Michael Jacskon

Entre la imatge somrient del nen prodigi i la solitud del parc d'atraccions abandonat enmig del desert de Neverland, hi ha material per a la llegenda, però també per a la reflexió. Els nens i la majoria dels adults no estan preparats per a resistir les envestides fervoroses de les masses desbocades, és allò del tanto te quiero que te aboñego, i molts acaben convertits en travestis decrèpits de sí mateixos, sucumbeixen als excessos de la megalomania i abusen de la farmaciola i del moble bar quan l'amic deixa de respondre el telèfon. La immensa buidor i la infinita solitud són més insuportables per als Déus que per als humans. Sempre ha estat així, de Marilyn Monroe a Elvis Presley, sogre pòstum de qui avui ens ocupa. Probablement sigui aquesta la més clara de les metàfores. No és cap secret que si fóssim lúcids i racionals seríem escèptics, el que no està tan clar és si haguéssim sobreviscut al tedi. L'últim metge que el va atendre va sentir que el Rei del Pop balbucejava les darreres paraules, un mot sense sentit per a ell, quelcom semblant a rosebud. És probable que Michael Jackson s'hagi endut de retorn a l'Olimp prou secrets com per dotar com a mínim d'un sentit melòdic o harmònic tanta decadència. Igual que el Falcó Maltès, els mites estan fets del material amb què es forgen els somnis i tots en formem part en la mesura que hem contribuït a fer-los créixer.

Epíleg: I va ressuscitar el tercer dia vestit de vermell i amb els ulls verds, va mirar la lluna plena i en la quieta solitud del cementiri, es va posar a ballar.

Minima moralia (II)

Su libertad

Los hombres han manipulado de tal forma el concepto de libertad, que acaba en el derecho del más fuerte y más rico a quitarle al más débil y más pobre lo poco que aún tiene. El intento de cambiar algo de esto se considera una intromisión intolerable en ese dominio de la individualidad que, a consecuencia de aquella libertad, se ha desecho en una nada administrada. Pero el espíritu objetivo del lenguaje lo sabe mejor. El alemán i el inglés reservan la palabra libre para cosas y acciones que nada cuestan. Independientemente de la crítica de la economía política se da así testimonio de la no libertad que anida en la relación misma de cambio; no habrá ninguna libertad mientras cada cosa tenga su precio, y en la sociedad cosificada, sólo como tristes rudimentos de libertad existen cosas que están exceptuadas del mecanismo del precio. Pero, si se observa más detenidamente, se encuentra casi siempre que también ellas tienen su precio y son añadiduras a las mercancías o, al menos, a la dominación: los parques hacen soportables las prisiones a quienes no están dentro. Mas para los hombres de natural libre, desenvuelto, soberano y espontáneo, para aquellos que adquieren de la no libertad la libertad como un privilegio, el lenguaje dispone de un bonito nombre: el de sinvergüenza

Th.W. Adorno

Minima moralia

PD: dedicat a Jordi Marrón per tal que s'animi una mica (la seva última aportació m'ha deixat preocupat: se'ns està convertint en un pessimista?)

Frases

Acabo de llegir aquesta cita de Carlos Boyero sobre un cèlebre diàleg entre Burt Lancaster i Jack Palance a Los Profesionales, de Richard Brooks (1966). Un home malferit li diu al seu antic amic:

El amor, como la revolución, tiene un enemigo implacable, que es el tiempo. Nos quedamos porque nos enamoramos, huimos porque nos desengañamos, regresamos porque nos sentimos solos y morimos porque es inevitable.

M'ha semblat genial. Res, una mica de pinso pel rumiant..

Minima moralia

"La pura acción es la vileza proyectada en el cielo estrellado sobre nosotros. En cambio, la mirada de largo alcance, contemplativa, ante la que se despliegan los hombres y las cosas, es siempre aquella en la que el impulso hacia el objeto queda detenido y sujeto a reflexión. La contemplación exenta de violencia, de la que procede todo el gozo de la verdad, está sujeta a la condición de que el contemplador no haga suyo el objeto. Es la proximidad de la distancia."

Minima moralia
Th. W. Adorno

No sé si aquest gaudir de la veritat és possible perquè no sé si som realment capaços de fer aquesta aproximació sense violència...

Arquebisbes

Finalment, abans d'ahir, vaig rebre una carta de l'Arquebisbat acceptant la meva baixa voluntària de la fe cristina. Una sensació de desconcert espiritual va acompanyar de seguida un primer sentiment de venjança consumada.
La prosa arquebisbal destil.lava el respecte resignat d'un Rei caigut a les noves lleis republicanes, però un subtil núvol jesuític deixava entreveure una ràbia continguda a la modernitat i a la llibertat individual. Suposo que 2000 anys administrant la por a la mort comporten aquesta mena de despit. Em comuniquen els bisbes que disposo de 15 dies per a reflexionar, ja que la meva decisió comporta "greus conseqüències" canòniques com ara no poder casar-me, no poder ser padrí d'un nen amb pares estèticament anacrònics i -el més greu de tot- no poder "rebre unes exèquies cristianes", és adir, la vella coneguda amenaça -del xaman a Torquemada- del foc etern. Això darrer és el que em sap més greu. Imagino els amics i familiars que em sobrevisquin havent d'improvisar una cerimònia a corre-cuita, ara un que canti La vall del riu vermell, ara un que escrigui alguna cosa que emocioni la compungida audiència, ara la trista funcionària vestida d'acomodadora donant la benvinguda i introduint l'acte, ara algú que llegeixi uns versos de Martí Pol (aquell gran poeta per a ocasions i festes de guardar que un nen al què li feia classes de repàs en un passat remot es pensava que eren 3 poetes, com els mosqueters, en Miquel, en Martí i en Pol). Les meves més sinceres disculpes per endavant a tots. Sempre podeu demanar a en Quim que per a consumar el seu anhel iconoclasta faci de caganer damunt el laic altar i després d'una daliniana defecació, s'aixugui amb el poemari del de Roda de Ter. No m'ofendre, somriuré etèriament abans de sortir disparat cap a la galàxia d'andròmeda.
En fi, sí m'ha sorprès la rapidesa i les poques traves administratives a acceptar la meva sol.licitud d'apostasia. És curiós que resulti més fàcil donar-se de baixa d'una religió -amb clares connotacions d'eternitat- que d'una companyia telefònica. La modernitat té aquestes coses. I en té d'altres encara més curioses. El mateix dia que rebia el comunicat de l'Arquebisbat vaig rebre el carnet de l'Imaginàrium (val a dir que no recordo haver-lo demanat mai, de fet no trepitjo una botiga d'aquestes des que entrava per la porta petita). La modernitat és tan intranscendent i naïf com el món dels teletubis. No sé si he millorat gaire. Sort que encara disposo de 13 dies per a salvar la meva ànima. Els passaré a Menorca reflexionant mentre poso espelmes a tots els sants pel partit de dimecres, a Roma precisament.

Dels símbols i la merda

Creieu-me si us dic que no hi havia voluntat d'incomodar a ningú amb un escrit escatològic. De fet, no hi havia voluntat de fer un escrit escatològic. Només l’interès en deixar constància escrita d’una opinió personalíssima sobre els símbols nacionals. Però si una papallona que es manté immòbil en el teclat de l’ordinador pot fer que canviï tot el teu sistema de valors, què no pot fer la violència exercida per una substància olfactiva desagradable que emana d’un focus aliè i sospitós, i que s’acarnissa contra tu sense compassió? I és així com la teva predisposició inicial es veu modificada pel simple fet d’anar a fer un riu –com dirien els cursis – i sortir del lavabo escaldat. I dels himnes i les banderoles, i de les xiulades i de sa majestat, i d’altres foteses transcendentals –valgui l’antítesi -, hom fa un salt i comença a qüestionar-se el problema de les caques i la poca traça que tenen molts arquitectes per dissenyar lavabos compatibles amb la fal·lera que tenen alguns per buidar-se en llocs públics. Però avui, avergonyit, tornava a llegir-me l’article que vaig escriure i pensava que, de fet, tot plegat es podria considerar com una gran metàfora. Vull dir que entre els símbols i la merda tampoc hi ha tanta distància. Els símbols no deixen de ser un nominalisme. Un nominalisme que ens fa gregaris, que ens converteix en objectes, en etiquetes. Si hom es rebel·la contra aquest fet, el més normal és que aquells que necessiten tenir-ho tot esquematitzat i controlat, s’enfadin. Que es parli de la necessitat de respectar allò que suposadament ens representa no és més que una excusa per donar una explicació a la incomoditat de l’idealista recalcitrant que veu trontollar el seu sistema. Ara bé: el mateix suposat anhel de llibertat de tots aquells que xiularen l’altre dia l’himne espanyol, s’hauria de tenir amb els símbols propis. Però tots sabem que els nostres símbols són com la nostra merda: no és que facin olor, sinó que de petits ja ens han acostumat a la seva pudor. La sobreexposició t’acaba insensibilitzant a l’horror estètic de les teles de colors llampants i a les musiquetes lacerants de lletres ridícules –en el cas que el teu himne tingui malauradament lletra- i ens fa creure que l’etiqueta que ens imposa no va en perjudici de la nostra llibertat. Però que m’hagi acostumat a la meva merda no vol dir que hagi perdut la capacitat de judici, de saber que la merda no deixa de ser merda per molt que t’hi acostumis. M’escandalitza pensar que hi ha algú que s’escandalitza per unes xiulades, quan en realitat el que hauríem de fer tots és riure’ns de la pantomima que es representa en un camp de futbol quan els jugadors es disposen en formació talment com un exèrcit disposat a morir per la llibertat dels seus ciutadans. Xiular els himnes hauria de ser l’imperatiu moral de tot aquell que no es vol deixar cosificar. Has de respectar els símbols, criden emprenyats. No, si resulta que ara, en comptes de sortir corrents del lavabo, m’hauré de quedar palplantat, inflar els pulmons i fer la salutació castrense. Té collons la cosa.

Olor de merda

Em recriminareu l'absurditat del títol però jo us puc assegurar que a aquesta expressió oximorònica no li manca sentit. Cometria un error aquell que considerés la merda i la pudor com dues unitats indissociables. Hi ha casos extraordinaris en què la merda no només no put sinó que pot arribar a excitar positivament la membrana pituïtària. La que produeix el meu cos es podria incloure en un d'aquests casos. Desconec el mecanisme fisiològic que es desencadena dins el meu budellam en el moment de la gènesi de la matèria en qüestió. Podria ser l'alimentació. No ho crec. Més aviat m'inclino per alguna glàndula estratègicament situada que recobriria l'excrement d'una fina capa de substància olfactiva, fet que comportaria l'evacuació d'una bonyiga realment perfumada. No aniré més enllà. Hom intenta moure's sempre en el terreny de la modèstia i no vull que això sembli una glorificació dels meus productes digestius. A més, no m'equivocaria si afirmés amb rotunditat que tot això que he dit no és en absolut compartit per tots aquells que, en algun moment de les seves vides, han estat en contacte -marquin les distàncies- amb la femta de qui us parla. I és aquí on volia anar a parar. Si admeto -com admetem tots- que la nostra merda només ens agrada a nosaltres -tornin a marcar les distàncies convenients- voler imposar-la als demés és un acte de violència que hauria d'estar penat – si més no, moralment- com ho està, per exemple, el fet d'assajar amb la trompeta a altes hores de la matinada. Explico tot això perquè a la feina hi ha un professor que, en comptes de venir cagat de casa -com faria qualsevol persona civilitzada, respectuosa i educada- decideix, cada matí a primera hora, compartir els seus efluvis més íntims amb la resta. Moltes gràcies. Si a aquest fet hi sumem la manca de ventilació dels lavabos de l'institut, ja us podeu imaginar l'espectacle olfactiu de què podem gaudir. És ben inútil l'estratègia d'entrar als lavabos amb la samarreta taponant les narius -talment com si fos una d'aquestes màscares que es posen els mexicans per no contagiar-se de la grip dels porcs-. En surts amb aquella sensació de tenir una substància pudent aliena enganxada al teu cos. Una substància que t'acompanyarà tot el dia. És aquest sentiment diari i irreparable d'haver estat humiliat, ultratjat, embrutit, violentat. Aquest sentiment dolorós que no pots compartir, tan sols fer un crit de ràbia tot esperant que la vaca sorda em doni consol.