26 de maig 2010

Lost

Va de finals. Diumenge passat em vaig llegir al sol del meu terrat aquesta novel.la tan de moda titul.lada Fi. A banda de la insolació, no en vaig treure res més que un cabreig monumental per la presa de pèl i la subsegüent pèrdua de temps. Em sembla fascinant que un text tan objectivament mal escrit, plantejat i resolt, hagi despertat tant d'interès. En fi, mai millor dit.
Unes hores més tard, vaig poder gaudir del darrer capítol de la darrera temporada de LOST. Sí, per si algun despistat s'ha pensat que aquí estem sempre llegint Dostoievski i escoltant Rakhmàninov, doncs no. No és el millor final de la història de la televisió, probablement aquesta fita correspon a Six Feet Under, però no seré jo qui el critiqui, com a mínim per coherència personal. A mi m'encanta el final de Verano Azul, amb la Julia al taxi recorrent Nerja al ritme del Dúo Dinámico, així que diguem que vaig quedar plenament satisfet, fins i tot lleugerament entusiasmat.
Com els electrons de Heisenberg, la posició dels personatges de LOST ha estat incerta en tot moment, impredectible, com la seva realitat. I ara que ens ho han explicat, l'únic que ens queda és fer-nos conjectures quàntiques i metafísiques del lloc que han ocupat i el sentit darrer de tot plegat. No crec que es pugui ser més coherent, malgrat la dosi inicial o final de desconcert. Des que s'obre l'ull d'en Jack al primer fotograma del primer capítol de la primera temporada fins que es tanca al darrer de la sisena, queden molts enigmes per resoldre. 120 capítols de contínues voltes de rosca, girs i salts argumentals. I tal vegada l'única cosa real hagin estat precisament ells, els protagonistes. Tan li fa si són vius o morts o a la dimensió desconeguda. Els vam veure perduts geogràficament després de l'accident. I de seguida vam anar descobrint el seu desconcert existencial i sentimental, les seves pors, frustracions, complexos i anhels. Els hem vist perduts en el temps i en l'espai, perduts també en contradiccions morals profundes entre el deure i l'amor, l'amistat i el bé comú, el record i l'oblit, la culpa i l'heroïcitat, la responsabilitat i la realització personal, l'instint de supervivència i el sacrifici. I al final, ha resultat que també estaven perduts des d'un punt de vista quàntic, habitant alhora una illa aparentment submergida a l'oceà i un futur incert tan desconcertant per a l'espectador com per a ells mateixos, per acabar retrobant-se i recordant per deixar-se anar, preparant-se junts per viatjar, anar més enllà, moure's o qui sap si simplement tornar. De debò que algú s'hagués estimat més un argument cientificista tancat i inqüestionable? Quina mandra, sols de pensar-hi m'esgarrifo. Al final, la humanitat -en el seu sentit moral més que demogràfic- s'ha preservat i ells, finalment, han "entès". La llum als espectadors ens ha arribat un pèl difosa. Però potser podríem dir que qui vulgui acabar d'entendre provi de morir-se.
No és una ironia que fins i tot el misteriós monstre de fum negre hagi resultat amagar al seu darrera un drama humà amb connotacions bíbliques i edípiques. La ironia en aquest cas és que el fum negre pateix també de tedi i aquest tret el fa més contemporani i fins i tot autoparòdic.
En fi, els trobarem a faltar. A tots ells. LOST té alts i baixos, com tot a la vida. Però conté alguna seqüència, alguna frase i algun moment tan intensos i plens d'emocions que ens costaran molt d'oblidar. Igual que amb la totalitat dels seus personatges, tan de carn i ossos que ens neguem a creure que són morts oblidant l'obvietat que el que són en darrer terme és personatges de ficció i que no han existit mai enlloc més que a la nostra imaginació. Per això estan fora del temps i de l'espai. Aquest és el veritable univers paral.lel amb capital a Comala o Macondo o ja des d'ara una petita illa plena de secrets perduda enmig del Pacífic.

11 comentaris:

Brian ha dit...

L'altre dia la Clídice també parlava d'aquesta serie. A veure si algun ànima caritativa (no dic en Jordi, que prou que ha fet amb aquest assaig) ens en fa cinc cèntims als que no sabem de què anava tot plegat. I com va acabar, es clar, que ens hem quedat intrigats.

Jordi Marron ha dit...

Ostres, Brian! Si els que ens hem empassat 120 capítols prou feina tenim en fer-nos una idea aproximada, imagina't això de resumir tot plegat als que no en saben ni un borrall! Tasca impossible, jo no puc. Però si no saps que demanar per Reis, demana el pack de les 6 temporades, no te'n penediràs.. Manquen adjectius per definir l'univers LOST!!!

Astrum ha dit...

Veig que entendràs les següents imatges de la primera i com es relacionen amb l'última escena de la última de LOST
http://www.youtube.com/watch?v=0m1DqqG8k8c&feature=related

A10 AX.... tb molt bons els teus comentaris!!!!

LEBLANSKY ha dit...

Jordi, al final encara em faras veure el Lost aquest, i això que m'hi vaig desenganxar fa molt de temps, perquè cada cop em semblava més dolenta. Cadrà que em reenganxi?

Quim ha dit...

Quina mandra...jo sóc del club de la Clídice...

Anònim ha dit...

Buenas tardes. Desconozco tu lengua pero me gustaría leer tu artículo. Si además de tu lengua conoces el castellano, me gustaría pedirte que hicieras una versión traducida de tu artículo (como han hecho en Sombras de neón con respecto a la finale de Lost) para que seamos más los que podamos disfrutar del mismo. Si por cualquier razón no quieres o no puedes hacer esto, te pido disculpas, solo era una sugerencia. Gracias de todas formas.

Jordi Marron ha dit...

Va de finales. El domingo pasado me leí al sol de mi azotea esta novel.la tan de moda titulada Fin. Además de la insolación, no saqué nada más que un cabreo monumental por la tomadura de pelo y la subsiguiente pérdida de tiempo. Me parece fascinante que un texto tan objetivamente mal escrito, planteado y resuelto, haya despertado tanto interés. En fin, nunca mejor dicho.
Unas horas más tarde, pude disfrutar del último capítulo de la última temporada de LOST. Sí, por si algún despistado se ha pensado que aquí estamos siempre leyendo Dostoievski y escuchando Rajmáninov, pues no. No es el mejor final de la historia de la televisión, probablemente este hito corresponde a Six Feet Under, pero no seré yo quien lo critique, al menos por coherencia personal. A mí me encanta el final de Verano Azul, con Julia en el taxi recorriendo Nerja al ritmo del Dúo Dinámico, así que digamos que quedé plenamente satisfecho, incluso ligeramente entusiasmado.
Como los electrones de Heisenberg, la posición de los personajes de LOST ha sido incierta en todo momento, impredectible, como su realidad. Y ahora que nos lo han explicado, lo único que nos queda es hacernos conjeturas cuánticas y metafísicas del lugar que han ocupado y el sentido último de todo. No creo que se pueda ser más coherente, a pesar de la dosis inicial o final de desconcierto. Desde que se abre el ojo de Jack en el primer fotograma del primer capítulo de la primera temporada hasta que se cierra el último de la sexta, quedan muchos enigmas por resolver. 120 capítulos de continuas vueltas de tuerca, giros y saltos argumentales. Y tal vez lo único real hayan sido precisamente ellos, los protagonistas. Tanto da si están vivos o muertos o en la dimensión desconocida. Los vimos perdidos geográficamente después del accidente. Y enseguida fuimos descubriendo su desconcierto existencial y sentimental, sus miedos, frustraciones, complejos y anhelos. Los hemos visto perdidos en el tiempo y en el espacio, perdidos también en contradicciones morales profundas entre el deber y el amor, la amistad y el bien común, el recuerdo y el olvido, la culpa y la heroicidad, la responsabilidad y la realización personal, el instinto de supervivencia y el sacrificio. Y al final, ha resultado que también estaban perdidos desde un punto de vista cuántico, habitando a la vez una isla aparentemente sumergida en el océano y un futuro incierto tan desconcertante para el espectador como para ellos mismos, para acabar reencontrándose y recordando para soltarse, preparándose juntos para viajar, ir más allá, moverse o quién sabe si simplemente volver. De verdad que alguien hubiera preferido un argumento cientificista cerrado e incuestionable? Qué pereza, sólo de pensarlo me estremezco. Al final, la humanidad-en su sentido moral más que demográfico-se ha preservado y ellos, finalmente, han "entendido". La luz a los espectadores nos ha llegado un poco difuminada. Pero quizá podríamos decir que quien quiera acabar de entender pruebe de morirse.
No es una ironía que incluso el misterioso monstruo de humo negro haya resultado esconder tras de sí un drama humano con connotaciones bíblicas y edípicas. La ironía en este caso es que el humo negro padece también de tedio y esta característica lo hace más contemporáneo e incluso autoparódico.
En fin, los echaremos de menos. A todos ellos. LOST tiene altibajos, como todo en la vida. Pero contiene alguna secuencia, alguna frase y algún momento tan intensos y llenos de emociones que nos costarán mucho olvidar. Al igual que con la totalidad de sus personajes, tan de carne y hueso que nos negamos a creer que están muertos olvidando la obviedad de que lo que son al fin y al cabo es personajes de ficción y que no han existido nunca en ningún otro lugar que en nuestra imaginación . Por eso están fuera del tiempo y del espacio. Este es el verdadero universo paralelo con capital en Comala o Macondo o ya desde ahora en una pequeña isla llena de secretos perdida en medio del Pacífico.

Jordi Marron ha dit...

Saludos políglotas,

Anònim ha dit...

Gracias Jordi, muy amable. Saludos!

Astrum ha dit...

una experiència pels perduts
http://horroerotica.blogspot.com/2010/06/death-and-live.html

Astrum ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.