L'ós i la flauta

Deia Joan Miró que de la poesia només li interessaven les seves possibilitats plàstiques. Aquesta afirmació es podria formular al revés i dir que de l'estètica només ens interessa el seu contingut poètic, és a dir, una essència palpable que li doni significat.
Aquests dies he acabat la lectura de La decisión de Sophie (Sophie's choice, William Styron 1979). Al passatge clau de la història, la silueta d'una nena, filla de la protagonista, es perd en una freda andana d'Auschwitz camí del crematori. I se'n va anar, amb el seu ós i la seva flauta.. Sophie explica al protagonista que narra la història que mai més no ha pogut sentir aquestes dues paraules en cap idioma, ós i flauta. Una imatge molt poètica carregada d'un sentit més enllà de la tragèdia.
La facilitat amb què Styron es mou de l'anècdota al tot, de les profunditats més abismals de l'ànima humana als plaers més epidèrmics, és prodigiosa. Es tracta d'una lectura d'aquelles en què sents com es produeix un clic interior que et desmunta alguna perspectiva des de la qual sempre t'havies mirat el món. En el meu cas, i com amb d'altres novel.les, hi ha un abans i un després de La decisión de Sophie.
Styron anomenava Auschwitz la negra nit de l'anima humana. Adorno va dir que no es podia tornar a fer poesia després d'Auschwitz. Aquest matí, mentre sentia les notícies, m'he preguntat com etiquetaria algú d'aquí un cert temps el que ha passat a Gaza. M'he demanat quants ossos i flautes han quedat colgats sota les runes; quines paraules emprar quan ja s'ha dit tot. Auschwitz va acabar amb els responsables penjant d'una corda a Nuremberg. Penjarà algun dia occident d'una corda els responsables de l'holocaust palestí?
Podria acabar el darrer article de l'any de La Vaca Sorda d'una manera poètica demanant als Reis d'Orient óssos i flautes pels orfes de Gaza, però em bulliria la sang si no dic que m'estimaria més que ens duguessin una corda prou llarga com per poder fer justícia un dia no gaire llunyà.

Burocràcies

Una tarda es fa oficial la publicació d’una convocatòria pública i tot l’engranatge burocràtic es posa en funcionament. La maquinaria està vella i obsoleta però any rere any aconsegueix posar-se en marxa. Em deixa astorat aquesta resistència de l’administració a les lleis físiques de la matèria: tot es marceix a la llarga, però ella només canvia un parell de peces i la cosa s’engega altre cop, no acaba mai de petar. Potser és perquè l’administració no només és un concepte, una entitat abstracta, com sempre havia pensat, sinó quelcom que es fa evident, que és real, però contra el qual no pots lluitar perquè no es tangible; vull dir que no saps mai contra qui tirar la sabata. Existeix, d’això no en tinc cap dubte, perquè cada cert temps els seus tentacles et colpegen sense cap tipus de miraments ni compassió a les teves parts més sensibles. És fàcil saber quan les corretges es comencen a moure perquè veus el funcionari com remuga per sota el nas, parla sol, la seva pell agafa un to similar a la clofolla d’un cacauet i el seu rictus adopta un aspecte paorós, demencial. És un espectacle lamentable, molt trist de veure. Els sol·licitants tampoc en sortim gaire ben parats, amb algunes excepcions, esclar: hi ha persones que saben moure’s amb decisió i fermesa enmig de tota aquesta ferralla, inclús alguns pervertits sembla com si hi sentissin un cert plaer. Jo no pertanyo a aquesta classe de persones: malauradament, a mi tot plegat m’engoleix literalment i em deixa en un estat de mort cerebral, d’atonia intensa i persistent, produint-se en el meu cos uns canvis físics realment deplorables. Al meu voltant tot es difumina i només hi ha espai per l’objecte de les meves desgràcies. No sabria dir-vos quina és l’estratègia més eficaç per enfrontar-se al procés burocràtic. Crec que encara no s’ha publicat cap manual d’autoajuda; sospito que no hi ha una solució universalment vàlida i que cadascú fa el que bonament pot. El que és cert és que la burocràcia posa a prova més que qualsevol altra cosa la nostra paciència, allò que ens fa diferents dels animals.
El cas és que ja fa dues setmanes que el Procés va començar. Dues setmanes en què el temps s’ha dilatat fins a uns extrems inversemblants. Dues setmanes de trucades a centraletes que et desviaven a números diversos en què el denominador comú era el mateix: un ser viu amb veu indolent i sense cap resposta a les meves demanes que et desviava a altres números igualment invàlids, i així fins a l’infinit. L’ infern deu ser una cosa similar a aquesta: anar de finestreta en finestreta o de centraleta en centraleta, sobres de colors amunt i avall, compulses per aquí i compulses per allà...
Avui, finalment, sembla que els límits de tot allò que m’envolta es tornen a definir. Els tràmits ja estan fets. Les cremors d’estomac han amainat, els granets que m’han sortit a la cara comencen a cicatritzar-se i torno a anar bé de ventre. Queden encara restes de la batalla en forma de munts de papers escampats per tot el pis. Només em resta baixar demà fins al metro per anar a correus a enviar tota la paperassa; el metro i correus: dos llocs repugnants però contra els quals ja tinc unes estratègies mentals assimilades i perfectament contrastades per poder-los suportar. Bé, el fet és que quan he acabat l’últim tràmit he recordat que tenia un bloc on de tant en tant hi escrivia. Sort d’en Jordi que ha mantingut les persianes obertes. Jordi: a mi també m’agraden els actors anglesos i Shakespeare. I sobretot m’agraden les sabates que volen; em molesta, però, la falta de punteria que tenen alguns. Si vols tirar una sabata, assegura’t que encertaràs, sinó deixa-les a algú que tingui el pols més estable. I ho dic jo que durant tot aquest enrenou ja he posat els 35, i me n’adono que les meves sabates ja estan molt desgastades i que la meva punteria és tan escassa que intento escriure un article contra la burocràcia i envio les sabates pels núvols, talment com un penal llençat per Gudjohnsen.

Henry V

Ahir vam veure aquesta espectacular Opera Prima de Kenneth Branagh, i a banda del desig de ser un actor anglès en una altra vida, em va quedar una breu reflexió. Shakespeare es plantejava ja el 1599 la responsabilitat dels mandataris si la causa d'una guerra resultava no ser justa: Pero si la causa no es justa, el mismo Rey tendrá unas cuentas pesadas que echar, cuando todas esas piernas, brazos y cabezas cortadas en batalla se reúnan en el día final y griten: "Morimos en tal sitio".
Sé que sóc recurrent amb el tema, però em van venir al cap les tristes imatges de George Bush fent mofa del despropòsit argumental amb què va dur el món a la guerra quan es va ajupir pel despatx oval fent veure que buscava les armes de destrucció massiva. Si no fos pel nombre tan obscè de cossos en descomposició, la broma hagués passat per una performance de política postmoderna de gust dubtós. Però malauradament no és així. El tema no fa gràcia i la culpa és seva. Ja sabem que el guió de la política internacional l'escriuen ineptes que disten distàncies infinites de genis com Shakespeare, però no deixa de ser sorprenent descobrir fins quin punt hem arribat a involucionar. Han passat 400 anys i som més burros i més immorals.
He buscat a Youtube les imatges en qüestió per contraposar-les a l'Speech de Kenneth Branagh, però no les hi he trobades. Tal vegada la CIA s'està esforçant en fer desaparèixer els rastres de ridícul vergonyant del seu inefable President; tal vegada l'inepte sigui jo. En tot cas, si algú les troba, envieu-me l'enllaç que les afegirem a aquest article.
De moment, adjunto les de la famosa arenga d'Henry V abans de conquerir França, i de passada, la Glòria.

Gudjohnsen

Mentre patia i em frustrava per la manca d'èpica del partit, en culpava inconscientment l'entrenador. Per la seva racionalitat, la seva intel.ligent modèstia i fins i tot per la seva americana Toni Miró.
Que Guardiola és el millor que li podia passar al Barça, aquesta temporada, estem d'acord. Però la veritat, en aquestes ocasions, a mi el fetge em demana tenir Stoitxkov al capdavant de l'equip. El Barça, davant del Madrid, hauria de ser quelcom semblant a un exèrcit de vikings àvids de sang enemiga. Si el futbol no tingués cojuntures fisiològiques més enllà de les esportives ho deixaríem tot en mans d'enginyers descafeinats i altres professionals amb sang d'orxata. Però no és així.

Escoltant amb uns segons de retard la retransmissió d'en Puyal, em vaig adonar que anomenaven Gudjohnsen bacallà. Vaig recordar l'època quan li dèiem (jo inclòs -que no en sé gaire i em deixo contaminar fàcilment pels que en saben encara menys-) la vaca Gudjohnsen. Pobre Eidur, fill d'Arnor.
De sobres és conegut que sento molta simpatia darrerament per les vaques, les cegues, les sordes i fins i tot les que juguen a Futbol. Gudjohnsen, fill d'Arnor, va ser un dels que més va córrer el dissabte. I això, tot i que no sempre és sinònim d'efectivitat, com a mínim ho és de voluntat. I diuen els avis que qui fa el que pot no està obligat a més. Aquesta dada va ser l'espurna que va fer esclatar la meva simpatia envers la vaca Gudjohnsen, una debilitat que fins dissabte havia estat latent. Eidur Gudjohnsen té el físic ideal per imaginar-te'l a càmera lenta posant-se un casc de ferro i brandant l'espasa mentre conté amb les rendes la fúria del cavall abans de precipitar-se muntanya avall contra un exèrcit de 10.000 orcos.

A la seva biografia de príncep viking hi trobem una dada curiosa, digne d'esment: Eidur Gudjohnsen va substituir el seu pare Arnor al seu debut amb la selecció d'Islàndia, fet del tot excepcional segons els historiadors futbolístics d'arreu. I com que els detalls secundaris i intranscendents no s'han de menystenir, aquí teniu la darrera perla de la vaca Gudjohnsen: en plena guerra dels balcans, Bobby Fischer va desafiar el govern del seu país i va acceptar jugar una partida d'escacs a Belgrad. Els EUA van incloure qui havia estat el seu heroi nacional a la llista de fugitius immediatament. Va ser arrestat a Japó el 2004. Finalment, Islàndia li va concedir la ciutadania invalidant així el procés judicial. Des de llavors i fins la seva mort el passat mes de gener Bobby Fischer va viure a Islàndia on es va amic -entre d'altres- de Gudjohnsen. Imaginar-se ambdós personatges, el futbolista d'èlit amb el geni desubicat darrera d'uns vidres glaçats jugant una partida d'escacs damunt d'un terra de fusta enmig de la tundra islandesa, no em negareu que té gairebé la mateixa força estètica que imaginar-se Víctor Valdés tocant Chopin a casa seva després del derby intentant oblidar l'envestida d'aquella espècie d'Uruk-hai a qui finalment havia pogut aturar.
Si jo fos entrenador, el Barça baixaria indefectiblement a segona, però us asseguro que el dissabte, al vestuari, abans de sortir al camp, hagués fet formar els jugadors i mirant-los fixament als ulls i apel.lant al més profund de la seva condició humana, els hauria cridat allò de "Hijos de gondor, y de rohan, mis hermanos... veo en vuestros ojos el mismo miedo que encogería mi propio corazon, pudiera llegar el día en el que la voluntad de los hombres decayera y se rompieran los lazos de nuestra hermandad, pero hoy no es ese día... pudiera llegar el día en el que una hora de lobos y escudos rotos rubricaran la consumación de la edad de los hombres, pero hoy no es ese día, en este día, ¡lucharemos!, por todo aquello que vuestro corazón ama de esta buena tierra, yo os llamo a luchar ¡hombres del oeste!"
En fi, en un altre ordre de coses, algú ha vist les imatges del periodista Iraquià llençant-li les sabates a George Bush? Oh, quin gran moment! Quina gran metàfora! Quin heroi més Dalinià! Ara que ja tenim un Labordeta a Iraq estic més tranquil. Em va fer recordar el final de Les Benignes, quan en Maximilien Aue pessiga la galta a Hitler.. quins moments, si no fos per aquestes petites coses la realitat tindria un interès encara més relatiu. En acabat l'orangutà integrista va tenir els c. de dir que no havia passat por en cap moment, davant l'amenaça de la sabata voladora. No, és clar, President, davant d'una sabata voladora amb una dotzena de goril.les custodiant-te el son i amb l'Air Force One escalfant motors a punt per sortir cagant llets d'aquell puto país, vostè no va passar por. Suposo que es passa més por quan et bombardegen la casa, et destrossen el país, et pengen el President d'una corda (sí, és clar, era un cretí que gassejava kurds amb bombes yanquis), suposo que és més fàcil acollonir-se quan maten mig milió de compatriotes, quan converteixen el teu país en una bacanal permanent de terroristes aneuronals, quan s'enduen el petroli, et roben i es forren a costa de la reconstrucció... I a sobre han d'aguantar que se'n fotin de tu quan els llences una sabata!

+ Mozart

Anava a fer un escuet comentari a l'escrit d'en Quim, però les al.lusions a Mozart m'han posat de tan bon humor que em sembla que he perdut un cop més la capacitat de síntesi. Ja vaig escriure un dia que La Flauta Màgica em semblaven els 120 minuts més perfectes de la història de la música. Potser podria afegir que també són els més alegres; deu ser per això que Mozart és tan proper als nens, i fins i tot a les vaques. Vaig sentir de petit que donaven més llet si sentien música de Mozart i m'ho vaig creure sense demanar més dades. Em sembla perfectament coherent. Jo si fos una vaca, així ho faria. M'alegra comprovar que les vaques sordes també responen a aquest estímul. Mozart és un estímul primari, molt poc intel.lectual, com els Beatles o Madonna en un àmbit molt diferent i salvant oceàniques distàncies. Jo porto al cotxe La Flauta Màgica i l'escolto molt sovint, potser un parell de cops al mes i el cert és que quan ho faig em transporto a una espècie d'univers oníric on l'alegria és l'única reina de la nit. Suposo que a conseqüència de la nostra cultura judeocristiana, sempre ens han reclamat empreses més grans que les terrenals. La felicitat ha estat sempre més important que l'alegria pel seu caràcter serè i absolut. Ens hem emmirallat des de l'origen dels temps en ideals tan difícils d'abastar com un infinit matemàtic, i entre filosofies i místiques incertes ens hem definitivament distret. Un cop més. Mozart és una de les coses d'aquest món -per fortuna n'hi ha moltes altres- que ens recorda que no cal que això sigui sempre necessàriament així. Té raó en Quim quan diu que Bach és reflexiu, religiós i nostàlgic. A mi amb Wagner em passa com a Woddy Allen, em fa venir ganes d'envair Polònia. Els meus preferits es completen amb Bethoven. Si Mozart és la infantesa primaveral i Bach la vellesa tardorenca, Bethoven em posa en un estat adrenalític d'absoluta èpica, podria dir que em fa sentir visceralment viu. Alegria, nostàlgia i èpica. That's all!

Sobre la música

Eren els primers anys de carrera i al meu voltant només hi havia idealisme. Tancades al rectorat, acampades a la diagonal, discursos apologètics i gasetillers filantròpics circulaven amb total impunitat per la facultat. Enmig d’aquest ambient d’exaltació optimista, arribat a aquell punt en què ja no podia ni respirar, fugia rambles avall fins arribar a la Pompeu Fabra. Allà hi havia unes peixeres insonoritzades. Agafava la tetralogia de Wagner, uns vídeos antics sobre el festival de Bayreuth, em posava els cascos i em deixava embriagar per la força dionisíaca de la seva música. Lluitava només en nom del meu destí, abjurant de qualsevol ideal ni creença. La naturalesa, l’amor, la dansa. Caminava amb unes potes de cabra com un Pan de pa sucat amb oli que té dificultats per mantenir l’equilibri, talment com aquelles donzelles que es posen uns talons impossibles per semblar més esveltes. Era el naixement de la tragèdia, el situar-se més enllà del bé i del mal, una amoralitat caricaturitzada que no era més que una manifestació de les meves pors, dels errors i dels ressentiments. Si fos per a mi, en aquella època hi hagués hagut un daltabaix demogràfic important; fora polls i esclaus. La raó em semblava podrida, massa pervertida per poder-me ser útil, un escull per la llibertat prometeica. I Wagner era la banda sonora que encaixava a la perfecció enmig d’aquella exaltació del instint, la irracionalitat i l’estètica. Però arriba un dia, ja acabant la carrera, que descobreixes Dostoievski, i passes de l’estètica a l’ètica; aquelles etapes de què parlava Kierkegaard. I la música canvia: de Wagner a Bach. Bach em transmetia aquella impressió que no tot era un fracàs. Que l’univers era alguna cosa més que un no-res maquillat. Que hi havia alguna cosa superior, una esperança. Escoltant la passió segons Sant Mateu hom assoleix un estat extàtic, religiós. És l’absolut comprimit en un temps definit. Una paradoxa. Un univers voluble, evanescent, una il·lusió efímera que desapareix quan es fa el silenci. Quan tan sols fa uns minuts que ha sonat l’última nota ja sents una nostàlgia indescriptible. El cas és que amb el temps em vaig anar fent més apol·lini i escoltava Wagner sense passió, amb una certa distància. I tot i que continuava malfiant-me del logos, em tornava més reflexiu, més teòric. Buscava algun punt de referència, alguna certesa, equilibri i harmonia. I amb aquest renaixement, apareix Mozart. Mozart és l’optimisme, el riure, la lluminositat, l’alegria. Bach el prenc en petites dosis. A la nit i sense companyia. Mozart és diferent, vols compartir la felicitat que et provoca. L’altre dia vaig anar al liceu a escoltar les Noces de Fígaro i d’aquí ve aquest article. Des que en Sostres em va acusar de ser un ressentit social, tinc perfectament assumida aquesta condició i volia exercir com a tal parlant de la relació atàvica entre els abrics de pell i el Liceu; dels que s’aixequen des de la primera fila tot just acaba la funció sense dignar-se a fer ni un simple gest d’aprovació; d’aquells que se’n van al bell mig de l’obra després, això sí, d’anar a fer la copeta de xampany i presentar la filla en societat. Però quan he començat a escriure m’ha sortit una cosa ben diferent. I me n’alegro. Totes aquestes bagatel·les d’alta societat em van deixar absolutament indiferent i lluny de voler anar a l’alta garrotxa a caçar bisons em trobava d’un humor tan excel·lent que només tenia ganes de saltar i ballar. No entenc per què hem de mantenir aquest posat tan seriós i transcendent quan es representa una òpera bufa. Jo volia interrompre els cantants amb aplaudiments, volia riure i cridar. Preguntava en Jordi en un article recent què voldríem fer a l’últim moment. Ni m’ho havia plantejat. Ara ho tinc clar: si la vida és un drama, vull marxar amb un bon regust de boca. Poseu-me la flauta màgica. Que l’últim sospir sigui una rialla. Que soni Mozart, que soni Mozart...

Papallones

Fa uns dies que un rebombori de papallones morals havien convertit el meu son en una mena de convocatòria extraordinària de la selectivitat. El motiu no ve al cas, però deixeu-me només dir que la capacitat de decepció del gènere humà passats els trenta no coneix límits. Les papallones voleiaven distretes i excitades formant un moviment brownià (mai millor dit) molt desagradable. Em ficava al llit amb Raskolnikov i sentia el seu alè damunt meu tota la nit. Al final, un cop superat l'examen, les papallones es van començar a dispersar lentament com la boira. I he d'admetre que l'examen oral em va deixar una mica estupefacte. Davant la immoralitat demagoga i victimista que m'esperava -i contra la qual m'havia vacunat intel·lectualment- em vaig trobar amb una reacció tan amoral com abjecta: la negació de l'evidència. Una sang freda i un cinisme escruixidors van convertir el meu discurs en una pandereta inofensiva. El paganisme ètic és molt desconcertant, perquè no dóna gaire peu al diàleg i els que som més racionals que temperamentals no sabem com enfrontar-nos-hi. Amb algú immoral s'hi pot discutir, però amb algú amoral o se l'estova o se l'ignora. La immoralitat assumeix sovint el mateix codi de llenguatge que la moralitat. En certa manera són imatges especulars l'una de l'altra que caminen en la mateixa direcció, però en sentit oposat. És a dir, que es miren, s'observen, s'ignoren, s'envegen i s'odien, però es reconeixen. La diferència entre ambdues és que la immoralitat aplica aquell famós principi kantià d'exclusió per justificar actes que gairebé sempre són de naturalesa egoista. La amoralitat és quelcom més perillós i decididament més trist i no s'ajusta a cap equació de convivència coneguda. La reconeixereu perquè desprèn al seu pas l'agra olor de la follia. Entre la boira i a les palpentes, passats uns minuts de desconcert, vaig veure una llum i vaig trobar una petita escletxa. Vaig exposar els fets amb tota la indiferència que vaig ser capaç de reunir com si estigués practicant l'autòpsia a algú que als meus ulls havia deixat de respirar per voluntat pròpia. Té sentit tornar a oferir una manta a qui te l'ha rebutjada 20 vegades? Vaig decidir que no. Som adults i tenim el dret a seguir la nostra voluntat encara que aquesta ens precipici al buit. Ara em ve un dubte, no m'hauré convertit a aquestes alçades de la pel·lícula en un calvinista immisericorde? No hauré substituït Raskolnikov per Margaret Tatcher i em ficaré al llit a partir d'ara cada nit amb aquell cavall ortopèdic que prenia el te amb Pinochet sense despentinar-se? En fi, les papallones han desaparegut, però ha arribat l'hivern i jo tinc un parell de canes més.