Camps de sègol

En la meva llunyana adolescència, solia seguir l'estel que deixaven els astres del meu imaginari personal i intransferible. Sense rumb i a la deriva, seguia les passes d'escriptors, periodistes i directors de cinema des del desconcert intel·lectual propi de l'edat, perdut per les pastures del meu món com una vaca sense esquella.

Hi ha moltes maneres d'aproximar-se a una obra d'art. El cas és que una tarda ociosa, jeia damunt del meu llit de quadres vermells fullejant un Fotogramas quan vaig trobar una entrevista a Winona Ryder. En aquell temps, molts anys abans de les canes, el declivi artístic i la cleptomania, Winona Ryder era la musa de la generació X. Mai no vaig arribar a saber si jo pertanyia a la generació Reality Bites, però el cas és que aquella tarda jo era un més dels que besava el terra que ella trepitjava. En aquell temps, fins i tot Jonny Depp encara duia tatuat al braç allò de Winona Forever.

Entre la retòrica habitual de les estrelles de cine, l'actriu deia coses com que el món s'hauria d'aturar cada cop que un nen pateix. En un moment determinat, parlava de El vigilant al camp de sègol i deia que era el seu llibre de capçalera i el que més l'havia marcat.

Vaig agafar un bitllet de 5.000 pessetes -per si de cas es tractava d'una trilogia volumètrica- i vaig sortir corrent en direcció a la llibreria més propera. Aquella matinada em vaig acabar la novel·la per primera vegada. Uns mesos més tard la vaig tornar a llegir de forma més pausada, i al cap d'uns anys, quan feia Anglès com a lliure elecció a l'EIM, vaig haver de fer un treball sobre un personatge literari i sense pensar-m'ho vaig triar Holden Caufield. La vaig tornar a llegir, aquest cop en anglès: The catcher in the Rye.

Deia en Quim fa uns dies, a propòsit d'Eric Rohmer, que era una d'aquelles persones que et sorprèn que sigui viva. A mi ahir em va passar el mateix amb J.D.Salinger.

Expliquen els cronistes del copy/paste que, aclaparat per l'èxit de El vigilant al camp de sègol, Salinger es va retirar de la vida pública i va dedicar el seu temps a escrits que mai no van ser publicats. No se m'acut millor homenatge per part de l'autor a l'adolescent que somiava en vetllar la innocència dels infants que juguen en un camp de sègol a la vora del penya-segat. Després d'una metàfora com aquesta, què més es pot escriure?

Un dia ja vaig dir que si haguéssim de posar imatges al personatge de Salinger, podríem fer servir les que va crear Truffaut per a Els 400 cops sense por a equivocar-nos gaire. De fet, Antoine Doinel encarna el mateix personatge tràgic que Holden Caufield, l'adolescent decebut amb el món dels adults perdut per la gran ciutat sense rumb i a la deriva com una vaca sense esquella.

Un apunt sobre els blocs

No fa gaires dies vaig escriure un post on em preguntava quin era l'espai que ens quedava als ciutadans per actuar com a tals, entenent com a activitat ciutadana tot allò que es troba al marge de les necessitats purament biològiques, allò que ens permet ser veritablement humans, que ens separa clarament de la resta d'animals, això és la capacitat de ser lliures. Si l'home és un animal polític (zoon politkon), necessita un espai vital -la polis- sense la qual deixa de ser polític per convertir-se en un animal a seques. Si la polis és allà per on Sócrates es passeja, sembla evident que l'espai públic, tal com l'hem entès tradicionalment, ha canviat de fisonomia. Si avui volguéssim trobar-nos amb Sócrates, l'últim lloc on el buscaríem seria en una plaça o en un cafè, espais ocupats actualment per animals que ensenyen impúdicament el mostrari d'unes noves necessitats (aquesta última afirmació és fruit de l'experimentació personal, d'uns quants anys de posar l'orella allà on – per discreció- no l'hauria d'haver posat). De la mateixa manera que avui en dia quan el senyor Ramon vol fotre un clau li és més fàcil regirar per internet que sortir al carrer, potser nosaltres fem el mateix per trobar els Sócrates que facin trontollar les nostres certeses. Vol dir això que davant la despersonalització -lligada a la gentada- de l'espai públic tradicional i a la manca de temps per buscar pels carrers – qui es pot permetre el luxe de tenir esclaus?-, internet es converteix en l'últim refugi dels que considerem que el nostre zoon politikon està castrat? Podria ser aquesta la funció oculta dels blocs i el motiu pel qual n'hi hagi tants? No m'atreviria a afirmar-ho rotundament, sobretot després d'un cert temps donant voltes per la blocosfera.
No sé si sabeu que la vaca sorda va néixer fa més d'un any. El seu naixement va ser un accident més que no pas un projecte planificat. Fins aleshores la meva experiència amb els blocs havia estat nul·la. Tot va començar a partir d'un combat dialèctic avorridíssim que vaig tenir amb el nostre estimat Salvador Sostres. Bé, anomenar-ho combat dialèctic seria donar-li més importància de la que va tenir. En realitat jo exposava i ell agafava estúpidament les tisores per retallar allò que li anava bé pel seu discurs manicomial. Aquella trista experiència no només em va servir per constatar la supina estupidesa del personatge en qüestió sinó, també, per veure els blocs com a possibles espais polítics. El problema va ser quan, a la blocosfera, em vaig trobar amb la mateixa gentada despersonalitzadora que havia ocupat l'espai públic, però amb un agreujant afegit: la potencial notorietat del blocaire convertia aquest espai en una mena de fira de les vanitats ridícula i descoratjadora. Potser la causa fou una cerca inicial equivocada. Començar a buscar de forma radial a partir del gran talibà probablement fou un error, però el cert és que només vaig ser capaç de trobar personatges que, des de l'atalaia mental que s'havien construït a partir de les runes de la seva adolescència amarga i amb un absolut autoconvenciment de la seva inqüestionable superioritat moral i intel·lectual, llançaven anatemes a qualsevol que posés en dubte els seus dogmes. La quantitat de neoliberals amb barretina o montera, tots marcats pel mateix patró, bufats fins a l'extenuació, amb mimetismes lingüístics, morals i ideològics que, com si fossin virus, s'escampaven de bloc en bloc, era esfereïdora. Alguna vegada intentava posar una mica la poteta però de seguida et saltaven a la jugular i et qualificaven de bonista -terme molt de moda- o de ressentit social. Les confrontacions ideològiques són estimulants però els dogmatismes m'avorreixen i em deprimeixen. La meva intel·ligència és molt limitada però suficient per saber distingir els focs d'artifici, i us asseguro que a la blocosfera de focs d'artifici n'està ple. No sé si aquesta profusió de blocs es deu a una incomunicació subjacent d'aquesta societat accelerada, si és una via per recuperar aquell aspecte de la nostra condició humana que havíem perdut, si tant de bloc, tanta xerrameca estèril serveix per alguna cosa. Potser considerar els blocs com un nou espai polític és anar massa enllà, potser sí que hi ha més vanitat que bona fe, però també és cert -i això crec que és innegable- que entre tanta fullaraca macilent sovint hom pot trobar petits reductes on s'imposa la calma i on les paraules no fan nosa, on és pot fer bullir l'olla sense que t'insultin. M'agradaria que tot fos més net encara, més normal, que els amfitrions d'aquests reductes d'harmonia no es resistissin a treure's la màscara. Les màscares em deixen un xic perplex -igual que li passa a en Jordi-, més que res perquè jo les màscares només me les poso quan participo en orgies i no quan opino. I una última cosa en relació amb la vaca sorda: que quedi clar que jo no tinc cap necessitat d'escriure. Vull dir que podria viure feliçment sense ajuntar paraules, però en canvi seria molt infeliç si no pogués llegir. El perquè de la vaca sorda és un misteri i, de fet, em sorprèn que hagi tingut tant recorregut. Algun dia s'acabarà, i en Jordi i jo continuarem amb les nostres vides sense necessitat de recórrer a cap psiquiatre. No tinc -i crec que també parlo per en Jordi- cap necessitat de reconeixement, i si la vaca surt seriosa és perquè l'actualitat, sovint, suposa una digestió pesada i la pobra té un estómac sensible, molt sensible. He de reconèixer que l'última boutade del gran talibà parlant sobre Haití ha estat una estocada a la meva línia de flotació moral i m'ha fet perdre l'interès per aquest món virtual. Pensava que aquesta abúlia seria definitiva, però ja torno a ser aquí. Coses del zoon politikon que no pot estar callat.

Premios Bránagan a lo peor de 2009

Bases de los premios Bránagan

- Los premios Bránagan se otorgan al final de cada año del calendario cristiano, y sirven para determinar lo peor que ha ofrecido el cine internacional a lo largo del año saliente.

- Participan únicamente las películas que el jurado haya visto en una sala de cine durante el año. De éstas sólo se excluyen aquéllas que el jurado ya hubo visto en años anteriores y/o por otros medios.

- El jurado es de carácter democrático. Está organizado como un soviet de libre discusión y cada miembro puede expresar su opinión. No existen jerarquías entre los integrantes del jurado y todas las opiniones tienen el mismo valor.

- El jurado lo forma Lucas Santos.

- Están permitidos los empates entre dos o más candidatos en todas las categorías.

- No se tienen en cuenta la fecha de estreno de cada film ni la fecha de producción.

- La nacionalidad de cada film no está reconocida por el jurado y, por tanto, no se tiene en cuenta en la elección de los premios.

- El realizador británico Kenneth Branagh, así como sus filmes e interpretaciones, quedan exentos de los premios. Dando a éstos su nombre, se le obvia un cineasta execrable, por lo que no cometerá el jurado la redundancia de otorgarle más distinciones.

- El premio a toda una trayectoria se otorga a un o unos cineastas cualesquiera escogidos por el jurado sobre la base de que éste o éstos hayan sido actualidad durante el año saliente tanto por su actividad laboral como por cualquier otro motivo (la defunción, por ejemplo).

- El número y naturaleza de las categorías es totalmente manipulable en cada edición de los premios y debe adaptarse a las circunstancias de cada año y al capricho del jurado. Sólo una categoría debe existir irrevocablemente: la de peor película.

Lucas Santos

Barcelona, 23 de diciembre de 1997


PREMIOS BRÁNAGAN A LO PEOR DE 2009

Premio Bránagan a la peor película del año: Inglorious Basterds, de Quentin Tarantela

Premio especial del jurado: ex aequo para Vals im Bashir, de Ari Folman, y The Burning Plane, de Guillermo Arriaga

Bránagan al peor director: Gus Van Sant por Milk

Bránagan al peor guión original: Agnès Jaoui y Jean-Pierre Bacri por Parlez-moi de la pluie (de A. Jaoui)

Bránagan al peor guión adaptado: Don McKellar y José Saramago por Blindness (de Fernando Meirelles)

Bránagan al peor actor: ex aequo para Willem Dafoe por Antichrist (de Lars Von Trier) y Sergi López por Mapa de los sonidos de Tokyo (de Isabel Coixet)

Bránagan a la peor actriz: Penélope Cruz por Los abrazos rotos

Bránagan al peor actor secundario: Heath Ledger por The Imaginarium of Doctor Parnassus

Bránagan a la peor actriz secundaria: Ariadna Gil por El baile de la victoria


PREMIOS ESPECIALES

Medalla de oro a toda una trayectoria a través del horror: Michael Winterbottom (destacado en 2009 por Genova)

Premio “En los brazos de Morfeo” a la clapada del año: Üç maymun (Tres monos), de Nuri Bilge Ceylan

Premio “Hipatia de Alejandría” a la merecida lapidación: Isabel Coixet por Mapa de los sonidos de Tokyo

Premio “Los pitufos”: Avatar, de James Cameron

Premio “Rudyard Kipling”: Slumdog Millionaire, de Danny Boyle

Premio “Fèlix Millet” al mal reparto del bitllet: Ignasi Guardans, director general del Instituto de Cinematografía y Artes Audiovisuales de España

El genoll de Claire

Fa un parell de dies, en Jordi ens parlava del poder que tenia la literatura a l'hora de marcar-nos el camí per assolir la llum verda al final del moll. I avui ha mort Eric Rohmer. Us preguntareu quina relació té una cosa amb l'altra. Vist des de lluny, cap. Ara bé, quan m'he assabentat de la mort del cineasta, no he pogut evitar recordar l'escena final d'un dels seus films més coneguts: le Rayon vert (el raig verd). No sé si alguna vegada heu tingut la sort de veure l'últim raig que desprèn el sol quan es pon rere el mar, just en el moment de desaparèixer definitivament per l'horitzó. És un raig de color verd intens, quasi fosforescent, fascinant, el raig verd. Si no recordo malament, l'única pel·lícula d'Eric Rohmer que en Jordi i jo hem vist plegats ha estat precisament aquesta. Que en Jordi parli de la llum verda i que al cap de dos dies es mori Rohmer amb el seu raig verd és pura coincidència, però potser seria convenient recomanar al meu amic que s'abstingués de fer cap altra metàfora durant alguns dies. No ho dic per superstició, només per sentit comú.
Eric Rohmer és d'aquells personatges que quan es moren penses: ah, és que encara era viu? I és que no deixa de ser sorprenent quan l'obra assoleix la categoria de clàssic abans de la mort de l'autor. Quan vivia al carrer Hedilla, prop de l'òptica on l'espia Demian va a revisar-se les ulleres, em vaig empassar bona part de la seva filmografia en un cicle que feien a la 2 a altes hores de la matinada. Algunes vegades em quedava adormit al sofà, però no per avorriment, no sigueu mal pensats, només que el francès em fa venir son - o ganes de practicar sexe-. El seu era un cinema de petits detalls més que de grans arguments. Les temàtiques sempre giraven al voltant de les relacions, confrontant les accions dels personatges amb els seus veritables impulsos. Algú dirà que les seves pel·lícules eren lentes, però aquest és un atribut que jo no he sabut mai què vol dir exactament. Té unes quantes pel·lícules notables, altres potser no tant. I si em demaneu quin pòsit ha deixat Rohmer en el meu imaginari, només puc respondre una cosa: el genoll de Claire. Ah, i quin genoll! Tota la sensualitat de l'univers femení concentrat en aquell genoll. Entre les llums verdes i el genoll d'una noia -sobretot si es diu Claire-, em quedo amb el genoll. Entre l'espiritualitat i la carnalitat, la segona. Pels que no l'hàgiu vista, us deixo l'escena i ja em direu el què. Eric Rohmer, au revoir, i saluda a Truffaut de part meva.

Claus i Lucas

Explica Vila Matas a París no se acaba nunca que quan vivia a París preparant-se per a ser un gran escriptor a l'estil de Hemingway -somiar és gratis-, Marguerite Duras, de qui era llogater, li va donar un dia un consell. Qualsevol novel.la ha de tenir cura dels següents factors: estructura, unitat i harmonia, trama i història, factor temps, efectes textuals, versemblança, tècnica narrativa, personatges, diàlegs, escenaris, estil, experiència i registre lingüístic. Si aquests 13 punts estan ben definits i són harmònics entre ells, la novel.la funcionarà. Si en falla algun, la novel.la resultarà fallida en el seu conjunt, com tantes i tantes.

He de confessar que tot el que he llegit de Marguerite Duras m'ha semblat sempre insufrible de la primera a la darrera pàgina, però és just reconèixer que aquesta màxima funciona com una prova del 9. Si una novel.la no em convenç, analitzo els 13 punts de Duras i descobreixo amb satisfacció que en fallen uns quants. A vegades és l'inepte del traductor el que esguerra una obra, però en la majoria dels casos la responsabilitat és exclusiva de l'autor. Sorprenentment, de vegades n'arriben a fallar 9 0 10, o fins i tot els 13, en aquests casos, la responsabilitat és exclusiva de l'editor i hauria d'estar contemplada al Codi Penal.
En el cas que ens ocupa, la contundent obra mestra d'Àgota Kristof, els 13 punts funcionen amb la precisió d'un rellotge suís. Claus i Lucas és un conte fosc sobre la perversió de la moralitat a la infantesa, sobre la manca de referents adults en unes vides desestructurades per contextos històrics diversos. La novel.la funciona com una fàbula d'un subconsient fragmentat per uns esdeveniments traumàtics que posen el món cap per avall en un determinat moment. El resultat és un trencaclosques narratiu, una espècie de Senyor de les mosques imaginari que funciona com a escut per a sobreviure en una realitat hostil i mancada d'afecte. I al capdavall, una nova aproximació al monstre de la solitud. L'ésser humà és una animal social i el seu isolament provoca patologies de tota mena, no és cap novetat.
Per últim, cal agraïr l'acurada traducció de Sergi Pàmies, al servei de la novel.la i no de la seva concepció personal de la llengua, com succeeix -per desgràcia- tantes vegades.

El Gran Gatsby

Fa uns quants anys, sentia un anunci a la ràdio on reproduïen un diàleg d’una comèdia clàssica, quieres que le parta las piernas? -deia amb sarcasme algú- Ya verás como no baila el tango tan bien!. No sé què anunciaven i mai no vaig saber de quina pel.licula es tractava. Però la frase m’agradava tant que encara avui quan alguna cosa em fa ràbia penso que estaria bé ser una mica gàngster i poder-la pronunciar amb aquell mateix to memorable de doblador. M’agradaria molt que uns quants no poguessin ballar mai més un tango gràcies al meu poder mafiós.
El mateix devia pensar Frank Sinatra quan li va dir una frase semblant a Mia Farrow durant la seva traumàtica separació de Woody Allen l’agost de 1992. Com a mínim això és el que va explicar ella posteriorment. No en podem fer gaire cas, però. Per tots és sabut que la filla de Maureen O'Sullivan va embogir definitivament aquell agost. Tots tres, Woody Allen, Frank Sinatra i Mia Farrow, formen una anècdota personal estupenda. L'estiu de 1992 vaig ser a Nova York amb els meus pares i la meva germana i vaig descobrir fascinat la millor ciutat del món. Els diaris només parlaven de Woody Allen, Mia Farrow i Larry Bird, que no va tenir res a veure amb la traumàtica separació, però que es va retirar definitivamet aquella mateixa setmana deixant estupefacte un país -per altra banda- fàcilment estupefactable.
Segons el meu corrector, aquest darrer adjectiu, estupefactable, no existeix. Però a mi m’agrada, així que penso que no el canviaré, estupefactable, estupefactable i estupefactable. Clar, que segons el Microsoft Word 2002 tampoc no existeixen Frank Sinatra, Woody Allen, Mia Farrow ni Larry Bird. Seria una pena, com a mínim pel que fa als dos primers. Resulta curiós pensar que a Manhattan -si no recordo malament-, el personatge que interpreta Woody Allen, Isaac, fa una defensa pública de Frank Sinatra davant de dos cretins pseudointel.lectuals. No sé què es deu sentir en saber que algú a qui admires ha projectat trencar-te les cames només perquè t’has embolicat amb la filla adoptiva de la teva dona, que al seu temps havia estat casada amb aquell qui admires i que ara et vol trencar les cames.
Després d’aquell episodi en què Mia Farrow va ser abduïda per algun plat volador i posseïda per dimonis pitjors que els de La semilla del diablo, jo vaig seguir escoltant les cançons de Frank Sinatra i empassant-me voraçment les pel.lícules de Woody Allen, però el cert és que li vaig agafar a Mia Farrow una mania sense precedents. Respecte Larry Bird, podria dir que vaig oblidar completament la seva existència fins avui, però no seria del tot veritat, perquè el que va passar va ser que l'estrella del bàsquet va quedar indisolublement lligada en el meu subconscient a Frank Sinatra, Woody Allen i Mia Farrow.
És molt probable que a conseqüència d’aquella mania sense precedents a l'actriu passés de llarg per davant de la possibilitat reiterada de veure la pel.lícula El Gran Gatsby. La fotografia estranyament lluminosa i aquella cara de pàmfila de Mia Farrow a la caràtula m’impedien com petites descàrregues elèctriques apropar-me al film. Un dia vaig saber que el guió era de Francis Ford Coppola i vaig estar a punt de veure'l, però finalment vaig acabar fent una altra cosa.
Seguint la recomanació de Mario Vargas Llosa, l’escriptor que em va descobrir l’univers adult de les llibreries, vaig adquirir un exemplar de El Gran Gatsby novel.la. Vaig cometre novament un error. Es tractava d’una edició de butxaca d’Edicions 62 que duia a la portada la mateixa fotografia de la caràtula del film. Aquell llibre es va passar uns quants anys dalt de tot d’un prestatge acumulant pols i criant thysanurs o peixets de plata (ordre d’insectes sense ales molt veloços que viuen dins les cases on s’alimenten de llibres i roba).
Finalment, fa uns quants anys, vaig decidir agafar-lo cansat que Scott Fitzgerad fos l’únic gran escriptor que se’m resistia per una estupidesa tan majúscula. Vaig quedar tan meravellat que no m’ho podia creure. Novament una sorprenent casualitat feia que assaborís aquell relat en el millor moment de la meva biografia. No l’hagués gaudit de la mateixa manera un any abans ni un any després. Parlava de mi, estava escrit per a mi. Fitzgerald havia tingut una visió anticipatòria o potser havia estat abduït pels marcians com Mia Farrow. El cas és que entre sis mil milions de potencials lectors només jo en vaig poder extreure una essència que l’escriptor havia encapsulat especialment per a mi sense ser-ne conscient i molts anys abans.
I aquí arribem al contingut encapsulat d’aquest preàmbul tan dispers. Al final de la novel.la, Fitzgerald ens regala/em regala la frase de la seva vida i de la meva. Després d’explicar-nos que el protagonista es queda assegut en aquell moll al final del qual hi ha el llum verd que meravellava Gatsby, després de descobrir-nos que aquell verd és potser ja darrera nostre, en algun punt d’aquella vasta foscor que s’estén més enllà de la ciutat, després d’explicar-nos fins i tot que malgrat aquesta trista certesa, Gatsby creia en aquell verd, en aquell extàtic esdevenidor que any rera any recula davant nostre, en mirar cara a cara l’única cosa a l’altura de la nostra capacitat de meravellament, en córrer més i estendre els braços... i un bon matí... Després d’escriure tot això i deixar-me perplex i amb la sensació d’estar llegint com Aureliano Buendía les darreres pàgines del món i el sentit darrer de tot plegat, conclou Francis Scott Fitzgerald amb una frase que fa anys que m'acompanya: així avancem, barques contra corrent, arrossegats constantment cap al passat.
Avui, mentre avançava per les pàgines de la novel.la d'Agota Kristof, hi he tornat a pensar. Crec que podem aplicar aquesta màxima d'Scott Fitzerald a gairebé tot el que es mou sense por a equivocar-nos. Aquest és veritable poder dels llibres, l'essència insubstituible de la literatura: mostrar-nos el camí per assolir el llum verd al final del moll.

Lles

El dilema més gran que he hagut d'afrontar durant el dia d'avui ha estat si afegir o no una mica de sucre a la sopa de ceba. L'altre dia en vaig tastar una d'excel.lent al carrer Borrell i em va semblar un punt massa dolça, sospitosament dolça. Mentre remenava el sofregit, m'ha sobrevingut un dubte existencial: és lícit afegir una petita dosi d'edulcorant a un plat tan auster?
Aquest matí ens ha costat una mica arribar amb el Lada a Can Paco, hi havia un pam de neu a la carretera. Per a en Bernat ha estat una aventura inesperada del tot gratificant. De tornada, he encès la llar de foc, he encetat un fuet i m'he començat un llibre que ens va regalar ahir la meva germana, Klaus i Lucas, d'Agota Kristof. Fa un temps que només llegeix llibres escrits per dones. A la meva mirada irònica davant el sorprenent anunci, em va respondre que portava 35 anys llegint literatura masculina. Ben mirat, potser té raó. Ja veurem. De moment no m'està decebent, ans al contrari.
És curiós que el gènere humà no hagi defugit mai l'alta muntanya. A banda del plaer de caçar un mamut en grup, no m'explico com els nenadertals no es van posar a córrer fins el tròpic més proper. Amb una llar de foc, un llibre i unes finestres amb vistes, el dilema desapareix. Una sopa de ceba sota d'un cocoter amb el mar turquesa més enllà de la taula no tindria el mateix gust. Una llagosta a la brasa amb el Cadí nevat al davant, tampoc. A cada indret, el seu plat.
Gaudirem doncs de la sopa, de les vistes, de la neu, del foc, d'un llibre escrit per una dona i de la segona temporada de Dexter que va cagar el tió. I de la companyia, no cal dir-ho. Al vespre, traurem els ossos pels rapinyaires i enviarem les impressions del dia al satèl.lit via USB Movistar. Curiós món, aquest.

P.S. La vaca pastura al costat de l'església coberta de neu amb unes col.legues que encara no han descobert la seva sordesa. Acostumada a fer el cotilla pel Poble Sec, aquí no li dirigeixen gaire la paralula. Sembla contenta, però, tot i que és difícil d'imaginar què li passa pel cap a un rumiant..