada han perdut la poca vergonya que tenien per iniciativa pròpia en una reunió d'aquelles de diumenge a la placeta, amb la corbata passada de moda i La Vanguàrida sota el braç fent manetes amb el full parroquial, sortint de missa a Sarrià, no sé Josep, agafa una frase de Gandhi d'internet, qualsevol, una que parli de Déu, això colarà...
Citar Gandhi per a una campanya tan absurda em sembla digne d'una petita ressenya a la vaca sorda, ni que sigui per la solidaritat genèrica que desperten les vaques sagrades que van conèixer l'activista indi.
Gandhi, entre moltes altres coses va dir allò de "Tot el que es menja sense necessitat es roba de l'estómac dels pobres", frase que podríem aplicar a aquells senyors grossos, com diria Rubianes, com es diuen? ..Bisbes, sí, això, bisbes..
Vaig llegir fa cosa d'un any una entrevista amb el publicista més cotitzat del món on afirmava que la millor marca de la història és l'església catòlica, que és reconeixible fàcilment des de fa segles amb tots els sentits (olor, encens; vista, vitralls; oïda, Bach; gust, hòstia.. i del tacte millor no parlar-ne que encara ens posarien una querella).
Perquè no citen Torquemada als autobusos, em demano? I més ara, que el mossèn negacionista readmès pel Sant Pare infalible ha afirmat que la Santa Inquisició va suposar un gran avenç per a occident..
El pastor alemany ha ascendit aquest cap de setmana a un altre figura que considera que Harry Potter va ser escrit sota inspiració satànica, valgue'm Déu! ...Estem arreglats!