Ingmar Bergman i Ingrid Bergman ( II )

Explicó que la história era bastante aburrida y que debería animarse con algunas cosas divertidas. " ¿Por qué eres tan aburrido cuando escribes, Ingmar? cuando quieres puedes ser bastante divertido". Oyó el preludio de Chopin que constituye la culminación de la primera parte de la película. Primero lo toca la hija y luego la madre: "Dios mío, y esa pieza tan aburrida vamos a tocarla dos veces. Pero Ingmar, tú no estás bien de la cabeza, el público se va a dormir, por lo menos podías haber buscado algo bonito y un poco más corto, eso será demasiado aburrido, me voy a morir de bostezar".

Ingrid Bergman interpreta a una pianista famosa. Todos los pianistas, excepto posiblemente Rubinstein, han tenido dolor de espalda. Un piansita que tiene dolor de espalda se suele tumbar en el suelo cuan largo es. Yo quería que Ingrid se tumbase en el suelo en una de las disputas. Se echó a reír: " Querido Ingmar, estás absolutamente loco. Pero ¡ si es una escena seria! Cómo voy a interpretar tumbada en el suelo una escena seria. Sería ridículo. El público se va a reir... Claro que no hay demasiadas ocasiones de reír en una história tan lamentable, pero ¿ por qué tienes que llevar necesariamente a la gente a reírse en un momento tan inadecuado? ¿puedes explicármelo?

P.D La pel·lícula va guanyar el globus d'or a la millor pel·lícula estrangera i va ser nominada per dos premis Oscar, a la millor actriu protagonista (Bergman) i al millor guió original.

Ingmar Bergman i Ingrid Bergman ( I )

Los actores y yo nos reunimos en las oficinas de Cinematograph situadas en el el último piso de la hermosa casa antigua. Ibamos a leer el guión de sonata de otoño juntos. Ingrid Bergman leyó su papel con voz estentórea, haciendo gestos y muecas. Lo traía todo preparado y decidido, bien ensayado ante el espejo. Fue un choque. A mi me entró dolor de cabeza y la script-girl salió del rellano y se echó a llorar horrorizada: nadie había oído una entonación tan falsa desde los años treinta. La estrella había hecho tachaduras por su cuenta y se negaba a utilizar tacos.

Linterna Magica. Memòries d'Ingmar Bergman

O mistério dais cosias

Hi va haver un temps en què només sentia el misteri. Parlo d'aquella etapa de la vida en què hom encara té fe en si mateix. D'això ja fa uns quants anys, evidentment. Quins anys aquells en què tot era misteriós! Quins anys aquells en què els interrogants es clavaven a la consciència com si fossin sagetes! I quanta preocupació estar rodejat de coses inexplicables!

... si observava una fulla d'auró negre, de limbe retallat en cinc lòbuls i de nervació palmada, que dansava al so del vent, jo pensava: renoi, quin misteri. I tot seguit la fulla desapareixia...

... si per un branquilló pujava una formiga accelerada, com si arribés tard a alguna reunió important, la seguia amb la mirada. Quin cos tan fràgil! com podia un ésser tan insignificant haver sobreviscut en un món tan hostil? Renoi quin misteri, pensava; i, de tan preocupat com em quedava, de seguida m'havia oblidat de la formiga...

... a la nit mirava les estrelles i els límits de la via Làctia. L'univers inabastable. A vegades unes estrelles centellejaven amb més intensitat que les altres, aleshores es movien i se m'acostaven. Eren plats voladors. Anaven en parelles i quan passaven pel meu costat tocaven la bossina, mec-mec, i es perdien en la obscuritat; i jo pensava: renoi, quin misteri. I pensant i pensant, al final no podia estar segur que hagués vist el que pensava que havia vist...

... a l'institut, la noia de tercer evitava intencionadament la meva mirada, i s'abraçava davant meu al baixista d'un grup de nom ridícul que tocava meravellosament bé el smoke in the water; i jo em posava les mans al pit per notar com el cor se'm glaçava i tot seguit pensava: el cor se'm gela, renoi quin misteri. I em quedava tan pensarós amb aquest fet que el cor tornava ràpidament a aquell bategar tan parsimoniós i tan avorrit...

... si em costava anar de ventre, la meva àvia m'exhortava per demanar ajuda a Sant Julià; i jo cridava: sant juliàààààààààà ajudeu-me a cagaaaaaaaaar, i al pocs segons cagava; i mentre m'eixugava el cul, Sant Julià se sentia satisfet per la feina ben feta i jo me'l mirava a través del mirall i li deia: senyor Julià vostè és un bon misteri, i tot seguit deixava de veure'l reflectit al mirall...

Però arribà un dia en què el misteri s'acabà. Va anar així: estava palplantat davant el mirall, completament nu. Era un diumenge i menjava una poma vermella. Feia una queixalada i mentre mastegava em concentrava en una part del cos. Els peus, amb aquells cinc dits que es bellugaven: quin horror i quin misteri. La boca, amb la llengua i les dents: quin misteri. Quin nas més gros i misteriós que tinc! I així anava repassant totes i cada una de les parts del meu cos púber, fins que vaig arribar al sexe (encara per estrenar). Aleshores em vaig concentrar i vaig fer que pugés i baixés. Feia una queixalada a la poma i el sexe pujava. En feia una altra i el sexe baixava. Em divertia així, una tarda de diumenge. De sobte, vaig notar com de dins la poma alguna cosa es movia. Era un cuc que em mirava emprenyat perquè li havia destrossat la casa. Vam estar força estona observant-nos. Quin quadre aquell: la poma de les terres de Lleida, el cuc i el meu sexe que pujava i baixava. I aleshores, com si un llamp hagués sacsejat la meva consciència, tot em va semblar clar: el moviment del sexe i el cuc que es menja la poma. Amb això tot queda explicat. I el misteri va desaparèixer per sempre més....

Des d'aleshores ja no penso mai amb els misteris de la vida, senzillament perquè la vida no té cap misteri. Amb una poma, un cuc, i un adolescent despullat s'explica tot. I me n'alegro, sincerament, perquè qui pensa massa amb el misteri de les coses s'acaba oblidant de les coses: de les formigues, de les fulles, de les estrelles, dels extraterrestres, dels sants, i del dolor del cor que ens fa forts i que ens ensenya.

I així, quan ara em parlen del misteri de les coses, sempre responc amb la veu del poeta que canta:

O mistério das cosias? Sei lá o que é mistério!
O único mistério é haver quem pense no mistério.

La Tomatina o la inversió a ser tocat

“a través, i tan sols a través, de la densitat de la massa és possible produir la inversió a ser tocat. Només en la massa l'home s'allibera del temor a ser tocat que és el temor que ens produeixen els demés perquè en la massa tots són iguals a un mateix, com si forméssim part d'un sol cos.”

Elias Canetti (Massa i Poder)

Observo la massa de gent cohesionada pel tomàquet. La imatge és d'una plasticitat enorme. Braços enganxats a braços, cames amb cames formant un tot d'una compactació quasi granítica. Ara em fixo amb el tors nu d'un jove tatuat i, com si fos un efecte òptic, l'espai que el separa amb els nois del costat es va difuminant fins a desaparèixer completament. Aleshores ja m'és impossible saber on són els límits corporals de tots ells.
El poder de la massa és directament proporcional a la seva densitat. Una massa d'individus dispersos és més aviat ridícula i no en pots esperar gran cosa. Una massa densa, en canvi, és d'una potencialitat enorme que és com dir d'un atractiu enorme. Per això resulta tan difícil renunciar a participar d'aquesta potencialitat i que el teu enteniment no quedi obnubilat per l'atracció que desperta la massa compacta. Aquesta debilitat humana la coneixen prou bé els règims totalitaris. Jo mateix, si algun dia visito Corea del Nord, dubto que resisteixi a la temptació de baixar a la gran esplanada a moure la bandereta. Quina meravella! quina perfecció tan geomètrica!
Perquè seria absurd amagar que tot i el meu individualisme quasi patològic, sovint jo també m'he sentit atret per la massa. He saltat a canaletes i m'he deixat arrossegar rere pancartes, i si no fos per l'aversió que sento per la salsa de tomàquet potser també m'hagués llançat de cap a la riuada humana que s'escola pels carrers de Bunyol. És un procés emocional més que racional. Les manifestacions són emocions que baixen passeig avall i als estadis la raó es queda sempre a l'entrada. Sí: m'hi trobo a gust enmig de la massa. Sentir-se a gust vol dir que les pors desapareixen. Tot plegat és molt animal: només fa falta veure les zebres com s'arremolinen quan senten la proximitat del lleó. Nosaltres però, som zebres i lleons a la vegada. Som depredadors i preses. Entre aquests dos extrems bascula la nostra naturalesa, però, quan formem part de la massa - i només quan formem part de la massa-, la consciència de presa s'esvaneix. La por va sempre lligada a la soledat i el terror de l'homo homini lupus sempre s'acaba diluint en el si de la massa...

Qui és ara la ingènua, Kay?

La setmana passada vaig autoconvidar-me a un minicicle de la trilogia de El Padrino del què finalment vaig ser-ne l'únic assistent. Me les vaig empassar gairebé sense parpellejar, una rera l'altra, les 3 mastodòntiques Obres Mestres de Francis Ford Coppola, projectades a la paret del meu menjador i en Dolby Surround com si fos la pantalla de l'atrotinada Filmoteca, en un èxtasi cinèfil sostingut i sense precedents. Porto una setmana xiulant la banda sonora i en estat de xoc. Era l'única manera de treure'm de sobre el regust amarg del darrer episodi de LOST. Un clau treu un altre clau. Passa quelcom semblant amb les obres mestres, ja siguin pel.lícules o novel.les.
Mai no coincidiran de nou en una mateixa història un arsenal tan majúscul d'actors, ni uns guionistes d'excepció com Mario Puzo i Coppola, ni un director de fotografia tan epidèrmic, ni uns diàlegs tan inoblidables i alliçonadors, ni un sentit tan acurat del ritme, ni un pols narratiu tan magistral, ni una disertació moral tan filosòfica i alhora contemporania sobre l'origen del mal, ni una successió argumental tan èpica, ni un sentit de l'espectacle tan majúscul, ni una banda sonora tan irrepetible, és impossible. Quan l'expansió de l'univers s'aturi i comenci a contraure's de nou fins al col.lapse, podeu estar segurs que ningú no haurà pogut explicar una història com aquesta. És impossible. Però la meva intenció no és fer-ne una crítica, sobren adjectius per definir El Padrino I, II i III. El cas és que uns dies més tard em va venir al cap una frase de Michael Corleone escoltant l'argumentari impossible dels inefables defensors del "dret d'Israel a defensar-se".
Es tracta d'una conversa entre Michael Corleone (Al Pacino) i la seva promesa Kay (Diane Keaton), quan aquesta descobreix com és en realitat La famiglia. Michael intenta explicar-li que El Padrino té la responsabilitat de mantenir a molta gent i protegir la seva família. Kate li diu que no sigui ingenu. Perquè les formes d'actuació de la màfia no tenen res a veure amb les dels polítics elegits democràticament, que també vetllen pel benestar dels ciutadans sense recórrer a la violència, el robatori o l'extorsió. Llavors Mike se la mira gairebé perplex i li respon amb un contundent: "Qui és ara la ingènua, Kate?".
La darrera vegada que vaig parlar del tema vaig acabar demanant als Reis d'Orient una corda prou llarga com per penjar tots els responsables de la masacre de Gaza, era una llicència que em va semblar fins i tot poètica -venia al cas de l'emocionada lectura de La Decisió de Sophie-, però no es va entendre. Fins i tot dins del meu insignificant cercle. Es veu que hi ha temes que mereixen un escrupolós distanciament, possiblement per les seves connexions bíbliques inexcrutables. L'altre dia, mentre esperava que l'estela de Sion guiés el meu precari argumentari moral, vaig tenir encara temps per sentir l'embaixador del País d'Oz comparant els morts amb els accidentats a les carreteres espanyoles el passat cap de setmana. Em van venir ganes de fer una recerca demogràfica i quantificar els morts que les malalties, la gana i els accidents de trànsit han deixat al món des de 1945. Però no vaig caure a la trampa. Gràcies a Coppola, ara ja sabia que la veritable naturalesa del mal és la que fa dir als poderosos obscenitats com aquesta.
Quan van tancar el videoclub del barri, en Ruben em va regalar la trilogia de El Padrino en edició de luxe. Michael Corleone i Don Vito fa uns dies que discuteixen al calaix de la meva tauleta amb els germans Karamàzov el significat profund del terme família. I jo dóno gràcies a Déu, com Buñuel, per haver-me fet ateu i tan absolutament sord a tota mena de supersticions. Estic encantat de no pertànyer a cap poble escollit i de no tenir ni tan sols poble, només un insignificant i pintoresc barri ple d'immigrants i treballadors en crisi. Amén!

Khoury i les paraules

“ Fixa't bé en les paraules, fill, i sabràs per què als homes els captiva la lectura i entendràs que són les paraules que ens observen a nosaltres. Les paraules poden veure-hi. Respiren”

E. Khoury

Ni se m'havia passat mai pel cap aquesta possibilitat. Ara agafo un llibre i llegeixo, però en realitat és el llibre qui em llegeix a mi. No llegim sinó que ens llegim. Les paraules ens observen i ens expliquen i per això ens captiven. Això explicaria moltes coses, entre d'altres la fal·làcia de pensar que amb la lectura se superen el nostres propis límits, que les paraules escrites ens permeten navegar més enllà de la nostra individualitat. El llibre és un mirall on esperem veure'ns reflectits perquè, ens agradi o no, som Narcisos recalcitrants. No observem a Dostoievski sinó que observem allò que Dostoievski explica de nosaltres. Alguns direu que hi ha llibres i llibres, que això que dic potser només és vàlid per aquells llibres que eixamplen els nostres coneixements, és a dir, que eixamplen el nostre ego. I jo dic que aquesta màxima també es compleix amb aquelles lectures que estan més preparades per fer volar la nostra imaginació, els llibres d'aventures o de successos, la novel·la històrica o la policíaca, perquè la imaginació no vola mai sola, no arriba a separar-se de nosaltres, ens arrossega. Robinson Crusoe som nosaltres. I és així com el paradigma de l'alliberament d'un mateix, la lectura, no deixa de ser un reflux de la nostra consciència de ser.

Xavier Garcia Albiol

Igual que molts bisbes i altres homes de fe, he decidit fer un parèntesi en el meu celibat. L'abstinència política és tant o més difícil de suportar que la contenció sexual, sobre tot si un comet l'error d'obrir un diari o engegar la ràdio pel matí. Les provocacions d'alguns polítics desperten en mi polsions de caràcter gairebé concupiscent.
Ara que el nostre amic Damien ha deixat de fitxar, m'han agafat ganes de dedicar-li un panegíric a l'item Xavier Garcia Albiol. Desconec si aquest gran estadista té blog i ni tan sols si sap esciure, però el cas és que avui li tinc ganes. Si jo fos un macarra de barri com ell li trencaria la cara, però com que sempre he estat més aviat seguidor d'aquella màxima de Karate Kid que diu "mejor manera de evitar golpe, no estar allí", potser millor li dedico un article i me'n vaig a dormir una mica més desquitat.
Podria dir que aquells que el votaran són uns imbècils racistes i quedar-me tan ample. Podria fins i tot disculpar-me per endavant per si algú s'ofèn en llegir aquesta opinió com ha fet aquest matí la Sra.Camacho. Però seria injust. Perquè la distància que separa el Sr. Albiol dels seus votants és la mateixa que separa aquell qui treballa a un escorxador del sàdic que disfruta torturant un gat, o un negre. El Sr. Albiol és un sàdic de la política perquè se li enfot ofendre milions de persones si amb això aconsegueix atiar una mica més l'únic foc que és capaç de mantenir encès algú amb la seva limitada capacitat intel.lectual. El Sr. Albiol és un racista i un nazi, en el sentit més propagandístic del terme. I si algun amic blogger pensa dir-me que el debat sobre la immigració és molt més profund que això, li recomano que s'abstingui de fer-ho. Segurament li saltaria al coll i després em sabria greu.
Quin gran partit, el PP. Advocats del "Círculo Eqüestre" a Sant Gervasi i camorristes que atonyinen periodistes a Badalona. A cada ramat, el seu pastor. No fos cas que malbaratéssim talent polític allà on no cal. I la Sra. Camacho amb un fons d'armari amb més jaquetes que el d'Imelda Marcos.

Desmuntant Woody Allen

Veu de l'ascensor de l'infern:
5 ª Planta: carteristes de metro, captaires agressius i crítics literaris.
6 ª Planta: Extremistes d'ultradreta, assassins en sèrie, advocats que surten per televisió.
7 ª Planta: Mitjans de comunicació, ho sentim, aquesta planta està plena.
8 ª planta: Criminals de guerra evadits, telepredicadors i associació pro armes
Planta baixa: tothom fora.
(Desmuntant Harry, 1997)

No és la millor pel•lícula de Woody Allen, i a més surt Robin Williams, però aquesta baixada als inferns val per mitja Divina Comèdia. En un moment donat, algú pregunta a un personatge anodí, i a vostè què l’ha dut a aquest ascensor? Jo sóc l’inventor del metacrilat, respon l’home absent. En una altra escena, algú exclama, i la ciència? Què té de dolent la ciència? Jo, personalment, entre l’aire condicionat i el Papa, em quedo amb l’aire condicionat...

El meu ascensor particular se sembla bastant al de Woody Allen, deu ser per aquest motiu que quan em vaig emancipar els amics em van regalar una figura de paper mâché amb la seva caricatura. Aquest col•lega inanimat m’ha acompanyat des de llavors. Amb ell he compartit llargues estones de tedi i algun moment surrealista que fins i tot a ell li costaria narrar. Quan em vaig mudar al Poble Sec, ell també ho va fer. No s’estranya de res , sembla estar de volta de tot. Sempre fa la mateixa cara i no ha deixat mai de fer-me companyia. Una companyia silenciosa i distant, però intel•ligent i en molts moments recomfortant. Té una mirada irònica i despreocupada, entre el “ja t’ho faràs!” i el “què vols que et digui?” És ben bé com si estiguéssim units telepàticament. Tinc la sensació que m’ha estat observant en silenci tots aquests anys i que si pogués parlar de ben segur que m’enviaria de dret a l’ascensor. Però estic convençut que sortiria corrent darrera meu i m’hi acompanyaria. Els anys passen i la circumstància, com deia Ortega i Gasset, canvia. Ara, abans d’anar a dormir, cada dia, en Bernat s’acomiada d’ell, li diu bona nit amb la mà, li toca el nas i exclama: meeec!

L’altre dia, al Palau, vaig assistir al concert de la seva banda de Jazz. L’esdeveniment emanava un aire entranyable a Casal Rock. Woddy Allen sembla haver aprofitat la seva fama per endur-se de gira els seus col•legues. Camises de quadres, pantalons de pana, somriures, molt de ritme i molta humanitat, que és aquella cosa gasosa indefinible que et contagia i et fa venir ganes de ballar i tal vegada, fins i tot, de ser millor persona.

Vaig aixecar el cap en un moment donat i vaig mirar aquell orgue tan solemne del què la ciutadania més nostrada n’havia subvencionat la reparació i em van agafar unes irreprimibles i diarreiques ganes d’exclamar al País sencer allò que Gurruchaga va cridar a Mercedes Milá quan li va fer una pregunta, molt afectada, sobre la seva intimitat: tírate un pedo, Mercedes, tírate un pedo!!

P.S. Post dedicat amb tots els meus respectes a Fèlix Millet, Jordi Montull i les seves respectives famílies, els honorables jutges del Tribunal Constitucional i als del Suprem, al Parlament de Catalunya i al Congrés dels Diputats, als Bisbes pederastes i als seus confidents, al Sindicato Manos Limpias i a un personatge amb cara de llenguado problemàtic portaveu de la Falange, a Jaume Matas, Paco Camps, i tots els seus esplèndids amics de la Gürtel, a Mortadelo y Filemón, a la cacofonia de Francisco Álvarez Cascos que ens ha aterrit darrerament, al tresorer del PP de qui ara no en recordo el nom, al Luigi, en Macià, en Lluís i l’alcalde de Santa Coloma que vivia al carrer Beethoven, i a tots aquells que cada dia, de forma desinteressada i altruista, m’omplen de motius per evadir-me de la realitat i refugiar-me en la música, el cinema, la literatura i -com diu el tòpic- en aquelles petites coses de la vida que corren al marge de la seva gangrena putrefacta.

Claus i Lucas

Explica Vila Matas a París no se acaba nunca que quan vivia a París preparant-se per a ser un gran escriptor a l'estil de Hemingway -somiar és gratis-, Marguerite Duras, de qui era llogater, li va donar un dia un consell. Qualsevol novel.la ha de tenir cura dels següents factors: estructura, unitat i harmonia, trama i història, factor temps, efectes textuals, versemblança, tècnica narrativa, personatges, diàlegs, escenaris, estil, experiència i registre lingüístic. Si aquests 13 punts estan ben definits i són harmònics entre ells, la novel.la funcionarà. Si en falla algun, la novel.la resultarà fallida en el seu conjunt, com tantes i tantes.

He de confessar que tot el que he llegit de Marguerite Duras m'ha semblat sempre insufrible de la primera a la darrera pàgina, però és just reconèixer que aquesta màxima funciona com una prova del 9. Si una novel.la no em convenç, analitzo els 13 punts de Duras i descobreixo amb satisfacció que en fallen uns quants. A vegades és l'inepte del traductor el que esguerra una obra, però en la majoria dels casos la responsabilitat és exclusiva de l'autor. Sorprenentment, de vegades n'arriben a fallar 9 0 10, o fins i tot els 13, en aquests casos, la responsabilitat és exclusiva de l'editor i hauria d'estar contemplada al Codi Penal.
En el cas que ens ocupa, la contundent obra mestra d'Àgota Kristof, els 13 punts funcionen amb la precisió d'un rellotge suís. Claus i Lucas és un conte fosc sobre la perversió de la moralitat a la infantesa, sobre la manca de referents adults en unes vides desestructurades per contextos històrics diversos. La novel.la funciona com una fàbula d'un subconsient fragmentat per uns esdeveniments traumàtics que posen el món cap per avall en un determinat moment. El resultat és un trencaclosques narratiu, una espècie de Senyor de les mosques imaginari que funciona com a escut per a sobreviure en una realitat hostil i mancada d'afecte. I al capdavall, una nova aproximació al monstre de la solitud. L'ésser humà és una animal social i el seu isolament provoca patologies de tota mena, no és cap novetat.
Per últim, cal agraïr l'acurada traducció de Sergi Pàmies, al servei de la novel.la i no de la seva concepció personal de la llengua, com succeeix -per desgràcia- tantes vegades.

El Gran Gatsby

Fa uns quants anys, sentia un anunci a la ràdio on reproduïen un diàleg d’una comèdia clàssica, quieres que le parta las piernas? -deia amb sarcasme algú- Ya verás como no baila el tango tan bien!. No sé què anunciaven i mai no vaig saber de quina pel.licula es tractava. Però la frase m’agradava tant que encara avui quan alguna cosa em fa ràbia penso que estaria bé ser una mica gàngster i poder-la pronunciar amb aquell mateix to memorable de doblador. M’agradaria molt que uns quants no poguessin ballar mai més un tango gràcies al meu poder mafiós.
El mateix devia pensar Frank Sinatra quan li va dir una frase semblant a Mia Farrow durant la seva traumàtica separació de Woody Allen l’agost de 1992. Com a mínim això és el que va explicar ella posteriorment. No en podem fer gaire cas, però. Per tots és sabut que la filla de Maureen O'Sullivan va embogir definitivament aquell agost. Tots tres, Woody Allen, Frank Sinatra i Mia Farrow, formen una anècdota personal estupenda. L'estiu de 1992 vaig ser a Nova York amb els meus pares i la meva germana i vaig descobrir fascinat la millor ciutat del món. Els diaris només parlaven de Woody Allen, Mia Farrow i Larry Bird, que no va tenir res a veure amb la traumàtica separació, però que es va retirar definitivamet aquella mateixa setmana deixant estupefacte un país -per altra banda- fàcilment estupefactable.
Segons el meu corrector, aquest darrer adjectiu, estupefactable, no existeix. Però a mi m’agrada, així que penso que no el canviaré, estupefactable, estupefactable i estupefactable. Clar, que segons el Microsoft Word 2002 tampoc no existeixen Frank Sinatra, Woody Allen, Mia Farrow ni Larry Bird. Seria una pena, com a mínim pel que fa als dos primers. Resulta curiós pensar que a Manhattan -si no recordo malament-, el personatge que interpreta Woody Allen, Isaac, fa una defensa pública de Frank Sinatra davant de dos cretins pseudointel.lectuals. No sé què es deu sentir en saber que algú a qui admires ha projectat trencar-te les cames només perquè t’has embolicat amb la filla adoptiva de la teva dona, que al seu temps havia estat casada amb aquell qui admires i que ara et vol trencar les cames.
Després d’aquell episodi en què Mia Farrow va ser abduïda per algun plat volador i posseïda per dimonis pitjors que els de La semilla del diablo, jo vaig seguir escoltant les cançons de Frank Sinatra i empassant-me voraçment les pel.lícules de Woody Allen, però el cert és que li vaig agafar a Mia Farrow una mania sense precedents. Respecte Larry Bird, podria dir que vaig oblidar completament la seva existència fins avui, però no seria del tot veritat, perquè el que va passar va ser que l'estrella del bàsquet va quedar indisolublement lligada en el meu subconscient a Frank Sinatra, Woody Allen i Mia Farrow.
És molt probable que a conseqüència d’aquella mania sense precedents a l'actriu passés de llarg per davant de la possibilitat reiterada de veure la pel.lícula El Gran Gatsby. La fotografia estranyament lluminosa i aquella cara de pàmfila de Mia Farrow a la caràtula m’impedien com petites descàrregues elèctriques apropar-me al film. Un dia vaig saber que el guió era de Francis Ford Coppola i vaig estar a punt de veure'l, però finalment vaig acabar fent una altra cosa.
Seguint la recomanació de Mario Vargas Llosa, l’escriptor que em va descobrir l’univers adult de les llibreries, vaig adquirir un exemplar de El Gran Gatsby novel.la. Vaig cometre novament un error. Es tractava d’una edició de butxaca d’Edicions 62 que duia a la portada la mateixa fotografia de la caràtula del film. Aquell llibre es va passar uns quants anys dalt de tot d’un prestatge acumulant pols i criant thysanurs o peixets de plata (ordre d’insectes sense ales molt veloços que viuen dins les cases on s’alimenten de llibres i roba).
Finalment, fa uns quants anys, vaig decidir agafar-lo cansat que Scott Fitzgerad fos l’únic gran escriptor que se’m resistia per una estupidesa tan majúscula. Vaig quedar tan meravellat que no m’ho podia creure. Novament una sorprenent casualitat feia que assaborís aquell relat en el millor moment de la meva biografia. No l’hagués gaudit de la mateixa manera un any abans ni un any després. Parlava de mi, estava escrit per a mi. Fitzgerald havia tingut una visió anticipatòria o potser havia estat abduït pels marcians com Mia Farrow. El cas és que entre sis mil milions de potencials lectors només jo en vaig poder extreure una essència que l’escriptor havia encapsulat especialment per a mi sense ser-ne conscient i molts anys abans.
I aquí arribem al contingut encapsulat d’aquest preàmbul tan dispers. Al final de la novel.la, Fitzgerald ens regala/em regala la frase de la seva vida i de la meva. Després d’explicar-nos que el protagonista es queda assegut en aquell moll al final del qual hi ha el llum verd que meravellava Gatsby, després de descobrir-nos que aquell verd és potser ja darrera nostre, en algun punt d’aquella vasta foscor que s’estén més enllà de la ciutat, després d’explicar-nos fins i tot que malgrat aquesta trista certesa, Gatsby creia en aquell verd, en aquell extàtic esdevenidor que any rera any recula davant nostre, en mirar cara a cara l’única cosa a l’altura de la nostra capacitat de meravellament, en córrer més i estendre els braços... i un bon matí... Després d’escriure tot això i deixar-me perplex i amb la sensació d’estar llegint com Aureliano Buendía les darreres pàgines del món i el sentit darrer de tot plegat, conclou Francis Scott Fitzgerald amb una frase que fa anys que m'acompanya: així avancem, barques contra corrent, arrossegats constantment cap al passat.
Avui, mentre avançava per les pàgines de la novel.la d'Agota Kristof, hi he tornat a pensar. Crec que podem aplicar aquesta màxima d'Scott Fitzerald a gairebé tot el que es mou sense por a equivocar-nos. Aquest és veritable poder dels llibres, l'essència insubstituible de la literatura: mostrar-nos el camí per assolir el llum verd al final del moll.

La risa. Ensayo sobre la significación de lo cómico

Per escriure els tres articles anteriors m'he inspirat en la lectura de l'obra de Henri Bergson. Us deixo unes quantes reflexions de l'autor. Que el riure us acompanyi sempre...

"Las actitudes, gestos y movimientos del cuerpo humano causan risa en la exacta medida en que dicho cuerpo nos hace pensar en algo simplemente mecánico"

"Sólo puede comenzar la comedia allí donde deja de conmovernos la persona del otro. Y comienza con lo que podríamos llamar la rigidez contra la vida social. Es cómico el personaje que sigue automáticamente su camino, sin cuidarse de establecer contacto con los demás"

"En un defecto e incluso en una cualidad, lo cómico está en aquello en que el personaje se entrega sin saberlo, en el gesto involuntario, en la palabra inconsciente. Y cuanto más profunda sea la distracción, más elevada es la comedia."

"Por más consciente que pueda ser de lo que dice y de lo que hace, si resulta cómico es porque hay un aspecto de su persona que él ignora, un lado por el que se escapa a sí mismo."

"...el defecto esencialmente risible es la vanidad."

Minima moralia (II)

Su libertad

Los hombres han manipulado de tal forma el concepto de libertad, que acaba en el derecho del más fuerte y más rico a quitarle al más débil y más pobre lo poco que aún tiene. El intento de cambiar algo de esto se considera una intromisión intolerable en ese dominio de la individualidad que, a consecuencia de aquella libertad, se ha desecho en una nada administrada. Pero el espíritu objetivo del lenguaje lo sabe mejor. El alemán i el inglés reservan la palabra libre para cosas y acciones que nada cuestan. Independientemente de la crítica de la economía política se da así testimonio de la no libertad que anida en la relación misma de cambio; no habrá ninguna libertad mientras cada cosa tenga su precio, y en la sociedad cosificada, sólo como tristes rudimentos de libertad existen cosas que están exceptuadas del mecanismo del precio. Pero, si se observa más detenidamente, se encuentra casi siempre que también ellas tienen su precio y son añadiduras a las mercancías o, al menos, a la dominación: los parques hacen soportables las prisiones a quienes no están dentro. Mas para los hombres de natural libre, desenvuelto, soberano y espontáneo, para aquellos que adquieren de la no libertad la libertad como un privilegio, el lenguaje dispone de un bonito nombre: el de sinvergüenza

Th.W. Adorno

Minima moralia

PD: dedicat a Jordi Marrón per tal que s'animi una mica (la seva última aportació m'ha deixat preocupat: se'ns està convertint en un pessimista?)

Frases

Acabo de llegir aquesta cita de Carlos Boyero sobre un cèlebre diàleg entre Burt Lancaster i Jack Palance a Los Profesionales, de Richard Brooks (1966). Un home malferit li diu al seu antic amic:

El amor, como la revolución, tiene un enemigo implacable, que es el tiempo. Nos quedamos porque nos enamoramos, huimos porque nos desengañamos, regresamos porque nos sentimos solos y morimos porque es inevitable.

M'ha semblat genial. Res, una mica de pinso pel rumiant..

Minima moralia

"La pura acción es la vileza proyectada en el cielo estrellado sobre nosotros. En cambio, la mirada de largo alcance, contemplativa, ante la que se despliegan los hombres y las cosas, es siempre aquella en la que el impulso hacia el objeto queda detenido y sujeto a reflexión. La contemplación exenta de violencia, de la que procede todo el gozo de la verdad, está sujeta a la condición de que el contemplador no haga suyo el objeto. Es la proximidad de la distancia."

Minima moralia
Th. W. Adorno

No sé si aquest gaudir de la veritat és possible perquè no sé si som realment capaços de fer aquesta aproximació sense violència...

Laïcitat

La millor definició de laïcitat l'he trobat en un escrit que Magris féu pel Corriere della sera. En ella parla de la laïcitat com un àmbit mental i no com a un contingut filosòfic, i distingeix clarament la laïcitat del laïcisme, terme aquest últim "utilitzat per designar una arrogància agressiva i intolerant, oposada i especular a la del clericalisme". El que Magris diu -i que hauríem de penjar en un cartell gegant sobre les pissares de les nostres escoles, incloses les religioses- és el que segueix: "Laicidad significa tolerancia, duda también respecto a las propias certezas, autoironía, desmitificación de todos los ídolos, incluidos los propios; capacidad de creer con fuerza en algunos valores, a sabiendas de que existen otros, igualmente respetables. Laicidad significa saldar cuentas con las decisiones tomadas y con las renúncias implícitas en toda decisión, no confundir el pensamiento y el auténtico sentimiento con la convicción fanática y con las reacciones emotivas viscerales. Constituye una profunda moralidad y se opone tanto al moralismo avinagrado, siempre sectario, como a la desenvoltura ética. Laico es quien sabe abrazar una idea sin someterse a ella, quien sabe comprometerse políticamente conservando la independencia crítica, reírse y sonreír de lo que ama sin dejar por ello de amarlo; quien está libre de la necesidad de idolatrar y de desacralizar, quien no se hace trampas a sí mismo encontrando mil justificaciones ideológicas para sus propias faltas, quien está libre del culto de sí mismo". Amén.

La poesia després d'Auschwitz

Tot just arribo de Madrid. De Madrid, però, en parlaré amb calma més endavant. Avui he llegit l’article d’en Jordi. He llegit l’article i se m’ha posat la pell de gallina. Hauríem de mesurar una mica allò que diem, tenir una mica de cura en fer segons quins tipus d’associacions. Això és una opinió personalíssima; la moderació és un mitjà que considero adequat en qualsevol circumstància de la vida. Les cordes millor que les deixem per lligar sacs de patates. De totes maneres podeu estar ben tranquils que en Jordi amb una corda tan llarga poca cosa faria, entrebancar-se i prendre mal, com a molt. Només volia comentar la famosa frase d’Adorno a què al·ludeix en Jordi; aquella que fa referència a la impossibilitat d’escriure poesia després d’Auschwitz. Quan Adorno tornà a Alemanya després de la guerra, sabent ja el tràgic destí del seu amic Walter Benjamin i el dels milions de jueus exterminats en els camps de concentració, escrigué un article que va aixecar ampolles, sobretot pel seu final. Exactament el que diu és el següent (ho escric en castellà que és la llengua en què està escrita la meva font): “la crítica cultural se encuentra frente al último escalón de la dialéctica de cultura y barbarie: después de Auswitch, escribir un poema es barbarie, y este hecho corroe incluso el conocimiento que dice por qué se ha hecho hoy impossible escribir poesía”. Què significa aquest anatema? Adorno llança un crit de guerra contra la cultura passada, la existent, i contra la que ha de venir. Si l’holocaust ha ocorregut en el si d’una Europa il·lustrada i culturitzada com mai ho ha estat en tota la seva història, vol dir que aquesta cultura no ha servit per poder evitar la gran catàstrofe; una cultura d’una esterilitat tan insondable és en certa manera còmplice de les creus gamades. Considera Adorno que totes les obres que s’han escrit narrant les experiències individuals i col·lectives en camps de concentració són barbàrie? Que els torturats són còmplices dels seus propis torturadors? Evidentment que no. Adorno llança un foc d’artifici per fer trontollar les consciències, per qüestionar-se la desídia artística instal·lada fins aleshores en l’autocomplaença. No prohibeix l’art, només en qüestiona les formes. Perquè si l’art no ha pogut evitar els forns crematoris ni les injustícies socials, s’hauria com a mínim de replantejar. I replantejar l’art vol dir en definitiva replantejar la forma en què hom expressa l’estranyesa del món que l’envolta o el seu sofriment individual. I és que la millor manera d’entendre el dolor és a través d’històries individuals més que no pas col·lectives en què normalment el drama es difumina en generalitzacions poc reals, poc creïbles. Per Adorno o l’art esdevé crític amb allò que expressa, o serà còmplice del dolor expressat. Si no hi ha crítica, el dolor i el sofriment corren el risc d’esdevenir superficials i volàtils; i si aquesta superficialitat, aquesta estètica, es cobreix amb el vel de la bellesa, el judici moral sobre allò que expressa s’afebleix inexorablement. No es pot escriure poesia després d’Auswitch? I tant que sí! Si la millor manera de reduir el dolor fins a deixar tan sols una simple cicatriu és expulsar-lo d’un mateix, arrencar-lo del subjecte per cosificar-lo, per convertir-lo en cosa, en objecte, l’art queda absolutament justificat. Que aquell que ha estat torturat per l’experiència del dolor necessiti expressar-ho, això sol ja legitima aquesta expressivitat. Si ets capaç de narrar el dolor, d’explicar-lo, de donar-li forma, probablement ja has fet el primer pas per alliberar-te del sofriment que et provocava. I sembla que Adorno en fou conscient perquè deu anys després de la famosa sentència, escrigué al seu llibre dialèctica negativa el següent: “ La perpetuación del sufrimiento tiene tanto derecho a expresarse como el torturado a gritar;de ahí que quizá haya sido falso decir que después de Auschwitz ya no se puede escribir poemas”

Pensées

Pascal comença a sorprendre de ben jove per la seva lucidesa, sobretot en el camp de les matemàtiques. Ferm seguidor de Descartes, considera l’esperit geomètric com l’expressió més característica de la racionalitat humana i una de les més grans conquestes de la nostra civilització. El noi Pascal cavalca poderós sobre una raó prodigiosa però als 22 anys la seva salut ja precària empitjora. En aquell jove es produeix aleshores una de les transformacions més importants de la història de la humanitat. No és un procés de demència progressiva sinó que, sobtadament, la seva raó es rebel·la contra ella mateixa; s’ha enlairat tant que el vertigen fa que es precipiti al buit. “No hi ha res més conforme a la raó que desaprovar la raó (182)”, crida en ple deliri, en una crisi religiosa ja mítica que el porta finalment al monestir de Port-Royal (França), per unir-se als jansenistes i trobar-se amb Déu. Allà tancat, solitari, lluny del vendaval del temps, en el més absolut dels ascetismes, redacta les cartes provincials per fustigar la moral jesuítica (ordre molt poderosa aquella època) i, en els últims anys de la seva vida, per escriure els pensées, una obra apologètica amb la qual pretén demostrar la veritat de la religió i amb la ferma voluntat de convertir els incrèduls, d’evangelitzar.
És impossible d’explicar raonadament com Pascal fa aquest salt des de la fe cega en les matemàtiques i la raó geomètrica, fins a considerar com a únic camí possible la via de l’instint, de l’experiència i del sentiment. Probablement és impossible d’explicar perquè s’escapa de l’àmbit de la raó, al igual que aquells poetes que, tocats per un esperit demoníac, han elevat versos més enllà del que és raonablement explicable. Pascal s’enfronta a una actitud que ell percep com a generalitzada: la d'oblidar. Oblidar-se de la veritable naturalesa humana, mísera, finita i abandonada entre el ser i el no-ser, perquè “ els homes al no haver pogut evitar la mort, la misèria, la ignorància, s’han posat d’acord per ser feliços no pensant-hi (133)". Pascal decideix deixar de jugar per no oblidar, decideix deixar de divertir-se per no defugir la qüestió fonamental: com pot el que és finit entendre el que és infinit? Així doncs, abandona tot tipus d’ocupació que el desviï de la seva missió, abandona “l’ocupació que ens desvia el pensament i ens diverteix. Raó per la qual es prefereix la caça a la presa. D’aquí ve que els homes estimin tant el soroll i el moviment. D’aquí ve que la presó sigui un suplici tan terrible; d’aquí ve que el plaer de la soledat resulti tan incomprensible (135)".
Acompanyat per les ombres, escopit pel món a la seva cel·la monacal, amb la mort trucant insistentment a la porta, Pascal no pot perdre el temps jugant a les cartes, Déu l’ha assenyalat per salvar els incrèduls i aquells que han falsejat la seva paraula. En una època en la qual la ciència i la raó cobreixen amb un fràgil vel tota la humanitat, en què el deisme és la corrent preponderant i l’única que permet la coexistència entre la raó dominant i l’existència de Déu, Pascal renega d’aquesta raó com a mitjà per arribar a Déu. Contra aquest Déu deista, assegut impassible a la gran butaca del seu regne, i que no necessita cap redemptor, Pascal reclama la fe i les revelacions, el cor contra el cervell, i reclama a Crist a través de qui Déu es va revelar. Té confiança en l’home que ell despertarà perquè “a mesura que els homes se senten il·luminats, troben grandesa i misèria en l’home. En una paraula, l’home sap que és miserable. És doncs miserable pel que és, però és gran pel que sap (122)” .

Pascal mira al seu voltant, veu papers escampats per tot arreu. Al seu escriptori, la ploma descansa en un tinter vell, sec. Sol, exhaust i embriagat per tota la frenesia creativa que l’ha acompanyat els últims dies, s’estira al llit. A fora plou obstinadament. La porta s’obre i la mort entra pausada per no trencar la pau que flota a l’atmosfera. Els ulls d’un dels genis més importants de la nostra història s’acluquen, i la mort recull els papers amb fragments inconnexos on hi ha l’empremta del seu testimoni. Té 39 anys. Aixeca lleugerament el cap i amb un fil de veu declama: “que Déu no m’abandoni mai!”

(els números corresponen als pensaments del llibre Pensamientos de Blaise Pascal de l'editorial Cátedra)