19 de novembre 2011

Gavines voladores

Vinc de l'Auditori. Abans que la Conselleria de Cultura converteixi l'OBC en la Principal de la Bisbal, he tingut la sort de gaudir de la Sisena Simfonia de Txaikovski, La Patètica. Deia el genial músic rus que mentre la composava no es podia treure del cap un argument que el va fer arribar a "les llàgrimes" i que li havia servit d'inspiració. Mai no el va fer públic, i poc després d'estrenar-la, va morir víctima del còlera enduent-se amb ell el secret més enllà de les fronteres humanes. Pensava jo, mentre observava el mestre Pablo González moldejar les vibracions de l'orquestra amb la batuta com ho faria un aprenent de bruixot amb una vareta màgica, que d'arguments patètics avui en dia no li faltarien a Txaikovski. El més trist de tot plegat és que d'aquest present tan desencantat que ens ha tocat a la rifa, tinc la sensació que no en sortirà res més que silenci. Engrunes i un llarg, profund i dolorós silenci.
Una cosa porta a l'altre i de la soledat silenciosa del compositor rus he anat a parar a aquell altre silenci cinematogràfic, el dels anyells. Aún se despierta por las noches ¿verdad, Clarice? Se despierta en la oscuridad y oye balar a los corderos… El trauma infantil de l'agent especial Starling era causat pel silenci dels xais abans de ser sacrificats. Aquest terrible silenci és també el de les cambres de gas, el silenci de la fragilitat gairebé invisible dels febles i els desvalguts.
I fent voltes amb la batuta com una vibració més, he arribat a la plàcida platja de diumenge, al cel blau i al brogit de les gavines que s'acosten com una profecia o una plaga maligna. La majoria aplastant de la dreta és l'altra cara de la moneda d'un silenci igual de clamorós, tan terrible com el dels xais i tan patètic com l'argument que perseguia Txaikovski. N'hi ha que confien en la calma del proper dilluns. Però jo tinc clar que aquesta calma serà la dels ocells de Hitchock en silenci dalt dels fils elèctrics.
Fa molts anys, quan encara gastava una 28 de Levi's, vaig tenir la dissort de desembarcar a un dels illots de les Medes en unes pràctiques de Biologia Marina. Vam haver de caminar movent un pal damunt nostre per evitar l'atac de les gavines, tan agressives en la seva territorialitat com perilloses en el seu afany carronyer. En vaig veure fins i tot algunes que penajven inerts dels arbres. Enlairant-se i aterrant contínuament entre el caos dels milers i milers d'individus alats que habiten les Illes Medes, algunes gavines havien quedat travessades per les branques com en un quadre macabre. Em vaig quedar amb les ganes de convidar Marina Rossell a fer un aperitiu al capdamunt de l'illot.
Les vibracions han anat disminuint al darrer moviment i la vareta màgica del director ha sabut donar un final tranquil i solemne a l'ectoplasma intangible de la música que ens havia estat sobrevolant. Finalment, la darrera vibració d'una solitària corda de contrabaix ha donat pas a un silenci fugaç interromput pels aplaudiments. I jo m'he preguntat si aplaudíem a Pablo González, als músics entregats o tal vegada al geni desaparegut. El meu argument interior per aplaudir cada vegada més fort ha estat que a diferència de la majoria dels espectadors, jo aplaudia a Txaikovski per damunt de tot. A la seva barba blanca, al seu caràcter indiscutiblement rus i al seu silenciós geni creatiu.

6 comentaris:

Clidice ha dit...

No m'agraden les gavines, tenen una mirada malèvola, però tampoc em fan gràcia els coloms i la seva tendència a fecundar femelles humanes. Em temo, però, que gavines i coloms s'han conxorxat per dirigir els nostres destins durant algun temps. No dubto, però, que ens en sortirem, com ho fem sempre, de totes les ensulsiades.

Quim ha dit...

Doncs jo crec que s'acosta un temps molt sorollós i no precisament de paraules.

Outsider friar ha dit...

Ep, mestre: poca broma amb la Principal de La Bisbal!

GLÒRIA ha dit...

Ei! La Principal de la Bisbal ni tocar-la. Ningú sap tocar la sardana com ells i potser a tu t'és igual però a mi, no. Amb els concerts de diumenge de Festa Major que tocava al meu poble La Principal de la Bisbal dirigida pel mestre Conrad Saló i amb el príncep de la tenora Ricard Viladasau, jo, que estimava la música, vaig experimentar inoblidables vibracions. Això de "Príncep de la Tenota" al mestre Viladesau li va posar un mestre universal, Pau Casals.
Poca broma, eh?

Jordi Marron ha dit...

Vaja, no era pas la meva intenció ficar-me amb la cobla sardanista, era una broma.. en un passat remot, me n'he fet un fart, de ballar sardanes, eh? Però tocar la Patètica amb el flabiol em sembla que seria força dificultós, no? Tot i que estic convençut que si els de la Bisbal s'ho proposessin, se'n sortirien amb èxit!! Molt bé, capito, ni tocar-los..

en Girbén ha dit...

Un amic me'n va explicar una de grossa sobre les gavines.
Es veu que a l'hivern té el costum de deixar al seu terrat un platet de grana menuda pels passerells, i que, amb sorpresa, havia descobert la desaparició del plat. Tot buscant, el va retrobar en una terrassa inferior desocupada, sencer i encara ple de gra. Fixant-s'hi millor, va poder entreveure a la molt hàbil responsable: a una gavina, discretament apostada, a punt per a caçar el primer passerell necessitat que s'acostés al plat.

Tots dos vàrem coincidir en l'ajustada expressivitat d'una tan científica faula.