El cap d'una agulla

Vaig llegir l'altre dia al Twitter que Eduard Punset recordava que el 95% de la realitat és invisible. No s'amoïnin, advertia irònic. Quan jo estudiava BUP, el professor de Física ens va traslladar l'angoixa davant del buit inexorable de la realitat amb un símil que encara avui em fa esprémer les cèl.lules grises com si la realitat fos quelcom semblant a un Sudoku amb la resolució garantida a l'última pàgina. Agafeu el Camp del Barça -va dir- i imagineu un electró donant voltes per les grades seguint una òrbita uniforme; i al mig del camp, gravitant en el no-res, el cap d'una agulla de cosir. Això és el nucli. Així és la matèria -va afegir per si algú encara dubtava- buida. Hi ha coses que a l'adolescència es fan difícils de pair: l'acné, el bigoti incipient, les hormones picant de peus sota la pell com un exèrcit desbocat, el propi cos, l'autoritat dels pares i el buit de la matèria.

Sempre he estat profundament agraït als professors que en un moment determinat van ser capaços de capgirar un paradigma assumit i aportar-me una nova perspectiva des de la què mirar-me el món. La majoria dels que vaig tenir no ho van aconseguir, i ben mirat, em dol reconèixer que em van aportar ben poc. Però per sort en vaig tenir d'altres que ho van fer amb escreix. En el cas del professor de Física, el canvi de paradigma va ser més aviat fruit d'un rebot dialèctic i de la conjuntura existencial meva en aquell període. De cop i volta, el buit de l'univers no s'estenia més enllà dels límits dels meus braços, sinó dins del meu propi cos amorf i hormonat. A partir d'aquell dia, en cadascun dels bilions d'àtoms que constituïen les meves cèl.lules i teixits, vaig poder sentir el buit existencial del cap de l' agulla de cosir enmig del Camp del Barça.
Uns anys més tard, quan estudiava Biologia a la UB, un professor de Limnologia em va recordar amb el somriure irònic d'aquell que sap que no pots recordar allò que acabes de descobrir, que el silenci no existeix i que els nostres sentits filtren la realitat per oferir-nos només aquella informació que precisem per sobreviure. El món és caòtic i sorollós, va aclarir. Si poguéssim veure i sentir tots els espectres de la llum, els raigs gamma, les ones electromagnètiques o el brogit dels àtoms en col.lisionar, embogiríem, com amb la tramuntana.
Assumir el buit de la matèria ajuda a relativitzar, per exemple, l'índex d'abstenció del proper diumenge. Els cervells dels electors, les paperetes, les sigles dels partits, els candidats o el propi Parlament estan formats i formen part d'aquest no-res indefugible. Fins i tot, i amb permís de les enquestes, m'atreviria a dir que també el candidat de CiU en forma part.
Però aquell any va ser l'any del Dream Team. I a banda del buit angoixant d'un univers a la deriva, vaig descobrir el futbol. Ja he dit alguna vegada que solc arribar tard a tot arreu. Però així va ser. I igual que el nostre amic Damien, vaig abraçar aquesta fe pagana amb el mateix frenesí adolescent amb què m'empassava a glopades interrogants existencials sense digerir. Per això dilluns, quan vegi Messi camí del Hat-trik observant la pilota al punt de penal enmig del silenci imponent del Camp Nou, creuaré tots els dits i recordaré que hi pot haver agulles el cap de les quals està cobert de la pols dels déus. Com el Falcó Maltés, hi ha objectes forjats del material amb que es forgen els somnis i les llegendes el sentit del quals no val la pena qüestionar-se perquè tenen la virtut d'omplir ni que sigui per un instant tots i cadascuns dels infinits buits que la ciència pugui arribar mai a descobrir dins nostre.

Maputo, Mortimer, Dexter

Quan feia 7è d'EGB vaig guanyar uns Jocs Florals amb un text titul.lat Maputo, capital de Moçambic. Començava dient "Eren les 12 de la nit i encara estava estudiant Socials, densitats, clima, l'OTAN, l'ONU, el Pacte de Varsòvia i de sobte dic: Maputoo! Els ulls em donaven voltes, jo també donava voltes, no sabia el que deia. Densitaat, densitaat, densitaaat! Fill meu, que encara estudies? Maputo! -li vaig contestar-. Què dius? Densitat de l'armament del Zaire i del Pacte de Libèria i Maputo, Maputo, Maputooo!" La història era políticament molt incorrecta, jo acabava assassinant la meva família i uns quants veïns. A comissaria descobria que als meus companys els havia passat el mateix i que aquella nit a Barcelona havien mort vàries desenes de persones per culpa de la professora de Socials, la Marta Figuerola. El públic en ple -la professora de socials a primera fila- va aplaudir entusiasmat; i és que en el fons, les històries d'assassins agraden a tothom.

Uns anys més tard, a literatura hora B, vaig tornar a triomfar amb una sèrie de relats sobre un assassí en sèrie anomenat Mortimer, el asesino del cuchillo. El nom era un homenatge al personatge interpretat per Cary Grant a Arsénico por compasión, justament una altra història d'assassinats múltiples. Mortimer Brewster va ser també el meu pseudònim quan escrivia les meves impressions cinèfiles a Mr.Belvedere amb una Olivetti Pluma 22. I aquell va ser també el nom que li vaig posar al gat famèlic i borni que vaig adoptar quan em vaig emancipar. En Mortimer gat, Morti pels amics, encara passeja les seves avorrides puces per Arenys de Munt. Ja no li queda esma per caçar mallerengues, merles i conills com solia, va camí dels 13, però està passant una jubilació daurada entre ficus i potus.

Potser sí que m'agrada massa Dexter, ja m'ho diu la Marta. Però estigueu tranquils, en el fons sóc inofensiu. Amb el temps he après a reprimir les ganes d'agafar la metralleta i liar-me a tiros amb tothom, és només qüestió de pràctica. Sóc un home educat i contingut. Hom diria fins i tot que semblo un ciutadà exemplar. Explico contes al meu fill, voto, reciclo i vaig en bicing. Però us he de confessar que quan es fa fosc i engego la tele no puc defugir aquesta fantasia recorrent: periodistes del cor, papanates, analfabets prepotents, demagogs, mentiders, corruptes, censors i inquisidors, pim, pam, pum!

P.S. Sort que hem aprofitat les mudances per desfer-nos d'aquest electrodomèstic catòdic tan impertinent i tan perillós. La vida és menys sòrdida sense tele, creieu-me. I si un dia t'agafa un apretón i vols veure La Riera, sempre et queda TV3 a la carta.. Per cert, ha mort el gran Berlanga, el pare d'aquell altre assassí tan entranyable, El Verdugo..

El Papa i el Bicing

Benvolgut Sant Pare, ahir vaig rebre un correu del Bicing que duia a Sa Santedat com a assumpte. No el vaig obrir perquè el meu cervell ja fa temps que processa la propaganda com a Spam, però vaig suposar que m'informava de la impossibilitat de pedalar el proper diumenge en la direcció habitual pel carrer Diputació. No han de patir, ni Sa Santedat, ni l'alcalde, ni els milers de voluntaris i devots. Jo diumenge em llevaré amb els taps i l'antifaç posats, no fos cas que a aquestes alçades em sorprengués l'Esperit Sant pel centre de la ciutat i fes trontollar les meves fermes no-creences. Celebraré la seva arribada en silenci, com ho he fet darrerament amb l'arribada dels Tories, la sentència del TC o cada vegada que Berlusconi vomita damunt nostre. Ara que Obama fa aigües i que Europa és més blava que mai, penso que potser, finalment, Déu s'ha posat de part seva. La Dreta és com l'Entropia de l'univers. Tot tendeix al desordre, a l'equilibri, a l'estadi de mínima energia. El món tendeix cap al campi qui pugui. És pura física. Termodinàmica. Cal invertir molta energia per lluitar contra aquesta força inexorable i avui ningú té un duro ni esma per a res. Que ens donin pel cul, han dit avui els americans. La marihuana no serà legal a Califòrnia i s'ha imposat el Tea Party (aquesta mena de club del tupperware que a Europa estaria a la gàbia del Zoo i allà acaba d'abordar el Congrés com Atila, format per una amalgama de partits que van del Partit a favor de la virginitat al Partit en contra de la masturbació, així està el món). Per aquestes latituds, el PP, des de la inòpia practicant on s'ha instal.lat, porta 15 punts d'avantatge i els convergents estan més crescuts que mai (a veure si de tan inflats els passa allò del Gripau Blau, però no crec, ja he dit que Déu sembla haver pres partit). No pateixi, Santedat, a vostè el rebran aquesta colla de comunistes i radicals que ens han portat a la ruïna, però els queda poc. D'aquí uns dies tornen els seus, així ho venen anunciant els arcàngels de La Vanguàrdia i les trompetes celestials des de fa temps. A banda de la Consagració del temple, Sa Santedat podria donar l'Extrema Unció al govern, seria un gest de misericòrdia inoblidable que agraïrien fins i tot aquests ateus relativistes que han fletat un autobús en el seu honor. Diu que aquests que tornen han signat un manifest agraint per endavant la seva intenció de pregar en català. Ai, no sé com a Bin Laden no se li ha acudit fer un comunicat en la nostra llengua, guanyaria de cop uns quants centenars de milers de simpatitzants.
P.S. Llàstima que la física newtoniana s'hagi imposat finalment a la fe catastrofista del Patronat, imagino el Lucifer de Folch i Torres sabotejant diumenge la tuneladora amb un somriure entremaliat fent tremolar les entranyes del Temple en plena cerimònia i totes les autoritats amb el Sant Pare al capdavant corrent foragitades Passeig Gaudí amunt amb els hàbits arromangats.