Tinc la family dalt d'una muntanya amb vistes al Cadí, la Molina i la Tossa Plana. Jo sóc a Barcelona fent veure que treballo. Fa uns dies que els Marron-Aliguer vam sortir de la Maternitat amb un membre més per qui vetllar, un ésser viu diminut a qui alletar, protegir i educar.
És curiós això de l'instint. Més enllà de l'estrany orgull d'haver tallat el cordó umbilical que unia la petita Irma amb la seva mare com si d'un alcalde en pre-campanya es tractés, vaig poder sentir per segona vegada la determinació insubornable de l'instint més generós i altruista de tots. Tan antic com la nit dels temps, tan difícil d'argumentar i alhora tan senzill d'experimentar. Una mena de força telúrica indefugible que ens humanitza i ens animalitza a parts iguals i que, en darrer terme, ens perpetua com a espècie.
L'Irma va néixer sana i feta, 3,7kg i 50cm. Aquestes són les típiques dades que ens agrada donar als pares primerencs tal vegada perquè no tenim gaire cosa a dir sobre algú que acaba d'aterrar i de qui no en sabem encara gaire res. Una infecció intranscendent ens va fer habitar l'UCI durant una setmana. Malgrat la logística, l'experiència ha estat positiva. l'Irma era la més gran de la classe, els seus companys amb prou feines arribaven a l'1,5kg. Asseguts en una butaca veient passar les hores vam aprendre moltes coses, com funcionen les incubadores, quins models hi ha, com s'organitzen les infermeres i com es relacionen amb els auxiliars, els metges i el personal de neteja, quina és la temperatura òptima d'una incubadora (29,6ºC) o entre quins valors cal que estigui el ritme cardíac d'un nadó (90-150). Però també vaig constatar coses que ja sabia o intuïa, com que cap pare del món canviaria el seu fill per molt petit que sigui o molt malalt que estigui per un de sa. Us semblarà una obvietat, però us asseguro que entre incubadores, tubs, cables i dispositius varis i veient desfilar els pares i les mares a les hores de l'alletament amb la determinació i l'esperança -en alguns casos- amb què ho fan, aquesta certesa s'experimenta amb una força que pot arribar a sorprendre i que si tens un dia tonto t'arriba a emocionar.
Mentre érem allà, va dimitir Francisco Camps i l'economia espanyola i les finances americanes es van abocar a l'abisme per enèsima vegada. Els problemes dels homes són tan intranscendents que amb tot el temps del món no vaig ni tan sols fullejar el diari cap dia. Només és qüestió de perspectiva. Tal vegada sigui aquest l'únic aprenentatge que cal que treballem.
Ah, me n'oblidava. Una altra cosa sí que vaig poder constatar després d'habitar un Hospital Públic durant 10 dies. Una cosa de la que se'n parla cada dia i que a alguns ens cou per dins com una úlcera moral -i no política, malgrat s'hi entestin-. Retallar en sanitat és tan obscè que si no fos perquè la dignitat ja fa temps que ens la van retallar, no ho permetríem de cap de les maneres.
És curiós formar part d'un país que surt massivament al carrer quan ens toquen els símbols i que se'n va de vacances quan ens tanquen els CAPs. Segueixo pensant que hi ha més d'un que es parteix el pit cada matí en llegir el diari a costa de la nostra estupidesa.
7 comentaris:
Felicitats, amic.
Déu n´hi do 3,7Kg, ja va néixer mig criada. És veritat que tot és qüestió de perspectiva; mentre el teu centre de interès estava a la incubadora tant se te'n feia si dimitia Camps, els demòcrates i els republicans estaven a mata i degolla o el diferencial de la prima de rics s'enfilava pels núvols. Sí vas ser sensible, en canvi, a un fet que no està deslligat del tot dels anteriors: les retallades a la sanitat.
Fa un moment llegia en un altre bloc que mentre a Síria es massacra la població civil amb tancs, a Europa mirem cap un altre costat. També és una qüestió de perspectiva. No és que ens importi tres punyetes el que els passi als demés, és que la nostre capacitat per implicar-nos és molt limitada en relació a les moltes coses que passen al món, i ens impliquem en allò que ens resulta més proper.
Moltes felicitats!
Ei! moltes felicitats! tens raó, és cosa de perspectiva, i l'Irma em sembla la bona, sense cap mena de dubte :)
Ja et vagarà, quan sigui adolescent, i la trobis perfectament insuportable, de llegir els diaris ;)
I si, fa un parell de mesos que uns economistes van vaticinar que en el nostre país hi hauria aldarulls al carrer ... passades les vacances. Només l'Irma, i les Irmes, són innocents en aquest món.
Felicitats a la mare, també :)
és igual que en Bernat! Felicitats
Benvolgut Jordi:
Passa que de vegades els missatges dins l'ampolla, per raons purament novel·lesques, acaben arribant mansament a la platja precisa.
Hi has pensat i m'alegra.
Puc explicat-te allò i mil coses més. És tot plegat còmic, banal i absurd.
Obre de tant en tant la finestra de la teva cambra a Admiral Benbow Inn, i fita l'horitzó. És possible que hi puguis ullar, un dia qualsevol, una vela que et resulti familiar.
Podria signar Sra Francis però no ho faré.
Una abraçada.
Benvolgut anònim,
He entrat a la vaca gairebé per casualitat després d'un mes i he trobat el teu comentari.
T'informo que l'objectiu s'ha assolit amb escreix i que me'n vaig a dormir amb una excitació gairebé adolescent.
Només se m'acudeixen dues explicacions, la primera és de caire més aviat paranormal i la segona, més plausible, un joc literari.
Si algun dia tenim el gust de trobar-nos, t'explicaré el que he estat fent avui tot el dia, hi ha casualitats realment sorprenents..
Només puc dir-te que sóc a una illa i que quan vaig informar el meu fill que hi passaríem les vacances, em va preguntar si hi havia un tresor.
Una abraçada,
Publica un comentari a l'entrada