Aviam, Parfiam:

Segurament no m'he sabut explicar. La Fe dels altres mai no m'ha despertat nàusees. T'ho puc garantir. No tinc tan clar si a tu et passa el mateix amb els agnòstics, els ateus i els pagans. Tinc la sensació que l'instint de foguera i creuada encara ens sobrevola sovint com un esperit de fanatisme indefugible. Només cal mirar les penoses imatges d'Itàlia aquests dies amb el tema de l'eutanàsia. Et respondré el que deia Maruja Torres fa poc per defensar-se en un article: la irreverència no mata. Això ho entenien fins i tot els reis més dèspotes de l'Edat Mitjana. Si de vegades bufonejo, no és amb voluntat d'ofendre, en pots estar segur. A mi la moral i l'esperit em preocupen des de que tinc consciència. Pots repassar tots i cadascun dels articles de la vaca sorda i descobriràs espurnes tangencials, rius somers i fins i tot profunds oceans d'inquietuds morals per part de tots els seus membres.
Si penso que la campanya dels autobusos d'e-cristians cretineja no és per la suposada fe dels que l'han promoguda, sinó per una certesa més planera i més evident a ulls de qualsevol. La intencionalitat de tota protesta és tan important com la pròpia protesta, més i tot. Jo no dubto dels principis cristians d'aquest col.lectiu, ni fins i tot dels de Rouco Varela. Però no em mamo el dit i sóc conscient que aquesta gent fa política les 24h. del dia, igual que el Cardenal Richelieu. No detecto ni un bri d'espiritualitat en cap de les seves accions o manifestacions. I no és doncs amb arguments morals o religiosos que hem de rebatre'ls, seria injust per tots aquells que es prenen prou seriosament la seva doctrina moral com per no fer-ne demagògia amb tanta facilitat.
El que em dol especialment d'aquests col.lectius és que no estiguin sempre fent costat als que pateixen les injustícies d'aquest món, com correspondria a qualsevol persona que dels principis cristians en fes un estendard vital. Aquest món és prou ple de guerres absurdes, abusos, injustícies i tiranies com per dedicar la teva energia cristiana només a combatre el matrimoni homosexual, l'Educació per a la Ciutadania o l'avortament. Hi ha una dita molt catalana que diu que dels pecats del piu, nostro senyor se'n riu. Pensa-hi un moment que t'avorreixis... Alguna cosa greu passa quan els mateixos que es posen davant de l'ambulància que canvia d'hospital la dona italiana fent ostentosos escarafalls de tragèdia grega no van moure un dit quan s'estava a punt de bombardejar un país on moririen centenars de milers de persones -innocents, no cal dir-ho-.
Sempre m'he demanat de part de qui es posaria Jesucrist si tornés a la terra. A mi, sincerament, em costa molt imaginar-me'l fletant autobusos per anar-se'n a Madrid a manifestar-se al costat de les marujes de la COPE. Em costa imaginar-lo davant de l'ambulància italiana i fins i tot portant-li el te a Ricard Maria Carles al palauet de Pedralbes on es va retirar. No sé, potser sí que faria totes aquestes coses. Però jo que sóc idealista de mena m'estimo més imaginar-me'l envoltat de ionquis i putes, per sota la Diagonal, al costat dels pobres d'arreu, dels negres que pateixen -deixats de la mà de Déu- els estralls de la Sida, la gana, la malaltia i la injustícia -com moltes monges, per cert, i molts membres d'organitzacions no governamentals laiques-. M'estimo més imaginar-lo d'escut humà a Gaza i a Iraq que cantant Glory, Glory, Aleluya! un diumenge assolellat al costat de Laura Bush.
En fi, amic, confio haver-me explicat una mica millor i et demano disculpes si t'has sentit ferit per alguna de les coses que he dit. Confio que el teu Déu t'il.lumini per a vèncer aquests prejudicis que es desprenen de les teves paraules -no he entès entre d'altres coses les al.lusions a la homosexualitat, però com tants assumptes referents a la Fe suposo que aquest tema també se m'escapa..-
Aquest matí he sentit per la ràdio una petita anècdota que em serveix com a metàfora per a posar la guinda a aquest pastís. Resulta que quan Joan Pau II agonitzava els metges vaticans li van comunicar que el traslladaven novament a l'hospital. El Papa els va demanar si el curarien i li van respondre -com no podia ser de cap altra manera- que no. Joan Pau II els va dir que en aquest cas s'estimava més quedar-se a casa. Si els familiars de Eluana Englaro haguessin fet el mateix fa 17 anys, aquesta setmana ens hauríem estalviat l'esperpent que es va produir davant de l'ambulància.
No és la moral, Parfiam, és la doble moral el que indigna les consciències. En tot cas, benvingut a la vaca sorda que -en tant que sorda i irracional- és la casa de tots.