Quan vaig entrar a viure al meu pis del Raval, em va sorprendre que l'anterior propietària -a qui havia vist només en una ocasió i en presència del Notari- hagués abandonat una col.lecció de novel.les en francès damunt d'uns prestatges ondulats de Vinçon. Sempre he pensat que desfer-se d'aquells llibres havia estat un acte de despit envers algun amant estranger que li havia esquinçat el cor.
Els prestages de Vinçon se'n van anar de dret als contenidors del carrer de la Lluna aquella mateixa tarda, juntament amb una col.lecció de guies turístiques de l'Aragó i una coberteria que de seguida vaig jutjar massa llardosa per a la nova etapa de la meva vida. La col.lecció de llibres francesos, però, m'ha acompanyat des de llavors en les meves posteriors mudances. S'ha de ser molt agosarat per desfer-se de segons què com aquell qui res.
Però en aquesta vida tot té una raó de ser i al final les coses sempre acaben tenint sentit. Jutjar-ne el significat i la transcendència d'aquestes petites anècdotes és una bona manera de passar el temps el diumenge.
La pluja d'ahir ens va fer una gotera a la cuina, poca cosa, res que no pugui solucionar en Mohktar, el nostre paleta-home-per-tot de confiança, un marroquí afincat a Barcelona que al seu país estudiava Física i que toca molt bé el piano.
Avui en Mohktar ha vingut acompanyat d'un ajudant, un home callat d'aspecte indeterminat. En un moment donat, l'home ha fixat la mirada en la pila de llibres en qüestió i m'ha demanat si era molt aficionat a la cultura francesa. Li he dit que per desgràcia meva el meu francès no em permetia llegir aquells clàssics en la seva llengua original i que eren meus només per atzar. M'ha explicat amb un orgull alegre que era argelià i que per ell la cultura francesa era la seva pròpia. Li he dit que podia endur-se els llibres que volgués i m'ha dit que li faria molta il.lusió tenir L'Étranger, d'Albert Camus, un escriptor -m'ha explicat- que era argelià com ell i que tenia avantpassats menorquins que parlaven català.
Li he comentat l'anècdota a la Marta mentre baixàvem les escales dels Jardins de Laribal en direcció al Teatre Grec. M'ha explicat que la senyora que netejava la Sala Beckett era ucranïana i que en una ocasió durant un muntatge d'Oriol Broggi en què a l'escenografia hi havia llibres en rus, ella aprofitava el seu descans per rellegir els seus llibres preferits.
He pensat com tantes vegades que s'ha de ser molt burro per sentir-se superior a algú només tenint en compte la seva condició d'estranger; i que si arribat el cas em veiés obligat a competir pels recursos en el meu ecosistema -que alguns insisteixen a anomenar pàtria- no ho faria mai mirant per damunt de les espatlles aquells que arrosseguen la seva cultura com els cargols.