Sovint hem sentit a dir que els grans homes de petits ja apuntaven maneres. Hem vist videos de Ronaldinho remenant la pilota com cap altre nen al Brasil. És fàcil imaginar Hitler i Napoleó matxacant al Risk a amics i familiars i deixant-los amb un pam de nas i sense exèrcits mentre ells assaboreixen la glòria en silenci. Però i els miserables, com els hem d'imaginar? Ahir a TV3, vam veure un 30 minuts amb regust de sainet sobre l'afer Palau. Entre tots els testimonis, em quedo amb un germà de Fèlix Millet, no sé si ressentit o de volta de tot, que va deixar la següent perla: sempre ha estat igual, de petits ens revenia els carmels que li regalaven i en acabat, es posava a bramar (aquí l'imitava gesticulant amb socarroneria) i ens els tornava a demanar. Al final, es quedava sempre amb els carmels, i amb els diners. Ah, el caràcter -que diria Monegal- és fantàstic! No em negareu que la imatge no és entranyable. D'un grapat de carmels i unes poques pessetes amb el rostre de Franco a 20 o 30 milions d'euros pel capbaix. Tota una vida forjant un caràcter únic, contenint un geni que es retroalimenta i creix amb la ignorància i l'estupidesa de l'entorn, assaborint sol i en silenci una glòria secreta i sent l'únic dipositari de la gran veritat, com San Manuel Bueno, Mártir: els grans homes són estúpids perquè confien en mi i jo els enganyo, i quan tanco el llum de la tauleta, somric i recordo com eren de dolços els carmels de la infantesa mentre construeixo castells inabastables de zeros i de bitllets en paradissos fiscals imaginaris que mai assoliré..
6 comentaris:
has transcrit la sensació que vaig tenir. No deixa de ser un pèl infantil (prefereixo creure-ho així, encara que sé que segurament és interessat) tots aquests reportatges destinats a fer-nos creure que aquest senyor és una espècie de malalt, un nen malcriat, que ha enganyat a tota la classe empresarial i al govern barcelonins. Ai! perdona, marxo que acabo de veure una vaca volant!
Molt bo!
Vigila amb les vaques voladores, se'ls acaba el fuel i t'esclafen..
p.s. de totes maneres, no hauria de ser incompatible l'acció de la justícia amb la recerca psicològica de les causes.. digue'm ingenu, però estic convençut que des de qualsevol punt de vista aquest tipus de comportaments són patològics i malaltissos. Penso que sovint ens obsessionen conceptes com el de la CULPA i qualsevol distracció ens sembla intolerable. En fi, que sóc més partidari dels manicomis que de les presons. A més, presenten grans avantatges com són el seu caràacter preventiu i que els delictes no prescriuen, a banda que les penes no s'escurcen fins que l'estat mental del pacient no és l'òptim..
tens raó, en això també anem a l'hora, però jo no pensava tan en Millet, com en tota la patuleia que l'ha consentit durant tot aquest temps i que, diga'm malfiada, també se'n deu haver aprofitat. Ara ens posen cataplasmes calentes dient que el subjecte era una malíssima persona, fins i tot l'anècdota dels caramels amb els germans ... Vomitaria si no fos perquè el menjar costa calers :(
Totalment d'acord, el fet que sigui un malalt no eximeix en cap cas d'incompetència els que li reien les gràcies quan els indicis eren tan grans com el propi Palau!
bonissim!
Publica un comentari a l'entrada