11 de novembre 2008

Imatges

Un dels desavantatges de tornar a tenir tele tants anys després és que les tragèdies de cop i volta entren a la teva vida amb molta més obscenitat que quan les sents a la ràdio o les llegeixes al diari. Tal vegada això sigui un avantatge. De fet, sempre he pensat que la distància entre el poder i la tragèdia és la causa de tots els mals. Si el President Bush s'hagués passat els darrers cinc anys contenint amb les mans la sang que brollava de les ferides dels seus herois esventrats, segurament no se li dibuixaria el somriure simiesc que li surt quan parla d'Irac, i segurament ens haguéssim estalviat el desagradable show de veure'l buscar armes de destrucció massiva ajupit a quatre grapes pel despatx oval.
Les imatges que m'ocupen són unes altres. Ahir van arribar a Canàries unes quantes desenes d'emigrants subsaharians. Després de tres dies sense menjar ni beure i sotmesos als vents gelats de l'Atlàntic i a la por de la nit, l'isolament i el mar, van arribar exhausts a Europa on els esperaven, com sempre, la Creu Roja i uns quants Guàrdies Civils. Van morir dos o tres només desembarcar. Un parell eren menors d'edat. Les càmeres van mostrar una voluntària de la Creu Roja amb la mirada perduda intentant reanimar un dels nens. Paral.lelament, van aparèixer imatges del filat de Melilla, on patrullen desenes de policies sota la vigilància futurista d'un hel.licòpter. Preveuen una nova riuada com la que fa un parell d'anys va deixar uns quants morts, centenars d'homes i nens desesperats llançant-se amb escales i les mans nues damunt les espines d'un filat que separa Europa i Àfrica de la misèria, l'una econòmica i l'altra moral. Llavors van aparèixer imatges d'arxiu d'aquells dies, primers plans d'unes mans blanques amb els canells esquinçats, centenars d'ombres travessant el que semblava un camp de mines llançant-se damunt les tanques amb una desesperació suïcida.
Iñaki Gabilondo va fer una reflexió que sovint em volta pel cap quan veig aquestes coses. Ara celebrem el 20è. aniversari de la caiguda del mur de "la vergonya", se'n recorden? Aquell que la gent volia saltar en la recerca de la llibertat. Ara aquest altre mur, a Melilla, també el volen saltar milers de persones i no en diem així. En fi, que la nostra capacitat de contradicció és infinita -va dir el periodista amb el pes d'unes canes que el deuen tenir ja fart de tot.
Faríem bé de no cedir ni un centímetre en els nostres principis ètics quan imatges com aquestes ens commouen. Per molt que ens amenacin amb els efectes de fer caure més murs. Ja hem vist que fan els polítics amb l'economia o amb la pau social quan estan en joc els interessos de les grans corporacions o un miserable grapat de vots.
És clar que la realitat és una altra, molt més obscena. Als supervivents d'ahir, un cop nets i polits, els donarem un cop de peu al cul i els tornarem a allà on venien perquè ho expliquin. I a aquells altres que malgrat els filats, la Guàrdia Civil i els hel.licòpters arribin a les nostres ciutats, els marcarem per sempre més amb l'estigma del prejudici i la desconfiança. I recorrerem als frares i les mongetes de barri o a l'èl.lit social de cotó fluix per tal que els nostres fills no s'hi barregin.
Quanta misèria, quin món..

2 comentaris:

Quim ha dit...

Jordi, avui mentre feia dues hores de cua, he estat pensant en el teu artícle. M'ha fet recordar coses. A partir d'ara et citaré a tu en comptes de Pascal. Espero que no et sàpiga greu.

Anònim ha dit...

Quim, Ana i Jordi... voleu dir que enlloc d'escriure a la vaca sorda no haurieu de publicar els vostres articles en algun diari? Crec que els hauria de llegir tothom!!! Jo me'n vaig a dormir reflexionant sobre aquests dos últims escrits... Gràcies a tots tres!CRIS (una fan de la vaca sorda!)