Río Rojo

Ahir vaig enganxar de casualitat Río Rojo a la tele. Em vaig posar de cop de bon humor, com si anant pel carrer m'hagués trobat un vell amic. La vaig veure sencera, amb un so insufrible i a casa de l'enemic (Intereconomía, Territorio Comanche). El cinema té un component de familiaritat biogràfica que fa que sovint les pel.lícules funcionin com llocs comuns de refugi emocional.

Río Rojo és una de les pel.lícules que m'enduria a una illa deserta, això ho tinc clar des que la vaig veure als Méliès 2 vegades seguides la mateixa setmana. The Last Picture Show, de Peter Pogdanovich n'és una altra. Resulta curiós que a una escena de la segona, s'estigui projectant per últim cop al cinema del poble la pel.lícula de Howard Hawks. El cinema tanca en un entorn on la televisió s'imposa. L'espectador pot veure un desencantat Jeff Bridges mirant per darrera vegada la famosa escena en què els vaquers comencen la seva aventura cridant dalt dels cavalls. Aquesta escena metacinematogràfica, em provoca una doble emoció, o una emoció el doble d'intensa, segons es miri. És com si de cop i volta Aliosha Karamàzov es posés a parlar amb Holden Caufield de les seves coses.
Río Rojo és una aventura emocionant, un viatge iniciàtic cap a la maduresa ple de companyerisme, sentit del deure i de l'honor i -com no podia ser d'altra manera- amor romàntic,. The Last Picture Show explica l'adéu a l'adolescència i la innocència des d'una òptica decadent i en un entorn solitari, polsegós i desolat. Dues cares de la mateixa moneda per a dues obres mestres inoblidables.
Vaig arribar al western tard, com a tants lloc al llarg de la meva vida. La puntualitat no és precisament una de les meves virtuts. Però al cap dels anys aquest ha esdevingut un dels meus gèneres de referència, probablement el més recurrent. Conèixer un gènere és com parlar amb soltura una llengua. Saps que més enllà de la conversa gaudiràs del plaer intens, però intangible de la comprensió. Jo parlo western des de fa molts anys i intento mantenir el contacte de tant en tant amb indis i pistolers per tal de no perdre la pràctica. Parlem de les nostres coses, res d'important. Però ens caiem bé, i som col.legues..