04 de juliol 2011

L'independentisme

Hi va haver un temps en què els arguments dels independentistes giraven sempre al voltant de qüestions espirituals – o psicològiques, si ho prefereixen- La identitat, la terra, i altres bajanades ben estranyes configuraven la terminologia independentista. Passejar-se pel fossar de les moreres un 11 de setembre era com passejar-se pel ranxo de Waco. Això era l'independentisme aleshores, un aquelarre de quatre sonats sota el pi de les tres branques. Sé del que parlo perquè al llarg de la meva vida m'he mogut per ambients freqüentats per aquests aprenents de profetes sectaris en què l'independentisme representava un fi en si mateix destinat a acomplir les seves perversions mentals. Avui en dia encara en queden uns quants d'aquests. Alguns es passegen per l'arc parlamentari oferint un espectacle ben lamentable. Podríem dir que representen la quota frenopàtica d'una idea política que, com tota bona idea política, finalment està deixant de ser un fi per convertir-se en un mitjà. Però si no fem gaire cas a aquests apologetes de la esoterisme, cada vegada més minoritaris, i ens mirem les coses amb una certa perspectiva, podem pensar que mentre l'independentisme està poc a poc adquirint una certa solidesa, l'unionisme, per contra, és ara el que sembla un veritable reducte de caçadors de fantasmes.
Sempre he cregut que la discussió entre independentisme o unionisme era tan absurda com la discussió entre dos persones que enmig d'una cruïlla un opta per girar a la dreta i l'altre per girar a l'esquerra. Perquè la qüestió no és si girar a la dreta o girar a l'esquerra sinó per què es vol girar a l'esquerra o per què es vol girar a la dreta. En aquest sentit em sembla que l'independentista està per primera vegada en disposició de respondre aquesta pregunta mentre que l'unionista va perdent el temps movent el dit sobre la taula d'ouija o predicant la fi del món. L'última enquesta del centre d'estudis d'opinió així ho certifica quan mostra que la majoria del 43 per cent de catalans que optaria per la independència ho faria per motius estrictament econòmics.

02 de juliol 2011

Un últim favor

Fa cosa d'un any, em va sorprendre la notícia de l'abolició de la pena capital en un estat americà del què no recordo el nom i promoguda per un governador en la vigília de la seva jubilació. És quan no tenen res a predre que els homes sovint decideixen comportar-se com a herois fent allò que segons Le Carré li tocaria fer a una persona "normal".
A la política no n'abunden, precisament, ni d'herois ni d'homes "normals". És per això que aquests darrers mesos, veient el President Zapatero defenestrat i abandonat per propis i estranys, m'ha vingut al cap una idea recurrent. Podria el President espanyol fer-nos un últim favor a aquells que fa 7 anys li vam atorgar el benefici del dubte per treure'ns de sobre aquell forúncul en què s'havia convertit el Sr. del bigoti, el gremlin mentider de les Açores.
Una vegada vaig pujar a la Cerdanya amb un matrimoni gran de Sarrià, coses de la feina. El Sr. X era fill de la burgesia Barcelonina, mentre que la Sra. X era filla de la burgesia parisenca, però educada a Gran Bretanya, coses dels burgesos. Ambdós de classe alta, conservadors, lliberals, tant li fa. Mentre el Mercedes creuava Sarrià alentit pel caos de l'hora punta, la Sra. X va fer un comentari sobre les escoles de la zona alta. Davant la meva sorpresa, el Sr. X em va aclarir que per un francès és sorprenent que hi hagi tantes ecoles religioses, que li semblava del tot inconcebible a la seva senyora que l'educació estigui encara avui en mans de frares, monges i escolanets.
Passejant pel Parc de l'Oreneta vaig recordar l'anècdota i rellegint incrèdul l'enèsima enquesta que situava Rajoy a anys llum de Zapatero, vaig pensar que era el moment de treure's el darrer As de la màniga i nacionalitzar totes les escoles del país, acabar d'una vegada per totes amb els privilegis que l'església té a Espanya i a cap altre lloc del món i de passada -perquè no-, retornar les despulles del Dictador a la seva família i convertir el Valle de los Caídos en un museu dels horrors o tal vegada en un cementiri nuclear.
En definitiva, abans de fer les maletes camí de l'exil.li mediàtic, Zapatero podria encara comportar-se com un home normal i deixar per les properes generacions un país lliure de crostes històriques i supersticions malaltisses. Ressentit, diran alguns. Potser, però que no ho són, els herois, de ressentits?