02 de novembre 2009

Les manilles


Aquests últims dies la gran tragèdia nacional ha passat de ser la possible revocació de l'estatut a un parell de manilles. Valga’m Déu! Si no hi hagués tant de cinisme i tants fills de puta pel mig seria per fotre’s a riure. No anava gaire desencaminat el culturista Aznar quan li digué a la Montse Nebreda que els catalans érem un poble malalt. Perquè, no em negareu que tot aquest guirigall que s’ha muntat fa una certa flaire a patologia tribal. Apareixen a la pantalla un parell de manilles lligant les mans d’uns presumptes innocents –flagrant eufemisme per no dir sospitosos- i ja tenim a tot el país escandalitzat. Quan els cínics surten de la cova tot reclamant la presumpció d’innocència, no tingueu cap dubte que el que en realitat reclamen és poder mantenir davant la justícia la mateixa situació de privilegi que els ha permès poder-se saltar la llei. Que un presumpte innocent passi a ser culpable només depèn de la possibilitat que el jutge pugui demostrar la seva culpabilitat. Aquest és el problema dels eufemismes: ens provoquen confusió, i acabem associant la presumpció d’innocència amb la innocència. Per passar d'un estatus a l'altre hi ha d’haver, com a mínim, indicis de culpabilitat. I això ja em sembla una imputació suficientment greu per aquells que gestionen diners públics. Només podrem assolir la presumpció d'innocència si ens ho guanyem a pols. I què hauria d'haver fet per aconseguir passar de ser un innocent, avorrit i previsible funcionari docent a ser un privilegiat presumpte innocent - i poder gaudir així d'unes bones manilles-? Sospito que hauria d’haver estudiat als jesuïtes, i una carrera llarga i constant entre aquells que es reparteixen les quotes de poder, i molts amics i moltes amigues, i molts sopars al Via Veneto. Ja vaig dir a l’article anterior que el tonto era aquell que quan li assenyalaven la lluna, mirava la lluna i no mirava el dit. Avui, tots els dits mediàtics ens assenyalen a unes pobres manilles com si aquest fos el problema. I alguns imbècils sense cap mena de vergonya en mostrar impúdicament la seva condició carreguen a unes manilles el dubtós honor de ser el símbol de la persecució que pateix el nostre país i de no sé quantes bajanades més. I totes les mosques periodístiques, estúpides, cauen en el parany de pensar que el gran drama nacional són unes imatges que, tot sigui dit, no s’haurien d’haver produït mai. Ara li toca el rebre a les pobres manilles. Doncs què voleu que us digui? jo en tinc un parell a casa i us asseguro que la seva utilitat és inqüestionable. I no només són útils sinó que també n’hi ha algunes que són una autèntica preciositat; així: recobertes amb un teixit suau al tacte, com de tovallola de bany, sensuals, i de colors vivíssims. L’únic problema és quan perds les claus.

5 comentaris:

Jordi Marrón ha dit...

El dia que vegi a Duran i Lleida escandalitzar-se perquè un violador ha entrat als jutjats en presència de la TV, pensaré que és un polític honest.. amb la resta, etc, etc i etc fins l'infinit. Quin fàstic de País! (Catalunya, vull dir, per si algú en dubtava)

Clidice ha dit...

no podria estar més d'acord amb tu, des d'ara post de capçalera. Quan un jutge gosa posar les manilles a tan encimbellats pares de la pàtria és que, pel cap baix, la innocència és més que pressumpta, dubtosa. Sinó s'hi juga coll i barres. Ara, ensenyar-los o no? amb franquesa, no li veig ni la gràcia ni la desgràcia, m'és del tot indiferent. El que em semblarà correcte, o no, serà quan es dicti sentència.

reflexions en català ha dit...

Per què teniu enveja de la gent que va al Via Veneto? Per què teniu aquest ressentiment?

Quim ha dit...

Senyor reflexions en català, sembla que no ha entès que no parlava del Via Veneto restaurant on, per cert, s'hi menja força bé, sinó del Via Veneto símbol. M'estranya que amb aquest nom tan pompós i ridícul no ho hagi captat. Torni a reflexionar, en català o en swahili i veurà que s'ha equivocat. Qui ha convertit el restaurant en símbol d'una suposada superioritat moral, intel·lectual i de no sé quantes paranoies megalòmanes més no sóc pas jo. Que vostè estigui acomplexat i necessiti sentir-se envejat és el seu problema -i el del seu psiquiatre-, però li confessaré que de tots els meus desequilibris, l'enveja és absolutament residual. De fet, l'única enveja que sento és per aquells que han tingut la sort de néixer amb una polla més llarga i gruixuda que la meva.

Jordi Marron ha dit...

je, je, je.. carcajades estentòries i onomatopèiques (en català)!!