Qui és ara la ingènua, Kay?

La setmana passada vaig autoconvidar-me a un minicicle de la trilogia de El Padrino del què finalment vaig ser-ne l'únic assistent. Me les vaig empassar gairebé sense parpellejar, una rera l'altra, les 3 mastodòntiques Obres Mestres de Francis Ford Coppola, projectades a la paret del meu menjador i en Dolby Surround com si fos la pantalla de l'atrotinada Filmoteca, en un èxtasi cinèfil sostingut i sense precedents. Porto una setmana xiulant la banda sonora i en estat de xoc. Era l'única manera de treure'm de sobre el regust amarg del darrer episodi de LOST. Un clau treu un altre clau. Passa quelcom semblant amb les obres mestres, ja siguin pel.lícules o novel.les.
Mai no coincidiran de nou en una mateixa història un arsenal tan majúscul d'actors, ni uns guionistes d'excepció com Mario Puzo i Coppola, ni un director de fotografia tan epidèrmic, ni uns diàlegs tan inoblidables i alliçonadors, ni un sentit tan acurat del ritme, ni un pols narratiu tan magistral, ni una disertació moral tan filosòfica i alhora contemporania sobre l'origen del mal, ni una successió argumental tan èpica, ni un sentit de l'espectacle tan majúscul, ni una banda sonora tan irrepetible, és impossible. Quan l'expansió de l'univers s'aturi i comenci a contraure's de nou fins al col.lapse, podeu estar segurs que ningú no haurà pogut explicar una història com aquesta. És impossible. Però la meva intenció no és fer-ne una crítica, sobren adjectius per definir El Padrino I, II i III. El cas és que uns dies més tard em va venir al cap una frase de Michael Corleone escoltant l'argumentari impossible dels inefables defensors del "dret d'Israel a defensar-se".
Es tracta d'una conversa entre Michael Corleone (Al Pacino) i la seva promesa Kay (Diane Keaton), quan aquesta descobreix com és en realitat La famiglia. Michael intenta explicar-li que El Padrino té la responsabilitat de mantenir a molta gent i protegir la seva família. Kate li diu que no sigui ingenu. Perquè les formes d'actuació de la màfia no tenen res a veure amb les dels polítics elegits democràticament, que també vetllen pel benestar dels ciutadans sense recórrer a la violència, el robatori o l'extorsió. Llavors Mike se la mira gairebé perplex i li respon amb un contundent: "Qui és ara la ingènua, Kate?".
La darrera vegada que vaig parlar del tema vaig acabar demanant als Reis d'Orient una corda prou llarga com per penjar tots els responsables de la masacre de Gaza, era una llicència que em va semblar fins i tot poètica -venia al cas de l'emocionada lectura de La Decisió de Sophie-, però no es va entendre. Fins i tot dins del meu insignificant cercle. Es veu que hi ha temes que mereixen un escrupolós distanciament, possiblement per les seves connexions bíbliques inexcrutables. L'altre dia, mentre esperava que l'estela de Sion guiés el meu precari argumentari moral, vaig tenir encara temps per sentir l'embaixador del País d'Oz comparant els morts amb els accidentats a les carreteres espanyoles el passat cap de setmana. Em van venir ganes de fer una recerca demogràfica i quantificar els morts que les malalties, la gana i els accidents de trànsit han deixat al món des de 1945. Però no vaig caure a la trampa. Gràcies a Coppola, ara ja sabia que la veritable naturalesa del mal és la que fa dir als poderosos obscenitats com aquesta.
Quan van tancar el videoclub del barri, en Ruben em va regalar la trilogia de El Padrino en edició de luxe. Michael Corleone i Don Vito fa uns dies que discuteixen al calaix de la meva tauleta amb els germans Karamàzov el significat profund del terme família. I jo dóno gràcies a Déu, com Buñuel, per haver-me fet ateu i tan absolutament sord a tota mena de supersticions. Estic encantat de no pertànyer a cap poble escollit i de no tenir ni tan sols poble, només un insignificant i pintoresc barri ple d'immigrants i treballadors en crisi. Amén!

Lost

Va de finals. Diumenge passat em vaig llegir al sol del meu terrat aquesta novel.la tan de moda titul.lada Fi. A banda de la insolació, no en vaig treure res més que un cabreig monumental per la presa de pèl i la subsegüent pèrdua de temps. Em sembla fascinant que un text tan objectivament mal escrit, plantejat i resolt, hagi despertat tant d'interès. En fi, mai millor dit.

Unes hores més tard, vaig poder gaudir del darrer capítol de la darrera temporada de LOST. Sí, per si algun despistat s'ha pensat que aquí estem sempre llegint Dostoievski i escoltant Rakhmàninov, doncs no. No és el millor final de la història de la televisió, probablement aquesta fita correspon a Six Feet Under, però no seré jo qui el critiqui, com a mínim per coherència personal. A mi m'encanta el final de Verano Azul, amb la Julia al taxi recorrent Nerja al ritme del Dúo Dinámico, així que diguem que vaig quedar plenament satisfet, fins i tot lleugerament entusiasmat.
Com els electrons de Heisenberg, la posició dels personatges de LOST ha estat incerta en tot moment, impredectible, com la seva realitat. I ara que ens ho han explicat, l'únic que ens queda és fer-nos conjectures quàntiques i metafísiques del lloc que han ocupat i el sentit darrer de tot plegat. No crec que es pugui ser més coherent, malgrat la dosi inicial o final de desconcert. Des que s'obre l'ull d'en Jack al primer fotograma del primer capítol de la primera temporada fins que es tanca al darrer de la sisena, queden molts enigmes per resoldre. 120 capítols de contínues voltes de rosca, girs i salts argumentals. I tal vegada l'única cosa real hagin estat precisament ells, els protagonistes. Tan li fa si són vius o morts o a la dimensió desconeguda. Els vam veure perduts geogràficament després de l'accident. I de seguida vam anar descobrint el seu desconcert existencial i sentimental, les seves pors, frustracions, complexos i anhels. Els hem vist perduts en el temps i en l'espai, perduts també en contradiccions morals profundes entre el deure i l'amor, l'amistat i el bé comú, el record i l'oblit, la culpa i l'heroïcitat, la responsabilitat i la realització personal, l'instint de supervivència i el sacrifici. I al final, ha resultat que també estaven perduts des d'un punt de vista quàntic, habitant alhora una illa aparentment submergida a l'oceà i un futur incert tan desconcertant per a l'espectador com per a ells mateixos, per acabar retrobant-se i recordant per deixar-se anar, preparant-se junts per viatjar, anar més enllà, moure's o qui sap si simplement tornar. De debò que algú s'hagués estimat més un argument cientificista tancat i inqüestionable? Quina mandra, sols de pensar-hi m'esgarrifo. Al final, la humanitat -en el seu sentit moral més que demogràfic- s'ha preservat i ells, finalment, han "entès". La llum als espectadors ens ha arribat un pèl difosa. Però potser podríem dir que qui vulgui acabar d'entendre provi de morir-se.
No és una ironia que fins i tot el misteriós monstre de fum negre hagi resultat amagar al seu darrera un drama humà amb connotacions bíbliques i edípiques. La ironia en aquest cas és que el fum negre pateix també de tedi i aquest tret el fa més contemporani i fins i tot autoparòdic.
En fi, els trobarem a faltar. A tots ells. LOST té alts i baixos, com tot a la vida. Però conté alguna seqüència, alguna frase i algun moment tan intensos i plens d'emocions que ens costaran molt d'oblidar. Igual que amb la totalitat dels seus personatges, tan de carn i ossos que ens neguem a creure que són morts oblidant l'obvietat que el que són en darrer terme és personatges de ficció i que no han existit mai enlloc més que a la nostra imaginació. Per això estan fora del temps i de l'espai. Aquest és el veritable univers paral.lel amb capital a Comala o Macondo o ja des d'ara una petita illa plena de secrets perduda enmig del Pacífic.