05 de novembre 2008

Obama, per al.lusions

Potser ser optimista és un handicap, com la polidactília o l'úlcera gastroduodenal, però què voleu que us digui. Jo crec, més aviat, que ser pessimista per defecte de vegades resulta, més que res, poc creïble. El reduccionisme és un argument dialècticament molt fàcil de combatre; però ofereix menys espectacle, ho he de reconèixer.
Deia Tolstoi que el més important en una guerra, en l'instant de la batalla, és plantejar-se quina força interna arrossega els soldats cap a una derrota o cap a la victòria. Aquest fluxe apareix en determinats moments i conjuntures històriques i és molt difícil determinar-ne les causes que el provoquen. Però el que encara resulta més pervers és invertir-les per fer-nos venir bé el discurs. I encara més quan parlem de casa dels veïns oblidant qui hem tingut i tenim de president de la nostra escala. Jo penso, més aviat, que determinats individus actuen en determinats moments com a catalitzadors de forces invisibles i en són -en realitat- causa i efecte alhora.
Quan Martin Luter King va ser guardonat amb el Nobel de la Pau, el NODO mostrava Fraga banyant-se a Palomares. Quan l'activista negre va ser assassinat, un jovenet Jesse Jackson era al seu costat. Va rebre l'impacte del trauma i va agafar, en certa manera, el relleu. Les llàgrimes de Jesse Jackson ahir a Chicago ni són producte del màrqueting ni fruit del deliri.
Fa més d'un any que llegeixo tot el que m'arriba d'aquest home, discursos, biografies o articles; m'ha donat per aquí. Crec tenir el bagatge suficient per saber distingir una hamburguesa maquillada d'un personatge del tot inesperat per l'establishment amb una talla intel.lectual i capacitat dialèctica difícil de trobar a Europa, i no diguem ja a Catalunya o Espanya.
Internet, un cop més, ha posat David i Goliat a la mateixa línia de la graella. Això és tan difícil de negar com el fet que, encara no fa un any, un parell de dies després de cap d'any, a Nova York, el matí següent als caucus d'Iowa on Obama s'havia imposat a Clinton per primera vegada, vaig veure com la gent i els diaris estaven absolutament perplexos i indissimuladament estupefactes. El remolí es va anar fent gros exponencialment els mesos que van seguir enduent-se pel camí tot el que trobava al seu pas. I va acabar engolint entre d'altres personatges de la talla de Colin Powell. Sentint ahir McCain i avui Bush parlant de la històrica jornada i l'orgull de la generació que va lluitar pels Drets Civils, hom juraria que ambdós han sucumbit també en darrer terme a la força arravatadora d'un fenomen polièdric i multidèrmic digne d'un estudi detallat més enllà del divertimento oportunista i els tòpics més patillers.
Per últim, només afegir que l'eufòria no és només patrimoni dels pobres d'esperit. L'atmosfera interior dels palaus de vidre romandrà sempre immutable. Però és difícil imaginar que el món exterior no canviï amb un personatge com el que ens ocupa. De les darreres administracions republicanes, des de Reagan fins a Bush jr., em venen al cap l'illa de Granada, Panamà, Trípoli, la primera Guerra del Golf, Afganistan i l'Irac. Això suma pel cap baix uns quants centenars de milers de morts. I si algun lliberal s'atreveix a dir que això és demagògia, permeteu-me que li digui, com a mínim, cínic.
Negre, nom àrab, cognom africà, pare de Kènia, educat a Indonèsia, mare caucasiana, una àvia hawaïana -l'altra, a Kènia, ahir ballava eufòrica dances tribals-, format a Harvard, carrera com a mediador de barris marginals a Chicago i després com a advocat... si fos inventat no seria tan difícil de creure. Sembla un personatge de Frank Capra en versió posmoderna.
Una de les darreres coses que he llegit d'ell, aquest diumenge, va ser la resposta que va donar a un periodista que li demanava amb quin criteri triaria els jutges. Obama va respondre que només els demana que tinguin la capacitat de sentir empatia davant d'un drogaddicte, un pobre, un aturat, una mare soltera, un discapacitat o un gai (i no parla de delictes ni tares, sinó de prejudicis, és evident). Penso que no podem riure-li les gràcies morals a Dostoievsky i assumir que el present és tot producte del màrqueting i de la mediocritat. És injust per tots els contemporanis a qui el món no acabar d'entusiasmar. Deia el Che que un no podia morir-se sense haver intentat canviar el món. Ahir, a una tertúlia, algú li va retreure al Che aquest propòsit -això tan típic de la modernitat de jutjar retrospectivament i des de la butaca-. Pere Portabella es va indignar i li va etzivar: perdona, això el Che no ho va dir, ho va fer i s'hi va deixar la pell.
Sempre he pensat que l'esquerra és una magnitud vectorial i no escalar; és a dir, tots i cadascun de nosaltres tenim una fletxeta al damunt que indica cap a on ens dirigim. Em ruboritza sentir aquests dies coses de l'estil de "Obama està situat a la dreta" del PP en boca de gents que mai no han mogut un dit en favor d'un aturat, un sindicalista, un delinqüent o una minoria. El sil.logisme és tan absurd com dir que a Europa, en néixer, tots som d'esquerres només perquè els nostres besavis van fer la revolució i es van preocupar de fixar determinats principis a les cartes constitucionals per tal que no poguessin mai més ser revocats. Amb aquest argument, Le Pen o Haider estarien a l'esquerra d'Obama pel simple fet de no portar als seus programes l'abolició del sistema públic sanitari o la reinstauració de la Pena Capital. El movimiento se demuestra andando, d'aquí el sinònim de progressista que indica direcció i sentit. L'esquerra europea està anquilosada en un present tan pantanós com l'americà, replantejant-se i reubicant-se a sí mateixa contínuament i emmirallada en el que van assolir i defensaven els seus líders fa 40 anys. És obvi que Obama té molt camí per recórrer, però això no implica que vagi cap a la dreta, sinó que ve de més lluny. És un matís lògic que em sembla molt oportú.

Discurs d'Obama el 3 de gener de 2008:



Discurs d'Obama a la convenció demòcrata del 2004:

6 comentaris:

Oriol ha dit...

Com en el vostre blog, la reacció cap a Obama és doble (pot ser triple, quatr...). No em declino ni per l’ateisme polític i vital d’en Quim, ni pel star system hollywoodià d’en Jordi. Però si s’ha de triar, s’ha de triar “hope”. Quin sentit té pensar que serà un més, ja ens ho trobarem.
L’unica cosa que fa por es pensar que ell, encara que parli de Kenia i d’Indonesia i del seu cognom àrab, ell és americà, i així com a en McCain, ja el veus venir, Obama podria ser com el Gallardón, la cançó de sempre, però amb un ritme més cool.
Aprofitant que heu anomenat a W.W. i pensant en el Bernat M.A., li dedico dues paraules a Obama, de part de les generacions que representa en Bernat:
-O Capitain! My capitain!

Anònim ha dit...

La victòria d’Obama m’ha deixat en un estat de bipolaritat latent: recel, esperança, incredulitat, alegria, contenció... Això sí, no puc negar que les imatges de l'emoció i la il•lusió d'aquells que havien votat per un canvi va fer que se m'humitegessin els ulls. Espero i desitjo que el canvi es produeixi pel bé del Tot Global, però tinc reserves sobre allò que li deixaran fer. Trio un tema a l'atzar: si Obama aconsegueix trencar el monopoli i el control cínic de les asseguradores sobre la salut del poble i establir un sistema públic o d'accés igualitari (m'és indiferent el terme) em trauré el barret i començaré a creure que el canvi ha arribat. No cal que posi el dit sobre la feridura que provoquen altres qüestions ja que escèptics i entusiastes les tenim totes al cap. Si l’ escollit aconsegueix sol•lucionar-ne almenys dues, em postraré als seus peus. En tot cas, Save journey, Obama!

Quim ha dit...

exactament quines de les coses que dius en el teu article van dirigides cap a (contra) mi? ho dic perquè tinc la sensació que m'has posat dins la mateixa coctelera dels neocons, dels cínics, dels ateus polítics i vitals, dels pessimistes, de les persones que fan discursos i d'altra gent de mal viure... Seria interessant saber-ho per si t'he de respondre

Jordi Marrón ha dit...

ei, no et piquis tu ara, quim.. el meu comentari és genèric a tot el que anat sentint aquests dies que no m'ha agradat. Tu m'hi vas fer pensar. A part d'algunes inexactituds injustes i alguna generalització ridiculitzadora sobre els yankees (que per altra banda jo faig força sovint) no crec que siguis exactament un lliberal a l'estil de sala martín ni un neocon tipus condolezza. De fet, les crítiques a Obama que em molesten més són les que no venen dels seus adversaris, sinó dels que suposadament guanyem amb el canvi. Una mica pessimista si que ets, però això no és cap secret, no? Més aviat som els optimistes els que hem de justificar tot sovint la nostra eufòria. Ben mirat, rellegint el teu article, he de dir que avui el trobo més inofensiu.. El problema el tinc jo, crec que massa sovint em prenc el món més seriosament del que es mereix.. crec que hauré de tornar-me a concentrar en la paternitat més alienant..

Quim ha dit...

Jordi, conec la teva impulsivitat i la teva afició a picar a tort i a dret quan penses que t’han trepitjat la cua. No cal que et disculpis home, que jo no m'enfado. Si no vas entendre el sentit de l'article és que m'explico molt malament. Admeto que fer, com ho deies tu? un divertimento oportunista i ple de tòpics patilleros (?) al final de la pel•lícula, quan l’heroi ha guanyat i la gent encara s’està eixugant les llàgrimes, és potser una mica precipitat i indissimuladament provocador. Ara bé: si vols fer un comentari genèric, fes-lo, però no m'hi incloguis perquè és fàcil que, aleshores, la gent associî la meva manera de pensar amb la manera de pensar d'aquells que estan a les meves antípodes morals i ideològiques. Tu saps en quin costat de la balança em trobo, però en el cas poc probable que entri algú a la vaca sorda que no em conegui, pot arribar a creure que sóc el que no sóc. És el mateix que aquell que fa un article sobre gossos, i al mig de l’article hi fa aparèixer un gat, però sense dir que és un gat: el més normal és que la gent pensi que el gat és un gos. Un parell de coses més: en cap moment vaig dir que les llàgrimes de Jesse Jackson siguin producte del màrqueting ni de cap deliri. Ni vaig dir que Obama fos una hamburguesa. I sobretot, saps perfectament que l’última cosa que faria és riure-li les gràcies morals a Dostoievsky. Ja està. Fes-li un petó al Bernat de part meva. Et faré una visita un dia d'aquests i parlem d'Obama en la intimitat

Anònim ha dit...

Molt interessants les vostres "discussions" sobre Obama! Ja sabeu que jo de política no en sé gens, però sempre m'ha interessat molt aprendre'n tot escoltant les vostres converses!Podriem dir que sou els meus mestres! ;-) A veure si ens veiem aviat! Ptons a tots!