Estaves asseguda rere l'ordinador treballant en silenci, com aquell qui res. Tenint un ampli despatx has preferit quedar-te allà, a la vista de tothom. Jo també t'he mirat una bona estona sense que te n'adonessis. La teva imatge de tan caricaturesca semblava irreal. Si no fos pel moviment dels teus dits pensaria que algú havia decidit fer-nos una broma macabre penjant un quadre repulsiu d'algun pintor suís. Aquell to olivaci de la teva pell arrugada, aquell rictus malèvol, aquells ulls desorbitats i sanguinolents, aquella baveta de gossa rabiosa que s'escolava per la comissura d'uns llavis que, de tan descolorits, semblava que es trobessin en ple procés de descomposició, etc. No és cert que la maldat no tingui rostre i tu n'ets l'exemple més evident. He passat pel teu costat i no he pogut evitar olorar l'aire que prèviament havia lliscat pel teu cos. Quina cosa més desagradable! Com si fos una magdalena proustiana però en versió olfactiva, m'ha transportat a aquell estiu en què vaig pujar fins el cràter de l' Etna i quasi m'ofego de tanta pudor a sofre. Si la vida és un teatre, som i només som allò que representem. Què representeu tu i els teus? Només se m'acut una metàfora com a resposta: sou un cementiri llòbrec i humit on s'han anat acumulant totes les baixeses humanes. És cert que la història de la humanitat no es podria explicar sense vosaltres. És cert que durant un temps fins i tot heu gaudit d'un cert prestigi amb aquella aureola vitalista d'estar més enllà del bé i del mal. Però quan Nietzsche caigué postrar als peus d'un cavall maltractat caigueren les màscares i ens adonàrem que en realitat o estàvem a un costat o estàvem a l'altre. Aleshores vau elegir i durant força temps us heu pensat que ens teníeu subjugats, que éreu vosaltres els qui marcàveu el ritme. El que no sabeu, però, és que heu estat una referència, la palanca que ens ha servit per impulsar les nostres virtuts. Aliosha Karamazov no existiria sense el seu germà Ivan. Nosaltres no existiríem sense tu i els teus, gràcies. Ah, i no et facis il·lusions: el mal no ha tingut, no té, ni tindrà mai cap poder perquè només sap destruir. Au, continua teclejant que a cada tecleig que fas, puc -podem- saltar fins més amunt.
17 comentaris:
Fou una vaca, fou un ocell, fou un avió? Interessant, de totes les maneres.
l'os pedrer!
El Departament d'EducaciÓ? El govern dels millors? Salvame?
La jefa i equip?
La jefa i equip?
Doncs a mi l'Aliosha Karamazov em va semblar un carallot... (tot i que hem vaig quedar a mig llegir-el; qui sap si l'acabaré algun dia).
Aliosha Karamazov un carallot? per l'amor de Déu Brian! jo et recomano que acabis de llegir el Llibre (amb majúscules) i després en parlem.
Evo i criteri: deixem-ho aquí.
Aliosha és potser el personatge literari més pistonut que s'ha creat mai. El seu amor a la humanitat en general i a les persones en concret, David i Ivan i l'ermità i fins i tot el viciós del seu pare el fan incomparable, una mena de Jesus contemporani...
jajajajajajajaja, Quim! Molt bo..
A veure si com deia kierkegard ja has entrat finalment a la fase religiosa de la vida. En Criteri deu estar fregant-se les mans.. el bé i el mal, al cap del camí som allà mateix. Ja saps que sóc alioshià ultraortodox, així que en Brian a partir d'avui és un heretge, vaig a rumiar-me amb calma el martiri..
Com a penitència, i si et fa mandra acabar-te el llibre, Brian, pots mirar Rocco i els seus germans, de Visconti, a mode d'aperitiu..
Al govern n'hi ha uns quants, no ho dubtis, Evo..
Criteri, jo estic despistat, qui és la jefa?
Au, salut (i peles)!!
Jordi, l'altre dia ja et vaig dir que necessitàvem un líder que transmetés optimisme. Estem en guerra. No tenim cap Churchill i, de fet, aquest tipus de líders dubto que avui servissin de gran cosa. Obama ha fet llufa, com era de preveure per altra banda. Penso amb Crist, de debò, no és conya. O si Crist està ja fart de nosaltres i no vol tornar a baixar, que sigui la Teresa Forcades la nostra líder.
No sé si ha nascut el líder capaç de posar ordre al desgavell mastodìntic en què s'ha convertit el món..
Respecte la Forcades, començo a tenir els meus dubtes després de que la meva mare em preguntés com es feia un grup de fans al Facebook..
Els darrers comentaris tenen una flaire "ecumènica" que m'emociona.Fa dos mil.lenis que es va repetint lo d'on és " la veritat i la llum", o sigui que no aneu desencaminats:)
(lo de la jefa -laboral-, res, un malentès)
Ja veig que no em quedarà més remei que acabar de llegir-me la història d'aquest carall de germans Karamàzov. Això em passa per bocamoll :(
"Rocco i els seus germans", dius? Jo em pensava que amb "L'última nit de Borís Gruixenko" ja havia complert...
La vaca sorda cada vegada està més sorda, cega, coixa, i curta de gambals. En canvi jo al meu blog cada dia tinc més seguidors i lectors i comentaristes de nivell. A veure si n'apreneu, de mi, parella de tòtils.
Rojos, més que rojos.
El cole del meu fill participa en un programa de conservació del tòtil a Montjuïc, Criteri. Ja veus que els tòtils i els rojos estem en perill d'extinció, però encara tenim corda..
Jordi, aquest criteri no té ni l'estil ni l'educació del criteri vertader. Segur que no és ell.
Home, estil no n'he tingut mai, i educació potser sí. Ara, quan vull ser maleducat em disfresso de Pafiam.
Publica un comentari a l'entrada