Indignats

Fa dies que una veu interior em recomana fer cas omís de les crítiques que plouen de totes bandes. A mida que en llegeixo de noves, però, més m'indigno; i com més m'indigno, més em reafirmo. Del Full Parroquial del Sr. Gallina Blanca, amb la seva falsa modernitat i les seves firmes convidades, tan mediàtiques com buides de qualsevol interès intel.lectual, a les portades de tots els diaris de l'endemà del boicot al Parlament, sembla que ens sobrevola un crit uníson per desacreditar un moviment que em sembla que s'està convertint en quelcom inesperat que els està fent posar nerviosos. Partidari de matisar, deia el director de l'Ara diumenge passat, en referència a Arcadi Oliveres o Felip Puig entre d'altres. El meu problema és que no recordo els seus matisos a la immersió lingüística, les retallades de l'Estatut o el Tribunal Constitucional. Com el toro de Ferlosio, n'hi ha que coixegen sempre de la mateixa cama i això no és dolent, però com a mínim tenim dret a demanar-los que no ens facin creure que caminen ben drets.

No sé si ha estat aquest diari per tietes i tiets de totes les edats, les invectives de Pilar Rahola contra el President de Justícia i Pau (revolucionari frustrat amb vocació de líder, deia, vés quina una lideresa frustrada per excretar un comentari com aquest!), Quim Monzó, Toni Soler, Artur Mas, Duran Lleida, Joan B. Culla, Salvador Cardús o tants altres que s'han despatxat a gust darrerament amb els joves, els progres, els perroflàutics i els antisistema.
Però no ha estat fins avui que he conegut finalment l'origen de la força misteriosa que m'arrossegava cap a la Plaça Catalunya. Rouco Varela ha dit que els joves del 15M "no coneixen Déu" i que tenen les "vides trencades". Aquest país no té remei. I que ningú no es pensi que parlo només d'Espanya, és tota la pell de brau -Catalunya inclosa -que té una capa ancestral de caspa tan recalcitrant com l'urani de Fukushima. És el resultat de no haver descobert a temps la guillotina i d'haver-nos mirat el melic mentre tocàvem el flabiol i vèiem passar la Història com si sentíssim ploure. Aristòcrates que creen opinió en ple segle XXI i escolanets que la difonen. Així ens va.
Per sort, tot i que amb certa flaire d'una patinada de l'avi que no s'aguanta els pets, el President Pujol ha dit aquest matí que entén els indignats perquè són la primera generació des del 1945 que té les espatlles més estretes que els pares. Potser és l'únic que ha entès alguna cosa, al capdavall.

Nepal - Article de l'Oriol Faura

L'Oriol Faura em passa el següent article perquè (no sé si en tant que vaques o en tant que blog) ens en fem ressò. Aquí el teniu, res a afegir.

Nepal està d'actualitat. Les agències internacionals d'informació n'anaven plenes, els diaris s'omplien de fotografies, les televisions mostraven els vídeos cruels mentre les ràdios intentaven apropar el món sencer a l'horror: més de dos-cents mil animals eren sacrificats al Nepal pel festival Gadhimai.

Cada cinc anys, la tradició obliga a sacrificar búfals d'aigua, cabres i galls per a la deessa hindú Gadhimai. Aquesta deessa hindú, associada a la força, escolta tots els desitjos dels fidels i els ajuda, i ,a canvi, demana el sacrifici dels animals cada cinc anys. En una orgia desagradable de sang i alcohol, després de matar brutalment als animals, fins a vint cops de matxet es requereixen per tombar un búfal, n'aprofiten la carn.

Però, què és el Nepal? Em queda lluny. Nepal és un dels països més pobres del món, en concret és el numero cent cinquanta-set del rànquing. Per sota seu només hi ha quinze països, entre els que trobem Somàlia, Iraq o Sierra Leone. El seu producte interior brut és setanta vegades més petit que el d'Espanya, però té set diaris, cinc empreses de televisió i sis emissores de ràdio, la majoria en anglès, tot i que l'idioma oficial i majoritari és el nepalès.

El vint-i-tres de maig d'aquest any, Madhav Kumar ha esdevingut el primer president del Nepal. Després d'una monarquia de molts anys amb enfrontaments i guerres civils que han deixat milers d'amputats i una gran part de la població sota el llindar de la indigència, aquesta petita república intenta aixecar el vol.

Jo no he estat al Nepal, no sé com és qui hi governa, ni conec la seva història. Tan sols sé que és un país bonic, especial, remot, únic, mil·lenari; ple de coses que no conec i que com que no conec, vull veure. I espero que em descol·loqui, m'entusiasmi, m'ofengui i hi visqui una cosa nova que, tot i que serà impossible, intentaré no jutjar.

Cada teletip, cada vídeo enviat, cada fotografia, cada crònica, cada associació d'animals petulant exigint la dignitat animal al Nepal, només fa que augmentar la meva vergonya dels que podem anar pel món protegits, enriquits i mirant els incivilitzats des del sofà.

Però me'n oblidava, el més important és que tenen un festival on maten animals. Crec sincerament que els incivilitzats som nosaltres.

Article escrit per Oriol Faura

Bob Dylan

Llegeixo ahir un breu que diu que han detingut Bob Dylan per caminar per New Jersey "sense rumb concret". Alertats pels veïns, els policies van aturar l'estrella del Rock i el van interrogar. Com que no anava enlloc, el van considerar sospitós. "Jo he vist fotografies de Bob Dylan, però la persona a qui vaig detenir no se semblava en res. Per aquest motiu li vaig preguntar el nom", va declarar l'agent. Els americans són genials, no m'ho negareu. Travessant Minessota amb una amiga vaig patir l'experiència de ser aturat i multat per un agent similar a aquest. Parlava com un autòmat en una actuació que ens va semblar el súmmum de la imbecil.litat. A Elisabethtown, de Cameron Crow (el director de Singles, entre d'altres), el personatge interpretat per Orlando Bloom torna al seu poble natal per assistir al funeral del seu pare. A l'entrada del poble l'atura un agent autòmat d'aquests que resulta ser un amic de l'institut i li deixa anar la parrafada. Quan es reconeixen, la personalitat de l'agent canvia de cop. "T'he semblat un capullo?", li demana. "Més aviat sí", respon l'amic retrobat. "Bé", exclama content. El més curiós del cas de Bob Dylan és que vaguejava pels carrers propers a l'edifici on Bruce Springsteen va concebre les cançons de Born to Run, probablement un dels àlbums més importants de la història del Rock. I sembla que no és una casualitat que el legendari autor de Like a Rolling Stone busqui la inspiració d'aquesta manera, perquè deia el teletip que ja ha estat descobert en d'altres ocasions prop de les cases on van néixer John Lennon o Neil Young. No sé si això humanitza Bob Dylan o el capullitza, en tot cas m'ha semblat curiós.

Em passa la Marta un article del Babèlia de Muñoz Molina que sembla que l'hagi escrit pensant en mi. L'afecció a practicar el submarinisme literari durant les vacances en llargues i profundes novel.les a l'ombra de qualsevol arbre silenciós sembla ser cosa de molta gent. El que em sorprèn més és el seu retorn lector al gènere ficció amb Vida i Destí, de Vasil Grossman, de qui ja vaig dir aquí mateix que em semblava la millor novel.la que havia llegit en anys. Us adjunto el text per si us interessa.

Mi amigo Bill, que se ha pasado gran parte de la vida como profesor universitario en Brooklyn, tiene una idea muy concreta y nada fantasiosa de la vida en el paraíso terrenal: sentarse al fresco de las tardes de verano en la terraza de su apartamento en El Escorial, leyendo novelas por gusto y no por obligación, percibiendo la brisa en los árboles y los golpes breves y secos de las pelotas en los campos de tenis. En otras estaciones del año parece que uno tiene que elegir entre quedarse a leer o salir a la calle, entre los libros y la vida práctica y real. Detrás de la ventana hace frío o llueve o golpea el viento, o hay una temperatura tibia de abril o de octubre que nos reclama para los placeres ambulantes de la vida al aire libre. En el verano, en su cima plácida de agosto, el mismo aire puede remover las hojas de los árboles y las páginas del libro que leemos a su sombra, de modo que estamos simultáneamente en el mundo y fuera de él, en la intemperie gustosa con olor a mar o a cloro de piscina y a crema bronceadora y en la interioridad hospitalaria de la literatura. A los niños antiguos nos decían que nos quedaríamos amarillos de tanto leer, nos auguraban a veces un porvenir de enfermedad y trastorno por culpa de aquella afición, y no les faltaban sus razones. En estos días de agosto leer al sol sobre una toalla de colores o a la sombra fresca de un toldo en una terraza o en un jardín tiene algo de la inmediata felicidad física de sumergirse en el agua, de darse una caminata con el primer fresco del día. La sed de la lectura se sacia tan a largos tragos como la del agua límpida después del ejercicio. La dulzura de no hacer nada durante muchas horas se confunde con el ligero mareo de haber leído y leído sin sobresalto. Sobre la tipografía tupida de la novela que aún va a durarnos muchos días se recorta la silueta móvil y precisa de una hoja de higuera. Los murmullos del bosque del libro se corresponden con los de la palmera a cuya sombra hemos dispuesto la butaca. La vela del navío imaginario que atraviesa los mares restalla ahora mismo en la lona del toldo, mientras a una cierta distancia chocan invisibles contra el suelo las pelotas de tenis.
Hace falta la doble bendición de una indolencia verdadera y de una novela que nos subyugue por completo y nos llegue al fondo del alma, y ninguna de las dos cosas es fácil. La indolencia no es simplemente el reverso de la actividad, porque uno puede estar desocupado y sentir sin embargo la tensión de las obligaciones aplazadas, y porque estamos mucho más entrenados para la agitación que para la inquietud, y nos cuesta lograr ese estado simultáneo de alerta y sosiego que favorece la contemplación y sin el cual no es posible la lectura provechosa, ni tal vez tampoco la felicidad. Estar plenamente en un sitio, en un cierto momento, en una terraza cerca de las pistas de tenis o en un jardín junto a una piscina o en una tumbona frente al mar; y al mismo tiempo estar en el mundo densamente habitado y también ilusorio de una novela, entregado a ella, queriendo avanzar y queriendo que no acabe, una novela que exija el ejercicio sostenido de las mejores facultades intelectuales y que prodigue a cambio la recompensa de un hallazgo decisivo sobre la experiencia humana contado con la cercanía y la inminencia de un cuento primitivo.
En el mes de agosto de hace tres años esa rara conjunción de profunda indolencia y gran literatura me devolvió íntegra la pasión por las novelas, que se me había ido entibiando con el paso del tiempo y tal vez también con los desengaños y las fatigas del oficio. Si la realidad es tan deslumbrante, tan ilimitada, tan rica en maravillas y en atrocidades, ¿qué sentido podía tener la ficción? Lo que más me había atraído de las novelas cuando era joven ahora me aburría y me apartaba de ellas: sus trampas previsibles, sus anzuelos para reclamar y sostener la atención, sus simetrías disimuladas por imitaciones torpes de los despropósitos y las discontinuidades de la vida. En vez de novelas leía ahora libros de historia o de divulgación científica, memorias, biografías. La poesía alimentaba en dosis inmediatas y muy concentradas mis necesidades de invención literaria. Pensaba con distancia, con más remordimiento del habitual, en las ficciones que yo mismo había escrito.
Antes de volver a España para las vacaciones encontré por azar en una librería de Nueva York la traducción al inglés de Vida y destino, de Vasili Grossman. Y en un puesto callejero me llamó la atención un Ulysses editado por la Modern Library en los años sesenta, sólidamente encuadernado en rojo, gustoso al tacto, con letra grande y tipografía invitadora. Creo que elegí los dos libros menos con la inteligencia que con la mirada y con las manos, porque hasta el momento de verlos no había sentido deseo de leer ninguno de los dos. Como a tantos lectores, Ulysses me había atraído y me había derrotado varias veces a lo largo de los años, desde que compré en los lejanos setenta aquella edición en dos tomos blancos de Lumen traducida por José María Valverde. Un lector ha de ser sincero consigo mismo, e igual que no debe envanecerse de las alturas que ha conquistado tampoco tiene que avergonzarse de sus fracasos ni esconder su capitulación ante una obra maestra.
Ante Ulysses yo me había rendido. A Vida y destino no le había hecho mucho caso la primera vez que se publicó en España, aunque tuve el libro en mis manos, y hasta en mi mesa de noche. Me aseguran que la traducción de Marta Rebón que Galaxia Gutenberg convirtió en un gozoso éxito de ventas es mucho mejor que la que yo no leí entonces. En cualquier caso, Vida y destino, como Ulysses, parecía que hubieran estado esperando para que yo las encontrara en la edad justa de mi vida, en el verano necesario, con toda la calma por delante que no había tenido en mucho tiempo.
Con Vida y destino y luego con Ulysses me enamoré de nuevo del arte de la novela y comprendí con más claridad que nunca, después de un largo viaje de desengaño, su fantástica capacidad para retratar la materialidad del mundo visible y revelar lo que está casi siempre oculto en la conciencia y en el corazón humanos. Vida y destino es una crónica de la noche oscura de Stalin y una sofisticada construcción literaria; Ulysses parece el colmo del experimentalismo verbal y del hermetismo narrativo y sin embargo es un desbordamiento tragicómico de humanidad a la manera de Rabelais, de Shakespeare y de Cervantes. Largas novelas populosas para los largos días de agosto; para volver de ellas tan confortado, tan revivido, como a la vuelta de esos lugares de veraneo en los que uno se ha encontrado incrédulamente en el paraíso terrenal. Antonio Muñoz Molina

L'Estatut com a ficció

A l’entrevista que el diari Avui fa a l’Arcadi Espada s’exemplifica com ajustar el discurs a una ideologia concreta tot revestint-lo d’una aureola de suposat pensament lliure, il·lustrat, això és mancat de dogmatisme. Però si hom llegeix entre línies –que és la única manera útil de llegir- és fàcil adonar-se que sota aquesta retòrica de lliurepensador s’hi amaga la voluntat de servir a una idea inqüestionable, granítica. La seva actitud displicent i superba, d’aquell que sembla que expliqui les coses als pobres que no entenem res, em molesta, però seria injust no reconèixer que la seva retòrica és brillant i suggestiva en la majoria dels casos. Avui però m’he quedat perplex llegint algunes de les respostes que ha donat a unes molt bones preguntes de l’entrevistador. Comencem per una contradicció. Diu Espada que el contenciós Catalunya- Espanya no existeix i tot seguit afegeix que de fet hi ha un petit contenciós amb una petita part de la població de Catalunya que voldria no tenir cap vincle polític amb els espanyols. En què quedem ? existeix el contenciós o no existeix? Un problema inexistent pot ser petit? Estaria bé que Espada digués que entén ell com a petit; personalment no crec que aquest 20% de catalans que es declara independentista sigui un valor gens menyspreable. De totes maneres el que més m’ha sorprès és la resposta enigmàtica que ha donat al preguntar-li el perquè de la seva oposició a l’estatut. Atenció: “perquè jo sóc poc partidari de les ficcions, i l’Estatut és una ficció”. M’he quedat de pedra. La seva lògica és la següent: L’Estatut és una ficció. Sóc contrari a les ficcions. Per tant, estic en contra de l’Estatut. Suposem que la primera part de l’enunciat és certa, que l’Estatut no ha estat mai aprovat pel Parlament de Catalunya, que tots hem somniat amb l’històrica imatge dels parlamentaris aplaudint i d’en Maragall i en Mas fent-se petons, que tot plegat forma part del nostre imaginari col·lectiu i malaltís –en tant que imaginari català-. El que no entenc és la segona part. Algú em podria explicar com es pot estar en contra d’una ficció? Sempre havia pensat que de quelcom que consideres fictici no s’hi pot estar en contra. Vull dir que et pot agradar o no, però què vol dir estar-hi en contra? És com si jo – que malauradament no crec en Déu- digués que hi estic en contra. De tant absurd faria riure. Puc estar en contra d’aquells que utilitzen el nom de Déu o la figura de Crist amb finalitats totalment contraries a la seva paraula, però – a no ser que fos un satànic, que no és el cas- no podria dir que estic en contra de Déu – ni que estic en contra de Harry Potter-. El segon enunciat no té cap sentit, la lògica es trenca perquè pot no agradar-li l’Estatut però no estar-hi en contra. La diferència és important, penso. Per últim - i això us ho deixo per vosaltres- atenció a l’exemple sublim de retòrica tramposa quan se li pregunta per què està en contra que a l’Estatut es defineixi a Catalunya com a nació i, en canvi, no està en contra que a la Constitució es defineixi a Espanya com a tal. M’he fet un fart de riure.

Laïcitat

La millor definició de laïcitat l'he trobat en un escrit que Magris féu pel Corriere della sera. En ella parla de la laïcitat com un àmbit mental i no com a un contingut filosòfic, i distingeix clarament la laïcitat del laïcisme, terme aquest últim "utilitzat per designar una arrogància agressiva i intolerant, oposada i especular a la del clericalisme". El que Magris diu -i que hauríem de penjar en un cartell gegant sobre les pissares de les nostres escoles, incloses les religioses- és el que segueix: "Laicidad significa tolerancia, duda también respecto a las propias certezas, autoironía, desmitificación de todos los ídolos, incluidos los propios; capacidad de creer con fuerza en algunos valores, a sabiendas de que existen otros, igualmente respetables. Laicidad significa saldar cuentas con las decisiones tomadas y con las renúncias implícitas en toda decisión, no confundir el pensamiento y el auténtico sentimiento con la convicción fanática y con las reacciones emotivas viscerales. Constituye una profunda moralidad y se opone tanto al moralismo avinagrado, siempre sectario, como a la desenvoltura ética. Laico es quien sabe abrazar una idea sin someterse a ella, quien sabe comprometerse políticamente conservando la independencia crítica, reírse y sonreír de lo que ama sin dejar por ello de amarlo; quien está libre de la necesidad de idolatrar y de desacralizar, quien no se hace trampas a sí mismo encontrando mil justificaciones ideológicas para sus propias faltas, quien está libre del culto de sí mismo". Amén.

Deixem que les víctimes descansin en pau

L’altre dia un periodista parlava de la pluja de bombes sobre el cel de Gaza. Aquest dramatisme poètic, a part de ser molt amanit, és del tot inexacte. La realitat és una altra: el que passa a Gaza no és un fenomen còsmic aliè a la voluntat humana. A Gaza no plouen bombes: cauen bombes; i si cauen bombes és perquè, des del cel, hi ha una ànima amb abúlia moral, programada per tirar-les. Davant l’escàndol no sóc partidari ni de metàfores confuses ni, encara menys, d’engrescaments poètics ridículs i irreals. Davant una força destructiva immoral que ens indigna, només trobo acceptables les interjeccions d’horror, i una altra força de magnitud igual que la contraresti. Les paraules grandiloqüents, les hipèrboles, són mostres de la vanitat mal dissimulada de les vedettes periodístiques i de tots aquells que sempre hi volen dir la seva –abundantíssims-
Quan la mort es presenta de forma tan pornogràfica, la indiferència només la puc interpretar com la manifestació d’una patologia mental, d’una inhumanitat vasta i insondable. La indignació, en canvi, és natural, humana, i un ressort que ens empeny a reaccionar davant l’horror. Però la indignació és una força que l’hem de saber administrar acuradament, canalitzar en el sentit correcte; la indignació no ens ha de fer caure en confusionismes terminològics perillosíssims, ni tampoc – i aquesta és una opinió personalíssima- en debats ideològics estèrils, que no porten a enlloc. Si no volem que en el nostre argumentari de pau, de justícia i d’humanitat, s’hi formin esquerdes per on les rates demagogues puguin penetrar, hem d’ajustar els termes als seus significats precisos. I si no ho podem fer ja sigui per incapacitat o per un excés d’energia, de ràbia, que el silenci –i no la indiferència- s’imposi com a mostra de la nostra indignació i que només en resti un gest de reprovació, un dir no, un ja n’hi ha prou. Una espelma i un silenci tens i sostingut. La realitat és el nen que plora enmig d’un bassal de sang. Aquesta és la realitat repugnant contra la qual ens hem d’imposar. Tot el que no sigui això, tot el que sigui fer bullir l’olla, serà d’una ineficàcia i absurditat equivalent a repartir paraigües als nens de Gaza per tal de protegir-se contra l’horror metàl·lic que els cau al damunt. Alguns decidiran optar per la dialèctica; ara bé: si ho fan, que ho facin bé. I si són incapaços de fer-ho bé, que a mi no m’hi barregin. Aquests dies, des del meu terreny moral i ideològic he sentit i he llegit coses que m’han glaçat els peus. Hi ha algú que parla d’un nou holocaust? Hi ha algú que es posa darrera una pancarta amb el símbol de David al costat d’una creu gammada? Carlos Carnicero escrivia l’altre dia – fent un mal ús de la seva indignació- que el que duien a terme els israelians era una revenja històrica i que l’holocaust era la patent de cors que es concedia a Israel per aniquilar al poble palestí. No creieu que probablement aquesta patent de cors no té res a veure amb l’holocaust sinó que és la mateixa patent de cors que es concedí a EUA per trepitjar il·legalment territori iraquià? L’holocaust ja està perfectament definit, delimitat. L’holocaust fou fi i causa a la vegada. Per això és tan incomprensible. Israel té una causa que l’empeny, o vàries: la por, i, evidentment, anhels expansionistes, territorials. I si Israel volgués venjar-se d’ algú, bombardejaria Berlín i no Gaza. Però el pitjor és el que ve a continuació – transcric literalment- : “els que van ser víctimes s’han convertit en botxins. Israel no té un comportament diferenciat del que va patir”- Aquí s’introdueix una categorització que ja he vist repetides vàries vegades. Quan es parla de víctimes es refereix als jueus, evidentment. És a dir: que els jueus es comporten com es comportaren els de les càmeres de gas. Però qui són els Jueus? El jueu és aquell noi que deserta perquè es nega a ser còmplice de la barbàrie? O aquells que a Londres vaig veure manifestar-se al costat de les banderes palestines per reclamar l’alto al foc, la Pau? O aquell jueu que toca Schubert al piano i que s’emociona amb les novel·les de Dostoievski? Les víctimes són víctimes. No poden ser botxins perquè les víctimes no ressusciten, estan enterrades en fosses comunes o convertides en cendres. El botxí, aquell que tard o d’hora haurà de respondre davant la història és l’estat d’Israel. I quan dic l’estat d’Israel em refereixo als que porten el timó d’aquest estat i als que en són còmplices amb el seu silenci covard o complaent. Si hem de jutjar l’estat d’Israel, el jutgem pel que fa i no pel que creiem que és ni pel que suposem que representa. Són aquests nominalismes genèrics, aquests totalitarismes terminològics, aquestes inexactituds, aquestes associacions conscient o inconscientment perverses, aquestes cosificacions, les que debiliten els nostres arguments i les que donen peu als demagogs i als terroristes d’estat per utilitzar de forma repugnant l’antisemitisme com l’arma més eficaç per justificar els seus crims.
Un últim apunt: qüestionar-se les decisions polítiques passades fora de les conjuntures que les propiciaren, no té cap sentit. Israel és una conseqüència. Existeix i té dret a continuar existint. El mateix dret que té el poble palestí. I que els judicis es facin contemplant les intencions i no només els actes, perquè estarem d’acord que, la majoria de les vegades, els actes es materialitzen o no en funció de les possibilitats. Amb aquesta màxima que es jutgi també a Hamas.

Literatura epistolar

Aquesta setmana ha sortit a la llum la correspondència entre Mercè Rodoreda i el seu editor, Joan Sales (Cartes completes. Club Editor). La literatura epistolar sempre ha estat envoltada de polèmica, i hem de preveure que aquesta obra no en serà una excepció, sobretot tenint en compte el safareig que ha envoltat sempre la vida amorosa de Rodoreda. Quan algú que amb un exercici de responsabilitat i sentit comú, mogut per un sentiment de resistència a l’oblit d’una època i d’un personatge sovint manipulat, marginat, recobert d’oprobis hipòcrites, i injusta i erròniament classificat, decideix obrir els calaixos de la memòria i de la veritat, de seguida se senten els lladrucs d’aquells opinadors bufats i dogmàtics i amb un indissimulat afany de notorietat. No falla mai. I probablement tots aquests que lladren ja sigui per enveja alguns, per ressentiment altres, o simplement pel plaer que els proporciona sentir-se els seus propis lladrucs, seran els primers a córrer a la llibreria per adquirir-ne un exemplar.

M’imagino a l’escriptora Najat el Hachim amb ulleres de sol i un mocador negre al cap, anar d’incògnit cap a la llibreria. Talment com fèiem d’adolescents per adquirir una revista pornogràfica. I potser és perquè considera precisament, que la lectura d’aquestes cartes és un acte pornogràfic, obscè. Parlo avui de la Najat el Hachim però ben segur que en sortiran d’altres. I parlo d’ella perquè l’altre dia va publicar un article a El Periódico criticant l’exhibició pública de les cartes íntimes entre Rodoreda i Sales. Hachim feia un paral·lelisme entre la lectura de les cartes dels escriptors i la lectura de la premsa rosa. Aquest paral·lelisme no el basava en la qualitat dels escrits, evidentment, sinó en allò que motivava ( l’impuls) als lectors a llegir una cosa i l’altra. És a dir, que l’impuls per obrir una revista del cor és comparable a l’impuls per llegir les epístoles entre Sales i Rodoreda. Que el codi penal no contempli com a punible dir una barbaritat com aquesta, em sembla especialment greu. Així anem...
Per què guarda Sales en un calaix les cartes que li envia Rodoreda? Per què guarda Rodoreda en un calaix les cartes que li envia Sales? Per fetitxisme? No ho crec pas. Probablement perquè són conscients del valor literari que aquestes cartes tenen, i perquè, probablement, aquestes cartes ja no només els pertanyen a ells sinó a tota la humanitat. Un escriptor quan escriu cartes fa literatura, quan escriu llibres fa literatura i fins i tot, quan escriu la llista de la compra fa literatura. I la literatura és per publicar. Tota. És un deure moral de l’escriptor.
Penso en la lectura recent de la magnífica i emotiva correspondència entre Benjamin i Adorno; una correspondència que ens ajuda a entendre les dificultats, els drames personals i els impulsos vitals i creatius de dos dels principals exponents de l’escola de Frankfurt. Sí, Hachim, vaig tenir el mateix impuls, exactament el mateix, l’altre dia quan fullejava una revista del cor mentre esperava torn per fer-me un certificat mèdic. Considera Hachim que som tan imbècils de no saber destriar en unes cartes allò que és essencial, que ens aproxima a aquell que estimem i admirem, així com al marc cultural i polític d’una època, d’allò que és superflu, insubstancial?
Hachim ens acusa de voler tafanejar. En literatura es tafaneja, es furga? Està en el seu dret de criticar la publicació d’aquesta correspondència, només faltaria. Ara bé: llençar anatemes com aquell qui no vol la cosa, ho trobo una mica lleig. Hachim condemna a tots aquells que creiem en el valor artístic i historiogràfic de les epístoles, encara que desprès ho intenti maquillar dient que aquestes lectures són legítimes. Moltes gràcies, ens quedem més tranquils. Què voleu que us digui? Insinuar tan sols que existeix un paral·lelisme entre la predisposició psicològica dels que llegim cartes d’escriptors amb els que llegeixen la premsa rosa, em sembla una gosadia pròpia d’una colometa que tot just aixeca els peus de terra i que ja es pensa que vola a unes altures morals i intel·lectuals considerables.

Els coixos

Fa uns mesos vaig enviar un escrit-resposta a uns amics. Llegint els pensaments de Pascal, em sorprengué veure que el pensament número 98 deia el següent: "¿De dónde viene que un cojo no nos irrite y un espíritu cojo nos irrite? La causa es que un cojo reconoce que nosotros andamos derechos, mientras que un espíritu cojo dice que somos nosotros quienes cojeamos. De no ser por eso sentiríamos piedad y no cólera"

S'ajusta tant al que jo volia dir que sucumbeixo a la temptació de recuperar aquell escrit i de dotar-lo d'un xic de categoria gràcies a l'acompanyament de Pascal...

"Llegeixo al País (el diari) de no recordo quin dia una anècdota explicada per Savater sobre Ferlosio. Comenta Savater que es trobaven en una plaça de braus contemplant un llastimós espectacle protagonitzat per un toro amb poques ganes de jugar. El públic enfurismat començà a cridar: “¡es cojo!” o una cosa per l’estil, amb l’objectiu de persuadir al president de la plaça a efectuar un canvi d’animal (del toro vull dir, no del torero, s’entén). Sembla que la cridòria anà en augment amb la impassible indolència de l’animal (del toro) que anava a la seva com si sentís ploure. De sobte, Ferlosio que havia romàs assegut i callat, s’aixecà i digué: “¡Dejarle en paz! No está cojo! Es su forma de andar!”. A mi aquestes estocades (disculpes pel símil) morals m’emocionen, sincerament. Però no és d’això del que us volia parlar. Aquesta història em va venir al cap perquè l’altre dia un amic em comentà, entre indignat i sorprès, que s’havia trobat justificant-se davant de determinades persones. Dic justificant-se perquè és precisament la paraula que ell emprà. Potser justificar-se no seria el més adient perquè justificar-se seria que haguessis de provar davant d’altres la teva inculpabilitat (que se li pressuposa, evidentment). Però crec entendre el sentit de la seva protesta. Probablement el que el meu amic volia dir (i si no és així que em rectifiqui) és que s’havia trobat donant explicacions. Entenc que donar explicacions no és explicar perquè vols explicar. Vull dir que les explicacions no les dónes lliurement sinó que t’obliguen a donar-les: te les prenen, per ser més exactes. I aquest prendre’t les explicacions sospito que es produeix per la necessitat de l’interpel·lant d’explicar-se, més que per un sentit reprobatori. Que algú necessiti explicar-se perquè s’estranya, m’espanta. Hi ha uns nous manaments, unes noves lleis d’un nou Calvinisme, per dir-ho d’alguna manera, que utilitza la televisió i la publicitat com a altaveus. Un nou Calvinisme en què la mà acusadora no és la d’un vell decrèpit que ens predestina sinó la d’Allò que no és evident però que existeix, Allò que fa de la nominació un imperatiu categòric , Allò que ens cosifica, que ens objectivitza per poder-nos manipular i el que és pitjor: que gestiona la nostra capacitat de sorprendre’ns. El bram de Ferlosio era un bram moral. Per això li suggeriria al meu amic (i faig extensiu el suggeriment a tots vosaltres) que la pròxima vegada que us veieu atrapats per la incredulitat d’aquell que s’estranya perquè coixegeu, feu com Ferlosio: li dieu amb educació que en realitat no sou pas coixos sinó que és la vostra manera de caminar"

Fe d'errors

Rectificar és de savis. Diria que ho va dir Sòcrates, però no em vull arriscar. Tinc tan assumit que és el pare de tantes coses que li atribueixo el que va dir i el que no va dir. Resulta que mentre conduïa cap a Osona, m'ha vingut al cap com un flash que la frase que li he atribuït aquest matí (Tingues cura del teu caràcter perquè és l'artífex del teu destí) en realitat era de Gandhi i no del filòsof grec com m'he precipitat a afirmar. Va ser Gandhi, doncs, queda dit; gran home també, però posterior i contemporani entre d'altres de Tolstoi. Per cert, que no sé què opinarien ambdós (o els tres) de la delicada dedicatòria d'en Quim a un equip veí, tot i que rival.

Respecte l'Oest, potser regentaria una botigueta, però la possibilitat que hagués passat una nit de ronda amb el General Custer o fumat la pipa de la pau amb Toro Sentado seria tan gran com que la meva ressenya sobre Paul Newman l'hagués publicat aquest matí a El País al costat de la de Maruja Torres o la de Carlos Boyero -la que m'ha tocat més la fibra, per cert-. Això no treu que en Quim visqués acovardit i reumàtic damunt del Bordell, no en tinc cap dubte.