Els pobres jutges

Molt emprenyats a Madrid amb l'editorial conjunta d'alguns diaris catalans i amb la resposta de “hi haurà conseqüències” de Montilla a la pregunta de què passaria si la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut fos negativa. El seu enuig prové del que ells consideren un intent per part dels partidaris de l'Estatut d'intentar condicionar la decisió dels jutges. Si hi ha preocupació vol dir que creuen que efectivament els crits d'una part de la societat catalana poden arribar a condicionar aquesta decisió. Em sorprèn i m'espanta que algú dubti de la imparcialitat dels jutges. La mateixa sorpresa que em provoca aquest interès en saber quants d'aquests jutges són progressistes i quants conservadors. Si el jutge és competent en la seva feina quina importància té la seva ideologia o el rebombori que es faci a Catalunya? Si hi ha preocupació només pot significar dues coses: o que es dubta de la professionalitat dels jutges o que es considera que aquesta decisió no és (totalment) judicial sinó (també) política, o totes dues coses a la vegada. Probablement són aquests mateixos dubtes -gravíssims perquè afecten als ciments de l'estat de dret- el que fa que els polítics catalans aixequin la veu i els periodistes d'aquí s'apuntin al bram. Però el més important no és tant que els periodistes espanyolistes i els polítics del Pp estiguin enfadats sinó que ho proclamin als quatre vents. I dic que és el més important perquè si realment consideren que és possible condicionar els pobres jutges, no podrien ser aleshores aquestes manifestacions no tant el denunciar un intent de pressió sinó, precisament, pressionar-los però en el sentit contrari?

París

Uns dies a Paris, en un petit apartament a la rue Saintogne, al barri de Marais. Unes golfes a les quals s'hi accedia per una escala de fusta, lleument bombada pel pas del temps. Molta lectura i poca necessitat d'escriure: senyal que m'hi trobava a gust. No seré gaire original si dic que Paris és la ciutat més bonica d'Europa. L'arquitectura de París és delicada, lineal, harmònica. Si es pogués tocar podríem dir que la seva textura és suau i agradable. A Paris no hi ha parets mitgeres, ni balconades absurdes on posar quatre geranis macilents o l'aire condicionat. Les façanes són blanques, llises, impol·lutes, sense els excessos delirants en forma de relleus ridículs que ens trobem en les façanes modernistes de Barcelona. Si a Paris mirem enlaire veurem les golfes, alineades, com si fossin pisos de nines, magnífiques. Potser, amb un xic de sort, hom pot albirar alguna noia que treu el cap pels grans finestrals, una noia que de ben segur tindrà els cabells llargs i llisos, els ulls grossos, la pell blanca i fina. Quina tranquil·litat saber que hom pot aixecar el cap sense el risc de trobar-se les calçasses de la iaia ni el xandall del nét penjats de cordes ronyoses, com passa als terrats depriments de la nostra ciutat! Quan m'he proposat buscar la bellesa no he sabut mai cap a on anar. Sempre he necessitat que algú amb més llums que jo me n'indiqués la direcció. Continuo sense saber exactament que és la bellesa, però si avui l'hagués de buscar, probablement la buscaria allà on es troba el traç senzill i subtil. París és precisament aquest traç. Barcelona, en canvi, més enllà del barri gòtic, em sembla un espant, un conglomerat de megalomanies arquitectòniques que arriben al paroxisme amb aquest histrionisme que és la sagrada família. Barcelona és un traç gruixut i bigarrat. El modernisme que de primeres atrau la mirada, al final sempre acaba enfarfegant. Passejar tot fent el badoc per l'Eixample em deixa en un estat de lassitud bastant lamentable si la passejada es dilata massa en el temps. Aleshores he d'endinsar-me a córrer-cuita cap a la Barceloneta fins arribar al mar. Sovint penso que la profusió d'arbres a Barcelona no es deu tant a la necessitat d'ombres estivals sinó a fer més digerible la copiositat que va lligada al modernisme. A París, de botànica la justa. París no ha d'amagar res rere les fulles dels arbres perquè es miri on miri la sensibilitat no es veu alterada. Després hi ha el tema fluvial que a París ja fa temps que està resolt. M'agraden les ciutats partides pel curs d'un riu. El Sena és la columna vertebral de Paris, al voltant seu s'estructura la ciutat. Passejar per les seves vores és una delícia, sobretot quan ja fosqueja i la ciutat es comença a reflectir trèmula en la negror del riu.

Nepal - Article de l'Oriol Faura

L'Oriol Faura em passa el següent article perquè (no sé si en tant que vaques o en tant que blog) ens en fem ressò. Aquí el teniu, res a afegir.

Nepal està d'actualitat. Les agències internacionals d'informació n'anaven plenes, els diaris s'omplien de fotografies, les televisions mostraven els vídeos cruels mentre les ràdios intentaven apropar el món sencer a l'horror: més de dos-cents mil animals eren sacrificats al Nepal pel festival Gadhimai.

Cada cinc anys, la tradició obliga a sacrificar búfals d'aigua, cabres i galls per a la deessa hindú Gadhimai. Aquesta deessa hindú, associada a la força, escolta tots els desitjos dels fidels i els ajuda, i ,a canvi, demana el sacrifici dels animals cada cinc anys. En una orgia desagradable de sang i alcohol, després de matar brutalment als animals, fins a vint cops de matxet es requereixen per tombar un búfal, n'aprofiten la carn.

Però, què és el Nepal? Em queda lluny. Nepal és un dels països més pobres del món, en concret és el numero cent cinquanta-set del rànquing. Per sota seu només hi ha quinze països, entre els que trobem Somàlia, Iraq o Sierra Leone. El seu producte interior brut és setanta vegades més petit que el d'Espanya, però té set diaris, cinc empreses de televisió i sis emissores de ràdio, la majoria en anglès, tot i que l'idioma oficial i majoritari és el nepalès.

El vint-i-tres de maig d'aquest any, Madhav Kumar ha esdevingut el primer president del Nepal. Després d'una monarquia de molts anys amb enfrontaments i guerres civils que han deixat milers d'amputats i una gran part de la població sota el llindar de la indigència, aquesta petita república intenta aixecar el vol.

Jo no he estat al Nepal, no sé com és qui hi governa, ni conec la seva història. Tan sols sé que és un país bonic, especial, remot, únic, mil·lenari; ple de coses que no conec i que com que no conec, vull veure. I espero que em descol·loqui, m'entusiasmi, m'ofengui i hi visqui una cosa nova que, tot i que serà impossible, intentaré no jutjar.

Cada teletip, cada vídeo enviat, cada fotografia, cada crònica, cada associació d'animals petulant exigint la dignitat animal al Nepal, només fa que augmentar la meva vergonya dels que podem anar pel món protegits, enriquits i mirant els incivilitzats des del sofà.

Però me'n oblidava, el més important és que tenen un festival on maten animals. Crec sincerament que els incivilitzats som nosaltres.

Article escrit per Oriol Faura

Caràcter

Sovint hem sentit a dir que els grans homes de petits ja apuntaven maneres. Hem vist videos de Ronaldinho remenant la pilota com cap altre nen al Brasil. És fàcil imaginar Hitler i Napoleó matxacant al Risk a amics i familiars i deixant-los amb un pam de nas i sense exèrcits mentre ells assaboreixen la glòria en silenci. Però i els miserables, com els hem d'imaginar? Ahir a TV3, vam veure un 30 minuts amb regust de sainet sobre l'afer Palau. Entre tots els testimonis, em quedo amb un germà de Fèlix Millet, no sé si ressentit o de volta de tot, que va deixar la següent perla: sempre ha estat igual, de petits ens revenia els carmels que li regalaven i en acabat, es posava a bramar (aquí l'imitava gesticulant amb socarroneria) i ens els tornava a demanar. Al final, es quedava sempre amb els carmels, i amb els diners. Ah, el caràcter -que diria Monegal- és fantàstic! No em negareu que la imatge no és entranyable. D'un grapat de carmels i unes poques pessetes amb el rostre de Franco a 20 o 30 milions d'euros pel capbaix. Tota una vida forjant un caràcter únic, contenint un geni que es retroalimenta i creix amb la ignorància i l'estupidesa de l'entorn, assaborint sol i en silenci una glòria secreta i sent l'únic dipositari de la gran veritat, com San Manuel Bueno, Mártir: els grans homes són estúpids perquè confien en mi i jo els enganyo, i quan tanco el llum de la tauleta, somric i recordo com eren de dolços els carmels de la infantesa mentre construeixo castells inabastables de zeros i de bitllets en paradissos fiscals imaginaris que mai assoliré..

Pedro Páramo

Entre els cactus de formes arabesques, apareix el poble de Comala, un poble estancat, allunyat del fluir temporal. Comala és una soca esberlada i buida per dins que aguanta unes branques, eixutes i sense vida, que són els seus pobladors. És un cementiri amagat en la immensitat del desert mexicà, és allà on comença l'infern. Comala és el rastre d'uns destins tràgics, els ecos d'uns records. I, paradoxalment, és també l'únic rastre que ens deixà Juan Rulfo que, després de servir-nos Pedro Páramo, optà per aquella màxima bartlebiana del preferiria no fer-ho i s'apartà de la literatura.
Pedro Páramo s'ha de beure com aquell que es beu un tequila, sense sal ni llimona, d'una glopada. Hi ha llibres que requereixen una ingesta pausada, llibres de tauleta de nit. Pedro Páramo és tot el contrari: hem d'evitar dilatar innecessàriament el temps de lectura perquè així – i només així- podrem arribar a copsar la impecable i essencial destil·lació d'aquesta obra torbadora i genial. Una apologia de la concisió més precisa i pura. Un laconisme màgic. Probablement - a causa de la seva particularíssima estructura formal- us quedareu amb aquella sensació de digestió pesada. És aleshores quan haureu de tornar a començar de nou, una segona glopada. Pedro Páramo és d'aquells llibres que només són llegits quan són rellegits.
No és tracta d'una novel·la normal, més aviat és una poesia. Una poesia que està feta de fragments, i de silencis que el lector ha d'anar omplint. Fragments que són diàlegs i monòlegs interiors a partir dels quals es va intuint una lògica narrativa, un cos, enmig del caos aparent. El fet que la unitat de l'obra no et vingui donada sinó que aquesta sigui una recerca subjectiva del lector, fa que el llibre, tot i la seva temàtica mitològica, sembli del tot versemblant. I és versemblant -o almenys a mi m'ho sembla- perquè també la vida no és més que un conjunt de retalls que ens obstinem en combinar per dotar-la d'un cert sentit, però que sempre acaba esdevenint un tot fictici, disharmònic i fals. El tot és una mentida. El jo, entès com a unitat homogènia, no existeix. Som fragments.
A Comala les metàfores m'han elevat a una altura on la perspectiva m'ha permès veure el que ja sospitava: que som el que no som, que res no és el que sembla, que la realitat és fantasmagòrica, i que estic mort, o potser sou vosaltres els que esteu morts, o totes dues coses a la vegada. He sortit de Comala amb el mateix estat d'atordiment amb què vaig sortir del poble que Rodoreda retratà a la mort. La mateixa sensació de dubte cognoscitiu de la realitat que m'envolta. Estem atrapats en una caverna llòbrega on només s'hi passegen les ombres.

Enquestes

Suportar estoicament la demagògia barroera que els polítics fan del terrorisme ha servit d'alguna cosa. Tot té un sentit, una finalitat. Res no és casual. Aquesta setmana s'ha publicat una enquesta del CIS en què per primera vegada a la història els ciutadans espanyols situen com a principal problema de les seves vides els polítics per davant dels terroristes. Sempre m'havia estranyat, per molt colpidor que fos un atemptat, que una mestressa de casa de Sòria o un pensionista de Múrcia tinguessin la percepció que el terrorisme era un dels seus principals problemes. Finalment i al cap dels anys, sembla que el sentit comú ens sobrevola com en una metàfora de Saramago. I jo em demano, senyors polítics, els ha arribat aquesta informació? Sembla que les mestresses de casa, els pensionistes, els estudiants, els tapissers, els botiguers, els taxistes i els taxidermistes els consideren a vostès un problema per a aquest país. I quan els enquestats parlen de polítics no crec que es refereixin a Otegui, vostès ja han fet grans esforços perquè aquest senyor formi part dels altres, els de les pistoles i els passamuntanyes, justament els mateixos que els ciutadans han posat, ara, darrera de vostès en les seves preocupacions quotidianes. Si fóssim nipons, la classe política en ple podria organitzar un harakiri públic. De moment, ens conformarem amb la imatge poètica d'Alavedra i Prenafeta cagant junts i compartint la veritable essència del poder.

Les manilles

Aquests últims dies la gran tragèdia nacional ha passat de ser la possible revocació de l'estatut a un parell de manilles. Valga’m Déu! Si no hi hagués tant de cinisme i tants fills de puta pel mig seria per fotre’s a riure. No anava gaire desencaminat el culturista Aznar quan li digué a la Montse Nebreda que els catalans érem un poble malalt. Perquè, no em negareu que tot aquest guirigall que s’ha muntat fa una certa flaire a patologia tribal. Apareixen a la pantalla un parell de manilles lligant les mans d’uns presumptes innocents –flagrant eufemisme per no dir sospitosos- i ja tenim a tot el país escandalitzat. Quan els cínics surten de la cova tot reclamant la presumpció d’innocència, no tingueu cap dubte que el que en realitat reclamen és poder mantenir davant la justícia la mateixa situació de privilegi que els ha permès poder-se saltar la llei. Que un presumpte innocent passi a ser culpable només depèn de la possibilitat que el jutge pugui demostrar la seva culpabilitat. Aquest és el problema dels eufemismes: ens provoquen confusió, i acabem associant la presumpció d’innocència amb la innocència. Per passar d'un estatus a l'altre hi ha d’haver, com a mínim, indicis de culpabilitat. I això ja em sembla una imputació suficientment greu per aquells que gestionen diners públics. Només podrem assolir la presumpció d'innocència si ens ho guanyem a pols. I què hauria d'haver fet per aconseguir passar de ser un innocent, avorrit i previsible funcionari docent a ser un privilegiat presumpte innocent - i poder gaudir així d'unes bones manilles-? Sospito que hauria d’haver estudiat als jesuïtes, i una carrera llarga i constant entre aquells que es reparteixen les quotes de poder, i molts amics i moltes amigues, i molts sopars al Via Veneto. Ja vaig dir a l’article anterior que el tonto era aquell que quan li assenyalaven la lluna, mirava la lluna i no mirava el dit. Avui, tots els dits mediàtics ens assenyalen a unes pobres manilles com si aquest fos el problema. I alguns imbècils sense cap mena de vergonya en mostrar impúdicament la seva condició carreguen a unes manilles el dubtós honor de ser el símbol de la persecució que pateix el nostre país i de no sé quantes bajanades més. I totes les mosques periodístiques, estúpides, cauen en el parany de pensar que el gran drama nacional són unes imatges que, tot sigui dit, no s’haurien d’haver produït mai. Ara li toca el rebre a les pobres manilles. Doncs què voleu que us digui? jo en tinc un parell a casa i us asseguro que la seva utilitat és inqüestionable. I no només són útils sinó que també n’hi ha algunes que són una autèntica preciositat; així: recobertes amb un teixit suau al tacte, com de tovallola de bany, sensuals, i de colors vivíssims. L’únic problema és quan perds les claus.