Ajagut damunt del meu sofà de quadres vermells, sovint imaginava un elefant invisible observant-me des de la butaca. Era dipositari del meu codi ètic i em renyava sovint quan el meu inconscient havia fet la vista grossa davant d'un dilema existencial quotidià i intranscendent. Cada vespre em preguntava com m'havia anat el dia i quan li ho explicava, aprofitava per posar els punts sobre totes les i -comportament humà molt típic que no he suportat mai-. Era una mena de Walter Matthau paquidèrmic, invisible, ingràvid i silenciós. De vegades m'hi enfadava i tot. Calla, i tu què sabràs de la vida! -li retreia quan es mostrava massa dur-. No en sé res, certament, perquè no existeixo -em responia irònic-. Això darrer, com a mínim, sempre ho vaig tenir ben clar. És la raó per la qual mai no vaig haver de medicar-me. No tothom té aquesta sort, em consta.
Del cos humà no emana cap més energia que la calorífica en forma d'infraroig, 2+2 són 4, la terra és rodona i gira al voltant del sol, l'infinit i l'eternitat no són competència dels humans, les pitonises tenen un morro que se'l trepitgen, el nostre destí i el nostre caràcter no estan escrits a les constel.lacions, la mula Francis no parlava de debò, la taula Ouija és tan inofensiva com el joc de l'oca, als castells no hi ha més fantasmes que els hereus de la noblesa, els creacionistes són cínics o idiotes, els Reis són els pares, la verge de Fàtima mai no es va aparèixer davant de 3 pastorets portuguesos, els americans van arribar a la lluna l'estiu del 69, els extraterrestres no han visitat mai el nostre planeta, les culleres no es dobleguen soles, no hi ha pobles escollits, no existeixen els miracles a banda dels que explica l'estadística, l'ADN de Hitler i el de Jesse Owens eren idèntics en més d'un 99,9%, no es pot viatjar en el temps i al final del túnel només hi ha el no-res. Ah, i m'oblidava, Déu tampoc no existeix.
P.S. Ho dic perquè aquesta setmana he llegit que Stephen Hawking ha fet aquesta darrera afirmació i li han saltat al coll els vampirs acomplexats de sempre -editorials de diaris inclosos-. De vegades, la realitat ens ofereix unes metàfores impagables, penso. Perquè més enllà de la intel.ligència clarivident d'un dels científics més influents de la història, veient el seu lamentable estat físic, a un li donaria per pensar que tal vegada Déu sí que existeix i que està ressentit.
P.S. Ho dic perquè aquesta setmana he llegit que Stephen Hawking ha fet aquesta darrera afirmació i li han saltat al coll els vampirs acomplexats de sempre -editorials de diaris inclosos-. De vegades, la realitat ens ofereix unes metàfores impagables, penso. Perquè més enllà de la intel.ligència clarivident d'un dels científics més influents de la història, veient el seu lamentable estat físic, a un li donaria per pensar que tal vegada Déu sí que existeix i que està ressentit.
8 comentaris:
El que sembla força xocant és que els diaris hagin de dir una obvietat d'aquest calibre només quan en parla en Hawking. Bé, en realitat diu molt de tot allò que ens envolta tot plegat. Això d'aplicar el dubte raonable, i la conyeta del respecte i la tolerància, ens pot dur a carrerons força inversemblants.
És un exemple de llibre de no-noticia. (Em refereixo a l'ateisme de Hawking, no a la publicació del llibre). L'únic que ha fet en aquest nou llibre ha estat manifestar-ho explícitament. La famosa frase "si llegamos a descubrir una teoría completa, sería el triunfo definitivo de la razón humana porque entonces conoceríamos la mente de Dios", amb que acaba "Història del temps", és purament retòrica; si triomfa la raó humana, sobre què ha de ser, sinó sobre la idea de Deu?.
De fet la separació de la seva dona Jane (ja fa 20 anys) va ser deguda, en bona mesura, a incompatibilitats sobre la qüestió religiosa, ja que Jane era persona de profundes conviccions religioses.
Si tengo que apostar, apuesto a que Dios no existe. Pero apostaría poco, no más de cinco eurillos. Un poco menos del equivalente en pesetas a lo que perdí una noche en el casino de Santander en unos cinco minutos. La pérdida no se la he atribuido nunca a Dios, sino a mi imbecilidad.
Yo soy agnóstico, tendencia con la puerta abierta a la sorpresa. Porque si Dios existiera, menudo sorpresón. Como para no estar preparado.
Y le estrecharía la mano, en plan usted por aquí.
Jo hauria agraït que Hawking, en un text científic com el seu, no hi barregés nans, trolls i parafernàlia similar, pròpia d'El senyor dels Anells.
tots som Pascal en potència. Vull dir que no puc assegurar que d'aquí uns anys no estigui proclamant la paraula de Déu al parc de la Ciutadella. En qualsevol cas, l'existència o no de Déu em sembla irrellevant. Em preocupa més el que els humans fan en nom seu. Per cert, molt bo l'anònim!
Per mi l'existència de Déu és tan versemblant com la de l'elefant invisible de casa meva..
En tot cas, en la seva magnanimitat no crec que la meva tossuderia intel.lectual el molestés tant com per condemnar-me al foc etern un cop resolt l'enigma..
Coincideixo amb l'anònim en que la imbecil.litat dels homes explica moltes més coses que tota la teologia del món..
Hi ha gent que sembla que hi guanya alguna cosa si no existís Déu. No m'ho he explicat mai, a no ser que hom cregui que el pensament "racionalista, o racional" ens farà lliures.
Una cosa que també m'estranya, parlant de Fàtima, és que el famós fenòmen solar diu que el veiessin desenes de milers de persones, i que molts metges hagin documentat la xenoglòssia. Podeu cercar a Google...contrastant objectivament, sisplau:)
Criteri, jo faria el plantejament contrari, al meu parè sembla que hi ha gent que hi perdria molt si Déu no existís.. per a mi aquesta argumentació és fruit de la raó, no entenc perquè fa créixer ampolles. M'hi adscric amb el mateix convenciment que ho faig a la teoria evolutiva a o a la llei de gravitació universal de Newton!!
Publica un comentari a l'entrada