Michael Jacskon

Entre la imatge somrient del nen prodigi i la solitud del parc d'atraccions abandonat enmig del desert de Neverland, hi ha material per a la llegenda, però també per a la reflexió. Els nens i la majoria dels adults no estan preparats per a resistir les envestides fervoroses de les masses desbocades, és allò del tanto te quiero que te aboñego, i molts acaben convertits en travestis decrèpits de sí mateixos, sucumbeixen als excessos de la megalomania i abusen de la farmaciola i del moble bar quan l'amic deixa de respondre el telèfon. La immensa buidor i la infinita solitud són més insuportables per als Déus que per als humans. Sempre ha estat així, de Marilyn Monroe a Elvis Presley, sogre pòstum de qui avui ens ocupa. Probablement sigui aquesta la més clara de les metàfores. No és cap secret que si fóssim lúcids i racionals seríem escèptics, el que no està tan clar és si haguéssim sobreviscut al tedi. L'últim metge que el va atendre va sentir que el Rei del Pop balbucejava les darreres paraules, un mot sense sentit per a ell, quelcom semblant a rosebud. És probable que Michael Jackson s'hagi endut de retorn a l'Olimp prou secrets com per dotar com a mínim d'un sentit melòdic o harmònic tanta decadència. Igual que el Falcó Maltès, els mites estan fets del material amb què es forgen els somnis i tots en formem part en la mesura que hem contribuït a fer-los créixer.

Epíleg: I va ressuscitar el tercer dia vestit de vermell i amb els ulls verds, va mirar la lluna plena i en la quieta solitud del cementiri, es va posar a ballar.