Quan érem feliços

Amb l'esquena recolzada a la paret del passadís intentant dissimular la nostra condició de primerencs, els 2 pares esperàvem a que les llevadores ens deixessin tornar a entrar a la sala de corretges en un silenci espectant. Un zelador ens va somriure al seu pas i ens va informar que el Barça acabava de guanyar al Basilea 5 a 0. Era el 22 d'octubre de 2008. Unes hores més tard, de matinada, en Bernat va obrir els ulls regalimant sang i fluids com una criatura extraterrestre àvida d'emocions. Aquell sorprenent moment que regalimava realitat a dojo, aquell intens ara i aquí, em va deixar en un primer moment més perplex que content. Com totes les coses importants a la vida, l'emoció va arribar poc a poc, a mida que l'adrenalina es diluïa per venes i teixits i les endorfines s'abraçaven les unes a les altres i es donaven l'enhorabona. 

Tres dies més tard vam sortir de La Maternitat amb la criatura en braços. Aquell vespre el Barça li va ficar 5 a l'Almeria i vaig comprendre que allò no podia ser altra cosa que el preludi d'un futur gloriós. 

Aquell mes de maig ens vam agafar uns dies de vacances i al Casino de Ciutadella vam gaudir de la històrica final de Roma amb el Manchester. Vam circular de dalt a baix de la rambla tocant la botzina com en una pista d'auto-xocs per dispersar l'eufòria continguda fins ben entrada la matinada. 

Un dia vaig escriure que hi ha mites que com el Falcó Maltès estan forjats del material amb què es forjen els somnis i les llegendes i tal vegada Pep Guardiola n'ha estat el seu millor artesà. En la seva qualitat de forjador de somnis ens ha fet creure al llarg d'aquests anys de victòries encadenades i glòria sostinguda que, com ell mateix havia promès als seus jugadors abans del mundialet de clubs, si guanyàvem, a banda dels millors, seríem eterns. Nosaltres ja ho sabíem, que l'eternitat no era competència dels humans i que el futbol, al capdavall, era només un joc. Però tots plegats havíem volgut viure en la il.lusió que aquest somni podia ser etern. 

Ja ens ho havien advertit els replicants de Blade Runner en la seva lucidesa malencòlica, que tots aquests moments es perdrien en el temps com llàgrimes en la pluja. No afegiré com Rutger Hauger que és hora de morir, però potser sí que finalment hagi arribat el moment de despertar. I si se'm permet la broma fàcil, de llevar-nos ben d'hora.. tot i que d'això ja se n'encarregarà en Bernat, o l'Irma.

Dinamarca

Dubta si és foc l'estel,

dubta si el Sol es mou

dubta si el ver menteix;

mes no dubtis mai de l'amor que em mou

Hamlet, príncep de Dinamarca

L'eufòria i el silenci

Una de les particularitats més inesperades de la condició de pare en plena era Guardiola és el fet d'haver de contenir l'eufòria quan tot el barri, tota la ciutat, tot el país i més enllà esclata d'eufòria. Vaig sentir brollar per les meves orelles l'adrenalina quan Iniesta va materialitzar el miracle in extremis tirat pel terra cames enlaire com una panerola accidentada intentant dissipar amb el moviment de les extremitats el que els meus pulmons havien de reprimir. Vaig sortir al balcó corrent com el míster per la banda amb Sylvinho a la seva carrera per compartir complicitats amb algun veí en situació equivalent. Però no vaig trobar ningú. L'atmosfera eixordant semblava continguda en bars i cases. I vaig entendre que el miracle del futbol, com el de la batalla i els concerts de rock era precisament aquest. Alliberar el monstre assedegat que cadascú de nosaltres conté al seu interior per gaudir per uns instants del seu ball desfermat i sentir-nos poderosos amb el seu rugit de fera al caliu de la nit plàcida. Sóc un animal mascle. That's all.

Gudjohnsen

Mentre patia i em frustrava per la manca d'èpica del partit, en culpava inconscientment l'entrenador. Per la seva racionalitat, la seva intel.ligent modèstia i fins i tot per la seva americana Toni Miró.
Que Guardiola és el millor que li podia passar al Barça, aquesta temporada, estem d'acord. Però la veritat, en aquestes ocasions, a mi el fetge em demana tenir Stoitxkov al capdavant de l'equip. El Barça, davant del Madrid, hauria de ser quelcom semblant a un exèrcit de vikings àvids de sang enemiga. Si el futbol no tingués cojuntures fisiològiques més enllà de les esportives ho deixaríem tot en mans d'enginyers descafeinats i altres professionals amb sang d'orxata. Però no és així.

Escoltant amb uns segons de retard la retransmissió d'en Puyal, em vaig adonar que anomenaven Gudjohnsen bacallà. Vaig recordar l'època quan li dèiem (jo inclòs -que no en sé gaire i em deixo contaminar fàcilment pels que en saben encara menys-) la vaca Gudjohnsen. Pobre Eidur, fill d'Arnor.
De sobres és conegut que sento molta simpatia darrerament per les vaques, les cegues, les sordes i fins i tot les que juguen a Futbol. Gudjohnsen, fill d'Arnor, va ser un dels que més va córrer el dissabte. I això, tot i que no sempre és sinònim d'efectivitat, com a mínim ho és de voluntat. I diuen els avis que qui fa el que pot no està obligat a més. Aquesta dada va ser l'espurna que va fer esclatar la meva simpatia envers la vaca Gudjohnsen, una debilitat que fins dissabte havia estat latent. Eidur Gudjohnsen té el físic ideal per imaginar-te'l a càmera lenta posant-se un casc de ferro i brandant l'espasa mentre conté amb les rendes la fúria del cavall abans de precipitar-se muntanya avall contra un exèrcit de 10.000 orcos.

A la seva biografia de príncep viking hi trobem una dada curiosa, digne d'esment: Eidur Gudjohnsen va substituir el seu pare Arnor al seu debut amb la selecció d'Islàndia, fet del tot excepcional segons els historiadors futbolístics d'arreu. I com que els detalls secundaris i intranscendents no s'han de menystenir, aquí teniu la darrera perla de la vaca Gudjohnsen: en plena guerra dels balcans, Bobby Fischer va desafiar el govern del seu país i va acceptar jugar una partida d'escacs a Belgrad. Els EUA van incloure qui havia estat el seu heroi nacional a la llista de fugitius immediatament. Va ser arrestat a Japó el 2004. Finalment, Islàndia li va concedir la ciutadania invalidant així el procés judicial. Des de llavors i fins la seva mort el passat mes de gener Bobby Fischer va viure a Islàndia on es va amic -entre d'altres- de Gudjohnsen. Imaginar-se ambdós personatges, el futbolista d'èlit amb el geni desubicat darrera d'uns vidres glaçats jugant una partida d'escacs damunt d'un terra de fusta enmig de la tundra islandesa, no em negareu que té gairebé la mateixa força estètica que imaginar-se Víctor Valdés tocant Chopin a casa seva després del derby intentant oblidar l'envestida d'aquella espècie d'Uruk-hai a qui finalment havia pogut aturar.
Si jo fos entrenador, el Barça baixaria indefectiblement a segona, però us asseguro que el dissabte, al vestuari, abans de sortir al camp, hagués fet formar els jugadors i mirant-los fixament als ulls i apel.lant al més profund de la seva condició humana, els hauria cridat allò de "Hijos de gondor, y de rohan, mis hermanos... veo en vuestros ojos el mismo miedo que encogería mi propio corazon, pudiera llegar el día en el que la voluntad de los hombres decayera y se rompieran los lazos de nuestra hermandad, pero hoy no es ese día... pudiera llegar el día en el que una hora de lobos y escudos rotos rubricaran la consumación de la edad de los hombres, pero hoy no es ese día, en este día, ¡lucharemos!, por todo aquello que vuestro corazón ama de esta buena tierra, yo os llamo a luchar ¡hombres del oeste!"
En fi, en un altre ordre de coses, algú ha vist les imatges del periodista Iraquià llençant-li les sabates a George Bush? Oh, quin gran moment! Quina gran metàfora! Quin heroi més Dalinià! Ara que ja tenim un Labordeta a Iraq estic més tranquil. Em va fer recordar el final de Les Benignes, quan en Maximilien Aue pessiga la galta a Hitler.. quins moments, si no fos per aquestes petites coses la realitat tindria un interès encara més relatiu. En acabat l'orangutà integrista va tenir els c. de dir que no havia passat por en cap moment, davant l'amenaça de la sabata voladora. No, és clar, President, davant d'una sabata voladora amb una dotzena de goril.les custodiant-te el son i amb l'Air Force One escalfant motors a punt per sortir cagant llets d'aquell puto país, vostè no va passar por. Suposo que es passa més por quan et bombardegen la casa, et destrossen el país, et pengen el President d'una corda (sí, és clar, era un cretí que gassejava kurds amb bombes yanquis), suposo que és més fàcil acollonir-se quan maten mig milió de compatriotes, quan converteixen el teu país en una bacanal permanent de terroristes aneuronals, quan s'enduen el petroli, et roben i es forren a costa de la reconstrucció... I a sobre han d'aguantar que se'n fotin de tu quan els llences una sabata!

Gestió de residus

Ahir va morir Paul Newman. Em va trucar en J. afectat. Aquest matí, mentre feia el cafè i llegia la crònica de la Maruja Torres a El País, he pensat que seria convenient escriure’n alguna cosa a la vaca sorda. Quan hi he entrat, he vist que en J. se m’havia avançat amb un escrit delicat i sublim. En J. sempre és més ràpid i efectiu. Qüestió de caràcters que diria Sócrates. Si en J. i jo haguéssim nascut al far oest, als 34 anys que tenim, jo viuria en una habitació ronyosa sobre el puticlub, dubtant encara sobre el model de pistola que hauria de comprar-me, mentre ell ja tindria uns quants morts a l’esquena, hauria pres rom amb Billy el nen i tocaria meravellosament bé l’harmònica al porxo de la seva granja de no sé quants cavalls. Com que ja havia entrat a la vaca sorda, he pensat en fer una crònica sobre el partit d’ahir. Bé, una crònica no: un comentari.
Ahir vam guanyar el partit amb un penal injust a l’últim minut. Potser sóc un romàntic però a mi no m’agrada guanyar així. Els duels han de ser nets: un parell de pistoles, comptar vint passes i disparar. Net i clar.
Diuen els periodistes esportius que va ser l’últim derbi a Montjuïc. De fet, ahir va ser l’últim derbi. Un derbi és un enfrontament esportiu entre dos equips de la mateixa ciutat, i l’Espanyol ens deixa, se’n va a Cornellà. Per tant l’únic derbi que a partir d’ara hi haurà a Catalunya serà el que enfronti a l’Espanyol, un equip que neix de l’odi, del ressentiment, i el Cornellà, en l’improbable cas que el Cornellà ascendeixi des de la cinquena o sisena categoria a primer divisió.

Quan era adolescent i la mare m’obligava a escombrar el menjador, una de les coses que més m’horroritzaven era recollir amb la pala la resta de pols i les boletes de pèls que s’havien anat acumulant al llarg de la setmana. Per no enfrontar-me a la repugnància que això em provocava, aixecava l’estora i dissimuladament hi feia arribar tota la brutícia que havia aconseguit recollir. És una llei física inapel·lable que la brutícia no desapareix si l’amagues sota l’estora. Amb l’Espanyol, a Barcelona, ha passat un procés similar. S’aconseguí tirar a terra aquella monstruositat arquitectònica que era l’estadi de Sarrià però s’amagà la brutícia a la muntanya de Montjuïc, pobreta. Quan l’ajuntament volgué fer de la muntanya un lloc d’esbarjo i de gaudi pels barcelonins, es trobà amb l’imperiosa necessitat de desfer-se dels residus allà acumulats. La solució va ser ben trista: portar-los a Cornellà. Després ens preguntem per què la gent dels pobles tenen mania als barcelonins. Portar la merda a altres pobles no ajuda gens a normalitzar les relacions entre la capital i la resta de municipis.
Un últim apunt: un grup d’orangutants dels boixos nois començà a tirar bengales enceses sobre els espectadors que hi havia a sota. Les càmeres enfocaven aquest grup de joves i no tan joves. Veure de forma tan evident segons quines mutacions humanes mentre estàs tranquil a casa teva menjant una pizza, és excessiu. Les televisions potser s’ho haurien de replantejar.